Segons que es consideri des d’un punt de vista o un altre (culte o popular), la seva localització geogràfica varia significativament. Els estudis musicològics tradicionals occidentals lliguen el concepte de música àrab al repertori musical clàssic o culte dels països musulmans, en el qual cal incloure la música religiosa. Més en concret, aquests estudis el relacionen només amb una de les quatre línies principals de música, la centrada a Egipte (Àfrica musulmana). Les altres tres són la persa (Iran), la de Turquia i l’andalusina (música andalusina). Tot i que les quatre escoles tenen característiques comunes, fet que permet que Malm parli de música panislàmica, al llarg del temps s’han anat diferenciant, tant pel que fa a la terminologia com a certs aspectes concrets de la pràctica.
La realitat musical també permet parlar de música tradicional folklòrica i popular àrab. Aquesta música, que no havia estat prou considerada pels mateixos musicòlegs islàmics fins al I Congrés de Música Àrab celebrat al Caire (1932), és conseqüència de ló del repertori musical de les tribus beduïnes des de la península Aràbiga a mesura que estenien l’islam, i la seva barreja amb els repertoris autòctons dels països conquerits. El resultat és una alta heterogeneïtat ètnica i musical. A la meitat nord de l’Àfrica, hi conviuen berbers, àrabs i pobles d’origen negroide nilòtic o semiticocuixític, com l’important grup beja del Sudan. A la zona del golf Pèrsic es barregen àrabs nadius de la península Aràbiga (tant nòmades com sedentaris), perses, iraquians i indis islamitzats. A l’Iraq hi ha àrabs i minories de gitanos, cristians i jueus. Al Pròxim Orient hi ha una majoria d’àrabs convivint amb importants minories de turcs, kurds i beduïns. Tot i aquesta pluralitat d’ètnies, és possible classificar la música folklòrica i popular d’acord amb diverses tradicions rellevants: la beduïna (nòmada), la de les tribus sedentàries, la rural agrícola (al-fallaīn) i la urbana, que en certes zones lliures de l’integrisme islàmic ha rebut una forta influència occidental tant pel que fa a l’estil com a les tècniques de reproducció i mercat.
Bibliografia
- Jargy, S.: La musique arabe, París 1971
- Salvador Daniel, F.: Arab Music and Musical Instruments, Charles Scribner’s Sons, Nova York 1915
- Shiloah, A.: The World of Islam, Bernard Lewis, Londres 1976
- Wright, O.: The Modal System of Arab and Persian Music, Londres 1978
- Ribera i Tarragó, Julià; García Gómez, Emilio: La música árabe y su influencia en la española, Mayo de Oro, Madrid 1985
- Ribera i Tarragó, Julià: Music in ancient Arabia and Spain, 1930
- Ribera i Tarragó, Julià: Historia de la música árabe medieval y su influencia en la española, Editorial Voluntad, Madrid 1927