Mentre la primera s’ocupava de l’especulació teòrica i la segona de la praxi interpretativa, la poètica -que deriva del seu significat grec, ’crear'- tractava de la composició. El terme fou introduït per primera vegada per N. Listenius el 1537, però fou J. Burmeister qui primer el proposà en Hypomnematum musicae (1599) i en Musica poetica (1606) per sistematitzar les bases d’un nou concepte de composició: el de la música basada en la retòrica (retòrica i música). Aquest concepte, que aviat fou un estil, es basà en els principis de la retòrica i adaptà les parts de la disposició clàssica del discurs en l’oratòria a la composició musical. Com a concepció estètica, la música poètica era regida per la afectes -representació musical d’estats d’ànim com la passió, l’exaltació, la pena o el dolor- i recorria al simbolisme (teoria dels símbol i música) mitjançant la doctrina de les figures com a recurs compositiu, consistent en una sèrie de fórmules ritmicomelòdiques que simbolitzaven els estats d’ànim, destinades a emfatitzar el text.
f
Música