Tant la música culta com la música popular produïda a l’estat d'Alemanya mantenen estretes interrelacions amb totes les manifestacions musicals produïdes al territori de llengua alemanya (format per Alemanya, Àustria i diversos cantons suïssos), i per tant són freqüents les referències a la música de l’antic imperi austríac i l’Estat austríac actual (Àustria).
Música culta
Durant tota la seva història, la música de tradició culta a Alemanya ha combinat l’assimilació d’elements externs amb un caràcter molt particular. A més, s’observen marcades diferències entre les àrees del país. El fet que Alemanya no fos unificada fins al darrer terç del segle XIX afavorí l’evolució independent de les diverses regions segons els factors culturals, històrics i ètnics particulars a què estaven exposats.
Edat Mitjana
La tradició precristiana tingué un pes important en els primers estadis de desenvolupament de la música alemanya. Des del començament de la cristianització la música popular fou usada en l’àmbit religiós. L’anomenat cantus romanus, transmès segons la tradició per sant Gregori, s’adaptà a les peculiaritats de la llengua alemanya. El resultat fou una barreja entre la litúrgia romana i elements germànics. Fins ben entrat el segle XIII el cant pla va dominar i tingué en els monestirs i les catedrals els seus màxims conreadors. El moviment dels minnesingern (minnesinger: minne, l’amor cortès; singer, el cantant) sembla que s’inicià cap al sud, a Baviera i a Àustria, al segle XII, i estigué clarament emparentat amb els joglars i trobadors provençals. Les fonts més antigues que s’han conservat daten del segle XIV. Són, per tant, força tardanes i corresponen a l’època en què els últims representants del moviment, com Oswald von Wolkenstein i el Monjo de Salzburg, començaren a usar la polifonia, la qual no tingué continuïtat durant molt de temps. L’herència d’aquests poetes músics passà als meistersingern (meistersinger), músics que exercien a les ciutats. Sembla que les cançons dels minnesingern tenien acompanyament instrumental, però gairebé no resten testimonis que puguin confirmar aquesta suposició ni, en general, de cap mena de música instrumental independent durant l’Edat Mitjana a Alemanya. Del que no hi ha dubte, però, és que l’orgue fou un instrument molt valorat des de temps molt antics. A la cort franca, al segle VIII, ja hi ha constància de la presència d’aquest instrument, que amb els segles s’anà perfeccionant. Del segle XV destaca la personalitat de Conrad Paumann, el primer gran organista i compositor per a orgue del qual es té notícia. A través de Paumann i els seus deixebles la polifonia entrà definitivament en el panorama musical alemany. S’estengué a les corts, a les ciutats i a altres àmbits. Adam de Fulda fou un altre gran nom del moment. Treballà a la cort de Frederic de Saxònia a Torgau al final del segle XV i els primers anys del segle XVI i destacà per les seves composicions polifòniques.
Renaixement
El segle XVI estigué dominat per les guerres de religió, la Reforma protestant i l’Humanisme. Tots tres factors, però especialment el segon, marcaren profundament la cultura alemanya. La Reforma religiosa comportà un canvi radical en la funció de la música en la litúrgia, cosa que repercutí en els principals centres creadors de música a l’Alemanya de l’època: l’església, la cort i les ciutats. Els gymnasien, escoles d’educació preuniversitària, també donaren suport al protestantisme en totes les seves manifestacions, incloent-hi la música. El lied experimentà una gran evolució durant el segle XVI i fou conreat per grans compositors. A part del ja esmentat Adam de Fulda, sobresurten Paul Hofhaimer i Heinrich Finck en el conreu de la polifonia. Amb Ludwig Senfl, i més endavant Jacob Regnart, Leonard Lechner, Roland de Lassus i Hans Leo Hassler, el contrapunt s’anà refinant. Hi hagué també influència de gèneres italians, com ara el madrigal. La impressió de música començà a Alemanya força aviat. Les primeres publicacions musicals són bàsicament cantorals, com el d’Arnt von Aich, publicat a Colònia el 1512. Aviat s’estengué per moltes ciutats, com ara Frankfurt, Nuremberg, Leipzig, Wittenberg, etc. L’art de l’orgue, tan ben representat al segle XV per Paumann, s’anà perfeccionant, amb intèrprets com Schlick, Hofhaimer, Buchner i Kotter. Els constructors d’orgues anaren millorant l’instrument, augmentant-ne les dimensions i introduint-hi els pedals de manera obligatòria. Nuremberg es convertí en un dels centres de fabricació d’instruments més importants.
