És monestir benedictí des del seu origen, nascut de l’abadia de Ripoll, en temps de l’abat Oliba (~1025). Ocupa el lloc on primitivament hi havia l’ermita o capella de Santa Maria, en un terreny que el comte Guifre el Pelós donà al monestir de Ripoll. Amb el temps esdevingué lloc de pelegrinatge i de culte popular. La seva situació, en un terreny poc pla, ha fet que els edificis s’anessin amuntegant i formant un conjunt poc homogeni, fins a la construcció de la nova església (1560-92), iniciada per l’abat Bartomeu Garriga (1504-1578), sobre una plataforma artificial, i la del nou monestir de l’abat Benet Argeric (segle XVIII), que restà inacabat. Ben aviat, com era costum als monestirs i les catedrals de l’Edat Mitjana, Montserrat tingué escola de salms per a nois, els quals, a més d’aprendre música i cant, també eren instruïts pel praecentor -primer cantor- en el llatí i la gramàtica. Documentalment consta que, d’aquests nois, ja n’hi havia al monestir al final del segle XII. Fou l’inici de l’escola musical montserratina, que encara perdura, amb el nom d'Escolania de Montserrat.
Com a monestir benedictí, el cant i la música sempre hi tingueren un lloc important, especialment el cant gregorià en la litúrgia, però ben aviat, ja des dels inicis de l'ars nova, també hi estigué present la polifonia europea, de la qual donen fe els cants i les danses del Llibre Vermell de Montserrat. El cant litúrgic monàstic fou fonamentalment el cant gregorià, esdevingut més tard el cant pla, tant per a la missa com per a l’ofici diví. El cor monàstic era regit per la figura del mestre de cant o cantor major, amb àmplies atribucions tant pel que fa a l’ordre de l’ofici com a l’execució musical. A poc a poc, la polifonia coral anà guanyant terreny dins el repertori litúrgic, i s’establí que en determinades festivitats la capella de música hi tingués una participació més o menys àmplia. Pel que fa a la polifonia, hi ha una diferència palesa entre la que servia per als oficis diaris i la de caràcter solemne i festiu: la primera generalment es feia amb acompanyament d’orgue, mentre que la segona s’acompanyava d’altres instruments. Amb les reformes del papa Pius X, primer, i del concili II del Vaticà, després, a Montserrat prengué relleu el cant gregorià i el cant en llengua vernacla amb participació del poble, deixant la polifonia de l’Escolania i la capella de música com a complement artístic i festiu. Hi ha molt poc coneixement dels contactes i influències musicals amb països europeus. De fet, se sap que al principi del segle XVII la biblioteca de Montserrat posseïa una edició de les obres de R. de Lassus. Als segles XVII i XVIII, els contactes amb la música de la cort de Madrid es palesen pel fet que alguns dels monjos havien estudiat a la capital del regne, i hi havia una relació molt estreta entre A. Soler, d’El Escorial, i Montserrat. Cap a la darreria del segle XVIII, F. Sor dona testimoni que a Montserrat s’interpretaven simfonies de J. Haydn. En els temps moderns, aquesta influència i els contactes amb el món musical europeu s’han intensificat: per mitjà del pare Gregori M. Suñol, Montserrat entrà en el corrent de la reforma del cant gregorià i de la litúrgia promoguda pel monestir francès de Solesmes. A G.M. Suñol s’afegí Anselm Ferrer i Bargalló, representant del corrent cecilianista, promotor de la reforma del cant polifònic a l’Església, segons la normativa del papa Pius X. Després del concili II del Vaticà, Montserrat esdevingué promotor, en la persona del pare Ireneu Segarra, dels Encontres Internacionals de Compositors per a la litúrgia en llengua vernacla. Els músics montserratins actuals, organistes i compositors, han fet estudis musicals en diferents llocs d’Europa i, sobretot pel que fa a l’Escolania, s’ha mantingut una estreta relació amb escoles musicals d’arreu del món. Montserrat ha esdevingut centre litúrgic d’una certa importància pels tres congressos litúrgics que organitzà, els anys 1915, 1965 i 1975, en què la música gregoriana, popular i polifònica hi tingué un lloc destacat. No s’ha d’oblidar l’expansió de Montserrat a Europa i l’Amèrica llatina, sobretot a través de les cases procura escampades en molts països europeus durant els segles XVI-XVIII, que contribuïen a la difusió de la veneració de la Mare de Déu i recaptaven almoines per al manteniment material de la comunitat i dels pelegrins del santuari; a través de les nombroses capelles dedicades a la Mare de Déu de Montserrat a l’Amèrica llatina construïdes pels missioners d’aquelles terres; o a través de les fundacions monàstiques d’Envigado i Guatapé (Colòmbia), Sant Miquel de Cuixà (Catalunya del Nord), el Miracle (Solsonès) i Tantur (Palestina) i Binicanella (Mallorca), aquestes darreres ara extingides, sense oblidar les col·laboracions docents, més o menys estables, a l’Ateneo Pontificio di S. Anselmo de Roma, en matèries bíbliques i litúrgiques. Al llarg dels segles, la comunitat de Montserrat ha format part de diferents congregacions benedictines: primer, de la Claustral, situada a la província eclesiàstica Tarraconense; arran de la reforma del segle XV, de la congregació castellana de Valladolid, i, a conseqüència de la restauració monàstica després de la desamortització, de la congregació internacional de Subiaco, amb seu a Roma.
Vegeu també Escola de Montserrat.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Martí i Marvà, Jaume: Memorial o tratado en favor de los niños escolanes y seminario de N. S. de Monserrate..., Juan Boude, Tolosa 1650
- Llibre vermell de Montserrat, Fundació Revista de Catalunya amb la col.laboració de Nissan-Motor Ibèrica, Barcelona 1989
- II Congrés Litúrgic de Montserrat, volum 4: secció de música, crònica del congrés, suplement documental, índex general, Congrés Litúrgic de Montserrat
- Monestir de Montserrat, Barcelona 1967
- Alavedra i Segurañas, Joan: Pelegrins a Montserrat i altres escrits, Editorial Selecta, Barcelona 1971
- Olivar, Alexandre: Catàleg dels manuscrits de la biblioteca del monestir de Montserrat, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Montserrat 1977
- Olivar, Alexandre: Els manuscrits litúrgics de la biblioteca de Montserrat, Publicacions de l’Abadia de Montserrat
- Generalitat de Catalunya, Montserrat 1969
- Millet i Pagès, Lluís: La música montserratina del mestre Nicolau, Monestir de Montserrat, Montserrat 1931
- Caralt, Ambròs M.: L’Escolania de Montserrat, Abadia de Montserrat, Montserrat 1955
- Soler i Canals, Josep Maria
- [et al.]: Cantem la nostra fe: ponències a les Trobades de Cant de Montserrat, Trobades de cant de Montserrat
- Abadia de Montserrat, Barcelona 1988
- Gómez i Muntané, Maria del Carme: El Llibre Vermell de Montserrat: cantos y danzas s. XIV, Los Libros de la Frontera, Barcelona 1990