Vida
Era fill del pintor Jacobo del Casentino, membre de l’escola de Giotto i cofundador del gremi florentí de pintors. Segons el Liber de civitatis Florentiae famosis civibus, de Giovanni Villani, era d’origen humil i perdé la vista en la seva infantesa a conseqüència de la verola. Aquest fet el predisposà a desenvolupar el seu talent musical, i es convertí molt aviat en un hàbil intèrpret d’instruments, en especial d’orgue. També sobresortí com a orguener, cantor i poeta, i participà activament en els debats polítics i filosòfics del seu temps.
Sobre la seva vida, són poques les dades que es coneixen. Segons Villani, rebé una corona de llorer de Pere II de Lusignan, rei de Xipre, en alguna de les dues visites que aquest realitzà a Venècia, el 1365 i el 1368. L’estada de Landini en aquesta ciutat és un fet provat sobretot per dos dels motets que se li atribueixen, Marce Marcum imitaris i Principium nobilissime, que presumiblement estan dedicats a Marco Cornaro i Andrea Contarini, respectivament, duxs de la ciutat entre el 1365 i el 1382. El 1361 Landini exercia com a organista a l’església de la Santa Trinitat, a Florència, i des del 1365 fins a la seva mort fou capellà de l’església florentina de San Lorenzo. El 1378 li fou atorgada una determinada suma monetària per la seva participació en la construcció de l’orgue de l’Annunziatta i per la composició de cinc motets. El madrigal Una colomba candida, referit al matrimoni celebrat el 1380 entre Gian Galeazzo i Catalina, filla de Bernabó Visconti, el relaciona puntualment amb la cort de Milà. Giovanni da Prato feu un viu retrat de l’artista en Il paradiso degli Alberti, narració que se situa a Florència el 1389; Da Prato el descriu tocant l’orgue, cantant i prenent part en les activitats d’un distingit cercle intel·lectual. La làpida que cobreix la seva tomba a l’església florentina de San Lorenzo representa l’artista cec tocant l’orgue.
L’obra musical de Landini que se li pot atribuir amb tota certesa comprèn 140 ballate, quaranta-nou de les quals a tres veus, encara que de vuit també n’existeixen versions a dues veus; nou madrigals a dues veus; dos madrigals a tres veus; un madrigal canònic; una caccia a tres veus, i un virelai francès. La font més antiga, i a la vegada la més important, que transmet la major part d’aquestes obres és el manuscrit de la Biblioteca Nacional de Florència, Panciatichiano 26, amb l’elaboració del qual Landini pogué estar relacionat. El segueix en importància el Còdex Squarcialupi de la Biblioteca Laurenziana (Med. Pal. 87), que inclou 145 peces seves; la primera, el madrigal a tres veus Musicha son/Già furon le dolceçe/Ciascun vuoli, de caràcter autobiogràfic, és encapçalada per una miniatura que representa l’artista tocant l'organetto, i amb la corona laurea posada (fol. 121 verso). El manuscrit Faenza, Biblioteca Comunale, Cod. 117, del segle XV, inclou les versions instrumentals de les seves ballateChe pena è quest’al cor i Non avrà mai pietà, però la més famosa d’aquestes peces degué ser Questa fanciulla, Amor, de la qual, a part de la versió original, n’existeix una d’instrumental i quatre contrafacta, un dels quals utilitzà Oswald von Wolkenstein en la seva cançó Mein Herz das ist versert ('El meu cor ferit').
Malgrat la impossibilitat d’establir una cronologia clara entre les obres de Landini, s’hi aprecia una evolució en l’estil, que abraça des de peces molt senzilles fins a d’altres de complexa estructura isorítmica; partint del més pur estil italià de compositors de la primera generació del Trecento, rep posteriorment la influència de l'ars nova francesa i acaba desembocant en una original síntesi de la música francesa i italiana. Els madrigals a dues veus responen a l’estil clàssic del gènere, amb les dues veus textuades, amb melismes en les síl·labes primera i penúltima de cada vers, i amb un canvi de mesura al ritornello ; els d’època més primerenca es caracteritzen per la declamació simultània de les síl·labes, els inicis de cada secció mitjançant quintes paral·leles, i les frases d’enllaçament en què les dues veus queden reduïdes a una de sola. Els madrigals a tres veus estan influïts per la forma del motet francès. El madrigal canònic desenvolupa en la primera part un cànon a la quinta entre les veus inferiors, i en el ritornello, un altre a tres veus a la distància d’octava i quinta.