Barroc
La música dels Països Baixos, Anglaterra, Itàlia i França tingué molta influència en la producció musical alemanya durant aquest període. Compositors com John Dowland, Thomas Simpson i William Brade, entre d’altres, visitaren Alemanya i deixaren la seva empremta entre els compositors locals. Aquesta influència és ben visible en l’adopció d’una sèrie de gèneres i tècniques. En la música per a tecla predominà la influència francesa i, en l’òpera, la italiana. La multiplicitat d’estils musicals fou una de les característiques del Barroc, no solament alemany sinó també europeu. Hi hagué, però, trets força generalitzats, com ara la monodia, el baix continu i l’estil concertat. Les obres de Praetorius són un bon exemple d’aquest nou estil. Encara més important fou Heinrich Schütz, autor de la primera òpera alemanya, Dafne (1627), avui perduda. Fou el compositor més gran de la seva època, i la seva música uní la tradició alemanya amb els nous corrents italians. Els seus oratoris crearen un model per a altres compositors. Al nord d’Alemanya, la música sacra protestant fou una de les aportacions més grans i originals a la història de la música. Nasqué la cantata luterana, escrita en estil concertat, acompanyada d’instruments. La música per a orgue prengué el protagonisme, al costat de la música vocal a les esglésies. Jakob Praetorius, Heinrich Scheidemann, Melcior Schildt i Paul Sievert es troben entre els organistes més notables. Destacà, però, la figura de Dietrich Buxtehude, d’origen danès i molt admirat per J.S. Bach. En el camp de la música per a tecla, amb l’empremta italiana i francesa, destacaren Johann Jacob Froberger, Matthias Weckmann i Johann Pachelbel. J.Ph. Telemann fou un compositor molt prolífic que cultivà tots els gèneres. La seva obra reflecteix una gran capacitat per a assimilar totes les influències i els estils. L’òpera no agafà gaire embranzida durant el segle XVII. L’esmentada Dafne de Schütz fou un esdeveniment aïllat. La mentalitat protestant recelava d’aquest gènere i això retardà la creació de teatres d’òpera a moltes corts i ciutats luteranes, naturalment amb algunes excepcions, com les corts de Brunswick, Hannover i Dresden i les ciutats de Leipzig, Hamburg i Nuremberg, que, al llarg del segle XVII, anaren bastint els seus teatres. El primer teatre d’òpera permanent fou el d’Hamburg, seguit del de Leipzig. La influència italiana dominà l’òpera alemanya durant part del període barroc. És en aquesta època que es desenvolupà un gènere típicament alemany, el singspiel, que alterna el cant amb parts parlades i que deu molt a l'opera buffa italiana.
Durant el segle XVII, les ciutats esdevingueren, juntament amb l’església i les corts, els principals centres culturals. La classe mitjana, cada cop més pròspera, s’interessà per la cultura i la música. Cresqué la popularitat de la música de cambra per a ús privat i es conrearen formes com la sonata en trio i el concerto grosso. Les dues grans figures del Barroc alemany foren, sense cap mena de dubte, J.S. Bach i G.F. Händel. J.S. Bach fou mestre de capella durant tota la vida, i la seva producció estigué dominada pel repertori religiós, tant coral com instrumental: cantates, oratoris i composicions per a orgue. Amb ell el contrapunt arribà a la màxima expressió amb les obres L’art de la fuga i El clavicèmbal ben temprat. Händel fou un músic de cort i passà una gran part de la seva vida a Anglaterra, on es feu famós pels seus oratoris, el més conegut dels quals és El Messies. Al contrari de Bach, viatjà per diversos països, tot assimilant els elements que li resultaren més atractius o convenients. La seva obra reflecteix un esperit cosmopolita.
