Al llarg dels darrers deu mil·lennis, les poblacions khoisànides foren empeses, des del nord i l’oest, per poblacions negroides de llengua bantú i procedència centreafricana cap al desert de Kalahari. Els khoikhois, pastors que vivien per tota l’Àfrica austral, foren desposseïts durant el segle XVII de les seves terres pels holandesos, que actuaren des del sud, i més tard delmats per la verola. Esclavitzats, es barrejaren, entre d’altres, amb els holandesos (griqua) i amb els bantús (cape colored). Els sans, almenys des del segle XV i fins al segle XIX, s’establiren com a caçadors recol·lectors en petits grups al llarg de les zones desèrtiques (Kalahari). Finalment, els khoikhois s’integraren en el grup dels sans, i actualment sumen uns 50 000 individus.
Culturalment, la zona es defineix per la presència dels clics o glotalitzacions del khoisan. La població s’organitza en tribus nòmades de fins a cinquanta individus, les quals són bastant diverses a causa de la seva poca interacció; fins i tot, dins d’un mateix grup, la tradició oral, i per tant la música, poden variar d’una tribu a l’altra. Tot i la manca d’estudis que en destaquin els aspectes més diferenciats, la música dels pobles khoisànids s’ha relacionat amb la dels pigmeus de l'Àfrica central. Així, es destaca l’ús de la tècnica vocal del iòdel, de les paraules sense significat per a la polifonia, la clara distinció de les parts polifòniques segons el timbre que, alhora, es relaciona amb el caràcter del motiu, l’àmbit vocal ampli, l’ús sovintejat d’una intervàl·lica vocal disjunta que arriba a formar pseudoarpegis; la imitació, disminució, augment i ampliació d’intervals; la repetició en eco, l’ús de l'hoquetus i l’ornamentació contrapuntística, els sistemes bitònics, tritònics, tetratònics i, sobretot, escales pentatòniques anhemitòniques tant defectives com pures i complexes (amb notes pien, canvis de base, etc.). Un dels pobles més estudiats de l’àrea khoisànida ha estat el grup !kung, del qual s’ha descrit la nocturna i curativa dansa de la girafa (Katz 1982). En aquest ball, els picaments de mans i la dansa adquireixen més i més intensitat fins a arribar al clímax (tant musical com vivencial), en el qual els fetillers activen, des dmateixos, el n/um o energia espiritual, que, escampat entre els presents, indueix en alguns d’ells l’estat de trànsit anomenat !kia, considerat molt dolorós (perquè és similar al moment de la mort i del naixement) o perillós (per por de no renéixer). S’esdevé un encantament de la consciència que atorga al sanador el poder de guarir tant en el pla individual com en el comunitari o planetari.