El so es percep per mitjà de l’orella, i el sentit de l’oïda s’encarrega de transmetre al cervell tota la informació necessària per a convertir-lo en impulsos nerviosos a través del nervi auditiu.
Des del punt de vista físic, la diferència entre so i soroll és donada per la forma de les seves ones, que és regular en el so, perquè les seves vibracions són iguals, i irregular i aleatòria en el soroll. El so, segons això, pot ser d’acuïtat determinada, quan és assimilable a una freqüència fixa equivalent a un nom de nota, i d’acuïtat indeterminada, quan la seva freqüència es mou dins una franja àmplia i no es pot precisar una acuïtat concreta o un nom de nota; en aquest cas, tan sols és possible determinar, d’una forma general, si es mou dins el registre greu o agut.
La diferència psicològica entre so i soroll es troba en la percepció subjectiva que té la persona que l’escolta; s’anomena so tota sensació acústica agradable i soroll la que resulta desagradable, en funció de l’estat anímic de la persona, de les seves preferències sonores, de la cultura que l’envolta, de la intensitat i proximitat de l’estímul sonor, etc. (psicologia de l’audició). Així, per exemple, el so d’una campana pot resultar agradable o desagradable segons els gustos de l’oient, la seva proximitat o llunyania, o la intensitat.
Cal tenir en compte l’evolució del concepte d’objecte sonor, defensat pels autors de música concreta, que inclogueren en les composicions sons que fins aleshores eren considerats com a sorolls poc agradables: màquines, objectes quotidians, sospirs, crits, etc. El moviment dels futuristes italians, amb Luigi Russolo al capdavant (1913), i posteriorment Pierre Schaeffer i el seu llibre Traité des objets musicaux (1966), representaren una ampliació de l’horitzó sonor. La composició acceptà, des d’aquell moment, qualsevol font sonora; l’únic que diferencia un so musical d’un so fortuït (un cop de porta, per exemple) és l’elaboració i l’estructuració d’aquest dins un context organitzat; el compositor domina el so i l’utilitza segons la seva voluntat i el seu propòsit.
Davant el so es poden trobar, per tant, dues actituds diferenciades; una de receptiva, que consisteix a escoltar els sons que es generen en l’entorn immediat, sense incidir sobre ells -la sensació que originen pot ser més o menys plaent-. La segona actitud és creativa i està encaminada a la producció amb una finalitat artística. Per a crear obres musicals hi ha un gran repertori sonor a l’abast que inclou sons naturals, enregistrats, manipulats i elaborats, els sons que l’ésser humà pot produir amb ajut del seu cos (percussions corporals, sons vocals i cant), amb màquines i objectes i amb els instruments musicals. Aquests es poden usar, a més, de forma convencional i no convencional, fent-los sonar de manera diferent a l’habitual.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Jennings, Terry: Els sons, Editorial Cruïlla, Barcelona 1987