Classicisme
A mitjan segle XVIII, amb J.S. Bach i Händel morts, la música prengué altres direccions. El canvi en la sensibilitat es manifestà en el goût francès, lloat pels teòrics de la música, un concepte que designa la delicadesa melòdica, el rebuig de l’ornamentació i la preferència per la naturalitat en detriment de tot allò que resulta artificiós. És l’esperit galant (estil galant), partidari de l’espontaneïtat, la llibertat, la bellesa i l’alegria i que rebutja el contrapunt i les complicacions compositives. La sonata, ja cultivada durant el Barroc, evolucionà cap a una estructura diferent, encaminada a alleugerir el conjunt de la composició, accentuant les línies melòdiques i separant-les de la part de l’acompanyament. Joseph Haydn, W.A. Mozart i L. van Beethoven (aquest darrer més en un punt de transició cap al Romanticisme) foren els grans noms de la sonata clàssica. Tots tres feren aportacions cabdals en gairebé tots els gèneres, i la seva obra és reconeguda com una de les culminacions de tota la música occidental.
En el camp de la música simfònica destacà l’aportació dels músics de l'Escola de Mannheim. Fou en aquesta ciutat on la simfonia clàssica prengué la forma que més tard J. Haydn, W.A. Mozart i L. van Beethoven portaren a la seva culminació. Entre els compositors que treballaren a la cort del príncep elector de Mannheim cal destacar Johann Anton Stamitz (1717-1757), el seu fill Karl Stamitz (1745-1801) i Franz Xaver Richter (1709-1789), entre altres. L’Or questra de Mannheim, amb aquests músics, fou considerada una de les millors de la seva època. Un altre centre important fou la cort de Frederic el Gran a Berlín i a Potsdam. Frederic era un bon flautista i compongué sonates. El seu mestre de flauta J.J. Quantz (1697-1773) ha deixat una gran quantitat d’obres per a aquest instrument i alguns tractats teòrics sobre el mateix tema. C.P.E. Bach, un dels fills de J.S. Bach, compongué lieder i sonates per a tecla, mentre que el seu germà J.Ch. Bach destacà pels seus concerts simfònics.
El món operístic estava dominat pels italians, com Niccolò Jommelli, Tommaso Traetta i Antonio Sacchini. Durant un cert temps els compositors alemanys mantingueren les formes barroques, com és el cas de Carl Heinrich Graun, al servei de Frederic II de Prússia. En aquest context, Ch.W. Gluck (1714-1787) fou el gran reformador de l’òpera. Aconseguí l’harmonia entre text i música i la simplificació de les formes. Entre les seves obres mestres destaquen Alceste, Armide i Iphigénie en Tauride. W.A. Mozart cultivà l'opera seria (Idomeneo, re di Creta, La clemenza di Tito) i el singspiel (La flauta màgica), però l'opéra comiqueDon Giovanni es considera la seva obra mestra.
El Sturm und Drang, moviment d’oposició a l’estil galant, sorgí durant el darrer terç del segle XVIII. Entre els intel·lectuals adherits a aquest corrent hi ha figures com Goethe i Schiller. El Romanticisme del segle següent materialitzà els ideals artístics d’aquest grup d’intel·lectuals. Una de les aportacions d’aquell final de segle fou la revolució en el concepte que l’artista tenia d’ell mateix i la posició que ocupava en la societat. Fins al final del segle XVIII els compositors sempre havien estat servidors contractats, des del mestre de capella al músic de cort. Amb el Romanticisme, el músic i l’artista en general passaren a ser valorats en la seva individualitat i en la capacitat única que els era atribuïda per a expressar-la. L’artista reclamà llibertat per a crear, la qual cosa havia estat inconcebible fins aleshores. En la música alemanya, la figura de Ludwig van Beethoven fou un dels primers exemples d’aquesta independència, tot i que, en el seu cas, tampoc no va arribar a ser total malgrat la seva monumental aportació.
