És el primer membre de la nissaga dels organistes vigatans coneguts amb l’àlies de Vila. Es formà a la capella musical de la catedral de Vic i, posteriorment, a la de Barcelona. Seguí la vocació eclesiàstica i obtingué diversos beneficis a les seus de totes dues ciutats; el 1519 li fou conferida la dignitat canonical a Vic. Es conserven dades incompletes de la seva regència del magisteri de l’orgue de les catedrals de Vic (1516-27) i de València (1510 i 1534-38). El 1536 instituí una fundació amb el capítol barceloní que permeté reconstruir l’orgue en canvi de l’adquisició del títol d’organista de la catedral per als membres de la seva nissaga, el seu nebot Pere Alberc i Ferrament, àlies Vila, i el successor d’aquest, Lluís Ferran i Ferrament.
La seva figura, juntament amb la de Pere Alberc, esdevingué cabdal per a la recuperació musical de Catalunya després de la desfeta de la guerra civil catalana. La seva estada a la catedral valenciana coincidí amb la cort del duc de Calàbria, amb la capella de la qual es degué relacionar. Vila formà a València excel·lents organistes que després eren reclamats des dels grans centres catedralicis del Principat. De la seva obra solament s’ha conservat un Magníficat a quatre veus, tot i la seva probable presència compositiva en el Cançoner del duc de Calàbria.