En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de columna del tipus trompeta cromàtica amb vàlvules o pistons. El so és generat per la vibració dels llavis de l’intèrpret, que és recollida per un broquet metàl·lic, en forma de copa de fons semiesfèric i profund, que pot separar-se del cos de l’instrument. Per a fer-la sonar, els llavis han d’estar relaxats i només necessiten tensió per a fer els sons més aguts. Requereix, això sí, l’emissió i la renovació constant d’una gran quantitat d’aire, pràcticament una respiració per cada nota, amb l’excepció dels passatges lligats, i la preparació de l’atac en les notes greus. Amb tot, en mans expertes la tuba pot tenir una agilitat sorprenent, que contrasta amb el seu aspecte voluminós i feixuc. Inventat l’any 1835, és un dels darrers instruments que s’incorporaren al grup de vent-metall. És el resultat de l’evolució combinada de les trompes de claus, especialment el figle o oficleide, i les de vàlvules, sobretot alguns tipus de bugle o fiscorn. Hi ha, però, una gran confusió terminològica a l’hora de referir-s’hi, perquè alguns membres de la família de la tuba tenen a més altres noms (eufoni o bombardí, bombardó, sousàfon, helicó, etc.) o bé perquè hi ha qui també considera tubes els membres més greus de la família dels saxhorns (saxhorn).
Morfologia i tècnica
El cos de l’instrument consisteix en un tub metàl·lic, sovint d’alpaca o bé de llautó, generalment lacat i a vegades recobert de plata o niquelat, de secció cònica molt ampla i progressiva. És de grans dimensions, entre 3,5 i 5,5 m de llarg, depenent del model i la tessitura. El tub acústic sol estar doblegat fent diverses circumvolucions per fer-lo accessible a l’instrumentista. Així com l’aparença global de la trompa és circular, la de les tubes pot oferir diversos perfils. Les més usuals tenen forma rectangular o el·líptica, amb l’extrem estret amb el broquet sortint cap enrere i la campana orientada cap a dalt o, menys sovint, girada cap endavant. Per a modular els sons solen dur incorporades entre tres i sis vàlvules de pistons o de cilindres. Generalment tenen quatre vàlvules adaptades per a abaixar l’instrument un to, mig to, un to i mig i dos tons i mig respectivament. En combinar-les, hom pot fer una escala cromàtica. La cinquena vàlvula fa abaixar el to una tercera major, i una sisena vàlvula permet fer digitacions alternatives per tal d’ajustar l’afinació. Com que és un instrument amb un tub acústic de gran diàmetre, les dificultats d’afinació que comporta obliguen els instrumentistes a emprar recursos tècnics per a resoldre-ho, bé amb la tècnica dels llavis o amb alguns mecanismes adaptats. El tub acaba en un pavelló ample, de configuració variable segons el model. Les tubes més característiques solen tenir-lo apuntant cap a dalt, però també n’hi ha amb la campana orientada cap endavant, forma que ha resultat ser més útil per a les bandes que per a les orquestres. Hi ha models amb la campana situada a l’esquerra o a la dreta de l’embocadura, depenent de si l’instrument és de vàlvules rotatòries o de pistons. Generalment els de vàlvules rotatòries solen dur-la a l’esquerra, vista des de l’instrumentista, perquè aquest pugui fer servir la mà esquerra per a moure les vàlvules ajustables mentre toca, si cal. Solen dur una clau per a evacuar l’aigua que es produeix per condensació. Amb l’ús de sordines se’n pot modificar la dinàmica i el timbre. N’hi ha de diverses tessitures.
La tuba en do, de vuit peus, afinada en do2 fou pensada per a l’orquestra. Està equipada amb sis vàlvules que li permeten cobrir una extensió excepcional de quatre octaves completes. És l’instrument més agut de la família i té una flexibilitat notable.
La tuba tenor, dita també tuba baríton, eufoni o bombardí, està afinada en si♭1. Té una extensió de tres octaves i és un instrument transpositor que sona una tercera inferior respecte de la tonalitat de lectura. Sol tenir tres o quatre vàlvules, i de vegades en té cinc. Pot ser de forma ovalada o rectangular, la més habitual en les tubes. Cobreix la mateixa tessitura que el violoncel.
