Quan aquestes notes formen un interval de 4a aug o 5a dis es diu que és una falsa relació de tríton. Les cauteles teòriques sobre aquest interval venen de lluny, si es té en compte que a l’Edat Mitjana se l’anomenava diabolus in musica i s’intentava evitar-lo en qualsevol cas. Posteriorment aquest interval ha acabat essent fonamental en la tonalitat i, per tant, les antigues prohibicions han perdut la seva raó de ser. La teoria clàssica actual només aplica el concepte de falsa relació de tríton a l’encadenament V-IV (ambdós acords en estat fonamental), encara que la prohibició va més en el sentit d’evitar un encadenament de sonoritat considerada arcaica que en el sentit d’evitar la profusament utilitzada relació de tríton (ex. 1).
La falsa relació cromàtica (també anomenada falsa relació d’octava) es produeix quan les dues notes en qüestió tenen el mateix nom però diferent alteració (generalment, a més, són en octaves diferents). Les reserves de la teoria en aquest cas no han vingut tant de l’intent d’evitar la relació en si, sinó per fer complir la norma que prescriu que les alteracions cromàtiques han de ser introduïdes i resoltes per la mateixa veu, considerant que és una relació de difícil comprensió i realització (sobretot a cappella) (ex. 2).
Exemple 1
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
L’adjectiu ’falsa’ s’utilitzava antigament per a denominar els intervals habitualment justos (4es, 5es i 8es) quan deixaven de ser-ho; així, la 5a dis s’anomenava 5a falsa i l’8a aug o dis s’anomenava 8a falsa. A partir d’aquí es podria aventurar una hipòtesi etimològica que expliqués l’origen de l’expressió ’falsa relació’: els intervals formats per notes que en la sèrie de quintes es troben a distància de sis o més quintes (precisament el tríton -sis quintes- i el semitò cromàtic -set quintes-) no es percebien sinó com a modificacions dels intervals justos esmentats (en la sèrie, a una i zero quintes, respectivament). Per tant, podria ser que la locució ’falsa relació’ volgués dir simplement ’interval fals’ i, en aquest sentit, interval que calia evitar. Més endavant, quan aquests intervals ja van passar a formar part del llenguatge tonal no calia evitar-los però sí que, en el cas del cromatisme, encara requerien un tractament especial (com el ja esmentat de la preparació i resolució en la mateixa veu). En el cas del tríton es fa més difícil d’explicar, perquè en principi els encadenaments IV-V i II-V, uns dels més utilitzats i per tant assumits i integrats en el llenguatge tonal, també produïrien falses relacions de tríton. El fet que només es consideri falsa relació de tríton un cas molt especial (V-IV) és el que fa pensar que s’utilitzi el prestigi d’una vella glòria teòrica per a prohibir un encadenament determinat.