És l’origen de tota una família de jocs. Juntament amb els flautats i les flautes, complementa el conjunt dels jocs labials de l’orgue. De timbre mordent i un xic aspre, semblant als instruments d’arc de l’orquestra, és molt ric en harmònics i molt suau en la intensitat del so fonamental, per això rep per analogia el nom de la viola de gamba. Per la complexitat de la seva constitució, molt sovint la boca va equipada amb orelles i frens, i per la seva gran tendència a octavar és un joc difícil d’harmonitzar. Aparegué en l’orgue al principi del segle XVII, i experimentà un gran desenvolupament en l’època romàntica amb una gran varietat de formes i de timbres.
f
Música