Veu de tenor robusta, de timbre brillant i de resistència poc habitual, particularment adequada per als papers heroics wagnerians. Fou una manifestació extrema de la nova veu de tenor dramàtic que aparegué en la grand opéra francesa a mitjan segle XIX, en òperes com Robert le Diable, de G. Meyerbeer, i Benvenuto Cellini, d’H. Berlioz, tot i que aquest tipus de tenor robust ja començà a ser requerit des del final del segle XVIII en òperes com Fidelio, de Beethoven. Lauritz Melchior, el heldentenor més important del segle XX, Wolfgang Windgassen, Jon Vickers i Peter Hofmann han estat alguns dels tenors heroics internacionalment més reconeguts. L’expressió tenore robusto és l’equivalent italià del terme heldentenor, i també fa referència a una varietat de veu de tenor de gran força i resistència però, en aquest cas, amb un registre agut més fàcil i penetrant. Exemples d’aquesta categoria vocal són els papers de Manrico a Il Trovatore, Arnold a Guillaume Tell i, per la seva tessitura més aguda en relació amb els altres tenors heroics wagnerians, el paper de Sigfrid. Francesco Tamagno, el primer Otel·lo, Mario Del Monaco els anys cinquanta i, posteriorment, Plácido Domingo entrarien dins la categoria de tenore robusto. El concepte més estès de heldentenor, amb un repertori centrat en els papers d’Otel·lo, Peter Grimes, Sigmund, Tannhäuser i Tristan, és el tipus de tenor de característiques similars al tenore robusto però amb un timbre més baritonal i, en general, menys còmode en el registre agut.
m
Música