Sovint, els intèrprets dediquen moltes hores a estudiar l’instrument sense adonar-se que estan forçant massa alguns músculs, la qual cosa afavoreix l’aparició d’aquestes lesions. Algunes especialitats mèdiques, com la foniatria -que es dedica a les malalties de l’aparell fonador- o la fisioteràpia, poden acomplir una important funció en l’educació preventiva i en la rehabilitació, un cop produïda la lesió. La musicoteràpia, en canvi, utilitza la música com a eina terapèutica.
Patologies dels grans músics
Les biografies dels grans compositors solen fer referència als aspectes de les malalties que patiren i que tant condicionaren les seves vides i les seves obres. Malgrat el seu indubtable interès, amb freqüència els aspectes patobiogràfics no són tractats en profunditat i de vegades tampoc en rigor, a causa del comprensible desconeixement que els biògrafs tenen dels temes mèdics. Com a conseqüència, errors ancestrals han anat passant d’uns textos a d’altres, reiterant, per exemple, que G. Rossini morí a causa d’un infart, F. Schubert de sífilis o F. Chopin de tuberculosi, quan la realitat és que Rossini morí de les conseqüències dcàncer rectal, Schubert probablement víctima d’una intoxicació alimentària i que Chopin mai no patí tuberculosi.
En les èpoques en què visqueren aquests personatges s’ignorava l’origen de moltes de les malalties. Valorant les dades patològiques de la seva biografia amb els coneixements i la tecnologia de la medicina actual, es poden formular nous diagnòstics i rebutjar els erronis que en el seu dia es consideraren encertats i han persistit des de les primitives biografies. Aquest exercici de revisió que fa la ciència és necessari per a la salvaguarda de la veritat històrica i també per respecte als personatges que, de ben segur, desitjarien que es considerés la seva vida sense cap opacitat. El mateix L. van Beethoven escriví als seus germans en aquest sentit: "... si quan jo mori el professor Schmidt encara viu, li pregareu en el meu nom que descrigui la meva malaltia. A la seva descripció, hi afegireu aquests fulls amb l’objectiu, un cop publicat el cas, de poder almenys conciliar-me amb la posteritat".
A banda els responsables biogràfics, també hi ha el convenciment de la necessitat d’implicar més la ciència mèdica a l’hora de reescriure la història de la música. W. Hildesheimer, biògraf de W.A. Mozart, escriví: "L’enfonsament tardà, però després fulminant, de Mozart després d’anys de treball intens rarament interromputs per la malaltia o malestar, l’acte de morir, breu i en certa manera asfixiant, la mort fulminant després d’un coma de tan sols dues hores, tot exigiria una explicació millor que aquella que la medicina acadèmica ofereix a posteriori." L’interès de la ciència mèdica sobre aquesta temàtica es fa palès en més de quaranta articles científics publicats durant l’última dècada del segle XX, on es debat sobre les diverses malalties que martiritzaren la vida de l’immortal salzburguès.
Cal dir que la relació amb el món de la medicina no sempre fou negativa per a aquells personatges històrics de la música. El mateix Mozart fou protegit i presentat a la societat vienesa per eminents metges, com Johann Peter Frank, director de l’important Hospital General de Viena, Leopold Auenbrugger, autor del llibre Inventum Novum i molt conegut per ser qui propugnà el mètode de la percussió en el diagnòstic de les malalties del tòrax, o Franz Anton Mesmer, impulsor de les teories de la ’teràpia magnètica', que fou qui li encarregà la composició de Bastià i Bastiana. També fou un metge, el doctor Franz Gerhard Wegeler, un dels millors amics de Beethoven i el destinatari de les famoses cartes on el ’gran sord’ explicava els seus mals.
