Jordi Pujol i Soley, polític (1980-2003)

Jordi Pujol (Barcelona 1930) ha estat, sense cap mena de dubte, el polític del segle XX que ha exercit un mandat més llarg i sancionat per les urnes sobre el conjunt de Catalunya. Això, ho ha sabut fer concretant un estil propi, una manera de fer que hom ha acabat coneixent per «pujolisme» (personalisme que no fa altra cosa que reforçar aquesta idea de lideratge perllongat) i que s’ha manifestat tant en les maneres polítiques com en una forma d’entendre el país i, sobretot, de fer-ne pedagogia. Durant la seva llarga presidència s’ha consolidat políticament l’autonomia catalana, represa en el marc de l’Estat de les Autonomies. La seva acció s’ha desenvolupat en un medi en ràpida transformació, tant econòmica com social, política i ideològica, que Catalunya comparteix amb el conjunt del món occidental

Monument a la Generalitat de Catalunya, a Cervera. J.M. Subirachs, 1982.

ECSA

Cal precisar des del començament que, aquesta actuació, Pujol l’ha desenvolupada en una Catalunya que sortia d’una llarga dictadura, sotmesa a grans canvis i amb profundes incògnites sobre quin seria el seu comportament en democràcia; dues o tres generacions s’havien vist obligades a actuar en un medi molt agressiu amb aquesta acció pública i es tractava de quelcom que no es podia improvisar del tot. D’altra banda, els possibles models de la generació anterior eren a l’exili exterior o en un exili interior de gran simbolisme, però igualment eixorc. Al mateix temps, Pujol ha hagut d’exercir aquest lideratgepolític en un context mundial sotmès a les tensions de la guerra freda i, posteriorment, en el d’un canvi, que identifiquem amb l’equívoc nom de «globalització» i que ha acabat afectant els comportaments i les moralitats públiques i privades.

Des d’aquesta perspectiva, es pot dir que Jordi Pujol és un representant —pràcticament un supervivent— d’una generació de líders polítics occidentals que a les dècades centrals del segle XX van imprimir el seu caràcter personal i tota una manera de fer a la política de llurs països i a la del conjunt d’un món que, alhora, es veia en l’obligació de reafirmar-se i de canviar. Es tractava, tal com es dóna en el nostre cas, de persones amb un estil molt propi, impel·lides per una forta convicció interior, amb una gran atenció al sentit del comú nacional i de l’espai públic propi i que estaven convençudes de tenir una imatge molt precisa de la realitat (que en tots els casos defensaren fins al final), fruit de la seva identificació amb el llegat històric, cultural i antropològic del món que les envoltava.

Amb relació a aquesta significació, es pot dir que Jordi Pujol ha personificat, a Catalunya, el pas dels polítics a l’antiga cap al líder polític moderni europeu. Un lideratge que ha deixat de ser resultat d’una militància idealprogramàtica i resistent —exercida en el si d’un grup més o menys gran però sempre tancat de coreligionaris i en relació amb una dinàmica expressament política— per a passar a ser el d’un polític vinculat tant amb masses àmplies i heterogènies de la població com amb grups reduïts de tècnics, que no destria l’acció política de l’econòmica i que combina l’acció fonamentada en les estructures polítiques dels partits amb un coneixement profund del món associatiu i dels grups de pressió que l’envolten.

Mancats encara de l’adequada perspectiva històrica, en les pàgines que segueixen s’intenta explicar les principals claus i les circumstàncies que han determinat aquesta significació, trajectòria i representativitat que atribuïm a Jordi Pujol. D’aquesta manera, sembla lògic actuar amb molta més cautela a l’hora de voler-ne avaluar l’obra concreta, les repercussions sobre la realitat de la seva actuació com a dirigent del país durant un període que ha superat les dues dècades. Les valoracions fetes a partir de concrecions i anècdotes es troben encara en el terreny del periodisme i serveixen per a alimentar les aproximacions esbiaixades al personatge, fetes tant pels grups de fidels incondicionals com pels dels furibunds i viscerals contradictors.

El mateix fet del lideratge —fruit d’una profunda i íntima identificació amb el país i de la coincidència amb una manera d’exercir la política que s’ajusta a les necessitats de reconstrucció democràtica a l’Europa de després de la Segona Guerra Mundial— és el tret que a la llarga ha de servir per a avaluar la trajectòria i l’obra de Jordi Pujol. I és la fidelitata aquesta característica, tan pròpia d’una època i de la identificació amb una nació, el que acaba justificant la persona, el polític i la seva obra, més enllà de la cerca de grans coherències i linealitats que no fan altra cosa que molestar íntimament aquesta mena de personalitats públiques tan particulars com irrepetibles.

La gestació inicial d’un polític

Pel desembre del 1961, el mateix Pujol manifestava que «hem nascut sota el signe de la derrota. Encara més: sota el signe de la derrota permanent. Tan permanent que acaba per no notar-se». Aquesta és la circumstància vital i generacional que determinà els primers anys de la vida conscient del jove Pujol i que matisà, dramàticament, tot allò que qualsevol persona hereta del seu entorn familiar més immediat.

Així com la família paterna provenia de l’Alt Empordà (Darnius), però es va veure obligada a emigrar a Premià de Dalt per causa de la ruïna de l’avi, la família materna era de la mateixa localitat del Maresme, una vella família pagesa que no passava de ser mitjanament benestant en un context, però, essencialment agrari. Del pare, Florenci (1906 – 1980), que havia estat relacionat amb Esquerra Republicana de Catalunya, Pujol va rebre una educació familiar oberta de mires, un sentit liberal i laic molt arrelat i una catalanitat pregona, encara que poc elaborada teòricament. De la família materna, concretament de la seva mare Maria, va poder treure un sentiment catòlic molt popular, tot i que gens fanàtic, i també un sentiment d’arrelament a la terra, a la pagesia, que al llarg de la seva vida ha valorat molt i que ha considerat com la causa original de la seva propensió a conèixer el que denomina el «país real» i a identificar-s’hi.

Més endavant, els pares seguiren els passos de tantes altres famílies catalanes i es traslladaren a Barcelona. Allà, Florenci Pujol començà a treballar d’aprenent a la Banca Marsans i va anar pujant i consolidant-se professionalment. Entrà a treballar al barceloní Mercat Lliure de Valors, on adquirí un nom i un prestigi (se’l coneixia per «el Pujolet»), així com una certa notorietat pel seu bon «ull clínic» a l’hora d’entendre les persones i endevinar les diverses fluctuacions econòmiques. Constitueixen un cas més de família petitburgesa, de vida inicial més aviat justeta, de gustos poc refinats i amb una veritable devoció pels fills, els quals els agrada cuidar i educar sense escatimar ni esforços ni atencions.

Jordi Pujol va néixer en aquest medi l’any 1930 (al gracienc carrer de Septimània) i va viure els primers anys en l’eufòria catalana i republicana de l’etapa de la Generalitat. El 1935 el van matricular a l’Escola Alemanya, per tal quela seva formació tingués un horitzó més ampli i sistemàtic, i alhora perquè aprengués idiomes des de ben petit. Tot va quedar trencat de socarel per la guerra, malgrat que després va continuar els estudis a l’escola estrangera i va acabar essent un destacat poliglot. Foren els anys de la derrota que ho impregnà tot, i el jove Pujol compartí aquest gran desconcert nacional amb la major part dels seus conciutadans. Les naturals inquietuds d’adolescent i la mateixa herència familiar hagueren de quedar somortes i afectades per aquest gran trauma i per la profunda por que imposava la repressió inicial de la Dictadura.

Aquesta conjuntura resulta essencial per a entendre la personalitat, el compromís i fins i tot la trajectòria posterior de Jordi Pujol. La primera característica l’aportava el fet de l’exili, la interrupció de l’acció de persones, iniciatives i institucions que havien determinat la vida catalana fins aleshores; la clandestinitat extrema en què s’havien reclòs els qui no havien emigrat acabava de configurar aquesta espècie de «forat negre», on tot semblava desaparèixer. La segona característica, típica i perfectament natural els anys immediatament posteriors a la fi de la guerra (molt més en tractar-se d’una guerra civil), va ser la revisió a fons i fins a la desconfiança dels grans protagonistes de l’etapa anterior, sobretot els partits i les institucions, els quals es podia responsabilitzar d’una manera o altra d’aquell desastre.

La desconfiança generalitzada afectà fins i tot la popularitat d’Esquerra Republicana de Catalunya i la Generalitat: en força casos va fer que fins i tot alguns arribessin a renegar del seu passat catalanista per considerar-lo, com a sentiment i com a corrent, un altre dels causants de la radicalització que havia motivat tant la Revolució com l’Alzamiento de l’any 1936 (tothom recorda el canvi radical que es produí en la biografia de Ferran Valls i Taberner). Moltes biografies quedaren truncades de sobte; molta gent, si es vol anònima, malgrat no patir directament l’exili o la repressió restà vitalment i sentimentalment descol·locada, obligada a adaptar-se a una situació agressiva que li negava la pròpia tradició.

En alguna ocasió s’ha retret el simbolisme d’una excursió que Pujol va fer, encara nen, amb un oncle exmembre d’Estat Català i amb un amic seu, Feliu Vila. Al cim delTagamanent, aquest petit grup de «descol·locats» hauria contemplat un paisatge de desolació amb unes masiesabandonades i destrossades i l’hauria convertit en una imatge de l’estat en què es trobava el conjunt de Catalunya. També s’ha extrapolat aquest fet, dient que el jovenet de deu anys hauria entès aleshores la necessitat peremptòria de «reconstruir Catalunya», un dels puntals del seu futur programa polític. Sigui quina sigui la representativitat de l’anècdota, les imatges colpeixen l’individu i poden acabar determinant tota una línia d’actuació.

Després de l’èxit electoral inicial de Jordi Pujol, pel març del 1980, se’n començà a parlar amb insistència com del màxim representant polític del catalanisme catòlic. Es tractava d’una argumentació que incloïa un fons clarament desqualificatori per a una oposició que es reclamava majoritàriament de tradició marxista i que expressava la sorpresaen forma d’anàlisi, per a acabar evidenciant que la tradició catòlica també era un element constitutiu de la realitat catalana i que el món eclesiàstic també havia tingut el seu protagonisme en la lluita catalanista i democràtica contra la Dictadura del general Franco.

Al marge de les sospites d’instrumentació que poguessin tenir determinats individus i sectors polítics catalans, el cert és que l’origen de l’acció de Jordi Pujol lligat al món catòlic fou tan natural com generalitzat. A part de la natural resposta pietista que provoca l’acabament d’una guerra, el món eclesiàstic va gaudir d’una certa butlla per a reprendre la seva tasca de catequesi, d’acció sociobenèfica (amb Acció Catòlica Diocesana) i d’enquadrament del jovent. Va dur a terme aquesta tasca sempre sota sospites d’amagar alguna forma de catalanitat, sotmesa a constants denúncies i controls.

Pel que fa a l’organització juvenil, la seva actuació va omplir un buit obertament contrari als esforços d’enquadrament oficial que protagonitzava el Frente de Juventudes. Orientar els fills cap als minyons escoltes era una aposta clara en contra de la situació imperant. Ja abans del gran desengany del 1945, la influència de gent com mossèn Antoni Batlle, líder indiscutit de l’escoltisme catòlic (amb l’ajut constant de Jaume Font), era notòria i sobresortia en un món on l’acció col·lectiva era gairebé nul·la: molts consideraven mossèn Batlle l’eclesiàstic de més talla de tot Catalunya.

El món catòlic permetia desenvolupar un lleure ordenat i compromès alhora, donar sortida a les inquietuds socials pròpies del jovent i integrar-se en uns cercles de reflexió col·lectiva que, a l’època, ells mateixos consideraven al marge del desgavell dels partits polítics que havien portat a la guerra i que l’havien gestionada tan malament, amb un doctrinarisme ben curt de mires i perfectament convenient per al triomf dels militars sediciosos.

A part de l’escoltisme i Acció Catòlica, en l’òrbita de l’Església sobresortien els nuclis de les Congregacions Marianes i algunes confraries juvenils (sota la inspiració de la Federació de Joves Cristians d’abans de la guerra) i el nucli culte de l’Acadèmia de Llengua Catalana, que, abans de la guerra, havia tingut un paper en la definició plural de la normalització cultural i educativa del catalanisme noucentista. Aquest sector va participar de forma notable en les revisions i, en general, en les reflexions sobre el que havia estat la història recent del país i on calia posar l’accent per a produir la reacció inicial i el redreçament posterior. Es tractava d’un nucli que, sense trencar del tot amb el passat, el revisava a fons i el posava al servei del moment.

L’ambient familiar d’antifranquisme visceral, però, torna a sobresortir aquí. A tretze anys escassos, el jove Pujol agafava la fabriana gramàtica catalana de la Col·lecció Popular Barcino i començava a aprendre a escriure en la llengua materna, ara perseguida en l’espai públic. En aquests inicis, també estigué molt influït per la lectura de llibres com elrecull de Joan Maragall El sentiment de pàtria (1902) o el de Joan Vallès i Pujals Elogi de Catalunya (1928), llibre que el mateix Pujol qualificà, posteriorment, de força innocentperò que en el moment d’aparèixer originà una certa polèmica; d’aquests primers anys, també, parteix el coneixement de la personalitat i l’obra d’Enric Prat de la Riba.

El salt cap a una posició més compromesa va coincidir amb l’ingrés a la Universitat de Barcelona, el 1946, per a estudiar-hi medicina. A la facultat va contactar amb gent inquieta com ell: Joan Reventós, Xavier Rutllant, Josep Maria Ainaud, Hilari Raguer, Robert Comet, Joaquim Adroher, Jaume Carner, Ramon Faus o Pere Figuera; tots ells estimulats per l’ambient d’eufòria que es va respirar en veure’s ja segura la derrota del nazisme i preveure’s la caiguda del règim franquista. Aquesta eufòria es materialitzà en plataformes com el Bloc Escolar Nacionalista, el grup Torras i Bages o en la revitalització del més compromès Front Nacional de Catalunya i el Front Universitari Català. Tot amb tot, quan Pujol s’hi posà en contacte, la major part d’aquests grups estaven en retrocés i païen amb dificultats la decepció de comprovar que la victòria de les democràcies no havia fet caure el règim de Franco.

Pere Figuera, de gran força vital i atractiu per la seva condició de resistent clandestí (provenia d’una família carlina), fou qui posà en contacte Pujol amb el grup Torras i Bages (que inspirava mossèn Lluís Carreras), on va coincidir amb part dels companys esmentats.

Paral·lelament, el 1948 tornaven de l’exili gent com Raimon Galí o Joan Sales, aportant el dinamisme que podien tenir els grups exteriors (com l’aplegat a Mèxic al voltant de la revista «Quaderns d’Exili») i connectant, alhora, el jovent de l’interior amb la gent d’abans de la guerra, sota el mestratge de personalitats com Alexandre Galí o Pere Puig i Quintana. La influència francesa també hi era molt present, a través tant del pensament de Charles Péguy com del catolicisme modern i social de Pierre Teilhard de Chardin, Jacques Maritain o Emmanuel Mounier. Pujol s’interessà molt per l’evolució del pensament de Mounier, cada cop més polític i social, així com per la polèmica que l’enfrontà a Maritain sobre el paper que havien de tenir els partits confessionals en la democràcia.

En aquest ambient, el jove Pujol començà a despuntar. El 1947 ingressà en la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat de l’Escola Virtèlia (hereva de l’Escola Blanquerna): un nucli de catolicisme social, obertament català i catalanista, dinàmic i resoltament obert de mires per l’època. Pujol hi sobresortí per la seva personalitat seriosa, introvertida i intel·lectual i pel seu activisme de catequesi i d’acció social a les degradades barriades perifèriques de Barcelona. Aviat es convertí en el confrare major (sota la inspiració de mossèn Llumà i Viladrich) i destacà per la constant voluntat de donar un sostre teòric a aquell activisme. En aquesta línia hi ha un altre fet que ajudà a donar-li notorietat i que, al nostre entendre, s’havia de convertir en un element cabdal en el procés de configuració de la seva personalitat política.

El 1948 planejà un viatge a Estrasburg per a assistir a uns cursos. Hi arribà quan faltaven molts pocs dies perquè finalitzessin, per causa de les dificultats pròpies de l’època en el procés de tramitació del passaport. Era la seva primera sortida a l’estranger, significativament en una àrea de gran tensió nacional i de clar bilingüisme, i Pujol no va voler deixar escapar l’oportunitat: es va estar un parell de setmanes sol a la ciutat i ho allargà amb una estada similar a París. Sens dubte es tractava d’un moment especialment important de la postguerra —moment d’una gran inquietud i dinamisme social i polític, així com d’una especial densitat doctrinal— en què es dirimia el final de les experiències socialitzants de l’època i el triomf del model de democràcies del «desenvolupisme» i de la guerra freda.

Pujol va aconseguir un grapat de llibres, que va tardar ben bé un any a llegir amb avidesa i a digerir segons el seu bagatge personal, i pensant sempre en un model vàlid per a Catalunya. Aquesta primera trobada amb la cultura política europea havia de ser decisiva per a ensenyar-li el camí de la necessària nova «recuperació» de Catalunya, per a demostrar-li que calia conèixer a fons la història dels diferents països europeus i per a posar-lo en contacte amb el carisma dels principals líders del moment. El jove introvertit i seriós, voluntariós de connectar amb la llengua i la cultura pròpies, adquiria un primer bagatge doctrinal general i la tendència a situar el seu pensament en el pla internacional. Encara havia de passar alguna crisi personal, però la línia de reflexió i el model estaven ben consolidats.

