funció

f

Música

Relació que un grau melòdic o harmònic estableix amb la resta de graus (el terme és especialment aplicat a la relació que estableix amb la tònica).

Cada grau melòdic té la seva funció en la tonalitat, i les notes cromàtiques s’entenen com a alteració d’un dels graus de la tonalitat que acompleix una funció en certa manera equivalent. La funció dels graus harmònics depèn bàsicament de la seva fonamental, però pot veure’s matisada o modificada en més o menys proporció per la morfologia de l’acord. Certes modificacions en l’estructura poden fer variar totalment la funció del grau harmònic i iniciar un procés de modulació. El concepte de funció s’aplica específicament a la teoria harmònica de H. Riemann, exposada en Vereinfachte Harmonielehre (’Tractat simplificat d’harmonia’, 1893). Aquesta teoria, sovint anomenada ’harmonia funcional’, estableix que només hi ha tres funcions tonals: tònica (T), subdominant (S) i dominant (D), les quals són representades pels tres graus harmònics principals I, IV i V respectivament, i pren com a model la frase harmònica T-S-D-T. Els graus harmònics II, III i VI són considerats acords o harmonies secundàries que actuen com a representants d’algun dels acords principals, i el VII és considerat com un V sense fonamental. Per tant, tots els acords (sigui quina sigui la seva fonamental i la seva morfologia) ’funcionen’ com a centre tonal (T), com a tensió existent cap a aquest centre (D) o com a allunyament distendit respecte a ell (S). Riemann considera com a intervals directament deduïts de la naturalesa (harmònics) la 5a J i la 3a M. A partir d’aquests dos intervals basteix la seva teoria harmònica, entenent com a funcions principals les dels graus que són a distància de 5a J de la tònica (V i IV) i com a funcions secundàries les dels graus que són una 3a per sobre o per sota de les principals. Aquests s’anomenen parallelklang (’acord paral·lel’) quan són els acords relatius respecte als principals i leittonwechselklang (’acord de canvi de sensible’) quan són a una 3a en sentit contrari a la del relatiu. Per exemple, el II, considerat el relatiu menor del IV, es xifra ’Sp’ (vegeu ex. 1).

Exemple 1

© Fototeca.cat/ Jesús Alises

D’aquesta manera un mateix grau, com per exemple el III, pot tenir funció de tònica (xifrat ’Tl’) o bé de dominant (xifrat ’Dp’) segons el context en què es trobi (vegeu ex. 2).

Exemple 2

© Fototeca.cat/ Jesús Alises

La teoria de funcions de Riemann se circumscriu gairebé exclusivament a l’àmbit germànic i és vigent avui dia després d’haver patit diverses modificacions, la més important de les quals ha estat l’abandonament del dualisme, dut a terme per H. Grabner (1886-1969), que l’ha simplificada notablement. Altres teòrics destacables han estat H. Distler, W. Maler (1902-1976) i D. de la Motte. Sovint s’ha presentat com la teoria contraposada a la més generalitzada teoria de graus, però alguns teòrics, com C. Dahlhaus (Studies on the origin of harmonic tonality, 1990), consideren que es tracta de teories complementàries que presenten virtuts i defectes segons el tipus de música que analitzen. Així, la típica progressió per 5es característica sobretot del Barroc (I - IV - VII - III - VI - II - V - I) no té una explicació clara des del punt de vista de la teoria de Riemann, i fenòmens més propis del Classicisme i el Romanticisme, com els derivats de la modificació morfològica de molts acords (IV menor, 6a afegida, 6a napolitana, etc.) o el paper subordinat que sovint tenen els acords II, III i VI (sobretot quan apareixen en posició mètrica feble i a partir d’enllaços de 3a), semblen més ben explicats en la teoria riemanniana.