El terme prové del llatí mutare, que vol dir ’canviar'. En aquest sentit, les notes resultants dels jocs de mutació no corresponen al so de la tecla polsada, ni en la seva alçària real ni en cap de les seves octaves, a diferència dels jocs de fons, que donen el so fonamental o bé alguna de les seves octaves. Com a auxiliars d’aquests, confereixen a la sonoritat de l’orgue brillantor, excellència i claredat. La seva proporció en el conjunt dels jocs ha determinat l’estil de l’instrument. Se’n distingeixen dos tipus: jocs de mutació simple i de mutació composta (joc).
f
Música