Foren anys difícils, tant en el context extern com en el personal, en els quals Pujol hagué d’acabar els estudis i iniciar la seva vida professional (treballà als Laboratoris Fides-Cuatracasas, on el seu pare tenia una participació de capital), mentre es debatia en una crisi personal molt profunda. Seguia amb l’apostolat seglar, però es tancà en ell mateix, llegí molt i fins i tot arribà a debatre la possibilitat d’adquirir un compromís eclesiàstic més seriós. D’altra banda, per aquests anys i a Virtèlia havia conegut la que havia de ser la seva muller, Marta Ferrusola i Lladós (Barcelona 1935). Es tractava d’una noia molt activa que feia apostolat pels barris pobres amb la germana de Pujol, filla d’una família de botiguers mitjanament acomodats, d’un significat compromís catòlic, i el pare de la qual era un actiu dirigent del Club Muntanyenc. Al juny del 1956 els casava, a Montserrat, l’abat Escarré, una personalitat rellevant que ja aglutinava el món catòlic catalanista en què es movia Pujol.

Aldarulls a Barcelona durant la vaga de tramvies, 1951.

ECSA / G.S.

La crisi personal se saldà amb un contacte bastant seriós amb membres de l’Opus Dei i el seu «apostolat de la intel·ligència», amb visites freqüents al barceloní Col·legi Major de Monterols. No obstant això, Pujol ho deixà aviat; li interessava més el món sorgit del grup Torras i Bages i la seva creixent politització. En l’òrbita de Raimon Galí i del seu projecte cívic i polític, que explicà en el llibre Senyals de camí, des de 1952-53 Pujol estigué al cas dels contactes que desembocaren en la creació del grup CC —sigla amb què Frederic Roda el batejà, mai acabada de concretar—. En plena crisi personal, Pujol havia estat al marge de la reactivació de la lluita d’oposició que havia esclatat el 1951, amb el moviment ciutadà de la «vaga dels tramvies» en què companys seus (com ara Hilari Raguer) s’havien vist seriosament compromesos. Tan sols tingué un petit protagonisme en la col·locació d’una gran senyera a Sant Pere Màrtir, en companyia de J. Reventós, amb motiu de la celebració a Barcelona del XXXV Congrés Eucarístic, l’any 1952.

Li interessava profundament, però, la idea de Galí segons la qual, prèviament a l’acció política, calia una tasca intensa d’acció cívica que permetés el redreçament català i l’establiment d’un nou estadi de convivència. Galí debatia els problemes que havien portat a la Guerra Civil i es movia amb la intenció de neutralitzar-los sense trencar-ne els llaços: era la seva idea de centralitzar la «generació pont», que s’havia de sacrificar (parlava de generació escombrada per la història) per a salvar l’abisme causat per la guerra fratricida. Per a aquesta tasca, Galí buscava el patrocini i l’ajut d’intel·lectuals d’abans del conficte: el seu pare, Alexandre Galí —que duia a terme la seva important tasca recopilatòria de la Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya (1900-1936) en el si del patronat Minerva, promogut per Fèlix Millet—, Jaume Bofill i Bofill, el filòsof i fill del destacat poeta noucentista, i l’historiador Jaume Vicens Vives, potser el més actiu i polític de tots.

Amb la col·laboració de gent d’Acció Catòlica (orientada per Ferran Llopis), de l’escoltisme (amb una acció molt destacada de Josep Espar Ticó i l’omnipresència de mossèn Batlle, ja gran), de personalitats individuals, de gent lligada a l’Acadèmia de Llengua Catalana (Xavier Polo, Enric Cirici, Jaume Casajoana o altres de més grans, com ara Josep Benet, Joan Triadú, Miquel Coll i Alentorn o Jaume Vicens Vives) i de petits grups (com ara el CICF o el nucli de Virtèlia d’on provenia el mateix Pujol), el 1954 s’inicià la constitució de la plataforma CC. Al mes de setembre, a prop de Bagà, en un primer aplec d’aquest sector, Pujol féu un discurs inicial de caràcter polític: hi parlà de la tràgica desfeta i d’una nova renaixença en la qual ells, membres del jovent conscient, haurien de tenir un paper destacat.

La presentació d’aquest corrent es realitzà a l’octubre del 1955, amb textos programàtics que s’havien redactat des de la primavera anterior. Pujol hi tingué una intervenció destacada, amb l’ajut de gent com ara Francesc (Quico) Vila-Abadal, J. Espar i Manel Nadal. Parlaven de la conversió de la tradició cristiana en una acció obertament politicosocial i de la necessitat d’un contacte directe amb el moviment obrer. Es tractava d’una projecció ideal de les seves lectures, com ara les dissertacions de Charles Péguy sobre les interrelacions entre l’Església i la revolució social; però també s’hi trobava una reflexió sobre el llegat històric estrictament català i no dubtaren a considerar la CNT com l’expressió obrera genuïnament catalana, i fins i tot arribaren a entrar mínimament en contacte amb el dirigent cenetista Pere Mas Boloix. Aquells anys, Pujol se sentia plenament identificat amb la línia de l’obrerisme catalanista d’un Salvador Seguí o amb les teories proudhonianes, que no dubtà a combinar amb el pensament social cristià. Paral·lelament, ja tenia del tot clar que era incompatible amb el pensament de K. Marx, perquè feia desembocar el plet social en un clar «totalitarisme de classe».

Jordi Pujol estava profundament interessat en la història de Catalunya, sobre la qual projectava les reflexions teòriques i més generals que havia anat realitzant individualment i en el marc de l’associacionisme catòlic, amb uninterès especial a treure’n «lliçons» estratègiques. El seu mestre principal no tardà a ser, com per a molts altres de la seva generació, Jaume Vicens Vives; però durant aquests anys que van del 1955 al 1958 l’influïren també moltes altres lectures, encara que potser no eren tan sistemàtiques. Es tracta, per exemple, del llibre de mossèn Carles Cardó Meditació catalana, assaig aparegut anònim i de formaclandestina, segurament el 1953 (la fama política de Cardó s’havia creat, en el context de la postguerra, amb el llibre Histoire Espirituelle des Espagnes, del 1946, i s’acabaria de consolidar en La moral de la derrota, del 1959).

També l’impactà molt l’obra epicodramàtica de Joan Sales Incerta glòria, la primera edició incompleta de la qual és de l’any 1956. Aquest llibre de Sales, actiu intel·lectual, assessor en obres de la importància de la Història dels catalans, de Ferran Soldevila, i molt significat en el món editorial de la postguerra després del seu retorn el 1948, narrava precisament les dificultats de l’establiment d’un pont entre l’abans i el després de la guerra —cal tenir present que ha estat considerada l’obra més representativa de la seva generació—. Un altre text significatiu de la trajectòria d’aquesta malmesa «generació pont» foren les memòries automutilades (per por de la censura) de Maurici Serrahima, Del passat quan era present, que anys després recolliria en lesseves Memòries de la guerra i de l’exili.

Finalment no es pot oblidar l’impacte que va tenir en Jordi Pujol la lectura de l’obra de mossèn Josep Armengou Justificació de Catalunya (un altre llibre de difusió clandestina el 1955 i que el mateix autor havia de completar el 1975 tot dient que s’hauria hagut de titular Justificació del nacionalisme català). Pujol declarà posteriorment que el va llegir el 1958 i que li va sorprendre la frescor de l’argument —ben allunyat de l’academicisme d’un Vicens— i que el va colpir per tal com mostrava la vitalitat i el pluralisme de la reacció que s’estava produint des de l’interior de Catalunya mateix. L’autor havia redactat la dedicatòria inicial de l’obra, dient: «A les joventuts de Catalunya, que són qui han de refer la pàtria malmesa, nosaltres, els qui vam sofrir una guerra que ens fou imposada, els qui hem vist decapitades manu militari les nostres més cares aspiracions com a homes i com a poble, la generació vençuda, dediquem aquest llibre que és el resum de la nostra experiència i és el nostre testament, perquè encara tenim il·lusió, perquè encara tenim fe en Catalunya, perquè Catalunya encara no ha mort.»

Amb aquesta trajectòria i aquests estudis, Pujol gairebé imposà una estratègia a R. Galí, en el sentit d’adoptar la via «francesa» d’acció i de compromís politicoreligiós i revolucionari i, al mateix temps, no caure en la integració del moviment en el si de cap partit o moviment polític (en clara referència a Unió Democràtica de Catalunya, que els festejaven per mitjà de Miquel Coll i Alentorn i Maurici Serrahima).

En una reunió a Balaguer, el 1957, el grup va quedar definitivament constituït. Galí se’n va reservar la direcció general, que establí la seu a Barcelona, i es reclutà gent que acabaria essent important, com Jaume Lorés o mossèn Ballarín. També tingué l’ajut de figures eminents (Vicens Vives i Jaume Bofill), en l’organització d’un cercle d’estudis d’humanitats. A Pujol li reservaren l’actuació a comarques, pensant secretament que era el principal dinamitzador de la generació jove. El seu activisme era realment molt gran i, de mica en mica, agrupà al seu voltant, amb l’ajut de J. Espar, un grup de seguidors que compartien els seus postulats intervencionistes; l’acció de catequesi quedava àmpliament superada.

El 1958, Vicens Vives pronunciava la conferència «El capità d’indústria espanyol en els darrers cent anys»: es tractava de la tesi del seu llibre Industrials i polítics als segle XIX, exposada al Cercle d’Economia (del qual el mateix Pujol era un dels fundadors) i escoltada per molts amb tons de clara intencionalitat política. Pujol va quedar plenament convençut de l’argumentació de Vicens i li va servir per a acabar de lligar la visió que tenia del país: la d’una cadena viva que transita entre el passat, el present i el futur, amb coses que li són pròpies i altres de més estranyes.

En aquell moment acabà d’entendre la necessitat peremptòria de culminar el procés català de la Revolució Industrial, amb totes les seves conseqüències; veié l’existència genuïnament catalana d’un sector empresarial petit però important en la seva tasca de crear riquesa al marge de les lògiques estatals; i descobrí, al mateix temps, les arrels històriques del problema immigratori, la importància del qual ja era impossible d’amagar en aquells moments.

Es convertí en un pioner en l’estudi sistemàtic d’aquest fenomen tan cabdal per a Catalunya. Seguint Vicens, entengué la immigració com un element històric indestriable del desenvolupament de la societat industrial moderna —tot i que, en ocasions, en sigui un element de desequilibri—, fet que evidencia la necessitat de no oblidar-ne la importància.

La conclusió intervencionista de Pujol començava a aparèixer amb tota claredat: caldria una acció orientada a generar o a consolidar les infraestructures necessàries per a fer front a aquesta problemàtica plural, per a neutralitzar els efectes i les conseqüències del problema social sense caure en el recurs totalitari (de dretes o d’esquerres) en l’acció de l’Estat. Era la idea de «fer país», que es començava a dibuixar en tota la seva complexa realitat i com una forma prèvia a la fase de «fer política».

Conseqüents amb tot això, Pujol i J. Casajoana realitzaren, l’any següent, una àmplia anàlisi de la situació de l’economia catalana i dels seus dèficits infraestructurals. Volien conèixer el terreny que trepitjaven i en quina direcció calia moure’s. En les conclusions apareixien quatre sectors imprescindibles i clarament deficitaris a Catalunya: el siderúrgic, el de la indústria naviliera, el dels grans magatzems i el de la banca nacional. Pel que fa a les grans superfícies, el 1962 s’inaugurà el poc català El Corte Inglés, a la plaça de Catalunya de Barcelona, i el 1965 Galerías Preciados absorbia el tradicional Can Jorba del Portal de l’Àngel de la capital.

El grup de Pujol es feia notar cada cop més amb la seva intensa acció cultural i política, al si dels cercles jesuítics (els animadors de la inquieta Acadèmia de Llengua Catalana), de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, de la Congregació Mariana, al Forum Vergés, etc. Li mancava, encara, una personalitat pròpia, una orientació més política i un ressò públic. Era un moment de canvi, que es deixava sentir una mica pertot arreu, amb tota la força que li donava el fet de tractar-se d’un canvi general europeu i mundial. Les trajectòries particulars i les accions col·lectives havien d’emmotllar-se a aquestes transformacions.

La creació d’una imatge pública

Amb el temps s’arribaria a insinuar la tendència a crear un «Pujol símbol» i, per extensió, un «pujolisme» induït d’una manera o una altra (potser per casualitat) pel catolicisme catalanista renovat a la postguerra. En aquestes valoracions a posteriori, fa la impressió que s’hi pot trobar alguna forma malintencionada de valorar la trajectòria personal de Pujol durant els anys de la dictadura, amb una actitud poc propensa a fer política i a protagonitzar accions espectaculars que comportessin el risc de la repressió directa (tot i que el seu compromís catalanista l’acabés portant a la presó). La Transició posterior tendí a aquesta mena d’anàlisis, reclamant els compromisos arriscats, heroics i com més prematurs millor, a la vista de la manera com la normalització democràtica anava «envellint» i relativitzant la imatge dels qui s’havien destacat en el període anterior.

Tot i que s’hagi de relativitzar força el nombre d’aquells qui feien lluita política antidictatorial activa abans del 1960, es pot considerar Pujol entre els qui mantenien un compromís cívic, polític i patriòtic força actiu però una lluita política de baixa intensitat. Ja hem vist com entenia la seva acció —a la francesa, com una projecció política— en el si de les institucions catòliques i com havia anat actualitzant el missatge inicial intervencionista de R. Galí amb la seva idea de «fer país», que tant s’acostava a la vella consigna pratiana del «Catalunya endins», prèvia a la posada en marxa de la Mancomunitat.

Es pot pensar que en l’arrel d’aquesta posició, que Pujol compartia amb aquest grup de propers seus (i que explicà en el fullet Fer poble, fer Catalunya, 1958), hi havia la «lliçó» de la dècada anterior, fruit del desengany de comprovar que la Dictadura superava sense excessius problemes la conjuntura de l’acabament de la Segona Guerra Mundial i el posterior aïllament internacional decretat per les Nacions Unides, i d’observar que ni el gran moviment ciutadà de la «vaga dels tramvies» del 1951 (i la seva repetició, més atenuada, del 1957) ni l’extensió de la protesta cap a la Universitat (1956) no semblaven inquietar excessivament el règim. El 1959, l’arribada al poder dels tècnics de l’Opus Dei, el disseny del Pla d’Estabilització i el suport obert del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional podien fer pensar que hi havia dictadura per molt de temps, encara quefos sota una forma més evolucionada i «oberta». La mateixa Dictadura no parava de fer propaganda del fet que la fi del perill «rojo-separatista» real permetia aquesta evolució, i no tardà a escenificar-ho en aquelles celebracions tan sonades dels «XXV años de paz» (1964).

La posició de Pujol era de moderació i, alhora, d’adaptació a aquesta nova situació i a les perspectives que semblava obrir. Tot amb tot, el seu compromís amb la democràcia i el convenciment que la causa de Catalunya era del tot indestriable de la democràtica era total. Al mateix temps, el convenciment que el país tenia un fons conservador important —que l’«apertura» del règim i la millora de les condicions materials encara havia de reforçar més— no li impedia postular la lluita contra el manteniment d’institucions que perpetuaven la manca de llibertat, conjuntament amb la injustícia social i econòmica.

La moderació política del grup de Pujol acabà creant una forta divisió dintre el CC. En 1959-60, el grup més nombrós inicià una evolució cap a l’acció política sota la direcció de Xavier Muñoz i de Carles Monner. Entre el 1960 i el 1964 anaren convertint el CC en un petit grup polític, amb especial arrelament a Sabadell, que substituí el nom pel de Força Socialista Federal de Catalunya i que, abandonant ja la definició confessional, buscà la confluència amb la gent del Front Obrer Català i del Moviment Socialista de Catalunya.

En tot aquest procés, evidentment, Pujol ja no hi intervingué per res. Ni li atreien les idees que s’hi defensaven, ni tenia cap interès personal a quedar atrapat en una militància massa estricta. D’altra banda, aquesta evolució política de petits grups dels anys seixanta es va fer en un medi intel·lectual i universitari que, de cop, va rebre l’impacte generalitzat del marxisme. Mort Vicens, el màxim inspirador en fou l’historiador francès Pierre Vilar, que ajudà a estendre una nova idea de l’evolució històrica del país, coherent en el seu estructuralisme de fons, fortament estatalista i que fomentava la idea que el nacionalisme era la simple emanació dels interessos de la burgesia, contrari per principi i per mandat de l’evolució històrica als interessos que defensava el proletariat. Pujol no va poder connectar fins molt més endavant amb la «descatalanització» que va produir aquesta aposta tan «francesa» de la intel·lectualitat barcelonina en favor de l’internacionalisme proletari.

Abans que es consumés aquesta separació respecte al nucli majoritari de la intel·lectualitat esquerrana resistent contra la Dictadura, Pujol intervingué en un parell de manifestacions antidictatorials que li acabaren donant una ressonància i una significació públiques que encara no tenia. En el context de forta censura i repressió d’aquells anys, quan unmoviment podia traspassar la clandestinitat era tot un èxit; quan adquiria una ressonància pública es convertia en una veritable fita.

