A partir de la Contrareforma, la música de Palestrina s’erigí com a model a seguir pels compositors d’obres musicals religioses dels països d’obediència catòlica, encara que també es difongué als països de credo protestant. En un sentit més ampli, l'stile antico usava els preceptes de la prima prattica (prima prattica/seconda prattica). Prescrivia l’ús de la polifonia, en especial del contrapunt imitatiu, i el tractament acurat de la dissonància. J.J. Fux, en el seu tractat teòric Gradus ad Parnassum (1725), reivindicà el model palestrinià com a pauta per a la composició contrapuntística. La influència d’aquest estil també arribà als compositors de música clàssica i romàntica.
Música