S’ha d’atribuir a Landini el fet d’haver elevat la ballata al primer lloc de les formes italianes polifòniques del Trecento, en detriment del madrigal. La major part de les seves ballate a dues veus apliquen el text a totes dues, com també passa amb els madrigals, però des del punt de vista de la modalitat la seva cohesió és més gran; entre elles dominen mesures típicament italianes -octonària (compàs de 2/4), senària perfecta i duodenària (compàs de 3/4)-. Més d’un terç de les ballate a tres veus són en senària imperfecta o senària gàl·lica (compàs de 6/8), mesura que és pròpia de l'ars nova francesa; el text acostuma a estar aplicat tan sols a la veu superior o bé a superius i tenor. La línia melòdica cedeix part de la seva fluïdesa en favor d’un treball rítmic més detallat, cosa que és característica de l’estil francès, tot i que, a diferència seva, la part del contratenor manté sempre la independència sense fondre’s contrapuntísticament amb la del tenor. En les ballate a tres veus és on ressalta de forma especial l’ús del que s’ha anomenat cadència de Landini, caracteritzada per la intercalació del 6è grau de l’escala entre la sensible i la seva resolució en la fonamental. La cacciaCosi pensoso es compon d’un cànon a l’uníson en les veus superiors, acompanyat per un tenor instrumental.
Pel que fa a la producció poètica de Landini, solament es coneix un llarg poema en què fa elogi de l’obra filosòfica de Guillem d’Occam, i un altre en llatí i italià; amb tot, és probable que la major part dels textos de les peces musicals siguin seus, especialment els que se suposen autobiogràfics o els dedicats a determinats personatges de la vida pública.
Obra
Ballate
140 ballate : 89 a 2 v. (entre les quals: Ama, donna, chi t’ama ; Benché crudele siate ; Che fai? che pensi? ; Chi pregio vuol ; D’amor mi biasmo ; Dè, che mi giova ; De sospirar sovente ; Dè, volgi gli occhi ; Donna, la mente mia ; Donna, la mie partença ; Ecco la primavera ; Gli occhi che in prima ; Il suo bel viso ; Nella partita pianson ; Non creder, donna ; Perché virtù ; Più bella donn’al mondo ; Poi che da te mi convien, Vaga fanciulla ; Vidita, donna, già vaga), 49 a 3 v. (entre les quals: Amor in uom gentil ; Cara mie donna ; Donna, per farmi guerra ; El mie dolce sospir ; Lasso! di donna ; Non avrà mai pietà ; Partesi con dolore ; Quel sol che raggia ; Questa famciulla, Amor ;Selvagia, fera di Diana) i 8 amb dues versions, una a 3 v. i l’altra a 2 v. (entre les quals: Che pena è quest’al cor ; El gran disio ; Fortuna ria ; La dolce vista)
Madrigals
12 madrigals (entre els quals: Dè, dimmi tu, 3 v.; Musicha son / Già furon le dolcese / Ciascun vuoli, 3 v.; Si dolce non sonò, 3 v.; Una colomba candida, 2 v.)
Altres obres vocals
1 virelai a 3 v. (Adiu, adiu, dous dame), 1 caccia a 3 v. (Cosi pensoso), 1 canzonetta de la qual només es conserva el text (Né te né altra voglio amar), 7 obres dubtoses (4 motets i 3 ballate)
Bibliografia
- Baumann, D.: Die dreistimmige Satztechnik bei Francesco Landini, Koerner Verlag, Baden-Baden 1978
- Baumann, D.: Col dolce suon che da te piove: Studi su Francesco Landini e la musica del suo tempo, Ediz. del Galluzzo, Florència 1999
- Ellinwood, L.: Francesco Landini and his Music, "The Musical Quarterly", XXII, 1936
- Fischer, K. von: Studien zur italienischen Musik des Trecento und frühen Quattrocento, Paul Haupt Verlag, Berna 1956