J.S. Bach: El clavicèmbal ben temprat, volum II, fuga XV, BWV 884
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Amb aquest terme, que conté la idea de ‘continuar filant cap endavant’, i que en els contextos musicològics es manté en alemany, Fischer volgué caracteritzar la sintaxi barroca en contraposició a la sintaxi clàssica, aquesta darrera simbolitzada pel prototipus antecedent/consegüent (tot i que considerà que la transició d’una forma sonata és també un exemple de fortspinnung). Es reserva aquest terme per a designar la part intermèdia de la típica frase barroca, que es caracteritza pel fet de suposar un impuls cap endavant, una mera continuació gairebé mecànica, mitjançant, per regla general, una progressió que repeteix un mateix model melòdic (ex. 1).