La primera es produí pel juny del 1959, arran de les protestes contra uns oficis fets en català a la parròquia de Sant Ildefons per mossèn Narcís Saguer i les manifestacions en el sentit que «los catalanes son una mierda» fetes pel director de «La Vanguardia Española», Luis Martínez de Galinsoga. Aquesta actuació, d’una persona tan significada, amic personal i biògraf de Franco (Centinela de Occidente, 1956) i autor, entre d’altres, d’un pamflet durant la fase final de la guerra que titulava Delenda est Catalonia, es convertí ràpidament en l’«afer Galinsoga».

Pujol i la seva dona hi van actuar de ple, sense dir-ho gairebé a ningú, redactant fulls volants de denúncia i organitzant campanyes per fomentar el boicot econòmic al diari per part dels mateixos anunciants de «La Vanguardia». Pujol integrava el nucli dur coordinador de la campanya, on també hi havia el vell impressor resistent Francesc Pizón i gent de l’Acadèmia de Llengua Catalana, com ara Josep Benet, Jaume Casajoana, Josep Espar, Ramon Fuster o Xavier Polo —potser el més radical de tots—, organitzant els tocs de clàxon, l’estripada pública d’exemplars de «La Vanguardia» o la trencada de vidres de la seva seu al carrer de Pelai. Al capdavall, l’afer Galinsoga va sorprendre les autoritats, sobretot, per l’extensió social i l’ampli ressò que de seguida va adquirir: es tractava de la sensibilització de gent dels cercles religiosos i d’origen més o menys benestant i el fet podia inquietar pel que significava de canvi en l’ambient general.

El mateix J. Pujol, en un full on feia balanç del que havia suposat l’afer Galinsoga deia: «Catalunya és viva, Catalunya torna a ser conscient, Catalunya serà altre cop un país fort.» Es podia considerar el frontispici d’una nova època que estava començant.

La segona acció, més sonada i de conseqüències més importants, es va produir l’any següent, davant l’ambient creat pel viatge de Franco a Barcelona, i va culminar en els denominats «fets del Palau», del 20 de maig de 1960. Jordi Pujol redactà un full que titulà «Us presentem el general Franco» i que era una resposta de denúncia contra aquella «Operación Cataluña» amb què el règim volia fer oblidar l’ocupació militar exercida amb tanta duresa des del 1939 i integrar els «elementos sanos de la región» al nou projecte del «desarrollismo». Aquest full clandestí de denúncia, editat per Francesc Pizón, va alarmar el brutal i ultrafranquista governador civil de Barcelona, F. Acedo Colunga, fins al punt que l’encegament no li va permetre interpretar el sentit de maniobra de captació que hi havia darrere la programació del concert de l’Orfeó Català al Palau de la Música (Catalana) i la possibilitat que cantés el maragallià Cant de la Senyera (el concert commemorava el centenari del naixement del poeta).

La prohibició governativa d’aquell «himno separatista»inundà el Palau de la Música de membres de la Brigada Político Social, que dirigia A. Juan Creix, i aquesta presència tan evident acabà de donar ressò a l’acte. Les detencions van començar ja abans que s’iniciés el concert, i els aldarulls(picades de peus, xiulets, aplaudiments...) es desbordaren quan el silenci de l’Orfeó va substituir el Cant de la Senyera prohibit. Josep Espar va començar a cantar la cançó, que finalment es va barrejar amb els crits promoguts per la càrrega policial i del jovent que la repel·lia, tan sorprès com la mateixa policia. Les detencions no tardaren a generalitzar-se. La de Jaume Casajoana, principal col·laborador de Pujol, feia témer que la seva fos imminent.

Les autoritats no podien tolerar que la protesta s’estengués socialment i anaren darrere un teòric i propagandista que havia demostrat la seva eficàcia en la lluita contra el director de «La Vanguardia». Pujol (que no havia estat present al concert del Palau) i el vell impressor Pizón foren detinguts dos dies més tard; incomunicats, foren interrogats i maltractats amb duresa (sobretot Pujol, que va ser apallissat). Al cap i a la fi foren els únics retinguts i jutjats, encara que es buscà un pacte amb els imputats, per tal d’evitar una condemna llarga que mobilitzés encara més les autoritats eclesiàstiques i posés en marxa la seva gran capacitat dedifusió. De fet, l’abat Escarré es mostrà molt actiu en tot aquest afer, juntament amb els bisbes de Solsona i Vic.

Pujol no pactà i, tot i tractar-se d’un acte de la gravetat d’un consell de guerra, enmig d’una sala plena realitzà unes declaracions inculpatòries i de condemna del règim. La condemna va ser de set anys i un dia, dels quals complí dos anys i vuit mesos a la presó de Saragossa. Les declaracions duríssimes del governador Acedo, que precipitaren la seva destitució el mateix 1960, acabaren de donar relleu als fets i al seu principal protagonista, Jordi Pujol. Les campanyes en favor seu, sobretot les pintades per tot Catalunya amb el lema «Pujol-Catalunya», ideada per Xavier Polo, les misses multitudinàries, els articles en la premsa estrangera, la tramesa de postals d’adhesió per Nadal (idea de Joaquim Ramis) o la recollida de signatures es desfermaren amb gran força i consolidaren el mite d’un Jordi Pujol resistent antifranquista i lluitador per la democràcia i per Catalunya.

Durant aquest període a la presó, Pujol llegí molt i prengué moltes notes. Es féu portar per la família, sobretot, biografies i llibres d’història; li interessava especialment la història de l’imperi Austrohongarès i l’europea en general, i sistematitzà a fons el coneixement de la de França, d’Itàliai de Portugal. Amb aquestes lectures acabà completant les idees més generals que havia adquirit amb la lectura d’Antoni Rovira i Virgili (especialment la seva Història dels moviments nacionalistes) i preparà el terreny per a aprofundirl’anàlisi de la història recent d’Israel, Bèlgica, Iugoslàvia o Noruega, que li interessaven particularment.

En sortir de la presó (XI/1962) es veié obligat a viure confinat a un mínim de 100 km del seu lloc habitual de residència. Ho féu a Girona. Durant el captiveri havia enllestit la redacció del llibre Des dels turons a l’altra banda del riu. Era una reflexió sobre com veia el pols col·lectiu de la ciutadania catalana del moment i quina era la millor actuació que li corresponia. Es tractava d’un Pujol coratjós, que denunciava la curtesa de mires de la burgesia dedicada a fer diners sense preocupar-se de res més, com també la pèrdua general de confiança, d’orgull i d’ambició. Es proposava de posar fi al predomini d’aquests «homes diminuts, portadors de diminuts projectes».

A Girona, en bona part a la cafeteria de l’Hotel Peninsular, escriví els articles que, més tard, agrupà sota el títol del primer: Construir Catalunya. Es tractava d’uns textos curts que, en tornar a Barcelona, va anar enviant a un grup nombrós de gent.

Pujol i la seva família tornaren a Barcelona pel setembre del 1963; el control policial es mantingué molt de temps i, fins el 1970, no disposà de passaport per a poder viatjar a l’estranger.

La posada a punt d’un programa i d’un lideratge polítics moderns

Pujol havia passat més d’una dècada posant a punt la seva intensa i particular identificació amb el país, amb la seva història sobretot, però també amb els seus dèficits i les seves potencialitats. Havia emmarcat aquest esforç en el coneixement aprofundit de la dinàmica europea i mundial i havia acabat fent-se un nom força important, perquè sobrepassava les fronteres dels cercles catòlics en què havia iniciat la seva actuació. Però, sense l’activitat que desenvolupà des de la sortida de la presó fins a la Transició, resultaria inintel·ligible la seva futura actuació com a polític democràtic, el seu carisma personal i allò que podia llegar al país amb el seu personalisme irrepetible.

La decisió de Pujol de fer país i de no fer política de partit i d’exclusiva oposició no va ser només fruit d’un convenciment personal, sinó que es pot considerar que va ser afavorida per l’evolució dels esdeveniments. Calia saberinterpretar-los, però. Ja hem anat veient que les coses començaven a canviar, fins i tot a l’Estat espanyol, i el canvi anava prenent sentit en un context internacional en gran transformació.

A la vella Europa, i més encara a l’Espanya atàvica de les recents autarquies, hom encara no endevinava tot l’abast de la «nova frontera» proposada pel jove J.F. Kennedy des dels EUA. Potser es valorava encara com a més significatiu tot el sentit revisionista del concili II del Vaticà, que el papa dels pobres, Joan XXIII, obria solemnement el 1962. És clar que l’any anterior s’havia aixecat el simbòlic mur de Berlín, emblema d’un món antic que no permetia foragitar la fixació violenta dels status quo, els doctrinarismes i les intransigències. Però la dècada que començava havia de posar fi a molts costums antics i a les formes velles de fer política (i d’acceptar-la). El cantautor Raimon no tardaria a encendre la gent tot dient-li que no havia de seguir els «vells tambors», que les «velles passions» i els «records inútils» quedaven definitivament enrere.

La lluita contra la Dictadura, però, encara necessitava el testimoniatge de la militància doctrinal. Els canvis que s’endevinaven pertot arreu van portar l’abat Escarré, una personalitat que podia agrupar moltes voluntats, a convocar al setembre del 1962 una multitudinària (per la clandestinitat pròpia de l’època) reunió a Vidrà, encaminada a generar una plataforma d’acció política on s’integressin tots els matisos de l’acció cristiana amb els qui volien una inequívoca significació socialista, marxista i obrerista. Aquesta iniciativa resultà un fracàs total i, de fet, la fi del moviment catalanista cristià. Pel que fa a la trajectòria de Pujol, just entornar de la presó i el confinament, l’avortament d’aquesta proposta comportava la inexistència del medi on hauria pogut continuar la seva acció política. Pel que fa a l’abat, decebut, la seva activitat personal acabà desembocant en lesfamoses declaracions a «Le Monde» (1963), les tensions i l’exili definitiu (1965).

Al marge d’aquesta circumstància tan significativa, el que més va comptar va ser la complexa composició de lloc que s’havia anat fabricant el mateix Pujol. I en aquesta reflexió també hi va tenir un paper molt important el gir que s’estava produint en la vida espanyola, partint del que es donava en el «nucli dur» de la seva política econòmica. Des de la darreria del 1958 s’estava definint des del Servei d’Estudis del Banc d’Espanya, en estreta relació amb el Fons Monetari Internacional, la liberalització de l’economia espanyola. L’Opus Dei (que Pujol coneixia bé) hi era al darrere i molta gent de l’oposició cristiana i moderada a la Dictadura creia fermament en la indirecta «catalanitat» de L. López Rodó.

Amb l’Opus Dei, hi col·laborava un intel·lectual com Vicens Vives, una referència capital per al món d’oposició on es movia Pujol. L’autor del Pla d’Estabilització que es donaria a conèixer el 1959 era Joan Sardà Dexeus, intel·lectual que havia partit d’Acció Catalana i que havia estat un dels cervells del denominat Pla Tarradellas durant la Guerra Civil. Sardà, de la mateixa generació de Vicens i en la mateixa línia d’anàlisi que l’historiador —que estava a punt de morir prematurament—, representava una garantia d’internacionalització (d’obertura) econòmica, que considerava condició imprescindible si l’economia catalana volia créixer. Al mateix temps, explicava que l’economia catalana es fonamentava en una indústria petita i particular que, per aquestes mateixes microcondicions, havia pogut resistir l’excés de planificació i l’autarquia dels pitjors anys del franquisme. Ara bé, si volia iniciar una tendència expansiva s’havia de dotar d’infraestructures de tot tipus i espavilar-se, perquè l’Estat central es mantenia en la seva tessitura històrica d’invertir molt poc a Catalunya i acumular-li un dèficit fiscal que, a la llarga, li podria resultar insuportable.

L’excepcionalitat de Jordi Pujol, de la generació més jove, va ser entendre, de manera combinada i sense renunciar a la lluita pel recobrament democràtic, la importància del gir modern del catolicisme social europeu, amb la seva expressió menys dogmàtica i liberaldemocràtica amb voluntat de situar-se al centre del debat heretat de la coneguda, a vegades, com la «guerra dels Trenta Anys» del segle XX; la composició de lloc històrica catalana posada en «perill» de transformació radical per l’onada immigratòria i la necessitat de «fer país», fórmula que sintetitzava aquesta necessitat de modernització econòmica que, per força, s’havia de sustentar en un programa d’infraestructures modernes. Ja s’ha vist com es llançà a aquesta anàlisi, amb l’ajut de J. Casajoana. Que un jove metge sense exercici i activista catòlic entengués tot això era força excepcional. Al voltant seu, la imprescindible oposició es barallava internament per a imposar un programa ideal i una estratègia de lluita. Potser la propensió a considerar aquests elements de fons provenia del pare i de la seva relació d’anys amb el món català de les finances.

El grup comprador de la Banca Dorca d'Olot: d'esquerra a dreta, R. Miquel, J. Carner, D. Tennenbaum, A. Rossell, F. Pujol, Ll. Montserrat, F. Cabana i A. Casals. Jordi Pujol era a la presó.

ECSA / G.S.

El 1959, gràcies als contactes del seu pare a la Borsa, es van assabentar per Alfred Dorca que la Banca Dorca d’Olot era en venda. Amb estalvis familiars i l’ajut d’un grup reduït d’amics van comprar aquest banc, pensant aprofitar la conjuntura oberturista que semblava dibuixar-se en l’economia espanyola. Però la detenció i la condemna de Pujol significaren un seriós entrebanc inicial, i en forçaren la dimissió i —com a conseqüència directa— la del seu pare i la del seu cunyat, Francesc Cabana. La Direcció General de Banca i Borsa els tenia en el punt de mira i per molt poc no va arribar a temps d’impedir el registre notarial, a Olot mateix, del nou banc que passà a denominar-se Banca Catalana. En aquest registre inicial (1961), no hi figuren ni Pujol, ni el pare ni el cunyat; hi apareixen, en canvi, Jaume Carner, Salvador Casanovas, Joan B. Cendrós, Víctor Seix, Antoni Rossell, Ramon Miquel, Lluís Montserrat i altres.

En tornar del confinament gironí, Pujol i la família s’incorporaren a Banca Catalana. La seva idea continuava essent la de disposar d’un potent instrument financer que ajudés a produir un creixement català amb el màxim d’independència i d’equilibri i que fos, al mateix temps, un canal de redistribució equitativa de riquesa que reduís tant com fos possible el trencament i la crispació socials: per a Pujol, la Banca havia de ser un element econòmic de nacionalització del país (es projectava històricament com a hereva del Banc de Catalunya dels anys vint).

Perquè això fos possible, Banca Catalana havia de créixer i expandir-se: ho va fer per sobre de la mitjana i el 1969 (l’any anterior havia inaugurat la seu del passeig de Gràciai havia sortit de la precarietat inicial) es considerava el tercer banc de Catalunya per volum de dipòsits, darrere del Banc Comercial Transatlàntic i del Banc Atlàntic i davant del Banc de Sabadell —que per les mateixes dates estava experimentant un progrés força similar—. Seguint el model del moment, aquest creixement portà els dirigents a executar una política d’absorcions i fusions bancàries, a la compravenda de bancs petits i a la compra de paquets d’accions majoritàries d’altres entitats. Un altre element de consolidació es va buscar en l’expansió territorial, que, amb l’acord previ amb la Banca March, es va projectar en l’àmbit madrileny.

Façana de la seu de Banca Catalana al passeig de Gràcia de Barcelona.

ECSA / G.S.

Semblava que des de 1962-63 fins aleshores, Pujol i el seu grup havien disposat de bons contactes amb López Rodó i el seu equip, com també d’un creixent suport de sectors financers i industrials catalans. A partir del 1969 començaren a sorgir problemes amb el Ministeri d’Hisenda, el Banc d’Espanya i el Consell Superior Bancari, que els acusaven d’excessiva politització, de tenir antecedents polítics i de finançar activitats subversives; els suggeriren dimissions i la incorporació de noms que els permetessin «rentar-se la cara» davant el règim; els impediren noves absorcions i els retardaren, amb tota mena d’excuses, l’expansió territorial.

Quan el 1965 ja semblava un fet la consolidació de Banca Catalana, Jordi Pujol creà una plataforma d’acció que denominà Centre d’Informació, Recerca i Promoció (CIRP). Aquesta iniciativa acabà de dibuixar la personalitat política del personatge i de relacionar-lo amb una forma d’actuar «a l’europea», amb aquell personalisme que ha estat descrit i amb un total convenciment d’identificació amb el país que li permetia de desvincular-se de la manera de fer política que s’estilava en aquell moment.

Pujol comptava, des d’abans del procés, amb un grup de col·laboradors convençuts de l’encert de la seva proposta. Aquesta es resumia en la màxima que Catalunya era un país «a mig fer» en què, històricament, el dinamisme sempre havia partit de la iniciativa privada actuant al marge de l’Estat, suplint-lo sovint i amb la mirada posada sempre en els models que oferien les societats europees més avançades. L’eslògan de Pujol «fer país» sorgí d’aquest convenciment, i amb el CIRP es volgué portar a la pràctica, impulsant centres d’estudis, grans enquestes sobre temes de fons, organismes que projectessin iniciatives per a cobrir mancances nacionals, campanyes educatives i de sensibilització i un llarg etcètera. Tot i ser conscient de no disposar dels mecanismes necessaris, a Pujol li interessava fer obra de govern; per a ell era fonamental no improvisar aquests mecanismes: si no es portava a terme una tasca de millora social, cultural i econòmica, cap acció política no podria remeiar el sotrac històric, la descohesió social i la dura repressió desnacionalitzadora provocada per la Dictadura. Tot això ho explicà molt bé en el recull que titulà Construir Catalunya, divulgat capítol a capítol clandestinament entre el 1964 i el 1965 i que es publicà normalment el 1980.

