Correspon a una tercera part del departament francès del Nord, a les dues províncies belgues de Flandes i al sector continental de la Zelanda Neerlandesa.
Música culta
Vegeu Bèlgica, Escola Francoflamenca.
Música tradicional
La religió i la llengua han tingut un paper fonamental en la definició de les formes de la música tradicional d’aquesta regió. Els flamencs, que parlen un dialecte neerlandès i són de religió catòlica, es diferencien dels seus veïns meridionals per l’idioma i dels holandesos del nord per la religió. Això ha produït un cert grau d’aïllament respecte als països del voltant i una forta confirmació dels trets considerats com a propis, que s’uneixen al record de l’alt nivell de civilitat aconseguit durant l’Edat Mitjana. Aquesta situació es compensa gràcies a l’obertura del país vers la mar, cosa que ha permès als flamencs d’interessar-se per altres formes culturals, europees o no.
Com a la resta de països europeus, les melodies folklòriques de Flandes es caracteritzen per ser majoritàriament d’estructura tonal, encara que certs cants i algunes melodies instrumentals poden conservar elements modals. La forma de les cançons tradicionals és estròfica i el cant és normalment sil·làbic. A més de les cançons pròpies de l’àmbit quotidià, com les cançons infantils que acompanyen els jocs, caracteritzades per la presència de versos nonsense, i dels cants de treball, n’hi ha d’altres reservades per a determinats moments rituals que no s’han perdut. Entre aquestes destaquen els cants de recapte, cantats a l’hivern —per Nadal, Cap d’Any o Reis—, acompanyats generalment amb el rommelpot (’simbomba’), i els cants rituals del carnaval, considerats un ritu de renovació anual i interpretats davant d’un ninot comestible que s’ha de menjar quan s’acaba la Quaresma. El repertori més difós a Flandes, però, és de caràcter liriconarratiu, i en particular la balada tradicional. Cantades en celebracions privades i públiques, moltes d’aquestes cançons són de temàtica religiosa, encara que n’hi ha d’amoroses i èpiques. L’estudi i la documentació d’aquest repertori tradicional, present sobretot a les zones on ha perdurat una economia més rural, començaren al principi del segle XX.
La música instrumental acompanya tots els tipus de danses tradicionals. Entre els instruments tradicionals destaca el bumbasz, també conegut com a baix de Flandes, un arc monocord tocat amb l’arquet i utilitzat per a l’acompanyament rítmic o el bordó del cant i les danses. També s’utilitza l’espineta dels Vosges, constituïda per una capsa de ressonància rectangular amb tres o quatre cordes tensades a la part superior. Altres instruments del folklore musical són la cornamusa, el fifre, un tipus de flauta amb sis forats, l’acordió i el violí.