Els últims temps, l’interès de la ciència mèdica per la música ha transcendit el terreny històric i artístic i s’ha centrat en el músic com a pacient. Els músics s’han format i han viscut tradicionalment ignorants dels enormes requeriments físics i psíquics que comporta la interpretació. Les conseqüències del descuit són una bona quantitat d’artistes que, víctimes del sobreesforç i la desmesura en els assaigs, s’han vist obligats a abandonar les seves carreres. El cas de Robert Schumann és el paradigma dmalaurades situacions. Sembla que volgué aconseguir en el teclat malabarismes semblants als que Paganini feia amb les cordes del violí. Per això assajà constantment -fins i tot quan viatjava es desplaçava amb una mena de teclat portàtil- i, cercant aconseguir una independència total en els moviments dels dits, els exercità una vegada i una altra amb un sistema de politges de la seva invenció. El resultat d’aquesta desmesura fou una lesió amb tendència paralitzant dels dits de la mà dreta que l’obligà a deixar definitivament la interpretació.
La majoria d’afeccions que pateixen els músics són conseqüència del sobreesforç o de la sobreutilització, i afecten principalment el sistema musculoesquelètic. Traumatòlegs i fisioterapeutes són els especialistes més implicats en la seva resolució, però tampoc són infreqüents les alteracions de l’equilibri emocional per estrés, alteracions auditives per exposició a elevades intensitats sonores, o lesions cutànies per contacte prolongat amb l’instrument. Això fa necessària la col·laboració multidisciplinària, incloent-hi assessors aliens a la medicina, com ara enginyers de so, lutiers o els mateixos músics. De la mateixa manera que amb el desenvolupament de la medicina esportiva s’ha aconseguit millorar la prevenció i el tractament de les lesions i al mateix temps millorar el rendiment esportiu, amb la progressiva creació d’equips mèdics especialitzats en les afeccions professionals dels músics, s’avançarà en el terreny preventiu i terapèutic. L’Associació Europea de Medicina de les Arts-Catalunya, fundada l’any 1999, té com a objectiu esdevenir un nucli d’intercanvi de coneixements i foment d’iniciatives que relacionin medicina i música.
Bibliografia
- Martí-Massó, J.F.: Medicina Musical: ¿Una nueva especialidad médica?, "Neurología", 7, 1992
- Orozco, Ll.: Crónicas Médicas de la Música Clásica, Aritza, Barcelona 1999
- Orozco, Ll. i Solé, Q.: Tecnopatías del Músico, Aritza, Barcelona 1996
- O’Shea, J.: Music and Medicin. Medical profiles of great compositors, J.M. Dent and Sons Ltd., Londres 1990
- Sardà, E. i Vilaró, J.: Música y Cuerpo, "Música y Educación", 36, Madrid 1998
Complement bibliogràfic
- Perelló i Gilberga, Jordi; Caballé i Folc, Montserrat; Guitart, Enric: Canto-dicción: foniatría estética, Editorial Científico-Médica, Barcelona 1982
- Ballús i Pascual, Carles; Espadaler i Medina, Josep Maria: Vida i música: discurs d’ingrés de l’acadèmic numerari electe Excm. Sr. Carles Ballús i Pascual, Doctor en Medicina i Cirurgia... discurs de contestació de l’acadèmic de número Excm. Sr. Josep Ma. Espadaler i Medina, Doctor en Medicina i Cirurgia, Reial Acadèmia de Doctors, Barcelona 1996
- Orozco Delclós, Luis; Solé i Escobar, Joaquim: Tecnopatías del músico: prevención y tratamiento de las lesiones y enfermedades profesionales de instrumentistas y cantantes, introducción a la medicina de la danza, Aritza Comunicación, Barcelona 1996
- Vidal i Careta, Francesc: La música en sus relaciones con la medicina, Est. tip. de los sucesores de N.Ramírez, Barcelona 1882
- Tulon i Argelís, Carme: La veu: tècnica vocal per a la rehabilitació de la veu en les disfonies funcionals, Columna Edicions, Barcelona 1995
- Orozco Delclós, Luis: Crónicas médicas de la música clásica, Aritza Comunicación, Barcelona 1999
- Perelló i Gilberga, Jordi; Caballé i Folc, Montserrat; Guitart, Enric: Canto-dicción: foniatría estética, Editorial Científico-Médica, Barcelona 1982
- Vidal i Careta, Francesc: La música en sus relaciones con la medicina, Est. tip. de los sucesores de N.Ramírez, Barcelona 1882