La tuba baix, afinada en fa1, transpositora, sona una quinta baixa respecte de la tonalitat de lectura. Fou construïda per substituir l’oficleide o figle. És la més comuna, té la forma típica de tuba, amb la campana mirant cap amunt. També hi ha una altra tuba baixa en mi♭1, transpositora una sexta baixa. Solen tenir tres o quatre vàlvules de pistons —de vegades, cinc— i realitzen una funció equivalent al contrabaix en el conjunt de cordes.
La tuba contrabaix s’afina en do1, o bé en si♭1 (en aquest cas és transpositora una segona major inferior). També és anomenada bombardó. Té quatre vàlvules de pistons i altres d’addicionals per a equilibrar l’afinació.
La tuba doble, combinació en un sol instrument de les tubes baix i contrabaix, es pot afinar en fa i en do o bé en fa i en si♭. A més de les tres o quatre vàlvules de pistons, té una vàlvula transpositora que li permet canviar de circuit tubular.
La tuba subbaix o subcontrabaix és inusual, i el seu ús és anecdòtic. Les més conegudes són el saxhorn-bourdon d’Adolphe Sax, en mi♭, i el trombotonar de Gustave Besson, enorme, d’uns 3 m d’envergadura, que si es descargolés completament faria uns 14 m de llargària. Per a tocar un d’aquests instruments, el tubista ha d’estar assegut i recolzar-lo contra el cos.
La tuba wagneriana, instrument a mig camí entre la trompa i la tuba, es construí per primera vegada l’any 1870 a instàncies de R. Wagner.
Existeixen també la tuba helicó (helicó) i la tuba sousàfon (sousàfon).
Història
Els antecessors de la tuba són una sèrie d’instruments de registre greu, el més antic dels quals és el serpentó, que data del final del segle XVI. A la darreria del XVIII i al principi del XIX es reformaren alguns d’aquests instruments —entre ells el serpentó, al qual s’afegí un sistema de claus— i se’n construïren de nous, com ara el bass horn, alguns dels coneguts com a fagots russos i l’oficleide. Solien ser de metall o fusta i estaven pensats per a tenir una major durabilitat, un maneig més senzill i una millor afinació. A la dècada del 1820 diversos constructors, inclòs Heinrich Stölzel, havien fabricat instruments més greus que el fa1, però la seva efectivitat era dubtosa perquè l’incipient sistema de vàlvules no podia ser usat amb els tubs tan amples que les dimensions d’aquests instruments greus requerien. L’any 1835, el director de banda Wilhelm Wieprecht i el constructor Johann Gottfried Moritz introduïren la primera tuba baixa en fa amb la intenció de completar la secció d’instruments de metall amb vàlvules per a la seva utilització en les bandes militars. La més antiga que es coneix es conserva al Musikinstrumenten-Museum de Berlín i, si bé no s’assembla gaire a les tubes actuals, ja en mostra les principals característiques: està afinada en fa, té cinc vàlvules que abaixen l’afinació 1, 1/2, 1 1/2, 3/4 i 2 1/2 tons respectivament i pot fer sonar clarament les notes pedal o fonamentals. Ben aviat en dissenyaren una altra amb el tub acústic més ample, que anomenaren bombardon, nom abans aplicat a algun oficleide baix i als bugle-horn baixos. Altres constructors adoptaren els seus dissenys i en fabricaren amb altres formes i mides. Al cap de pocs anys, els constructors alemanys començaren a aplicar-hi les vàlvules rotatòries. Les primeres tubes contrabaix en do i en si♭ foren construïdes el 1845 per Václav Cervený, de Bohèmia. A França, durant les dècades del 1840 i el 1850, A. Sax i altres constructors desenvoluparen la família dels anomenats saxhorns, del sopranino al contrabaix, els instruments greus de la qual s’assemblen força a les tubes actuals.