Tot plegat, però, eren temes molt presents en les reflexions i en alguna actuació ja del 1958. Ara es duien a la pràctica amb una activitat frenètica, i sovint fins i tot improvisada, per a ocupar espais, bé que marrant el camí en alguna ocasió. Però en l’acta fundacional de l’Institut Català d’Immigració, el 1965, el programa general hi quedava perfectament reflectit. Calia fer front als problemes de fons quetenia plantejats Catalunya: promoure un ensenyament de qualitat capaç de consolidar els sentiments col·lectius de catalanitat i de justícia, l’organització i l’enfortiment del moviment obrer català, la integració de la immigració massiva i la consolidació de l’autonomia de l’economia catalana. Algunes de les accions partiren del Centre d’Estudis de Banca Catalana, òrgan molt modern per on passaren joves professionals i futurs dirigents econòmics i polítics del país. Es volgueren materialitzar en organismes com PLETASA (empreses comercials per a reinvertir beneficis d’activitats anteriors) o CEPEINSA (Centre d’Estudis i Promoció d’Empreses Comercials).

Un dels centres d’interès més vius del mateix J. Pujol fou l’estudi del fenomen immigratori, per al qual es creà un efímer Institut Català d’Immigració, que van dirigir Joaquim Ferrer i Rosa Domènech i del qual era tècnic principal Joaquim Maluquer i Sostres, que es mantingué fins a la darreria del 1968. Ja el 1958 (any en què Francesc Candel publicava el seu famós article Los otros catalanes en la revista «La Jirafa») Pujol havia promogut unes enquestes sobre la immigració i havia realitzat uns viatges d’estudi a Andalusiai Extremadura per a conèixer el problema del desequilibri econòmic que era a l’origen d’aquest fenomen de masses; tot plegat s’havia materialitzat en les publicacions Immigració i integració i Per una doctrina d’integració. La preocupació venia de lluny, dels anys de l’apostolat a les barriades obreres, quan constatava el dramatisme de la situació dels immigrants acabats d’arribar. Ara disposava de més dades i es reafirmava en la gravetat i envergadura del problema: arribà a escriure que era optimista amb el futur de Catalunya menys pel que feia referència a la immigració, que podia fer-ne perillar la cohesió social i nacional.

Hi hagué qui girà els arguments de Pujol per a fer-li dir que sentia animadversió per la immigració, començant a utilitzar arguments «lerrouxistes» que deien que es tractava del posicionament de la «plutocràcia catalana» contra el poble (que és immigrant castellanoparlant). Era un argument perniciós al principi dels seixanta, pel populisme fàcil en què se sustentava i perquè coincidia amb l’onada d’un cert tipus de marxisme que trencava amb la tradició política catalana amb l’argument, falsament universalitzant, que el nacionalisme és l’expressió excloent i antirevolucionària de la burgesia.

Pujol es mantingué ferm en la seva posició i es reclamà hereu d’una preocupació que venia de lluny i que veia representada en el pensament de gent com Rafael Campalans o Josep A. Vandellòs: la immigració representa un problema de difícil solució que pot afectar seriosament la realitat de llarga distància que identifica un poble (Vandellòs); només es pot solucionar amb generositat (Campalans), canviant el concepte d’assimilació dels immigrats pel d’integració. Amb una clara voluntat de salvar tant com fos possible la identitat catalana, que considerava l’element aglutinant, digué que «és català qui viu i treballa a Catalunya». La seva obsessió era que no es produís una escissió entre les dues comunitats; denuncià la mala voluntat del règim en aquest punt i arribà a valorar molt positivament la política integradora practicada pel PSUC. Tot plegat, el vell i el nou, ho publicà més endavant en el volum La immigració, problema i esperança de Catalunya (1976). Pujol s’havia convertit en un dels màxims especialistes del país en aquesta qüestió, realment decisiva per al present-futur de Catalunya.

Un dels camps en què l’actuació del CIRP esdevingué més evident fou el de la creació d’infraestructures culturals i educatives. El mateix Pujol promogué una gran enquesta sobre l’estat de l’ensenyament a Catalunya (110 000 persones, entitats, grups, etc. enquestades i unes 8 000 respostes rebudes): es tractava d’un mètode en què confiava molt, perquè li permetia sortir dels cercles tancats d’opositors i apropar-se a la realitat dels problemes. La intenció de l’enquesta, però, era clarament política: s’hi preguntava sobre l’organització classista de la societat, sobre la conveniència de l’educació confessional, sobre la situació de la llengua catalana, etc. Paral·lelament s’organitzaren seminaris i alguns cursos d’estiu per a discutir-ne els resultats. De tot plegat en sortí la idea de crear una mena d’Escola Normal catalana amb cursos d’estiu per a reciclar professorat: l’estructura de l’escola de mestres Rosa Sensat, que dirigí Marta Mata. Ben aviat, amb l’aprovació d’aquesta pedagoga, l’organisme s’obrí a influències d’un clar signe esquerrà. Pujol protestà per la desviació de l’ideari inicial, i, en veure que tenia totes les de perdre, es retirà de la iniciativa.

Tampoc no reeixí l’intent del grup de Pujol de crear una mena de modern Institut d’Estudis Catalans partint de la plataforma Estudis i Investigacions, SA (EISA). No obstant això, d’aquesta iniciativa en sortiren projectes importants. El que tingué una transcendència més gran, i que inicialment serví per a vehicular un programa de beques a l’estranger, fou la Fundació Jaume Bofill, animada inicialment per Josep Maria Vilaseca i Teresa Roca. Entre altres coses, també es creà la primera estructura del que, amb el temps, es denominà Institut de Ciències de l’Educació, s’intentà formar una escola de periodisme alternativa de l’oficial aprofitant l’existència del CICF i s’encarregà a J. Almeda el projecte (fallit) de crear una ràdio catalana a partir dels aires de relativa obertura que s’iniciaven cap al 1966. Paral·lelament,el CIRP impulsà —i hi participà— diverses campanyes: la Campanya Fabra («Català a l’Escola», «Català a l’Església») posteriorment continuada per Òmnium Cultural; la campanya fallida de promoció de Salvador Espriu com a premi Nobel de literatura; la campanya orientada a catalanitzar el Futbol Club Barcelona (a través de la figura d’Agustí Montal); la campanya «Volem bisbes catalans», l’ànima de la qual fou Josep Benet; la campanya propagandística a través de sèries d’articles en «Le Monde» o «Lettres Françaises»; l’ajut a revistes com «Recull», «Oriflama», etc.

Una de les iniciatives de més gran ressò fou la creació, en ple estat d’excepció al principi del 1969, de l’editorial Edicions Catalanes de París. El principal mecenes en fou el mateix Pujol. Josep Benet hi fou posat a la direcció, ajudat per Albert Manent, i tingué un equip de col·laboradors on hi havia R. Planas, A. Castanyer i Jaume de Puig. S’hi publicaren una vintena llarga de títols, tots de gran repercussió (fins i tot entre les autoritats del règim, sorpreses del potencial que evidenciava), entre els quals hi havia algunes reedicions (Andreu Nin), antologies (Joaquim Molas amb el pseudònim S. Carthight), memòries (J. Carner-Ribalta, F. Escofet) i obres de diferents autors que també causaren impacte: de F. Cucurull, Panorama del nacionalisme català; de Roger Arnau (J. Benet), Marxisme català i qüestió nacional catalana; Anònim (J. Benet), Catalunya sota el règim franquista (obra cabdal de la sèrie ja que, de fet, havia servit per a impulsar-la); d’Anselm Llull (Gregori Mir), El mallorquinisme polític, a més, entre d’altres, de l’obra de teatre de Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, basada en la documentació de Joaquim Ferrer, biògraf del personatge.

Que Pujol entenia tot això com a part d’un programa polític, ho evidencien diversos fets. El primer se situa pel març del 1968, en què escriví una llarga carta a Tarradellas i li envià una comissió de gent de la seva confiança i entorn per a explicar-li qui eren i què feien. En la carta, Pujol s’avançava a molts altres i reconeixia obertament la Generalitat, tot i que no veia com, en les circumstàncies del moment, aquesta podia centrar, o ni tan sols avalar, una acció de govern a Catalunya, que considerava imprescindible i inajornable per a superar els dèficits del present. Demanava a Tarradellas quina era la seva idea sobre aquesta qüestió i precisava que l’únic camí factible era la major entesa política possible, ja que la clau de volta era l’acció política, i hi mancava una figura coordinadora. La comissió que es traslladà a Saint-Martin-le-Beau per a posar-lo al corrent del grup, el potencial i l’acció que girava al voltant de Pujol era integrada per Joan Garcia Grau (aleshores el seu home de confiança) i per Ferran Ariño, Salvador Casanoves i Josep Maria Bricall.

Al marge d’aquesta iniciativa, el «grup de Pujol» va ajudar des del punt de vista financer i logístic la campanya electoral per a «procuradors en Corts democràtics catalans»protagonitzada pel tàndem Josep Maria Barenys-XavierCasassas. A més, en ple estat d’excepció va convocar una reunió del grup a la seu dels familiars Laboratoris Fides-Cuatrecasas en què participaren una desena llarga de persones, com Fèlix Martí, Quico Vila-Abadal, el dirigent escolta Josep Muntanyola, etc. i que presidí el mateix Pujol. Aquest hi realitzà una intervenció en què la valoració de la situació present apuntava ja cap a la necessitat d’una acció cada cop més política.

La fàbrica SEAT va simbolitzar l'entrada d'Espanya a la societat de consum occidental.

ECSA

Aquestes idees s’acabaren de concretar en un dels seus llargs Report sobre l’estat del país, datat al desembre del 1969, on ja podia introduir l’evolució política espanyola en acabar-se l’estat d’excepció (25/III) i l’ambient de l’oposició catalana que tendia a buscar plataformes de coordinació (Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya [XII/1969], que obrí el camí cap a l’Assemblea de Catalunya [XI/1971]). En aquest text, Pujol, sense acabar-hi de definir del tot l’instrument polític concret, advocava per una clara evolució política i de govern. El seu escenari se situava en un ambient de triomf de la línia opusdeista (López Rodó) i de derrota de la línia ultra dels messiànics que encara vivien en funció de la victòria de la Guerra Civil. Per a Pujol, el triomf de l’Opus Dei consolidava l’entrada d’Espanya en una situació neocapitalista i de societat de consum, decantada clarament cap al bàndol nord-americà i de progressiva obertura cap a l’Europa occidental, que interessava, objectivament o subjectiva, capes cada cop més àmplies de la població (i que anà mantenint tranquil·la a la classe obrera amb el progressiu accés al consum), tot i que continuava excloent la democràcia política, el socialisme i els nacionalismes no espanyolistes. Pujol plantejà obertament que ja s’havia inaugurat una situació postfranquista en la qual no preveia cap avanç polític, però sí una major tolerància en política social, justícia, cultura-llengua, associacionisme i, fins i tot, l’aparició d’un pseudocatalanisme induït des del règim.

L’altra convicció-marc del pensament de Pujol era que Catalunya tenia una majoria burgesa, amb una burgesia econòmica no sempre de «militància» catalana, amb un nucli majoritari de classes mitjanes, el substrat bàsic tradicional, i amb una «nova burgesia» feta amb el «desarrollismo». El perill real, deia, era que aquest conglomerat s’anés decantant cap a la complaença amb la solució Opus Dei, això és, amb la versió menys democràtica i més anticatalana del creixement econòmic. Pujol ho comparava amb la segona meitat del segle XVIII (aleshores també de despotisme il·lustrat, afirmava) i seguia explícitament Pierre Vilar en assegurar que l’oberturisme tècnic, econòmic i social setcentista també havia significat un pas endavant en la unificació de l’Estat espanyol: si les oligarquies catalanes haguessin perdut el sentit de la seva particularitat, Catalunya s’hauria convertit en una província més.

La cohesió del present, Pujol la veia en funció d’una acció cada cop menys culturalista i menys folklòrica (encara que aquests trets persistien, segons ell, en sectors conservadors i poc dinàmics) i sí, en canvi, més econòmica i adaptada a la societat de masses (educació popular, integració social, planificació territorial, etc.). Respecte a la immigració, preconitzà una acció política inspirada en els principis nacionalistes i socialistes. L’evolució economicosocial i la voluntat de la major part de la immigració semblaven anar en la línia d’una integració real, però, sempre al seu parer, no es podia deixar tot a l’atzar: calia evitar el creixement de les marginalitats i, amb elles, l’aparició d’elements d’escissió social que poguessin prendre el factor immigrant i cultural com a clau de volta. Per això reivindicà els instruments de treball col·lectiu: l’ICESB, l’EMI, Rosa Sensat, parcialment el CICF, l’Òmnium Cultural, el Centre de Cultura Obrera Popular, entre d’altres, i algunes corporacions econòmiques.

Quant als que considerava els principals centres d’interès de la moderna societat de masses catalana, Pujol apuntà com a bàsics la justícia social, el rebuig creixent de les formes d’opressió i manipulació, l’ensenyament, els problemes de la joventut, la llengua i l’economia (especificà la seva voluntat de continuar insistint entre els sectors esquerrans i obreristes sobre la importància de l’acció econòmica); a major distància hi afegí la Universitat, l’actuació sindical i la problemàtica religiosa. Aquí era on calia centrar l’esforç del seu programa de «construcció catalana».

Com s’ha dit, tot això ja desembocava per a Pujol en l’acció obertament política (pensava que, al país, hi havia dèficit d’una veritable actuació i pensament polítics). A Catalunya, la seva actuació a través del CIRP havia esmerçat grans energies polítiques en accions que, en un país «normal», no ho serien. No era normal haver d’esmerçar vocacions polítiques en la creació de bancs i escoles o en l’edició de cançons. Pujol veia aquesta nova acció política orientada a posar en circulació uns objectius bàsics i entenedors, que poguessin arribar «al carrer» (reivindicació de l’Estatut del 1932, pedagogia de l’autonomia i de la seva aplicació a Catalunya, etc.), per a fer entendre el catalanisme com a moviment polític reivindicatiu i no solament com una forma de culturalisme. El segon component de l’acció política que calgué emprendre, segons Pujol, fou el de la lluita d’oposició sense concessions, tant a l’interior de Catalunya com a Madrid, una lluita pròpia i feta amb instruments polítics i institucionals propis, exempta de qualsevol forma de sucursalisme (el perill i alhora el reflex del complex d’inferioritat català en el camp de la política).

Finalment, Pujol trobava a faltar un òrgan «pensant i directiu de la totalitat de l’activitat catalana»: des del 1939 havia fracassat sempre quan havia estat iniciativa dels partits polítics, i inoperant quan es tractava de les institucions a l’estranger (la Generalitat). De moment, per a ell seguien essent vàlides les persones amb visió del col·lectiu i les institucions que disposessin d’un cert poder general; sempre, però, que tinguessin un assessorament polític i una autèntica voluntat de servei per a, entre tots, intentar cobrir la completa realitat social de Catalunya. Calia sacsejar i sensibilitzar el país, no solament les elits culturals, i moure’l en la línia de la reivindicació nacional, democràtica i social. Calia, finalment, que Catalunya expliqués el seu concepte d’Espanya (de la seva estructura com a Estat, del seu desenvolupament econòmic, de la planificació del seu futur, etc.) i que exigís i actués en aquest àmbit general.

Tot just les autoritats governatives li hagueren retornat el passaport, a l’estiu del 1970 Pujol visità Tarradellas a Saint Martin-le-Beau. Ja s’ha dit que les seves reticències envers el paper de la Generalitat a l’exili eren fortes, però alhora s’ha vist com projectava cap a la política la seva acció «constructiva» per a reivindicar l’autonomia i l’Estatut del 1932. Josep Maria Bricall i Josep Maria Fornas el van introduir a casa del president. L’entrevista fou tensa, com corresponia al xoc entre dues personalitats fortes, de generacions diferents, representatives l’una de l’exili i l’altra de l’interior.

A Tarradellas el sorprengué la preparació de Pujol i el seu gran coneixement del passat; però li molestà la prepotència del jove banquer, el seu passat clerical, la tranquil·litat amb què lloava el paper de l’Opus Dei a Espanya, el sincretisme ideològic, que el duia a defensar l’acció que estava desenvolupant el PSUC a l’interior, i el fet que es relacionés amb la mateixa comoditat amb Montserrat i amb Òmnium Cultural. Tot i això, Pujol reconegué el valor de la «tossuda fidelitat» de Tarradellas i demanà que el diàleg continués obert. Tornà a Saint Martin-le-Beau a l’estiu del 1972, després d’un parèntesi en què hi mantingué el contacte a través d’intermediaris, en un registre més cordial i amb una inclinació política molt més forta (que a Tarradellas li semblà massa improvisada), si bé no parava de parlar dels problemes financers que influïen en l’acció política. Malgrat les desconfiances, el president veié en Pujol un polític de talla, probablement el seu successor.

Fullet publicitari de la Gran Enciclopèdia Catalana.

