Ocasionalment es pot referir a un moviment o, fins i tot, a una part d’aquest, si té les característiques anteriors. Fins ben entrat el segle XX, el sextet-octet fou el grup de vent més important per la qualitat de les obres que se li encomanaren. Les peces de W.A. Mozart i L. van Beethoven, entre d’altres, constituïren un repertori d’un nivell inusual per a un dels grups coneguts com a harmonie. El fet que fossin sextets o octets, així com la composició d’aquests grups, depenia de les situacions concretes. Mozart compongué la seva serenata KV 375 en versió de sextet (1781) i d’octet (1782), afegint dos oboès als clarinets, trompes i fagots de la versió original. La major part de sextets de Mozart i Haydn foren escrits per a dos oboès, dues trompes i dos fagots. El sextet opus 71 (1796) de Beethoven, en canvi, té la mateixa instrumentació que el KV 375/1 de Mozart.
Els sextets de corda més habituals són per a dos violins, dues violes i dos violoncels. Els dos sextets de J. Brahms (opus 18, 1858-60, i opus 36, 1864-5), el d’A. Dvorák (1878) i Verklärte Nacht ('La nit transfigurada', 1899), d’A. Schönberg, serien entre d’altres alguns dels exemples més coneguts. En l’àmbit vocal una gran quantitat de les obres polifòniques del segle XVI són a sis veus, com ara la major part de la Missa Papae Marcelli (1555-63), de Palestrina. Igualment, les obres per a grup de violes da gamba són prou sovint en sis parts, entre les quals cal esmentar un In Nomine, de H. Purcell. En l’àmbit operístic hi ha una colla de sextets emblemàtics, com "Riconosci in questo amplesso", en Les noces de Fígaro, que, segons Michael Kelly, el tenor que creà Don Curzio, era la part preferida de Mozart de tota l’òpera.
Sovint es troben sextets (o quintets, septets...) que són més aviat quartets de corda ampliats. Mozart i Haydn tenen diversos divertimenti, a més d'Ein musikalischer Spass ('Una broma musical', 1787) en el cas de Mozart, per a quartet amb dues trompes. Beethoven també en té un que, a diferència dels anteriors, porta el nom de sextet (opus 81 b, 1795, en què al paper de la virtuosística primera trompa hi diu: 6tet meu. Només Déu sap on són les altres parts). En la mateixa línia, Mládí ('Joventut', 1924), de L. Janácek, és més aviat un quintet de vent amb la incorporació de clarinet baix, i el sextet de F. Poulenc és un altre quintet de vent amb piano (1932-39).
Durant el segle XX es tornà a la creació de grups molt funcionals per a obres concretes. Aquests podien ser sextets, septets, etc., fet que responia més a una situació específica que no pas pretenia estructurar un nou tipus de grup. La diversitat d’instrumentació era, doncs, molt gran. Exemples d’això serien: la Revue de cuisine, de B.J. Martinu (piano, trompeta, clarinet, fagot, violí i violoncel; 1927), o el Concert per a clave i cinc instruments, de M. de Falla (amb flauta, oboè, clarinet, violí i violoncel, a més del clave; 1923-26).