Romanticisme
El model de l’artista únic i original pregonat pels intel·lectuals del Sturm und Drang prengué forma durant el primer terç del segle XIX. L’artista romàntic defugí el que és quotidià, vulgar i banal i cercà la veritat en el propi interior, deixant de banda el racionalisme de l’època clàssica. En aquesta època nasqué el nacionalisme musical. Els artistes cercaven la identitat nacional en el passat. Es començà a redescobrir músics d’èpoques anteriors, com ara Bach o Händel, i es feren reedicions de les seves obres. El segle XIX és el gran segle del piano. Els constructors havien perfeccionat molt l’instrument, i músics com Franz Schubert, Franz Liszt, Robert Schumann, Johannes Brahms i altres li dedicaren una gran part de les seves composicions. La sonoritat del piano fou el transmissor ideal de la nova sensibilitat romàntica. Liszt, compositor hongarès de naixement i gran pianista, creà una nova tècnica per a aquest instrument que donà lloc a una de les principals escoles d’interpretació. De Schumann destaquen les obres de piano d’estructura lliure, on es pot veure la seva extraordinària creativitat: Àlbum de joventut, Carnaval de Viena, etc.
L’òpera cercà noves vies creatives i, sobretot, un estil genuïnament alemany. E.T.A. Hoffmann, teòric del Romanticisme, compongué nombroses obres en aquest gènere, com també Giacomo Meyerbeer, alemany que des de París influí en la producció operística alemanya, i Carl Maria von Weber, propugnador de l’òpera alemanya romàntica amb Der Freischütz ('El caçador furtiu'), el 1821. El màxim representant de l’òpera alemanya del segle XIX fou sens dubte Richard Wagner. La seva obra va des del romanticisme dels inicis, amb peces com Les fades, fins a l’eclosió que representen obres com L’anell del nibelung, Lohengrin, Tristany i Isolda i Els mestres cantors de Nuremberg. La seva influència es feu sentir en A. Bruckner, G. Mahler i R. Strauss.
El lied per a veu solista amb acompanyament de piano experimentà un gran desenvolupament i representà la fusió entre poesia i música. El cultivaren músics com Weber, Schubert, Mendelssohn, Liszt, Schumann i, més tard, Mahler. Tots ells musicaren creacions poètiques de contemporanis seus. Mendelssohn fou un dels màxims representants del Romanticisme primerenc. Fou un apassionat de Bach, i en les seves obres es perceben clarament encara rastres del Classicisme. Destaquen les seves simfonies i la seva música per a escena, com ara El somni d’una nit d’estiu. Brahms dominà el panorama musical alemany durant la segona meitat del segle XIX. En l’època de l’enfrontament entre els partidaris i els detractors de Wagner, fou adoptat com a símbol per aquests darrers. Cultivà tots els gèneres menys l’òpera, i la seva obra, molt personal, desenvolupà les aportacions de Beethoven i els primers romàntics.
