Música culta
De la música dels primers temps després de la cristianització, produïda al segle IX, no en queden testimonis. Es conserven, en canvi, l’anomenat Missal de Bratislava, del segle XIV, i una sèrie d’antifonaris i graduals dels segles XV i XVI. Pel que fa a la música profana, se sap de la seva existència per l’esment que es fa a nombrosos ministrers, en diversos documents a partir del segle XIII. Ja al segle XVII es troben els primers compositors importants, com ara J. Šimbracký i S. Bockshorn (Capricornus), que destacaren per les seves obres polifòniques. Durant el Barroc, tant la música profana com la religiosa tenen com a font d’inspiració melodies populars. Aquest és el cas de les obres de compositors com P. Bajan (1721-1792) o E. Pascha (1714-1772).
Al final del segle XVIII i sobretot ja al XIX el nacionalisme musical entrà amb força al mateix temps que Bratislava i altres ciutats eslovaques eren incloses dins les gires habituals de concerts de grans músics, des de W.A. Mozart a F. Liszt i J. Brahms. Nasqueren nombroses societats musicals i l’òpera es convertí en un espectacle d’èxit. A. Zimmermann, organista de la catedral de Bratislava, que compongué singspiele, simfonies i música de cambra i J. Družecký, famós per la seva música orquestral, són dos dels músics més destacats. Ja a la segona meitat del segle XIX destaca el recull de cants populars dut a terme pel musicòleg Milan Lichard. Nombrosos compositors, com Ján Bella, M. Schneider-Trnavský i M. Moyzes, usaren material popular en les seves composicions i V. Figuš compongué, ja al segle XX, l’òpera Detvan (1924), basada en un episodi de la història eslovaca.
No fou fins al segle XX que es crearen institucions d’ensenyament, com ara el conservatori, nascut el 1919 amb el nom de Hudobná Škola, i l’Escola Superior d’Arts Musicals (1949). També hi ha diverses formacions orquestrals, com ara l’Orquestra Filharmònica Eslovaca (1949), l’Orquestra de Cambra d’Eslovàquia (1960) o el conjunt de cambra Collegium Iuvenae Posoniensis (1992). Entre els compositors actius durant la primera meitat del segle XX destaquen A. Moyzes, E. Suchon, J. Cikker o F. Babušek, J. Kowalski, L. Holoubek, J. Kresánek, D. Kardoš, O. Ferenczy, J. Zimmer o D. Martincek. Entre els més joves cal esmentar I. Szeghy (1956), P. Zagar (1961), R. Rudolf (1963) i A. Mihalic (1963).
Música tradicional
La música tradicional eslovaca presenta elements característics de l’est d’Europa juntament amb d’altres clarament provinents de l’Europa occidental. Des d’un punt de vista rítmic es troben estructures regulars amb ritmes binaris o ternaris i també estructures amb ritmes asimètrics. Els modes més freqüents són els de lidi i mixolidi, tot i que també es troben força sovint els de jònic i dòric. Hi ha gèneres de cançons lligats a ocasions específiques. Dins d’aquest grup hi ha les cançons de caràcter ritual, relacionades amb el Nadal, el carnestoltes o el solstici d’estiu, com també amb les collites, els enterraments, i força cançons infantils i de joc que sovint tenen un caràcter totalment o parcialment recitatiu. Altres no tenen una ocasió específica. Es canten a casa, durant les pauses de treball, durant les tasques domèstiques o qualsevol dia de festa. La temàtica d’aquestes cançons acostuma a ser l’amor, la vida rural, fetes de bandolers i algunes tenen un contingut religiós. També es poden incloure en aquest grup de cançons sense ocasió específica les cançons de dansa. Al segle XX la cançó popular continuà desenvolupant-se i, de vegades emprant antigues melodies, sorgiren temàtiques noves, com ara la industrialització o els canvis en el món rural o les que feren els partisans.
Pel que fa als instruments, el grup més nombrós és el dels aeròfons, amb un predomini de les flautes. N’hi ha de sis, cinc, tres, dos o cap forat. Són fetes de fusta, metall i fins i tot d’os. La més corrent és la koncovka, sense forats, però n’hi ha d’altres com ara la fujara, de més de 180 cm de llargada i tres forats. També cal destacar la petita flauta de pastor, de sis forats, i la flauta travessera. Així mateix, hi ha instruments de llengüeta simple, com el drcek i la fanfarka, ambdós semblants al clarinet, i el gajdy (cormamusa). Entre els cordòfons cal destacar el violí, el contrabaix, l'oktávka, l'shlopcoky, el címbalom (saltiri) i la cítara. Les combinacions més habituals d’instruments són la cormamusa i la flauta, la cormamusa i el violí o també els conjunts de cordòfons. L’únic instrument que es toca sol per acompanyar les danses és el gajdy (cormamusa). Els festivals de música popular són molt nombrosos, fet que demostra la vitalitat d’aquesta mena de música.