Fou membre de la nissaga de músics vigatans coneguts amb l’àlies de Vila, que esdevingué cèlebre durant els segles XVI i XVII. Ferran provenia d’una rica família de mercaders de Vic i era nebot de Pere Alberc i Ferrament, organista de la catedral de Barcelona. Alberc sol·licità l’assistència d’un organista coadjutor del capítol barceloní al març del 1580; per a aquest fi, el capítol feu publicar un edicte a les ciutats de Vic i Barcelona, on convocava els membres de la nissaga musical iniciada per Pere Vila, tal com ho establien els pactes signats per aquest darrer i el capítol de Barcelona el 16 d’agost de 1536. El 27 de juliol de 1580 el tribunal, format per Francesc Beuló, Joan Borgunyó, Andreu Vilanova i Pau Brugats, trià el jove Lluís Ferran, que tenia quinze anys. A partir de llavors, assumí de forma interina l’ofici d’organista fins la mort del seu oncle, la tardor del 1582, moment en què fou nomenat organista de la seu. Durant quaranta-vuit anys exercí aquest càrrec quasi de forma ininterrompuda, llevat de dues absències -una, amb motiu d’un pelegrinatge que feu a Roma el 1600-, fins que el capítol li concedí la jubilació el 8 de febrer de 1628. La llarga presència de Ferran a la catedral barcelonina envoltà, en part, la relació de Joan Pau Pujol amb el temple catedralici: en primer lloc, per la probable incidència de Ferran en la formació del jove Pujol a la dècada dels anys 1580; segonament, per la seva convivència musical, des dels respectius magisteris de cant i d’orgue, en 1612-26. Tots dos músics foren protagonistes excepcionals del trànsit estètic entre el Renaixement i el Barroc.