ECSA

Abans no es decantés, però, per l’acció política oberta, en el camp de «construir Catalunya» encara sobresortí un altre aspecte relatiu a les infraestructures culturals catalanes. Es tracta de la participació de Pujol i el seu grup en la iniciativa de la Gran Enciclopèdia Catalana, projecte endegat per Max Cahner a través d’Edicions 62 (1965-68) que aplegava l’esforç de bona part de la intel·lectualitat catalana del moment i estava dirigit per Jordi Carbonell (1965-71). L’empresa s’havia concebut massa a l’engròs, tant pel volum com pel nombre de col·laboradors, i el 1969, quan tot just sortia el primer volum, va haver de comptar amb una primera injecció de capital, avalada pel president del Gremi d’Editors, Frederic Rahola. No va ser suficient, i el 1971 hi va haver d’intervenir Pujol, amb capital privat i de Banca Catalana, per a salvar l’empresa. Pujol aplicà un criteri empresarial a la GEC i s’hagué de fer càrrec de l’expedient de crisi, amb el resultat de l’acomiadament de 150 dels 180 treballadors contractats en l’eufòria inicial.

Finalment, el 1974 es produí una altra remodelació, que dugué Ferran Ariño, l’home de confiança de Pujol, a la gerència, posà Max Cahner com a redactor en cap per a les veus referides als Països Catalans i Joan Carreras (amic personal de Pujol i amb prestigi en el ram editorial per haver dirigit l’edició de l’enciclopèdia Larousse, editada per Planeta) com a director. L’empresa tingué un èxit de vendes creixent i el 1980 aparegué el volum 15, el darrer de la primera edició.

En tot aquest procés, però, la intervenció de Pujol desfermà una gran campanya en contra seu. Part dels treballadors acomiadats, integrants de la intel·lectualitat del país (un dels seus representants més actius en fou Raimon Obiols), llançaren una gran campanya on apareixia com a enemic deCatalunya i de la seva cultura resistent, avantposant elsinteressos egoistes patronals als col·lectius. La imminentintervenció de Pujol i el seu grup en el món del periodisme (amb l’intent de controlar «Destino» i «El Correo Catalán») acabà de donar rellevància a aquesta campanya, amb la intervenció de bona part del periodisme local, clarament decantat cap a posicions esquerranes (sovint en l’òrbita del PSUC). A la darreria de la Dictadura, Jordi Pujol havia contribuït a crear un important i sempre perillós abisme entre ell i la seva iniciativa i el món intel·lectual i periodístic.

El cost polític i el desgast produïts per aquest enfrontament foren molt importants per a l’esdevenidor, sobretoten l’inici de la trajectòria obertament política de Pujol i el seu grup. Acostumat a treballar en el si de grups reduïts,on comptava la catalanitat i el compromís amb l’acció del «construir Catalunya», Pujol demostrà una certa inexperiència en aquest camp polític partidista, de les negociacions obertes i del joc dels corporativismes i les militàncies.

La configuració inicial de CDC i la seva presentació programàtica

Si per convicció Pujol era un ferm partidari del sistemademocràtic parlamentari de partits, tant pel seu tarannàpersonal com per la seva trajectòria era una persona que desconfiava dels comportaments i de les servituds de la militància (que identificava amb la dels comunistes), de la rigidesa dels mecanismes dels partits polítics, dels seus controls excessius i, en general, de tot el que podia coartar o limitar la posada en pràctica d’allò que entenia necessari per al país i que s’adaptava perfectament a la seva manera íntima (històrica, psicològica i conjuntural) de ser. Però el final de la Dictadura obligava a l’acció política i Pujol s’enfrontà a aquest nou repte, tot i que continuà mantenint, fins allà on era possible, la seva manera habitual d’actuar: reunint al seu voltant el nucli d’amics de sempre i de col·laboradors directes, amb els quals contrastava les seves idees i operava com a grup de pressió a l’interior de la seva pròpia força política, i, sobretot, reservant-se gairebé en solitari la tasca de l’elaboració doctrinal i la de fer pedagogia de la doctrina i del propi país. Continuà dedicant a aquesta feina la seva proverbial tenacitat i capacitat ingent de treball.

Des del principi del 1974 es produí un important gir estratègic en el pensament i l’acció de Jordi Pujol. L’assassinat del cap del Govern, l’almirall Carrero Blanco, al desembre del 1973, semblà obrir un nou escenari que no féu sinó confirmar-se en el pla internacional, tant en el camp econòmic (inici de la denominada «crisi energètica») com en el polític (revolució portuguesa «dels clavells», dimissió de Nixon per l’escàndol Watergate, etc.). A l’interior de Catalunya, els posicionaments polítics se succeïen i tots els grups i les tendències semblaven posar-se a punt amb vista al cruent final de la Dictadura, que l’hospitalització de Franco (VII/1974) no féu sinó confirmar. Potser una de les posades a punt de major envergadura, encara que aleshores pocs en poguessin copsar tot l’abast, va ser la que afectà el PSOE en el seu XXVI Congrés, a Suresnes, a l’octubre del 1974. La vida política catalana es fixava més, però, en la reintegració dels quadres de Bandera Roja de Catalunya en els rengles del PSUC —la força política més ben estructurada durant els darrers anys de l’oposició al règim—, en l’efervescència de l’Assemblea de Catalunya i en els processos de «reagrupament» i «unitat» dels socialistes catalans, una força que s’endevinava amb futur però de la qual encara no se sabia quin pes tindria a la sortida de la Dictadura.

Per a Pujol, era clar que havia arribat l’hora de fer política, l’hora en què «construir Catalunya» havia quedat definitivament insuficient. En aquest important gir, en què havia començat a pensar —com es veurà— des de l’estiu del 1973, hi abocà quatre grans conviccions que eren alhora elements constitutius i objectius de la seva política i també el resultat de la seva llarga i personal preparació: la fidelitat sense fissures a la reivindicació de la democràcia i del reconeixement del caràcter nacional català; la identificació amb la tradició catalana que explica com triomfen els moviments intersocials que eliminen els extrems (la Lliga Regionalista, en un primer moment; Esquerra Republicana de Catalunya, a partir del 1931); la necessitat del personalisme en la imprescindible obra de govern, i la cerca, en la socialdemocràcia, del model del benestar imperant als països més desenvolupats de l’entorn europeu.

La manera de procedir de Pujol ha estat sempre força similar, preparant els «salts qualitatius» i els canvis rellevants d’estratègia en nuclis reduïts i sobre la base de reflexions «provisionals» que, més tard, havien de desembocar en posicionaments públics i en iniciatives que implicaven sectors més amplis. A partir de l’inici dels setanta, Pujol buscà la definició del que denominà un «terreny polític central», una premonició que un parell de dècades més tard esdevingué una veritable obsessió de la classe política. Els seus interlocutors més fidels, els continuà trobant en els vells companys sorgits del CC i en d’altres, més joves, formats en les diferents activitats del CIRP.

A l’agost del 1973 inicià aquesta preparació amb un document de treball en què començava confessant que «després d’aquests anys d’obertura» sentia la necessitat de concretar, de definir-se, per tal de poder superar una «situació políticament i socialment opressiva». La seva reflexió continuava centrada en els aspectes de política econòmica i social, i els models que explicà més foren els d’Israel i Suècia. Pujol mirà de concretar formes plurals de control públic que no coartessin, però, la iniciativa privada i que no desemboquessin en formes de planificació i monolitisme burocràtic que a la llarga poguessin resultar opressores. Enpolítica social, la seva opció es decantà obertament cap al reformisme socialdemòcrata, destriant polítiques quantitatives (augment de la renda, dels sous, de la cobertura social, etc.), individuals (cobertura de la seguretat social, habitatge, feina) i qualitatives (especialment l’ensenyament i la capacitació professional, de conseqüències igualitàries).

Al mes de desembre redactà un nou document, que partia de la convicció que calia mobilitzar i dinamitzar capes àmplies de la població, des de l’obrerisme més qualificat fins a la mitjana i petita burgesia, formar «militants», integrar-se obertament en «totes les accions públiques possibles» i combinar l’acció clàssica antidictatorial amb una política «de fets», derealitats que afectessin necessitats reals de la població catalana. Pujol tenia clar que l’impuls dels anys seixanta (creatius i de canvi) s’havia esgotat i que en calia un de realment nou. Ara s’havien d’ocupar espais, impulsar el sentit creatiu col·lectiu, sortir dels espais tancats i marginals de l’oposició. En una paraula, calia iniciar l’acció política oberta.

Pujol declarà que «la política és la clau de volta del fer d’un poble». Calia, però, posar a punt l’organització política adequada per a emprendre aquesta nova forma d’acció. Al principi del 1974 s’iniciaren els contactes tendents a crear aquesta nova força política. A la crida inicial del mes de maig hi concorregueren els sectors més afins a Pujol, convocats directament per ell, provinents del CC o de Banca Catalana; també, gent militant o lligada a Unió Democràtica de Catalunya, que encapçalaven Anton Cañellas i, en segon lloc, Josep Miró i Ardèvol; alguns independents, entre els quals destacava Miquel Roca i Junyent, amb una projecció cap a sectors de professionsliberals, especialment advocats; un nucli reduït d’obreristes cristians inspirats per gent com mossèn Joan Carrera ique s’autodenominaven Acció Obrera; alguns individus identificats amb la socialdemocràcia (Joaquim Ferrer o Fèlix Martí), i fins i tot hi hagué contactes amb gent de Reagrupament Socialista i Democràtic, de Josep Pallach, que a la llarga refusaren integrar-se en la nova formació per la seva significació excessivament cristiana.

Miquel Esquirol, amic i home de confiança de Pujol, negocià amb el pare Marc Taxonera la celebració de la reunió política que havia de donar origen a la nova formació. Aprofitaren la concentració multitudinària de commemoració del 75è aniversari del Barça per a despistar la policia, i l’assemblea tingué lloc el 15 de novembre de 1974. Els únics punts previs eren Catalunya, la democràcia, el poble com a protagonista i destinatari de la política i un sistema econòmic híbrid de planificació, autogestió i iniciativa privada. Tot plegat, com s’afirmava, una convergència democràtica de centreesquerra. La reunió, que aplegà unes 125 persones, fou presidida pel mateix Jordi Pujol i per Anton Cañellas. L’advocat lleidatà Simeó Miquel hi actuà de moderador.

Els temes que s’hi discutiren es poden agrupar en quatre grans apartats. El primer que feia referència al model polític, on s’apostava per la defensa de la llibertat, pel sistema de democràcia parlamentària i pluralista com a única garantia per a la llibertat individual i col·lectiva i, com es precisà, per a l’«alliberament nacional i de classe». El segon apartat tractava del model econòmic social, en què es palesava la voluntat de fer del poble el protagonista de la vida econòmica, cosa que implicava el funcionament d’uns sindicats lliures, l’existència de mecanismes de control públic d’empreses d’importància estratègica i planificació econòmica (s’arribà a parlar de socialisme de base participativa). En tercer lloc, pel que feia a les relacions entre Catalunya i Espanya, es reconeixia el canvi experimentat pel poble català i s’adoptava la fórmula pujoliana: «és català qui viu i treballa a Catalunya», tot i que es continuava reivindicant el reconeixement estatal del fet nacional català amb punt de partida en la restitució de l’Estatut d’Autonomia i de la Generalitat; i també, la posada a punt d’un model federal espanyol en el si del qual Catalunya mantindria relacions fraternals amb els altres pobles peninsulars, especialment amb els que configuren els Països Catalans. Finalment, respecte a la projecció exterior, es definia el marc cultural, polític i econòmic europeu com un objectiu i l’horitzó del desenvolupament futur català.

D’aquesta reunió en va sortir un agrupament al qual la gent s’adheria a títol personal (se’n parlava com d’unafederació de grups i persones). Convergència Democràtica no era encara altra cosa que això, una convergència de perfils molt oberts, amb voluntat, això sí, de convertir-se en un partit de masses nou (de no convertir-se en apèndix modernitzador d’Unió Democràtica de Catalunya), d’inspiració nacionalista, entre liberal i socialdemòcrata, amb un caràcter socialment avançat i ganes d’ocupar el centreesquerra de l’espectre polític. Per tal de dominar el procés constituent real, al final de febrer del 1975 el grup més afí a Jordi Pujol va acabar constituint un grup organitzat dins el partit que es va denominar Grup d’Acció al Servei de Catalunya (GASC). Els principals impulsors en foren Miquel Sellarès, Miquel Esquirol i Jaume Casajoana i es deixaren sentir, a partir del 15 de maig de 1975, des de les planes del seu portaveu, la revista «Catalunya Democràtica». El pensament de Pujol s’hi reflectia en tot: es tractava de ser un instrument de la vertebració política de Catalunya (durant aquests primers mesos del 1975 mantingueren l’aspiració de convergir amb el Reagrupament Socialista de J. Pallach) i tenien la voluntat de constituir una majoria suficient per a governar la Catalunya real, sense oblidar la de la immigració o la dels més flagrants desequilibris comarcals.

Una de les preocupacions bàsiques de Pujol era la d’arribar una mica tard al combat polític de la imminent postdictadura. La causa d’aquest retard es podia atribuir als anys anteriors dedicats a establir la seva estratègia de «construir Catalunya». Però, tot amb tot, el retard existia i es feia evident en aquest moment decisiu en què totes les opcions polítiques posaven a punt els programes, les organitzacions i la seva influència en el si de les plataformes unitàries de l’oposició. Per tal de superar aquest desavantatge, Pujol emprengué una acció gairebé frenètica, destinada a precipitar l’organització interna del seu partit (feina que, per naturalesa, no podia ser ni ràpida ni d’efectes immediats), a tenir una presència política i un ressò mediàtic creixent en el marc de la vida política del moment (canviant per la mateixa lògica interna del final de la Dictadura i l’inici de la Transició) i a cercar la connexió amb àmplies capes de la població noves en la vida política i no identificades amb cap militància.

Era en aquesta darrera comesa que Pujol se sentia més còmode, en una tasca entre proselitista i pedagògica on posava en joc la seva pregona identificació nacional (avalada pel seu empresonament), el seu coneixement de la història i la dinàmica més recent del país, la sensibilitat llargament treballada per a entendre els mecanismes sobre els quals es bastia la dinàmica internacional recent i la familiaritat amb el món plural del «construir Catalunya», amb un paper central de les activitats econòmiques formulades d’una manera moderna. Ambtot, per a Pujol l’important era començar el procés, existir políticament i representar una forma de sensibilitzacióque pogués aplegar una majoria genuïnament catalana,no identificada amb cap tendència autoritària, ni de signe conservador ni revolucionari.

Durant l’any 1975 Pujol va pronunciar unes quantes conferències que resulten essencials per a entendre la seva posició i projecció polítiques: «El moment actual», a ESADE, Barcelona (21 de gener); «La resposta democràtica», al Col·legi d’Advocats (27 de maig), en el marc del cicle «Les terceres vies a Europa», que organitzava l’Institut de Ciències Socials de Barcelona, i «El catalanisme: una voluntat de ser, una voluntat de crear», pronunciada a l’Aliança del Poblenou (13 de desembre).

La conferència a ESADE despertà molta expectació i el mateix Pujol declarà que la feia en contra del parer de gent molt propera, que veia arriscat fer una conferència massa política davant un públic representatiu de l’alta burgesia del país i en un moment encara políticament indecís (el 21/ XII/1974 s’havia dictat el nou decret d’associacions polítiques), en plena campanya d’intensificació de les accions armades d’ETA (i en menor grau del FRAP) i de resposta violenta del règim (prou evident amb les cinc darreresexecucions de la Dictadura, àmpliament contestades arreu de l’Estat i del món). L’orador, que en cap moment no va fer proselitisme directe de Convergència Democràtica ni va explicar els punts concrets dels seu programa inicial, no va defraudar ningú. La seva conferència va ser força densa, i en el més pur estil dialèctic pujolià es va centrar en una exposició entre sistematicopolítica i històrica dels arguments segons els quals Pujol creia arribada l’hora de fer política oberta. Amb les limitacions pròpies del moment, el ressò mediàtic d’aquesta conferència va ser realment notable. La idea general fou que s’estava davant una de les declaracions polítiques més importants dels darrers anys a Catalunya.

Amb el seu to didàctic habitual, es va esforçar a explicar per què Catalunya patia un dèficit polític històric, en què consistia aquesta mancança, per què creia arribada l’hora de remeiar-la i quins eren els sectors destinats a respondre al seu repte, els elements de la societat catalana que podien ser els receptors de la seva crida: àmplies capes de la població catalana, constituïdes per la petita i la mitjana burgesia, alguns sectors de l’obrerisme, bona part dels quadres i dels membres de les professions liberals, el món comarcal (més unitari i més ben estructurat que l’urbà), bona part dels sectors d’inspiració cristiana i el gros de la intel·lectualitat local. L’originalitat de la proposta pujoliana estava en l’oferiment d’una nova possibilitat de fer política, que contrastava, d’una banda, amb la política del moment, feta de militàncies i doctrines confrontades, la pròpia de la lluita contra la Dictadura, i, de l’altra, amb el proverbial «encongiment» mancat d’ambició propi del tarannà petitburgès català. L’opció de Pujol se situava en relació tant amb la història concreta i recent de Catalunya-Espanya com amb la comprensió real de la sevasocietat i les seves necessitats, així com de la lògica del’entorn europeu occidental en què s’havia de contrastar i d’inscriure.

