El suport de l’enregistrament sol ser un corró amb pues, o bé un rotlle de paper perforat. En la classificació Hornbostel-Sachs, cítara de taula. Bàsicament, n’hi ha de dos tipus: els de maneta -normalment, proveïts d’un corró amb pues- i els de lectura pneumàtica -proveïts d’un rotlle de paper perforat-. Els pianos de maneta (dits també ‘de manubri’) es fan sonar mitjançant una maneta giratòria que acciona el corró, les pues del qual comanden, a través d’un sistema de palanques, els martells que percudeixen les cordes. La seva invenció s’atribueix al constructor Joseph Hicks, de Bristol, actiu entre els anys 1805 i 1850. Atès que derivaven dels orgues amb corró, se solen anomenar -erròniament- orgues mecànics, com és el cas dels populars instruments de les revetlles madrilenyes, els organillos. Sovint, el so d’aquests instruments s’allunyava del so del piano, a causa de l’absència d’apagadors, del recobriment amb cuir dels martells i del major nombre de cordes per cada nota. Molts d’aquests pianos foren verticals, alguns portàtils amb rodes i d’altres arribaren a incorporar un motor de ressort. El seu ús es restringí pràcticament al carrer, en mans de músics ambulants i mendicants durant el segle XIX i la primeria del XX. Anglaterra fou un important centre de producció, amb molts constructors ditalià.
Els pianos mecànics de lectura pneumàtica aparegueren al final del segle XIX i en ells el suport programat del so era un rotlle de paper perforat. Aquest rotlle passava per sobre d’una barra lectora metàl·lica amb forats, sobre la qual actuava una contínua aspiració d’aire creada per un mecanisme de pedals o bé per un motor elèctric. En coincidir una perforació del rotlle amb un forat de la barra lectora, la diferència de pressió de l’aire provocava el moviment mecànic del martell corresponent. Aquests pianos foren coneguts amb el nom de pianola -nom comercial d’un d’aquests instruments, que es convertí en el nom genèric-. La patent de la pianola data de l’any 1897 i pertany a E.S. Votey. En els primers instruments, a partir del 1890, el mecanisme es muntava dins d’un moble independent que es col·locava davant del piano i que posseïa una mena de dits de fusta recoberts de feltre que n’accionaven les tecles. Al front del moble, unes palanques permetien modificar alguns aspectes interpretatius com el tempo, la intensitat relativa de notes agudes i greus i el funcionament del pedal. Cap al tombant del segle, ja es construïren les pianoles dins del mateix piano, amb els pedals per a manxar a sota. Aquesta fou la forma normal de la pianola fins a la desaparició de l’instrument.
Al començament del segle XX es desenvolupà un tipus de pianola, anomenada piano reproductor, que, per mitjà de perforacions addicionals en el rotlle de paper, podia replicar els matisos d’una interpretació real, com canvis de tempo, dinàmica o bé l’ús del pedal. Molts d’aquests instruments s’impulsaren per un motor elèctric i foren muntats en els pianos dels constructors més coneguts. Els models més importants eren els Dúo-Art de l’Aeolian Co., el Welte-Mignon de la Welte & Söhne, la Phonola de l’alemanya Hupfeld i la Pianola de l’Ampico Co. Diversos artistes, com I.J. Paderewski, S. Rakhmaninov, A. Rubinstein, C. Debussy o E. Granados, enregistraren rotlles per a aquestes pianoles. D’altres, com P. Hindemith, I. Stravinsky o G.F. Malipiero, compongueren obres directament per a pianola.