Segle XX
Els primers anys del segle XX i fins després de la Primera Guerra Mundial es caracteritzaren per l’enfrontament ideològic entre els partidaris del Romanticisme tardà i els seguidors de noves vies creatives. Aquesta dicotomia s’emmarcà en el rerefons d’una sèrie de canvis polítics i socials que tingueren en la crisi de les monarquies i l’evolució cap a formes de govern més democràtiques el conflicte bàsic. La Primera Guerra Mundial representà un cop fort en la mentalitat europea perquè ensorrà la il·lusió en un món sòlid i amb valors indiscutibles. En el cas d’Alemanya, la postguerra fou un temps de crisi econòmica molt greu durant el qual, a més, bona part del país se sentí humiliada pels vencedors. El ressentiment, la pobresa i els enfrontaments als quals conduí la polarització social portaren en pocs anys al naixement del nacionalsocialisme, que, en el poder del 1933 al 1945, sotmeté la cultura a la més fèrria de les repressions i la convertí en un instrument propagandístic del règim. Els artistes innovadors i els seguidors de les avantguardes, que qüestionaven la tradició, foren qualificats d’artistes degenerats i la seva obra considerada perniciosa per al poble alemany. Marginats o perseguits, molts van haver de cercar refugi en altres països d’Europa, als Estats Units, a Austràlia o a l’Amèrica del Sud. A. Schönberg, P. Hindemith, B. Walter i molts altres músics resultaren perjudicats per aquesta política. L’antisemitisme del règim nazi també es manifestà en la vida musical: no tan sols afectà els músics d’origen jueu, als quals fou prohibida tota activitat professional, sinó que també foren eliminades del repertori autoritzat les obres de compositors essencials en la tradició musical alemanya, com ara Mendelssohn o Mahler, a causa de la seva ascendència jueva. Per contra, l’obra de Wagner fou difosa i enaltida al màxim a causa de la dimensió heroica i grandiosa que donava a la mitologia germànica. D’altra banda, la música composta durant el nazisme es nodrí bàsicament de la reacció antimodernista dels anys vint. L’obsessió per crear un art racialment ’pur', lliure d’influències no germàniques, aviat situà la música alemanya en l’isolament i l’estancament.
Durant els anys anteriors a l’ascensió del nazisme, els màxims representants de la tradició romàntica eren R. Strauss i Hans Erich Pfitzner (1869-1949) i, menys rellevants, Siegmund von Hausegger, Heinrich Kaminski i Joseph Haas. Entre els joves destacà Paul Hindemith, el qual desenvolupà un estil molt personal. Carl Orff i Ernst Pepping són dues personalitats que també cal tenir en compte. Orff, centrat en la música per a escena, cercà una simplificació del llenguatge musical, mentre que Pepping es dedicà a la música coral, usant sovint formes tradicionals. També cal destacar el compositor Kurt Weill i la seva col·laboració amb el dramaturg Bertolt Brecht. Weill i Hindemith foren els màxims representants del moviment anomenat gebrauchsmusik ('música utilitària'), que postulava una música útil per a la societat. Berlín continuava essent el centre musical més important d’Alemanya i un focus d’atracció de compositors alemanys i estrangers. En aquest període les influències dels corrents europeus d’avantguarda es deixaren sentir en tots els camps de l’art. La ràdio va ser el mitjà de difusió dels nous experiments musicals, no tan sols a Berlín sinó també en altres ciutats alemanyes. Wolfgang Fortner i Werner Egk són representants d’aquest corrent més innovador i foren molt productius després de la Segona Guerra Mundial.
A partir del 1945, la divisió del país en dos estats adscrits, respectivament, als blocs comunista i occidental fins a la reunificació de l’any 1989 influí en l’evolució divergent de la vida cultural i, per extensió, de l’art i de la música. A la República Democràtica Alemanya, l’Estat fomentà l’art i la cultura i els donà suport, però també els controlà, els censurà i els dirigí. D’acord amb la ideologia del règim, la música havia de tenir un fort contingut social i ser fàcilment assimilable per tal d’encoratjar el poble en la construcció del socialisme. Per contra, les tendències experimentals i l’originalitat eren vistes amb desconfiança. Per aquest motiu, les