L’altra aportació capital de la proposta pujoliana del gener del 1975 era la convicció que, si havia arribat l’hora de la política, aquesta no es podia fer d’esquena a la societat o sense el fonament dels canvis que aquesta i la mateixa realitat catalana havien experimentat —en gran part, obra de la pròpia voluntat de subsistir d’una bona part dels catalans i del realisme de «construir Catalunya» en què ell mateix havia tingut un protagonisme destacadíssim—. Malgrat els esforços, però, Catalunya continuava disminuïda i discriminada, i necessitava una incorporació majoritària a la política. Per a Pujol, aquesta política de les majories era l’única que podia ser integradora de tots els sectors de la societat, de tota la gent de procedència diversa (amb relació explícita a la immigració), de totes les ideologies; per tant, una política veritablement nacional.

La darrera aportació de Pujol en aquesta conferència se centrà a demanar a la burgesia industrial catalana sentit de país, de la seva pròpia trajectòria i del paper que havia de tenir: una burgesia moderna i amb una realitat plural i viva al darrere no podia ser una burgesia eternament provinciana, dependent de la tecnocràcia madrilenya i de les opcions polítiques pròpies de la «dreta radical». Era una crida a la sensibilitat favorable al catalanisme d’aquest sector, que Pujol coneixia molt bé per la seva activitat de banquer. Era una crida a la seva neutralitat per a deixar actuar les capes mitjanes de la població, les que millor podien contribuir a configurar un panorama polític decididament modern i nacional. Pujol estava convençut, i en això era un veritable precursor de la política moderna, que aquests sectors mitjans de la població s’haurien d’identificar amb una opció reformista, socialdemòcrata i nacional.

Des de l’esquerra tradicional, aquesta proposta de Pujol va sorprendre i va ser considerada una de les aportacions més rellevants del moment. Tot amb tot, els comentaris que se’n va fer no van superar la consideració de fins a quin punt seria possible refer, a la darreria del segle XX, aquest conglomerat intermedi de les classes populars que el 1931 sí que havia ordenat Esquerra Republicana de Catalunya. La lògica de la «lluita de classes» i el seu llenguatge més taxatiu seguien predominant en el discurs polític més habitual dels cercles de l’oposició, especialment entre els sectors intel·lectuals i universitaris que havien disposat d’oportunitats més bones per a bastir el discurs doctrinal durant la dictadura que ja s’acabava. Aquest tipus de comentari es va reproduir arran de la següent gran conferència de Pujol, on les seves propostes majoritaristes es van concretar en la demanda d’un gran pacte nacional que desemboqués en la creació d’un consell català de totes les forces polítiques i van haver de confrontar-se amb la doctrina comunista del «pacte històric», aleshores molt en voga.

La segona gran conferència fou «La resposta democràtica», dins el marc del cicle «Les terceres vies a Europa». Abans que ell havien exposat el seu programa els caps de sèrie de les principals opcions polítiques catalanes, les opcions tradicionals que podien identificar-se amb corrents ideològics perfectament clars i reconeguts per les corresponents internacionals, i totes elles amb voluntat de ser majoritàries en la nova situació i connectades amb el catalanisme. Pujol, que començà parlant enmig d’un ambient hostil provocat pel seu contenciós amb sectors intel·lectuals i periodístics arran dels afers Enciclopèdia Catalana i Destino, reconegué, d’entrada, que no representava cap gran ideologia (que se sentia representat en aquest terreny pel que havien apuntat A. Cañellas i J. Pallach) i que l’únic que podia identificar-lo era la seva anterior trajectòria en el «fer país» i, a tot estirar, la visió del nacionalisme català, injustament oblidada pel cicle.

Pel que feia al nacionalisme, del qual assegurà que parlaria en una propera ocasió, Pujol apuntà que calia començar a valorar-lo amb relació a la moderna dinàmica europea. La idea era força nova en el panorama del pensament polític català del moment. Pujol digué que, contràriament al que molts pensaven del nacionalisme, considerat una simple manifestació de l’egoisme burgès superat en el món modern, «avui a Europa hi ha una problemàtica nacional molt generalitzada, que provoca una resposta de signe nacionalista» que s’identifica arreu amb les noves ànsies de democratització cultural, social, política i econòmica. El nacionalisme, va concloure, no és abstracte, sinó una forma col·lectiva de modernitat i una precondició en la moderna reconstrucció d’Europa i de la democràcia.

Pujol estava imbuït de la seguretat de poder capgirar els postulats generals des dels quals s’havia fet política durant la Dictadura. Li interessava discutir les condicions i els mecanismes amb què s’hauria de fer política en la nova situació que començava a albirar-se: una política de majories, de consensos, d’integració social, de govern. En perspectiva, crec que es pot dir que era dels pocs polítics realment moderns i europeus de l’espectre català: s’havia preparat llargament per a ser-ho, molt sovint en solitari. La seva conferència contenia una afirmació d’una gran perspectiva política: «Ja no és hora dels partits estètics, ètics o profètics ni de les actituts independents, ni de les anomenades personalitats que creuen poder anar soles, ni de llenguatges maximalistes pronunciats amb la certesa que ningú, ni tampoc els fets, no poden agafar pel mot ni el qui els pronuncia. És hora de preses de posició responsables i organitzades.» El diàleg polític s’havia d’establir amb la majoria de la població, interessada a combinar la tradició genuïna del país, democràtica i catalana, amb la implantació d’un model a l’europea, excloent dels extrems i orientada a establir una situació d’intervencionisme públic que respectés la iniciativa privada, que no lesionés l’interès general i que arribés a una situació d’equitat i llibertat per la via gradual o revisionista.

La proposta de Pujol desembocava en la necessitat de crear plataformes unitàries, que fins aleshores només havien buscat establir condicions polítiques noves per a la sortida de la dictadura (cosa positiva perquè havia fet acceptar a tothom els valors de consens del catalanisme i la democràcia) però que ara havien d’avançar per a generar la nova forma de fer política i de governar que necessitava Catalunya. En aquest sentit, Pujol demanava que s’aclarissin definitivament les posicions i situava el debat en relació amb els grans temes del moment. En definitiva, tot i ser un «nounat» en la política de partits, s’atrevia a demanar l’aclariment del debat polític i la definició del comunisme català, més enllà de la novetat del «compromís històric» a la italiana, que podia esdevenir un simple nominalisme: calia «reaccionar contra el terrorisme intel·lectual, la beateria i el llenguatge críptic d’avui» fins que arribés «el dia que un vent de llibertat esbandeixi les teranyines de la clandestinitat, i els malentesos de la fraseologia, i cadascú aparegui com el que és».

Per a Pujol, la claredat discursiva i estratègica havia de servir perquè Catalunya acceptés el complex desafiament del moment. Un desafiament cultural fet, alhora, de la necessitat de conservar el patrimoni propi per no començar de zero i de la voluntat d’obertura al món i als nous models culturals que hi començaven a imperar. Un desafiament social, consistent a acceptar els canvis d’estructura, de valors i mentalitats i de relacions interpersonals que s’havien produït arreu del món i també a Catalunya. Un repte poblacional, basat en el fet que la població catalana integrava entre un 35 i un 40% de població immigrada, en principi «no vinculada» però amb la qual calia «fer un sol país». I un repte polític, centrat en la cerca de noves fórmules i estils que poguessin generar una societat lliure i justa, capaç de resistir les tradicionals interferències de la política espanyola.

En l’elaboració d’aquest crucial programa polític que era, al mateix temps, tota una estratègia d’actuació, Pujol volgué individualitzar la seva visió de la Barcelona capital i motor de Catalunya. Ho concretà en la conferència «Barcelona, entitat política» celebrada al barceloní Forum Vergés, el 22 d’abril del mateix 1975. Aquesta intervenció tenia per a ell un valor afegit, que explicitava en dir que es desmarcava de l’ambient generalitzat de crítica a la realitat gegantina i desorganitzada de les grans ciutats i d’oposició sense matisos cap a la Barcelona «de Porcioles»: ell, enfrontat sempre al carismàtic alcalde, li reconeixia no obstant això el valor d’haver tingut un projecte de ciutat, tot i executar-lo sense l’adequada sensibilitat social ni la idea de consens que havia de presidir el fenomen urbà.

El gros de l’argumentació tornava a fonamentar-se en aquest cas en la història de llarg recorregut, terreny que Pujol dominava a la perfecció i on deixava entreveure altre cop la influència combinada dels precedents, Rovira i Virgili i Ferran Soldevila, i dels més recents Vicens Vives i P. Vilar. La seva tesi era que Barcelona havia exercit de capital de l’àrea catalana des del baix imperi Romà per la seva voluntat d’esdevenir un centre polític interlocutor del poder central, perquè disposava d’un grup hegemònic (que identificava progressivament amb la burgesia) consensuat per la resta i amb sentit de la responsabilitat col·lectiva i pel seu lligam dinàmic amb la resta del territori de Catalunya: només en èpoques de gran decadència, afirmava, Barcelona s’havia girat d’esquena a Catalunya. En moments més recents (en què aquesta capitalitat s’havia lligat també al fenomen del catalanisme polític), la capitalitat barcelonina s’havia completat amb la voluntat d’esdevenir capital d’una altra Espanya, la moderna i oberta a Europa.

El discurs històric, per a Pujol, havia de servir per a entendre el present i projectar el futur de la Barcelona capital. Aquí, la seva anàlisi partia de l’evidència del gran sotrac que havia representat per a la vida de la ciutat el període 1939-59. La lenta i incerta represa havia d’efectuar-se en condicions d’evident inferioritat, però a partir del 1960 es començà a demostrar que la gent no s’havia rendit i que volia recuperar el projecte polític (superar la simple realitat administrativa provincial), la coherència interna i la idea de globalitat que l’havia de retornar a la condició capitalina. Aquesta premonició d’un futur barceloní brillant (que Pujol preveia en uns moments d’incertesa econòmica i política evidents), la fonamentava en l’assoliment de l’estadi harmònic de la «Catalunya-ciutat» de la qual Barcelona havia de ser motor respectuós.

I acabà afirmant: «La responsabilitat que Barcelona téi que tenim els barcelonins ens ha de fer ser generosos i alhora valents. No podem pactar amb la mediocritat, amb l’anar fent i l’amagar el cap sota l’ala, perquè Barcelona ocupa, avui, una posició decisiva en el combat pel redreçament català, en tots els terrenys, i en el combat per la democràcia.»

La darrera gran conferència del 1975 la va dedicar, com ja havia avançat i no podia ser altrament, a analitzar la seva comprensió del fet nacional català. Tot i que el títol parlava de catalanisme, de seguida avançà que, per a ell, s’identificava amb el nacionalisme i que el concepte-lloc comú de catalanisme, a dreta llei, representava una afecció culturali folklòrica per les coses de Catalunya i un regionalismeen política. Es tractava d’un terreny en què Pujol se sentia essencialment còmode, que dominava molt per sobre de la mitjana dels qui se’n deien coneixedors, per al qual s’havia preparat llargament i en el qual es mantenia al dia (cità amb decisió i intenció Vicens Vives i Pierre Vilar). El seu recorregut històric servia per a anar desgranant els elements que integraven aquest moviment nacional plural, global i excepcionalment perllongat en el temps: un moviment que, al marge de les dificultats, havia sabut salvar i conservar la nacionalitat catalana.

Però allà on Pujol volia anar a parar era la refutació de la cultura política internacionalista que menysvalorava el nacionalisme i el considerava un moviment definitivament caducat. Per a ell, era precisament al contrari, tot i haver d’acceptar que, com a moviment global i ampli estava sotmès a les tensions pròpies dels grans debats de cada època històrica i, per tant, a les seves corresponents contradiccions. Per a Pujol, el nacionalisme i la nació eren elements transtemporals, molt més permanents que les classes socials. I tota classe social que no acceptés el fet nacional podria esdevenir important però mai una força vertebradora de la societat, capaç de dirigir-la.

Pujol clogué aquest cicle entre pedagògic i de presentació política el 9 d’abril de 1976, a l’Ateneu de Madrid, amb una conferència que titulà «Una visión política desde Cataluña», que abordà, en el seu particular peatge catalanista, amb la consegüent i habitual demanda prèvia d’excuses per si se sabria endevinar o no el to adequat (per a no ferir susceptibilitats). Fins i tot intentà el que ja havia estat assajat anteriorment per altres polítics, això és, encetar un diàleg basat en la sinceritat i la lleialtat del discurs històric i polític. Poc abans, al mes de març, havia anunciat al si de Convergència que havia arribat l’hora d’emprendre aquesta gran campanya d’informació i explicació del problema català a la resta d’Espanya.

Pujol hi parlà d’història i de realitats; però també de democràcia i de la virtut d’aquest sistema d’acostar el poder al poble de la manera més directa possible. Espanya, doncs, hauria de fer quelcom en la línia de la regionalització, no com a resposta a un fet econòmic i administratiu sinó com un fet de democratització que donés sentit al nou període que ara semblava encetar-se. I intentà explicar el significat de l’ensulsiada del 1939 i del posterior anorreament de la personalitat i de la realitat diferencials catalanes, així com de l’extraordinari esforç que s’havia hagut de fer durant la Dictadura per a salvar les essències identitàries, de la nacionalitat. El missatge era que s’imposava una restitució, com a cosa no solament de Catalunya sinó del conjunt espanyol i com un fet polític i de modernització.

L’acció política en el marc de la transició: un resultat «inesperat»

Més que en cap altre moment de la seva trajectòria pública, és en aquest intens i curt període de la Transició on s’endevinen millor les contradiccions que afectaven la trajectòria política de Jordi Pujol. En síntesi, es pot dir que havia realitzat un recorregut llarg i personal que ara el portava, de manera lògica i natural, a la necessitat d’actuar políticament (la fase més desenvolupada del seu habitual «intervencionisme») a través dels mitjans propis de la democràcia, això és, des de l’estructura d’un partit. Al mateix temps, però, aquest lligam obligava i limitava la seva actuació, que sempre havia estat personalíssima i subjecta a una anàlisi dels fets elaborada en solitari i en la llarga distància. Necessitava legitimar-se a través del partit que tenia al darrere: actuar en pla d’igualtat amb els altres polítics que ho havien fet des dels partits respectius mentre ell es dedicava a «construir Catalunya». Però Pujol anava molt més de pressa que el mateix partit, necessitava actuar, i el partit se li feia curt; el llenguatge propi de la vida partidista el podia arribar a irritar i preferia, sovint, mantenir-se al marge de la lluita entre personalismes i tendències del mateix partit.

No hi havia, en això, cap comportament antidemocràtic. Tot al contrari: era un perfecte demòcrata liberal parlamentari, a l’europea però en un país del sud que acabava de travessar una llarguíssima dictadura; un convençut de la bondat de l’economia de mercat sotmesa a fortes correccions socials, nacionalista integral i partícip d’una cultura europea occidental de base humanística i cristiana; i en tot això, era conseqüent fins a la medul·la. Però tenia plena consciència d’haver-se incorporat tard al procés de normalització política impulsat per l’oposició des de cinc anys abans. Necessitava un espai propi i un reconeixement a Catalunya i a la resta de l’Estat; i necessitava, fonamentalment, generar una majoria intersocial per a governar.

En funció de tot això calia lligar el procés de conversió de CDC en partit polític amb l’evolució de Pujol aquests anys 1975-80. Però, en centrar-nos en la seva biografia particular, convé no confondre ambdós processos. A Pujol el movia una gran i proverbial força de voluntat; també, aquell íntim convenciment que l’experiència i l’estudi li havien permès una total identificació amb la realitat catalana, que podia explicar a tothom, dels sectors populars al sector financer i, amb les oportunes reserves, fins i tot als nuclis més oberts del règim. A més, l’impulsava i l’avalava una dedicació integral, gairebé obsessiva, a tot el que emprenia. I estava convençut que la seva particular participació en el procés de la Transició s’havia de centrar, al marge de la dinàmica política concreta, en el procés de reivindicació nacional institucional i en la consolidació de la governabilitat que en seria la conseqüència lògica: dos processos nacionals, globals, que per a ell anaven molt més enllà de la disciplina dels partits i de les classes.

Amb relació al procés de consolidació política de CDC, a Pujol li costà força desprendre’s del GASC, el seu grup de pressió inicial (no s’autodissolgué fins el 16/II/1976). El procés havia començat, però, pel juliol del 1975, amb una declaració de principis on s’explicitava la seva voluntat de convertir-se en un partit de masses i de vocació majoritària, que cobrís des de les posicions del socialisme autogestionari fins al socialisme de fonament democratacristià, aglutinats pel nacionalisme català, amb vocació transformadora de la societat, fidel als principis però amb voluntat de pacte i de convergir en funció de l’aplicació de polítiques pragmàtiques. El 15 de novembre de 1975, a l’Hospitalet de Llobregat, la Segona Assemblea ratificà aquesta línia tot insistint en la voluntat de CDC de participar en la lluita de l’oposició en favor de la democràcia, del restabliment de les llibertats nacionals de Catalunya i de la consecució d’una societat justa i igualitària. L’aclariment intern i extern del partit ja es feia d’acord amb la nova contesa electoral cap a on es pressuposa que hauria de desembocar el procés de la Transició que s’estava insinuant.

