El terme es refereix concretament a les 150 peces que integren el Llibre dels Salms o Saltiri, un dels textos que formen part de la Bíblia. El mot prové del grec psalmós, que és al seu torn una traducció de l’hebreu mizmor, que significa cant o poema acompanyat d’un instrument de corda pinçada o saltiri. Una bona part dels salms fou composta en temps dels reis (segles X-VI aC), bé que n’hi ha alguns d’anteriors; els més recents poden ser dels segles IV-II aC. El Llibre dels Salms fou aplegat probablement amb vista al culte sinagogal (segle V aC). Des del punt de vista literari, un salm consta d’un nombre variable de versets, cadascun dels quals està dividit en dues parts o hemistiquis. La seva estructura és la típica de la poesia paral·lelística hebrea, en què el segon hemistiqui amplia o duplica el contingut del primer. Pel que fa a la temàtica, n’hi ha de lloança a la divinitat, de celebració (de victòries), d’aclamació, de súplica, d’acció de gràcies o d’exhortació. Els uns i els altres estan revestits sempre d’un to poètic molt refinat i tenen sovint un marcat sentit profètic apte per a extreure’n ensenyaments de caràcter espiritual i moral. Es desconeix la manera com eren cantats a l’antic temple de Jerusalem: les cantilenes sinagogals no en reflecteixen l’estil primitiu. Aquest tipus de cant passà ben aviat del culte hebreu sinagogal al cristianisme primitiu. Sant Ambròs introduí el cant antifònic dels salms a Milà al segle IV. Aquests esdevingueren element bàsic de la pregària de l’Església (ofici diví), fet al qual contribuïren molt els antics monjos, que recitaven tot el saltiri en un sol dia o al llarg d’una setmana. Sant Benet (segle VI) establí en la seva Regla l’obligació del cant de tot el saltiri en una setmana, pràctica que s’estengué a tota lésia occidental. La diferent distribució dels diversos salms en el decurs dels set dies i el nombre de salms en l’ofici de matines assenyalen la diferència entre la litúrgia de les hores secular o canonical, que només constava de nou salms, i la monàstica, que en tenia dotze. En la salmòdia gregoriana, la primera part de cada verset s’entona a partir d’un to de recitació o tenor i acaba en una cadència suspensiva o flexa mediant; la segona part continua entonant-se sobre el mateix to, però acaba sobre una cadència conclusiva. Aquesta fórmula paral·lelística s’adaptà perfectament a un tipus d’interpretació alternat entre dos cors (salmòdia antifonal) o un solista i el cor (salmòdia responsorial). Més endavant, a partir del segle XV, els textos sàlmics continuaren essent sovint musicals, ara en arranjaments polifònics. La pràctica interpretativa més usual a l’època fou l'alternatim, que consistia en l’alternança de versets cantats en cant pla amb altres d’arranjats polifònicament a diverses veus i amb la melodia a la veu superior. Els polifonistes del segle XVI utilitzaren a bastament els salms com a textos per als motets. Posteriorment també abundaren, especialment a les regions sota la influència de la Reforma, les traduccions mètriques dels textos dels salms a les llengües vernacles i la seva adaptació a melodies de caràcter popular amb finalitats pietoses o devocionals. La utilització intensiva dels textos del Llibre dels Salms ha estat comuna al judaisme, al cristianisme i també a les principals esglésies reformades, sobretot entre els hugonots i altres ritus protestants. Existeixen algunes lleugeres variacions en la numeració del saltiri hebraic, el cristià (recollit en la Vulgata) i l’hugonot, que retorna a la numeració jueva original.
Bibliografia
- Dyer, J.: Monastic Psalmody of the Middle Ages, "Revue Bénédictine", 99, 1989
- Dyer, J.: The Singing of Psalms in the Early-Medieval Office, "Speculum", 64, 1989
- Flender, R.: Hebrew Psalmody: A Structural Investigation, Magnes Press, Jerusalem 1992
- McKinnon, J.W.: On the question of psalmody in the ancient sinagogue, "Early Music History", 6, 1986
- Neusen, N. Van, ed.: The Place of the Psalms in the Intellectual Culture of the Middle Ages, State University of New York Press, Albany 1999