Algunes obres exigeixen als intèrprets canviar d’instrument durant l’execució d’una peça, de manera que la varietat d’instruments augmenta sense variar el nombre d’instrumentistes (canvi oboè/corn anglès, per exemple, en el Quintet, opus 43, de C. Nielsen; flauta/flautí en les 6 Bagatelles, de G. Ligeti, etc.).
Els grans autors barrocs i clàssics no utilitzaren el quintet en la seva forma genèrica; en general, hom preferí que els instruments de vent anessin de dos en dos per facilitar la instrumentació (cosa que potencià més aviat el sextet que el quintet). Durant el Classicisme, els grups de vent es dedicaren sovint a interpretar arranjaments d’obres d’orquestra, especialment òperes. Era un excel·lent mitjà de gaudir de les millors àries o dels moments més estimats, en una època en què les possibilitats de tornar a escoltar peces que exigien un gran nombre d’intèrprets eren molt minses: "Durant els mesos d’estiu hom es troba pràcticament cada dia amb serenates interpretades pels carrers... De tota manera, aquestes no són com a Itàlia o Espanya, simplement un cantant acompanyat per una guitarra [...], sinó trios, quartets, sovint provinents d’òperes [...] tocats per instruments de vent." (Viena, Theatre-Almanac, 1794.) Compositors com W.A. Mozart, L. van Beethoven o C.M. von Weber escriviren un bon nombre d’obres especialment destinades a l'harmonie, grup variable d’instruments de vent en parelles que s’emancipà de l’orquestra per oferir versions reduïdes de peces grans en sopars i vetllades. El Sextet en mi ?M, KV 375, de Mozart, per a dos clarinets, dues trompes i dos fagots, és cèlebre, a més de per la seva excel·lència, per la carta que el compositor adreçà al seu pare (Viena, 3 de novembre de 1781), on explicà les característiques del grup que el tocà i l’ocasió. Més tard, ell mateix convertí aquesta peça en un octet (afegint-hi oboès): "A les 11 del vespre, vaig ser convidat a una serenata interpretada per dos clarinets, dues trompes i dos fagots -a més amb una composició meva- [...]. Doncs bé, aquests músics van fer obrir les portes del carrer i, després d’instal·lar-se al centre del pati, em van sorprendre, de la millor manera imaginable, amb el primer acord, en mi bemoll." El repertori bàsic del vent durant el Classicisme, doncs, fou per a sextets, amb diverses possibilitats d’instrumentació (la més habitual dos oboès, dues trompes i dos fagots), per a octets i per a grups encara més grans, com el de La Gran Partita de Mozart, integrat per dotze instruments de vent en parelles i contrabaix. Foren cèlebres també els trios de corni di bassetto. Els quintets, en tot cas, es compongueren per a combinacions diferents de l’esmentada abans com a genèrica. Un bon exemple d’això són els quintets de J.C. Bach. L’any 1782 l’editor londinenc Longman & Broderip publicà Sei Sinfonia pour Deux Clarinettes, Deux Cors de Chasse et Basson. L’únic instrument que no va en parella és el fagot -prou habitual des del Barroc-, però quatre de les sis Sinfonie tenen part per a un segon fagot, és a dir, es converteixen en sextets. Mozart escriví una obra mestra per a quintet, format per dos clarinets i tres corni di bassetto, l'Adagio, KV 411, que sovint es toca en un arranjament per a quintet convencional. Igualment, una altra obra mestra del mateix autor és per a quintet amb piano, oboè, clarinet, trompa i fagot (KV 452). Respecte a aquesta obra, Mozart escriví al seu pare (Viena, 10 d’abril de 1784): "He compost dos grans concerts i després un quintet, que va provocar el més gran dels aplaudiments; jo mateix considero que és la millor obra que he compost mai." Beethoven volgué emular Mozart amb un altre quintet per a la mateixa combinació (Opus 16), que constitueix l’altra gran obra per a aquesta formació, per a la qual F. Danzi (Opus 41) i I. Pleyel, entre d’altres, també compongueren. Danzi usà el quintet format per piano, flauta, oboè, clarinet i fagot (opus 53 i 54), és a dir, la part de vent-fusta del quintet habitual. Ja al segle XX, F. Poulenc escriví un sextet per a piano i quintet de vent complet (1939).
El quintet de vent característic començà el seu recorregut durant el Romanticisme, però fins al segle XX no rebé obres de grans compositors. Durant el segle XIX, F. Danzi, A. Rejcha i G. Onslow -entre d’altres- escriviren multitud de quintets, alguns dels quals remarcables. Durant el XX, A. Schönberg, el ja citat Nielsen, D. Milhaud (La cheminée du roi René), P. Françaix, E. Carter, L. Berio, H.W. Henze, R. Gerhard, etc. han escrit per a aquesta formació. G. Ligeti compongué les esplèndides 6 Bagatelles (1953), en un moment en què no coneixia gran cosa més que la música hongaresa (la bagatel·la núm. 5 porta per títol Béla Bartók in memoriam), i, més endavant, les 10 Pieces (1968), ja molt més representatives dels seus plantejaments posteriors. P. Hindemith, amb la Kleine Kammermusik ('Petita música de cambra'), opus 24, núm. 2, compongué, segons Jack Brymer en Clarinet (1976), "possiblement el millor quintet de vent escrit fins ara". En un terreny més lleuger, també hi ha obres extraordinàriament ben escrites per a aquesta formació: les Antigues danses hongareses del segle XVII, de Ferenc Karkas (un dels professors de Ligeti), les Three Shanties -cançons de mariners-, de M. Arnold, la Summer Music, de S. Barber, l'Opus number Zoo, de L. Berio (1951, rev. 1970), etc.