La tuba aviat fou adoptada per les bandes alemanyes i més tard a França i Anglaterra, on l’oficleide estava fermament establert. En alguns llocs, ambdós instruments coexistiren pràcticament fins al final del segle XIX. H. Berlioz fou el primer dels compositors de més anomenada que inclogueren les tubes en les seves orquestracions. Com que solia usar molts instruments aguts, per a aconseguir l’equilibri i el balanç sonor que desitjava havia de fer servir diversos oficleides. Possiblement perquè la tuba s’ideà per a substituir-los, alguns autors la inclouen dins aquest grup i, fins i tot, ha estat anomenada oficleide de pistons. R. Wagner feu servir la tuba baix el 1843 en L’holandès errant, i la contrabaix en L’or del Rin, deu anys més tard. Abans ja havia incorporat la tuba a la instrumentació de l’obertura de Faust (1840). G. Mahler escriví també passatges solistes per a tuba i els compositors de la Segona Escola de Viena, sota la seva influència, tractaren la tuba com un instrument independent i emancipat, no com un simple suport del baix. R. Strauss, en Don Quixote (1897), usà per primer cop la tuba amb sordina, tot aportant a l’orquestra un color i un timbre nous. A l’Europa de l’Est, el desenvolupament de la tuba fou molt influït pel model de Cervený, que, fins a l’establiment del constructor rus Sediva, cap al 1890, era pràcticament l’únic proveïdor d’aquests instruments. La seva Kaisertuba, disseny del final de la dècada del 1880, de gran diàmetre i feta en diferents afinacions, fou copiada per molts altres constructors. La influència de N. Rimskij-Korsakov sobre els compositors coetanis i els seus alumnes, quant al tractament de la tuba en les orquestracions, fou notable. D’ella deriva el costum, encara vigent avui, de fer servir grans tubes en algunes orquestres, per bé que hi ha evidències que al segle XIX la tuba en mi♭ ja era d’ús corrent. Amb tot, la utilització de les tubes s’anà adaptant als gustos dels compositors. P.I. Cajkovskij i I. Stravinsky mostraren una tendència a fer servir la tècnica francesa d’escriure per a tuba en tessitures agudes, en contrast amb l’estil sever i profund adoptat per altres, com S. Prokof’ev i D. Šostakovič. A les illes Britàniques, durant el segle XIX els intèrprets usaven l’oficleide o l’eufoni, i la tuba en fa esdevingué cada vegada més habitual en les orquestres perquè resultava més còmoda als intèrprets. Com que l’eufoni havia estat tractat com a instrument solista en les bandes, els tubistes britànics eren capaços de tocar-lo amb gran habilitat; per això, E. Elgar, G. Holst, R. Vaughan Williams i d’altres escriviren parts de tuba de considerable virtuosisme en les seves obres.
Al principi del segle XX, les orquestres americanes i les bandes la usaren adoptant tubes en si♭ o en mi♭. Els músics alemanys que tocaven en les recentment formades orquestres americanes feren popular la tuba en fa, i els constructors del país, com King, començaren a fer tubes en estil alemany. A la mateixa època, la tuba contrabaix en do esdevingué popular a Alemanya i també fou incorporada per les orquestres dels EUA.
En les actuals orquestres europees i americanes, els instruments contrabaixos en si♭ i en do són d’ús comú i les tubes en fa solen utilitzar-se per a interpretar les parts agudes. Com que es tracta d’un instrument jove, la tuba té un repertori relativament recent. Els tubistes toquen en una gran varietat d’estils. Avui, tant autors com intèrprets la consideren un instrument àgil, les possibilitats tímbriques i tècniques del qual exploten al màxim. Tot i això, la confusió creada pel fet que un mateix instrument hagi estat i sigui encara denominat pels compositors amb noms diferents obliga els intèrprets a decidir amb quin dels models o tessitures disponibles tocaran les partitures.
Bibliografia
- Badia, Miquel: Flexibilidad, vol. 1: ejercicios de mecanismo y técnica para el estudio del trombón de varas o de pistones, fiscorno bajo, bombardino y tuba, l’autor, Barcelona 1985