És difícil, fins i tot, delimitar una frontera precisa entre teatre musical i teatre exclusivament parlat, perquè la música ha tingut sempre un paper essencial en multitud de manifestacions teatrals des de l’antiguitat. Ha estat un element fonamental en diferents gèneres dramàtics com l'òpera, l'opereta, el ballet, la comèdia musical, la sarsuela o el singspiel, però la seva importància no ha estat menor en altres gèneres com la comédie-ballet, la masque o els drames religiosos. En el teatre en prosa, així mateix, la utilització de fragments musicals ha estat i és habitual. La música escrita per a acompanyar aquestes representacions acostuma a rebre el nom de música teatral o música incidental. La música incidental, entesa en el sentit més tradicional, pot estar directament relacionada amb l’acció teatral o pot servir com a introducció musical a un acte. Fins i tot pot ser també un simple entreteniment musical entre dos actes, completament independent de la representació en qüestió.
La música del teatre grec i romà s’ha perdut de forma gairebé total. En el teatre sacre medieval i renaixentista, la música fou fonamental. En són una bona mostra el Misteri d’Elx i les diferents representacions de pàssies que es fan a Europa. El teatre renaixentista, a l’entorn del qual nasqué l’òpera, atorgà sempre una gran importància a la música en un intent de recrear l’esperit del teatre grec antic. En el mateix període, l’ús de música instrumental fou habitual en el teatre anglès de Ch. Marlowe i W. Shakespeare, que serví de base a obres de Henry Purcell com ara Timon of Athens (1678) o The Fairy Queen (1692). A Espanya, un dels grans compositors de música per al teatre fou Juan del Encina i posteriorment José Peyró (El Jardín de la Falerina, de P. Calderón de la Barca), Mateo Romero i Carlos Patiño. A França, M.A. Charpentier escriví música per a obres de P. Corneille, i J.B. Lully col·laborà habitualment amb Molière. El redescobriment de Shakespeare a Alemanya des del final del segle XVIII, i durant tot el XIX a la resta d’Europa, oferí a molts compositors l’oportunitat d’escriure música incidental: King Lear (1778) i Hamlet (1778), de Johann André, foren dos antecedents de partitures tan conegudes com Somni d’una nit d’estiu, de F. Mendelssohn. Altres peces de música incidental del segle XIX han esdevingut cèlebres independentment de l’obra teatral que les inspirà. Aquest és el cas de la música de G. Bizet per a L’Arlésienne d’Alfons Daudet (1872), o de la d’E. Grieg per a Peer Gynt, de H.J. Ibsen (1876).
La comèdia musical és un altre exemple paradigmàtic de la fusió entre teatre i música. En el teatre musical del segle XX han destacat particularment Kurt Weill, que col·laborà amb Bertolt Brecht, Darius Milhaud, que ho feu amb Claudel, i més recentment compositors com Luciano Berio i György Ligeti. D’altra banda, moltes obres conegudes de la música clàssica han estat utilitzades per directors de teatre contemporanis per a ambientar les representacions.
Bibliografia
- Aber, A.: Die Musik im Schauspiel, Leipzig 1926
- Basso, A., dir.: Musica in Scena: Dalla musica di scena allo spettacolo rock, vol. VI, UTET, Torí 1997
- Muntané, M.C. i Massip, J.F.: Món i Misteri de la festa d’Elx, Generalitat Valenciana, València 1986
- Pedrell, F.: La musique indigène dans le théâtre espagnol du XVIIe siècle, Helmut, SIMG, 1903-04
- Sala, E.: L’opera senza canto. Il mélo romantico e l’invenzione della colonna sonora, Venècia 1995
Complement bibliogràfic
- Herrera i Llop, Lluís-Marc: La música teatral a Lleida durant la segona meitat del segle XIX, Institut d’Estudis Ilerdencs, Lleida 1998