En la Tercera Assemblea General (28/III/1976), presentà l’informe del secretariat polític i convertí els grans principis originals en estratègia política, tot urgint el procés constitutiu, organitzatiu intern i d’implantació del partit. Miquel Roca, amb una cultura d’activista i de partit molt més acusada, fou qui sobresortí en la posada a punt d’aquesta maquinària política, amb una referència més clara a la política del dia a dia. Aquesta preeminència del nounat secretari general adjunt alarmà en part Jordi Pujol, que promogué Josep Maria Cullell com a personificació d’un corrent neutralitzador de Roca i s’allunyà ell mateix dels debats interns, que podien afeblir el partit, i promogué el pragmatisme de la lluita política concreta. Les necessitats del partit exigien la seva extensió social a Barcelona i a l’àrea metropolitana —la més desatesa—, enquadrar la militància en camps com el dels jubilats, l’universitari, el periodístic o el professional i tenir major presència en les plataformes unitàries, en el Congrés de Cultura Catalana, en les Associacions de Veïns, etc.

Pujol continuà controlant la definició doctrinal interna i, sobretot, la del missatge que el partit volia donar a fora: es multiplicava veritablement en aquesta nova fase pedagògica, que ara centrava en la idea que calia fer política. En aquesta ocasió, el mestratge es fonamentava en la constatació de fins a quin punt s’havia estès, arreu, una veritable passió per la política, com una forma fins i tot inconscient d’alliberament i exorcisme dels anys de la dictadura. Hi veia i hidenunciava un risc: sense l’aportació d’un alt grau de responsabilitat, aquesta passió podia desembocar en formes d’ingenuïtat, d’esnobisme, de radicalisme fàcil, de pessimisme o de demagògia, amb greu perill per a la participació i la gestió de la futura democràcia. Com sempre, en la seva argumentació, hi sobresortia la perspectiva històrica. Per a Pujol, l’acció política d’aquest moment no podia oblidar la trajectòria que s’obria immediatament després de consumar-se l’ensulsiada del 1939 i que tenia per objectiu profund salvar Catalunya des d’una perspectiva individual i col·lectiva, econòmica, cultural i fins i tot simbòlica. Es tractava, evidentment, d’una història en què ell havia tingut un paper rellevant però que s’havia de presentar com el moviment d’un poble amb característiques nacionals, per tant, lluny dels sucursalismes i de l’adscripció a una única classe social o partit, amb voluntat integradora (immigració) i democratitzadora.

D’aquesta història, Pujol en féu derivar el programa de CDC, un programa continuador d’aquell col·lectiu «construir Catalunya», destinat a acostar definitivament el Principat a la situació de les democràcies més avançades del centre-nord d’Europa (rebutjava explícitament els models del Tercer Món i el del «desori» portuguès) i orientat al restabliment de la personalitat nacional de Catalunya.

Allà on Pujol fracassà novament fou en l’intent de dotar-se d’uns òrgans periodístics afins (ja havia fracassat en el projecte d’un diari en català, V/1973). A través de la representació de Salvador Casanovas i l’empresa Publicacionesy Revistas, SA, la seva intervenció en «Destino» provocà un bon enrenou en el món cultural i periodístic barceloní, ensopegada aprofitada per l’oposició a través dels nombrosos periodistes i intel·lectuals més o menys afins als corrents comunistes. El bombardeig de crítiques a què fou sotmès Pujol, de part de gent com Manuel Vázquez Montalbán, Alfons Carles Comín o Joan Marsé, entre molts altres, es convertí en una font de problemes en aquesta fase de consolidació i extensió política. El fracàs de la incursió pujoliana en el camp de la premsa es tornà a produir en el cas d’«El Correo Catalán», sobretot quan a l’abril del 1977 se’n volgué desprendre per les pèrdues econòmiques que li comportava.

Paral·lelament, Pujol participava activament en les plataformes unitàries de l’oposició. En un procés constituent d’un sentit nou similar i paral·lel al de Convergència Socialista de Catalunya, a la darreria del 1975 CDC mirà de minimitzar el protagonisme de l’Assemblea de Catalunya (amb la comuna obsessió que estava determinada pel protagonisme del PSUC) i potencià la creació substitutòria del Consell de Forces Polítiques de Catalunya (23/XII/1975). El seu objectiu era triple: crear una plataforma unitària que servís d’eix conjunt de negociació amb la resta de forces d’oposició espanyoles (en el procés de creació de la «Platajunta» de forces democràtiques, que culminà al setembre del 1976); convertir-se en força activa d’allò que CDC denominà el «pacte per la ruptura» (III/1976)—que incloïa la reivindicació de la llibertat sindical i altres mesures per al conjunt dels denominats Països Catalans—, i presentar-se com l’element de connexió amb allò que representava Josep Tarradellas de continuïtat institucional i de ruptura amb el franquisme amb relació a la reivindicació nacional catalana (demanava un Govern provisional a partir de les institucions dimanades de l’Estatut del 1932, que en tot moment Pujol veia insuficient).

Tot i les diferències que els separaven (vistes en perspectiva, més personals que altra cosa), Pujol era un dels líders polítics de l’interior de la Transició que més avalaven el valor testimonial i estratègic de Tarradellas. Així, estigué entre els principals partidaris de la negociació que s’obrí a l’abril del 1976 entre el Consell de Forces Polítiques i el president de la Generalitat a l’exili. Aquestes negociacions resultaren inicialment molt àrdues, tant per la forta personalitat del president com per les difícils relacions que mantenien el Consell de Forces Polítiques, l’Assemblea de Catalunya i la Plataforma de Coordinación Democrática espanyola. Les dificultats arribaren a l’extrem d’acordar (segona reunió Consell-Tarradellas, 29/VIII/1976) no prosseguir la negociació conjunta amb l’oposició espanyola i procedir a la creació d’un organisme català que poc després prendria el nom d’Organisme Consultiu de la Presidència de la Generalitat de Catalunya. Tot aquest procés portà a la crisi de l’Assemblea amb el Consell, que Pujol explicà en una conferència al Col·legi d’Advocats de Barcelona, al novembre del 1976. Per aquestes dates, les principals forces polítiques de l’oposició espanyola —tot s’ha de dir— ja veien la possibilitat de pactar la seva participació en el procés de la Transició i començaren a abandonar les anteriors posicions frontpopulistes i rupturistes.

El tema central ja era la Transició que definia Adolfo Suárez des de l’estiu del 1976 i la seva aparent voluntat de conduir un procés de ruptura pactada-encoberta definida per la Llei per a la Reforma Política de 18 de novembre de 1976 i que quedà sancionada pel referèndum del 15 de desembre del mateix any. El procés de la Transició política provocà una fissura important entre les forces catalanes d’oposició. Des del mateix estiu, el Consell de CDC aclarí la seva posició: tot i el seu oportunisme, si l’obertura de Suárez es concretava en una amnistia plena, el suport eficaç a les llibertats democràtiques i la convocatòria d’unes eleccions lliures que permetessin el restabliment de l’Estatut del 1932, el partit consideraria la iniciativa oficial. Tot i així, davant el referèndum del 15 de desembre, CDC es declarà no abstencionista, com l’esquerra, sinó inhibicionista (perquè encara no s’havia trencat amb el franquisme, règim essencialment il·legal), considerant-lo un «mer tràmit» i deixant la porta oberta a la participació en les futures eleccions. Després, CDC intentà treure una lliçó política i aprofitar-se de l’evident derrota de la posició abstencionista en el referèndum.

De fet, la Comissió dels Nou —a través de la qual l’oposició espanyola inicià la negociació amb Suárez després de la victòria ressonant del referèndum— acabà de dinamitar l’oposició catalana del temps de la Dictadura (el protagonisme de l’Assemblea de Catalunya): el Consell de Forces Polítiques i les principals organitzacions sindicals elegiren Pujol com a representant català a la Comisión. Però la participació catalana en aquesta plataforma quedà seriosament afectada després de la reunió mantinguda entre Pujol i Tarradellas el 12 de desembre, en la qual el president a l’exili feia avinent les seves discrepàncies respecte al fet que es participés en nom de Catalunya en una plataforma general espanyola que no era del tot unitària; en el fons, però, la preocupació de Tarradellas era que les forces de l’interior no acabessin interferint en les negociacions que ja havien començat amb el Govern central amb vista al seu retorn. Pujol, contrari a l’estratègia de Tarradellas, acabà perdent el suport de les principals forces de l’interior i dimití de la Comisión el 18 de març de 1977.

Però en aquests moments, Pujol i CDC ja estaven centralment interessats en el procés electoral que havia obert l’aprovació de la Llei per a la Reforma Política. El lema que imposaren era «Una Catalunya vàlida per a Tothom» i el partit es llançà a una gran campanya d’exposició dels objectius arreu de Catalunya. Pujol continuà presentant CDC com la gran força de centreesquerra catalana, responent als acords del Quart Congrés que s’havia celebrat a Barcelona a mitjan gener, on s’havia definit el partit com el «pal de paller»d’aquell ampli conglomerat socialpolític del centreesquerra. Els pactes per a establir una força electoral es materialitzaren en l’aliança amb l’Esquerra Democràtica de Catalunya de Ramon Trias Fargas (24/I) i en el pacte electoral amb l’FNC i el PSC-R. El 9 de maig es presentà oficialment el Pacte Democràtic per Catalunya, amb un cartell electoral que Pujol encapçalava per la circumscripció de Barcelona. El Pacte Democràtic inicià la seva campanya amb l’eslògan «Ara Catalunya» (24/V), amb el triomf final, el 15 de juny, a les circumscripcions de Lleida i Girona. Pel que fa al conjunt de Catalunya, era la tercera força i configurava, des del nacionalisme i conjuntament amb l’esquerra triomfant, un mapa electoral català molt diferent del del conjunt de l’Estat. Pujol presidí la Minoria Catalana en les Corts Constituents (formades el 22/VII) sota una majoria clara de la UCD de Suárez. La seva obra culminà en el referèndum constitucional (6/XII/1978).

Jordi Pujol, convençut de la bondat de la seva orientació política (fruit de la seva anàlisi de la realitat), quedà força decebut, i més sorprès, del triomf socialista del mes de juny i de la debilitat de les seves posicions a l’àrea metropolitana de Barcelona. A partir d’aquell moment, els resultats electorals contribuïen a situar els partits dins l’espectre global de les forces polítiques, tant com les pròpies declaracions programàtiques. La perspectiva de les eleccions municipals següents promogué un fort debat a l’interior de CDC. Els partidaris de mantenir-se en la línia de consolidar un gran partit de centreesquerra (al qual ara s’anteposava la voluntat d’ocupar el centre) s’imposaren als qui volien convertir CDC en el partit de la dreta catalana, i fins i tot als qui buscaven una aliança amb la UDC i convertir el conglomerat en una espècie de sucursal d’aquesta organització a Catalunya. El manteniment de CDC en les posicions nacionalistes i socialdemòcrates se sancionà en el V Congrés (IV/1978). Pujol hagué de fer veritables esforços per a mantenir l’equilibri dins un partit en què els resultats electorals afavorien l’agreujament de les divisions internes.L’ajudà força la incorporació definitiva de l’Esquerra Democràtica de Catalunya de Trias Fargas (V-VII/1978) i el procés que portà al pacte estable entre CDC i UDC (en què el mateix Pujol tingué un paper destacat), que culminà al setembre del 1978.

Jordi Pujol al balcó del Palau de la Generalitat, acompanyant a Josep Tarradellas en el discurs del dia de la seva tornada, 23 d'octubre de 1977.

ECSA

L’altre front polític on hagué d’actuar fou el que s’obrí pel triomf electoral de les forces catalanes favorables al reconeixement de l’autonomia. El Pacte Democràtic de Pujol era el que havia incidit de manera més oberta en la idea del retorn del president Tarradellas i el consegüent restabliment de la Generalitat (al costat, lògicament, d’ERC). Però els socialistes es feren seva la iniciativa per la seva gran força reivindicativa enfront del Govern central. Amb aquesta finalitat promogueren la creació d’una Assemblea de Parlamentaris de Catalunya (25/VI/1977, presidida per J. Reventós), que a través de la seva Comissió Permanent gestionà aquest procés. Però les negociacions anaven molt més de pressa, amb un protagonisme gairebé exclusiu del mateix J. Tarradellas, que el 24 d’octubre prengué possessió, com a president, de la Generalitat provisional. El 5 de desembre, Pujol fou nomenat conseller polític en qualitat de líder de CDC.

Pujol concorregué a les eleccions generals de l’1 de març de 1979 amb el pacte Convergència i Unió (16 de gener); a l’esquerra, el panorama s’aclaria, sobretot, per la unificació PSC-PSOE (abocats de ple en la lluita per desbancar UCD al conjunt de l’Estat). Els eslògans de CiU eren clars: «Ara Convergència», «Anem per Feina», no sucursalisme, no vot útil, etc. Però el plet general espanyol es deixà sentir en els resultats que, sense ser gaire diferents del 1977, reforçaren les posicions enfrontades dels socialistes i de la UCD catalana. El 3 d’abril, en les primeres eleccions municipals la contesa es «regionalitzà» i els partits feren servir la seva implantació territorial, el seu contacte amb els principals moviments associatius i la força dels seus personalismes. Els resultats, tot i demostrar l’avanç de la implantació territorial de CDC (ara CiU), tornaren a sancionar el triomf de l’esquerra, especialment important a Barcelona (on CiU fou la tercera força) i a les grans ciutats del cinturó industrial.

Des que l’Assemblea de Parlamentaris catalans havia aprovat el text del denominat Estatut de Sau (28/XII/1978) es va iniciar la tramitació parlamentària de l’Estatut que va culminar amb el referèndum a Catalunya (25/X/1979) i la definitiva ratificació parlamentària (29/XI). Aquest fet obrí el procés electoral per a constituir el primer Parlament de Catalunya del període. Ja s’havien fet dues eleccions generals i unes de municipals i les forces polítiques havien pogut contrastar els seus punts de vista amb relació al Govern provisional que dirigia J. Tarradellas amb tons personalistes. Per tant, el panorama polític català es podia considerar força aclarit, i fou amb aquesta convicció que les diferents forces polítiques es llançaren a preparar la campanya de les eleccions autonòmiques.

Tot i que, inicialment, les principals forces catalanes proposaren pactes d’unitat, a la llarga cadascuna volgué imposar el seu candidat i aprofitar la situació electoral generada per la Transició. Pujol havia llançat una primerenca proposta de col·laboració als socialistes per a trencar el perill «frontpopulista» que endevinava darrere la proposta del PSUC de consensuar J.Benet a la presidència de la Generalitat. Fins i tot proposà a Tarradellas d’encapçalar la candidatura de CiU, reservant-se ell el segon lloc. Després, quan estigué clar que s’havia de concórrer en solitari a les eleccions, Pujol recorregué a la seva trajectòria nacionalista recent, a l’aval de la seva direcció parlamentària de la Minoria Catalana i es presentà com l’única opció veritablement nacionalista i, sobretot, la no sucursalista, disposada a enfrontar-se als problemes catalans sense el rerefons de la preocupació estratègica de la lluita pel poder al conjunt espanyol.

A mesura que avançava la campanya electoral, Pujol s’anà trobant en el paper d’únic polític capaç de barrar el pas als socialistes, que, si guanyaven, es convertien, en la pràctica, en el partit hegemònic de la política catalana. Finalment, l’acabà de beneficiar el fet que la campanya s’anés convertint en un enfrontament personalitzat dels caps de llista per Barcelona, això és, dels candidats a la presidència amb més possibilitats. Tot ells, d’una manera més o menys conscient, abandonaren l’argument polític espanyol i se centraren en l’anàlisi de la problemàtica catalana. Era en aquest debat, precisament, on es trobava més còmode i, a les declaracions més doctrinals i ideològiques dels altres, podia oposar-los un programa coherent de caràcter socialdemòcrata, que entroncava tant amb la història catalana com amb la dinàmica europea occidental del moment i que donava una solució concreta i tècnica als principals problemes que tenia plantejats Catalunya.

Josep Tarradellas investint Jordi Pujol president de la Generalitat, 1980.

ECSA

El 20 de març de 1980 se celebraren les eleccions, amb una participació del 62,1% del cens al conjunt de Catalunya. (El referèndum de l’estatut del 1979 havia estat aprovat pel 52,6% de vots afirmatius respecte al total del cens —el 88,1% dels participants—, resultat que, acumulat amb el d’ara, permeté apuntar a l’esquerra, en una primera valoració dels resultats, que el nacionalisme dividia perillosament l’electorat català, és a dir —segons ella—, el conjunt de la societat.) En les quatre circumscripcions, el triomf de CiU sorprengué pràcticament a tothom, sobretot els socialistes, que esperaven guanyar i es trobaven desplaçats a segona força política de la Catalunya autònoma. Totes les enquestes havien pronosticat el triomf esquerrà. El 10 d’abril es constituïa el nou Parlament i, en segona volta, el 24 d’abril, Pujol fou elegit president de la Generalitat per 75 vots favorables (de CiU, ERC i CC-UCD) i 59 contraris de l’esquerra.

L’obra de govern del 1980 al 1992

La valoració d’una obra de govern sempre és complicada, sobretot si es vol lligar a la trajectòria d’una sola persona, per més que en sigui l’inspirador més sobresortint. Encara es fa més difícil quan el període a considerar és molt llarg, i amb més raó si és proper i no acabat —mancat, per tant, de la perspectiva oportuna—. El lideratge desenvolupat per Pujol en les tasques de governant s’ha desenvolupat del 1980 ençà i encara no ha acabat: resulta, doncs, un bagatge excessiu encara que sigui per a assajar-ne una crònica resumida.