autoritats intentaren isolar el país de les influències exteriors, especialment les provinents del bloc occidental, cosa que accentuà, també, el contingut nacionalista de la música. En canvi, la interpretació, l’ensenyament i l’audició del repertori clàssic reberen un important suport institucional: s’organitzaren, per exemple, el Festival Bach de Leipzig, el Festival Händel de Halle i el Premi Robert Schumann de piano de Zwickau. Paul Dessau, Hanns Eisler (alumne de Schönberg) i Hans Werner Henze són músics que destacaren a l’antiga República Democràtica Alemanya i que influïren en les noves generacions de compositors, com Tilo Medeck, Hans-Karsten Raecke o Udo Zimmermann. En contrast, a la República Federal d’Alemanya la receptivitat i l’esperit de recerca foren la tònica dominant. L’arribada dels corrents europeus llavors en voga representà la renovació de l’ambient asfixiant creat pels nacionalsocialistes. El dodecatonisme de Schönberg es convertí en el principi bàsic de composició i derivà, cap al 1950, en el serialisme integral de Karlheinz Stockhausen. En la reconstrucció de la vida cultural, institucions com la ràdio tingueren un paper decisiu i, en l’àmbit musical, difongueren els nous corrents, com també ho han fet part dels nombrosíssims concerts, festivals i cursos, entre els quals hi ha els concerts Musica Viva, de Munic, el festival biennal Pro Musica Nova, a Bremen, i els Cursos Internacionals d’Estiu per a la Nova Música, de Darmstad, on han participat els teòrics i compositors més destacats de la música contemporània (Theodor Adorno, Ernst Krenek, René Leibowitz, Pierre Boulez, John Cage, etc.). També s’ha produït una eclosió de la música electrònica, i els recursos virtualment il·limitats que proporciona la tecnologia afavoreixen la proliferació d’estils i tendències, que conviuen i es juxtaposen. Els compositors alemanys més destacats a la RFA anterior a la reunificació foren Bernd-Alois Zimmermann, Karl Amadeus Hartmann, H.F. Lachenmann, Aribert Reimann, J. Fritsch, Rolf Gehlhaar, Peter Michael Hamel i Peter Ruzicka. En el camp de la interpretació, la difusió i l’ensenyament de la música clàssica, Alemanya continua en una posició capdavantera en l’àmbit internacional. Després de la reunificació, com s’ha esdevingut en gairebé tots els aspectes, el model musical que ha prevalgut a Alemanya ha estat el de l’antic Estat occidental.
Música tradicional
Alemanya ha destacat històricament pel fort ascendent que la música culta ha tingut sobre la popular, fenomen que s’accentuà amb el protestantisme, el qual imposà la seva pròpia música en detriment de les formes locals. Ja al segle XIX la Revolució Industrial fou decisiva per a acabar d’establir el domini de l’element culte. Val a dir, però, que aquest fenomen és més accentuat al nord d’Alemanya i en aquelles regions en les quals el protestantisme i la industrialització arrelaren amb més força, mentre que a les regions del sud, singularment a Baviera, la pervivència de l’element popular en la música ha estat més gran que a Àustria. En conjunt, hom pot apreciar una gran varietat d’estils i gèneres, que han estat transmesos bàsicament per tradició oral i, en una mesura menor, mitjançant documents escrits.
Formes musicals
La música vocal predomina clarament sobre la música instrumental, i les aportacions de la música culta, com ara la regularitat rítmica i la tonalitat, hi dominen. D’una banda s’observa una presència important del sistema tonal i del mode major, però tampoc no són estranys els exemples d’estructures modals (dòric i frigi) i melodies basades en escales d’àmbit limitat. El ritme en general és de metre regular, sovint amb compàs de 4/4, però també, i sobretot en la música per a dansa, són freqüents el de 2/4, 3/4 i 6/8. A la dansa i a la cançó per a ball es poden alternar compassos diversos en el transcurs d’una mateixa peça. En els gèneres més antics el compàs és lliure o segueix les exigències del text. Predomina la forma estròfica, tot i que s’hi pot trobar una sèrie de cants no estròfics. La polivocalitat és molt freqüent, a dues, tres, quatre veus o més i es concentra sobretot a l’Alemanya meridional i a les regions alpines, on domina la sensibilitat harmònica.
