L’any 1949 la revista "Billboard", que presentava les llistes de les vendes discogràfiques, substituí la segregacionista denominació race records pel terme rhythm’n’blues per a referir-se a la música feta per afroamericans i destinada a ser distribuïda a les comunitats negres. Les diverses formes que s’hi agruparen tenien com a trets comuns el caràcter ballable, el repertori amb composicions basades en el blues, el ritme molt marcat i evolucionat del bugui-bugui i l’extraversió i expressivitat de les interpretacions vocals i instrumentals. Representant estils molt diversos, destacaren Louis Jordan and his Tympany Five, Big Joe Turner, Amos Milburn, Charles Brown, Ruth Brown, Lavern Baker, Ray Charles i molts d’altres, enmig de la proliferació de companyies discogràfiques independents. L’ambigüitat del terme permeté associar-hi el nou blues elèctric provinent de Chicago, amb noms com Muddy Waters i B.B. King. Fou l’èxit dels estils rhythm-and-blues entre els adolescents blancs el que impulsà les discogràfiques a promoure nous artistes, negres i blancs, amb la denominació rock and roll. Així doncs, a la segona part dels anys cinquanta l’expressió rhythm-and-blues més aviat s’associava a música popular negroamericana no obertament destinada al públic adolescent. Molts dels artistes negres derivaren cap al que s’anomenà soul els anys seixanta.
Música