Són jocs labials de so potent, clar i brillant, que -com també passa amb altres jocs de l’orgue- no és comparable al de cap altre instrument (no ’imita’ el so de cap instrument). Provenen de la primera divisió de jocs que es feu en l’orgue gòtic tardà, en què foren separats de la resta que formava tota una gran mixtura (Blockwerk). Ja al principi del segle XVI, Gabriel Capdebós construí l’orgue de l’església de Sant Mateu de Perpinyà (1516) amb "3 divisions de veus: flautat, divisió argentina i orgue ple".
La família dels flautats abraça tot l’espectre sonor audible. La seva síntesi origina la gran sonoritat majestuosa de l’orgue ple. Els seus tubs brillants, amb una bona proporció d’estany, generalment estan collocats a les parts més vistoses de la façana, a voltes cisellats o decorats, formant un gran retaule gràcies a la combinació de les seves llargàries minvants. Els de mides considerables també poden construir-se amb fusta, cas en què se situen a l’interior de l’orgue. La seva classificació, com en el cas de la família de la flauta, és força complexa a conseqüència de la seva llarga història. Normalment, però, solen classificar-se en jocs de fons (contrabaix, contres, flautat major, principal, etc.), jocs de mutació simple (quinta, dotzena, dissetena, etc.) i jocs de mutació composta (címbal, mixtura, plens, etc.).