Gèneres musicals
Entre els gèneres més arcaics i més lligats a la vida dels primers pastors i pagesos hi ha el ruf ('crit') i el iòdel (jodeln), ambdós de forma no estròfica. El ruf monòdic, per a veus masculines, mostra una gran llibertat rítmica, línies melòdiques sovint descendents o també fragments recitatius. El iòdel, tècnica típica de les zones muntanyoses, consisteix en una alternança ràpida entre veu de pit i de falset, amb intervals molt amplis, sobre síl·labes non-sense. Els cants lligats a les tasques quotidianes no són estròfics. La forma estròfica, els ritmes de metre regular i les melodies més recents i tonals són elements propis dels cants no relacionats amb circumstàncies determinades. També hi ha altres gèneres que presenten forma estròfica, com ara els cants rituals sacres i estacionals, els cants narratius i els lírics, que sovint també estan basats en el sistema tonal. Els cants d’origen ritual (lieder im jahreslauf), de caràcter estacional o religiós, són encara presents sobretot a l’Alemanya meridional i a les comunitats orientals. Les balades (balladen) de temàtica variada són majoritàriament tonals, però algunes presenten melodies de caràcter modal.
Danses populars
Entre les cançons de ball, la més coneguda és la schnaderhüpfl, pròpia de les regions de tradició bavaresa i encara molt corrent a la Selva de Bohèmia, i els zwiefacher típics de l’Alt Palatinat. La primera té un compàs de 3/8 i permet a l’intèrpret una gran llibertat d’improvisació, tant amb relació a la música com al text. Els zwiefacher van variant del 3/4 al 2/4. Les contínues variacions de compàs són típiques de gran part de les danses bavareses, com ara la bayerische i la neubayerische, i de les cançons de ball que hi van associades. La bavaresa schuhplattler és una dansa saltada, de parella, que comença en 4/4, després passa a 6/8 i acaba amb un walzer lent. Als segles XV i XVI, entre les danses camperoles més corrents hi havia la moresca, representada en quadres d’aquell període. L'allemande és una dansa d’origen processional i moderat que tingué molta fortuna com a dansa de cort. Després del segle XVII adoptà la forma de marxa, amb una part final en 3/4. A Baviera, a la Selva de Bohèmia, a la zona d’Eger i a la comunitat d’Iglau s’han conservat nombroses danses. Entre aquests balls es poden esmentar el ländler, una dansa de parella en 3/4, i el dreher, que alterna tempi lents i ràpids. La hatschoh presenta una seqüència de diverses menes de ball, sempre de ritme creixent. El kehraus ('ball final'), habitual en el passat a la part meridional de Baden i a la Francònia, també es caracteritza pel seu ritme accelerat.
Instruments
La banda que acompanyava la dansa era formada sovint pel clarinet, el violí i la cornamusa. Aquesta darrera gairebé ha desaparegut a tot arreu. Alguns dels instruments més antics, com les matraques i les castanyoles, han sobreviscut en els jocs infantils. També entre els nens d’una comunitat alemanya a Danzig s’ha conservat una mena de simbomba amb corda (brummtopf) que acompanyava els cants de col·lecta per Cap d’Any. Una mena de corn gegant era encara present a Baviera i es tocava durant l’advent, fins poc després de la Primera Guerra Mundial. S’ha perdut totalment l’ús de l’arpa (harp), que ja acompanyava els antics cants heroics. El leier (lira), instrument de corda d’origen medieval, també havia desaparegut, pèro amb el recent interès per la música tradicional i antiga ha estat recuperat. A Baviera és present la zither (cítara), fabricada artesanalment o industrialment. És tocada sovint en posició vertical, com el saltiri medieval (instrument de teclat). Entre els instruments d’origen més recent, els preferits són l’harmònica, la guitarra (klampfe o zupfgeige) i, fins al segle XIX, la concertina (schifferklavier), instrument de la família de l’acordió.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Los grandes maestros músicos en las escuelas alemana, francesa e italiana: bosquejo de su vida y de sus obras, Liceo Filarmónico Dramático Barcelonés de Isabel II; Imp. Elzeviriana - Borrás, Mestres y Cª., Barcelona 1913
- Polo i Pujadas, Maria Magdalena: Filosofía de la música romántica: la polémica filosófico-musical del romanticismo alemán entre la música pura y la música programática
- Prohibida pels nazis: Entartete Musik (Música degenerada). Una exposició creada el 1988 per Albrecht Dümling i Peter Girth per a l’Orquestra Simfònica de Düsseldorf, Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Cataluna, Barcelona 2000