Si el que es busca és ordenar una mica les principals iniciatives governamentals, per tal d’entendre’n les tendències principals, els centres d’interès i les repercussions que sembla que se’n poden derivar, no es poden deixar de considerar una sèrie de condicionants generals: les característiques fonamentals del període en què s’ha desenvolupat; el fet que una tasca prolongada erosiona qui la dirigeix i, si bé serveix per a consolidar institucions joves, allunya progressivament les realitzacions del sentit inicial del programa en què es van inspirar; el sostre evident que té tot Govern «regional», sotmès a la lògica condicionant del seu estat de referència (i molt més en el cas espanyol, de llarga tradició centralista i uniformitzadora).

Si les especials circumstàncies catalanoespanyoles permetien que, el 1980, es pogués parlar encara de grans programes ideològics i posar com a referent la resistència enfront de la llarga dictadura anterior, el cert és que el món sencer estava experimentant canvis de tanta transcendència que feien impossible de mantenir els referents i els programes heretats de les dècades anteriors. Tothom té clar el record dels esdeveniments; no cal repetir-los aquí. Les doctrines tancades i els grans moviments socials van esclatar d’una manera si més no espectacular, per la rapidesa amb què es van produir els seus efectes individualitzadors (vist des del passat, la conversió del PSOE en no marxista, la seva campanya en favor de l’OTAN o l’orientació de la seva política econòmica resultaven força desconcertants).

La primera legalització del sindicat polonès Solidarno´s´c, el 1980 (K. Wojtyla havia estat elegit papa el 1978) i la mort del líder soviètic L.I. Breznev, el 1982, assenyalaven l’inici de la descomposició final del bloc de l’Est, amb el desenllaç espectacular i imprevist del 1989-91. En el món occidental, d’altra banda, l’elecció de R. Reagan a la presidència dels EUA (M. Thatcher ja era primera ministra de la Gran Bretanya), assenyalava la fi de les possibilitats socialdemòcrates i la imposició d’un neoliberalisme cada cop més agressiu. La lògica dita globalitzadora de final de segle havia anat integrant i estenent aquest principi, amb més o menys intensitat, a les tradicionals dreta i esquerra de l’espectre polític amb possibilitats de govern.

Catalunya era una realitat socioeconòmica i cultural europea amb una projecció especial cap a l’exterior, sobretot en els períodes de creixement com el dels darrers vint anys del segle XX. Els canvis socials, econòmics, culturals i polítics determinats per aquesta evolució mundial l’han afectat d’una manera molt més determinant que no volen reconèixer, sovint, els responsables polítics i culturals del país. Cal entendre aquestes tendències per a poder valorar convenientment la part de responsabilitat en el Govern autonòmic català que li correspon a Jordi Pujol.

En el seu primer discurs d’investidura (22-24/IV/1980), Jordi Pujol havia anunciat les línies bàsiques del seu programa de govern, que qualificà de centreesquerra, dialogant i nacionalista. Entre les prioritats va citar, entre d’altres, institucionalitzar la Catalunya autònoma, impulsar els traspassos de competències, fer efectives les que no necessitaven transferència (en la línia ja iniciada per l’anterior Govern provisional) i no acceptar competències sense els traspassos corresponents per evitar de generar expectatives que després no es poguessin satisfer. També va parlar d’afavorir un impuls legislatiu que fonamentés l’organització bàsica de Catalunya (del Règim Local i de l’Organització Territorial), de la creació de la figura del Síndic de Greuges, de la necessitat de recopilar i posar al dia el Dret Civil Català, de l’aprovació d’una Llei de la Funció Pública que permetés l’organització d’una burocràcia modèlica i, com a fita general i prèvia, la defensa de la catalanitat, de la llengua i de la cultura, que identificà amb les pròpies del conjunt dels Països Catalans.

El govern de la Generalitat escollit el 1980, sota la presidència de Jordi Pujol.

Oficina del Govern. Departament de la Presidència. Generalitat de Catalunya

El 8 de maig prengué possessió de la Presidència i el dia 15 reté homenatge davant les tombes dels presidents Prat de la Riba, Macià i Companys; el 10 de juliol féu una ofrenadavant el monument a F. Layret (i, el 17 de novembre, un d’institucional a les víctimes de la Guerra Civil). Tot i el sentit patriòtic i plural d’aquests actes, Pujol no disposava de majoria absoluta i s’hagué d’enfrontar a l’hostilitat oberta de les esquerres. Tot just passat l’estiu tingué lloc el primer debat parlamentari, dit d’orientació general del Consell de la Generalitat (25/IX). Les crítiques foren unànimes (corejades per una bona part de la intel·lectualitat del país). Se l’acusà d’abandonar el caràcter unitari de l’anterior Govern Tarradellas, de poca ambició nacionalista (Josep Benet) i de continuisme reaccionari de l’anterior model conservador de creixement (Jordi Borja) i se li vaticinà que no resistiria el següent debat, de moció de censura, que li presentaria l’oposició (J. Reventós). La crítica general, que es mantingué durant l’any 1981, se centrà en l’acusació que governava amb i per als sectors conservadors catalans, minoritaris a Catalunya, i que afavoria, així, la creixent escissió de la societat catalana.

Aquesta oposició sistemàtica presidí la transformació del medi polític català, que es crispà força a partir d’aleshores. L’acció de govern se centrà en la creació de la Comissió Mixta de Traspassos (presidida per M. Roca i Junyent) i de la Direcció General de Serveis Socials, en l’adscripció al Departament de Governació dels Mossos d’Esquadra, en l’elaboració del Mapa de Serveis Socials de Catalunya o en la creació de l’Institut Català del Sòl (16/XII). Aquesta acció es veié continuada, al principi del 1981, amb la transferència del sistema educatiu no universitari (1/I), amb la constitució de la Junta de Seguretat de Catalunya (13/I) i amb la formació de la Comissió Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica (CIRIT) (11/II).

El 1981, amb el cop d’estat del 23-F, el projecte inicial de J. Pujol rebé un nou embat: tant pel mateix cop de força i les seves conseqüències directes com pels seus efectes polítics a distància. Tota la democràcia estava en perill i moltes autoritats i protagonistes de la Transició (inclosos alguns membres del PSOE) tenien actuacions fosques i contradictòries. Pujol fou l’única autoritat democràtica espanyola que reaccionà amb rapidesa i restà al seu lloc. La imatge d’un Pujol estadista en sortí molt reforçada i, a Catalunya, durant les hores més tenses, fou el punt de referència de les autoritats municipals catalanes. La utilització que va fer de la ràdio i la televisió per a tranquil·litzar els ànims pot ser considerada com un dels elements capitals de la represa democràtica posterior.

Els efectes del cop d’estat sobre el disseny de l’Espanya de les Autonomies foren ràpids i radicals. Al principi del mes de març ja s’apuntava la possibilitat d’una regulació restrictiva del procés autonòmic, que es féu efectiva ambla Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic (LOAPA, en la sigla castellana) que avalaren, parlamentàriament i de manera conjunta, la UCD i el PSOE. La Generalitat intentà reaccionar: grup d’experts per a analitzar l’anticonstitucionalitat de la Llei, discussió al ple del Consell Executiu de les mesures a contrarestar (juliol), etc. El missatge presidencial del Govern amb motiu del primer Onze de Setembre reflectia aquestes inquietuds: Catalunya és una regió pobra i sense recursos, però on, generació rere generació, s’ha actuat fins a convertir-la en la desena regió industrialitzada d’Europa; amb aquesta reflexió s’adreçà a la gent que havia estat protagonista històrica d’aquesta transformació: paletes, pagesos, empresaris, gent d’ofici, treballadors en general. Per a Pujol, la celebració de la Diada ja ho tenia tot menys l’element romàntic i nostàlgic. Tot i que s’anaven fent traspassos (com els del juliol de l’INSALUD i l’INSERSO, que aportaren uns 30 000 funcionaris a la Generalitat), el discurs polític ja podia utitilitzar amb comoditat l’element victimista de la manca de sensibilitat delGovern central i de la falta de rapidesa en els traspassos.L’oposició li criticà aquest argument de manera permanent, acusant-lo d’amagar la ineficàcia pròpia amb un recurs fàcil.

Pujol hi respongué en el primer debat de política general, que s’inicià el 22 de setembre: no es pot jutjar l’obra de govern ni les seves intencions sense tenir present que l’autonomia catalana està en via de constitució, que no és sobirana, que no se li poden demanar coses fora del seu abast sense córrer el risc de generar expectatives enganyoses. Contra l’idealisme fora de context proposà quatre centres d’interès: reforçar la identitat, consolidar les institucions, assegurar la convivència social i actuar decididament contra la crisi, amb un programa enèrgic d’inversions i afavorint una veritable transformació econòmica. Pocs dies després digué que entenia l’autonomia com un instrument per a consolidar Catalunya com a poble. Posteriorment, en una conferència al Cercle d’Economia, afirmà que l’autonomia catalana mai no seria un element de tancament econòmic, sinó tot el contrari. A més, des del primer moment Pujol presentà aquesta autonomia com una possibilitat de desenvolupament integral de Catalunya (el 1982 es creà l’Institut Cartogràfic de Catalunya, organisme autònom adscrit al Departament de Política Territorial i Obres Públiques).

Tot i semblar el contrari, la imatge política de Pujol sortí reforçada d’aquesta conjuntura (i la del PSOE, devaluada per la seva complicitat amb la LOAPA). D’altra banda, els socialistes catalans es trobaven implicats en la lluita política espanyola que havia de portar el PSOE a la Moncloa (X/1982), en l’acte polític que clogué definitivament la Transició. Però aquesta victòria no significà cap tranquil·litat per a Pujol, sinó tot el contrari. Pel juny del 1982 saltà la criside Banca Catalana i el diari «El País», afí al socialisme, es convertí en un dels principals acusadors públics, demanant obertament l’empresonament de Pujol (i el dels altres dirigents financers encausats). Tothom entreveia el rerefons polític d’aquest plet.

Malgrat les dificultats personals i polítiques (el 29/IX començà el debat sobre la moció de censura presentada pel PSUC i refusada l’1/X), Pujol seguí buscant la consolidació autonòmica, la sortida a la crisi econòmica que afectava el país i la seva projecció exterior: la seva idea era que calia vendre a l’exterior les possibilitats d’una inversió a Catalunya, i tenia com a zones fonamentals de projecció Califòrnia, el Japó, l’RFA, el nord d’Itàlia i l’Amèrica del Sud. D’altra banda, incentivà al màxim la convergència catalana amb la política europea: el 28 de juny es creà el Patronat Català pro Europa. Finalment, inicià la seva participació activa en el moviment regional europeu (conferència de les Regions Pirinenques de Jaca).

L’any 1983 no fou més fàcil per a Pujol. En el debat de política general del 27 de setembre, el tema de la LOAPA i del plet Banca Catalana centraren les sessions parlamentàries. L’oposició, aquest cop personalitzada en els diputats Lluís Armet i Antoni Gutiérrez Díaz, fou especialment dura en la desqualificació de la persona i el programa defensats per Pujol. Però el Govern de CiU mantingué la seva labor legislativa. El 1983, any en què les esquerres confirmaren el seu predomini municipal (8/V), el Parlament de Catalunya aprovà lleis transcendents, com la de la creació de l’Institut Català d’Assistència i Serveis Socials i, sobretot, la Llei de Normalització Lingüística (juliol), aprovada per unanimitat i només amb una abstenció andalusista. Es tractava d’una llei fonamental per la visió que Pujol tenia de la consolidació de l’autonomia catalana: una eina per a enfortir la cohesió real de la societat catalana que en aquesta primera fase s’havia de centrar en la tasca d’estendre quantitativament l’ús del català. A l’octubre, el Govern central impugnà la normativa que aplicava aquesta Llei a l’ensenyament no universitari. Pujol hagué de reaccionar davant els atacs generalitzats i ho féu amb la creació de TV3, que a la llarga ha estat el vehicle de normalització més important: després d’un primer moment en què, a la direcció, s’hi posà per sorpresa el periodista d’«ElPaís» Alfons Quintà (home clau en les denúncies a Banca Catalana), Joan Granados fou qui definí tota l’etapa de consolidació del canal televisiu català.

El govern de la Generalitat escollit el 1984, sota la presidència de Jordi Pujol.

Oficina del Govern. Departament de la Presidència. Generalitat de Catalunya

En les eleccions autonòmiques del 29 d’abril de 1984, CiU obtingué la seva primera majoria absoluta. Són molts els qui pensen que aquest fet va precipitar que el Ministeri Fiscal presentés querella criminal contra els antics consellers de Banca Catalana, entre els quals figurava Jordi Pujol (19/V): tot just el 20 de gener Felipe González havia comentat a Pujol que la investigació del Banc d’Espanya no li comportaria cap problema. Políticament, com s’ha vist, la querella es girà a favor de Pujol; però en el pla personal, tant ell com el seu familiar Francesc Cabana s’arruïnaren. Les adhesions polítiques i nacionalistes es multiplicaren (Federación de Entidades Andaluzas en Cataluña, PIMEC, Unió de Botiguers de Barcelona, Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, USO, etc.). El dia de la presa de possessió com a president (30/V), una manifestació a la qual es va considerar que assistiren unes 200 000 persones li donaren suport i convertiren la querella en la culminació dels atacs que rebia la nova autonomia catalana. L’amenaça personal persistí fins al novembre del 1986, quan l’Audiència de Barcelona li anuncià que no seria jutjat per aquella causa, si bé no desaparegué del tot fins el 28 de gener de 1988, data en què la causa fou definitivament sobreseguda.

El debat polític es crispà molt com a resultat de les pressions polítiques i judicials amb què es volgué acorralar Pujol i CiU. Tot i això, aprofitant la majoria absoluta, convertí el bienni 1984-86 en un dels de més gran consolidació autonòmica i lligà aquest esforç al de la definitiva recuperació econòmica de Catalunya. En aquell moment, Pujol posà en circulació la màxima «el nostre món és el món» i articulà el discurs polític institucional que mirava de situar l’economia catalana en la situació idònia de modernització per a integrar-se en el procés de mundialització que ja era del tot evident. En funció d’això incrementà les seves queixes contra la poc funcional i restrictiva política de finançament que aplicava el Govern central (Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes). La seva preocupació era de dotar Catalunya dels elements que li havien de permetre aprofitar la integració espanyola a Europa, que es faria efectiva a l’inici del 1986 (creació del Consell Consultiu del Patronat Català pro Europa, disseny de l’Institut Català d’Estudis Mediterranis).

La tasca legislativa fou força important. El 1985 s’aprovaren la Llei de la Funció Pública, la Llei de Caixes d’Estalvis (recorreguda pel Govern davant el Tribunal Constitucional conjuntament amb 48 plets més), la Llei de Protecció de Menors, els traspassos en matèria d’universitats, la creació de la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública, la de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries, la del CIDEM, la de l’Institut per a la Formació i Promoció de Cooperatives, la del Servei d’Assessorament Industrial i Tecnològic, la reforma de l’assistència primària i la reorientació dels serveis socials, la creacióde l’Escola de Policia de Catalunya, de l’Institut Català de Finances, de l’Estatut de l’Empresa Pública Catalana, la planificació de la xarxa viària catalana en tres xarxes i un llarg etcètera. Convé destacar que algunes lleis foren pioneres a tot l’Estat i que convertiren la consolidació autonòmica catalana en un model de referència per a tota la resta. Aquest fou el cas, per exemple, de les lleis en matèria de drogodependències i les normatives d’educació sanitària i de medicina preventiva; però també ho foren la Llei d’Arxius, la creació de l’Arxiu Nacional de Catalunya, les lleis de conservació, inventari i promoció del patrimoni documental de Catalunya, etc.

La projecció de la consolidació i extensió estatutàries sobre la nacionalització interior de Catalunya continuà essent una prioritat de primer ordre per a Pujol. La potenciació de la política de normalització lingüística (l’extensió al camp jurídic s’endevinà ja com un dels esculls importants) fou un dels grans temes del període. També la signatura del denominat Pacte Cultural (essent conseller de Cultura Joan Rigol), que a la llarga resultà un fracàs, fruit de la desconfiança de fons amb què es miraven les distintes forcespolítiques i les reserves amb què el mateix Pujol veia l’actitud d’una bona part d’aquesta intel·lectualitat envers la seva persona.

L’any 1986 semblava que la conjuntura canviava d’una manera o altra de sentit, les pressions polítiques s’alleugerien i l’economia catalana començava la seva recuperació. Pujol el titllà d’any històric, en funció de les perspectives obertes per l’adhesió d’Espanya a la CEE (a Catalunya s’inicià de seguida l’estudi de l’adaptació de les lleis autonòmiques al dret comunitari), per la nominació olímpica de Barcelona (que acabava d’internacionalitzar la dinàmica catalana) i pel resultat positiu en la negociació del finançament: es tractava d’uns acords vàlids fins el 1991 i que deixaven pendent de negociació específica els denominats «serrells» (finançament de la normalització lingüística, de TV3, de la policia autonòmica i dels transports).

En el pla de les accions concretes, el 1986 Pujol donà llum verda al compromís del partit amb la denominada «operació reformista» destinada a desembarcar en la política central amb una dreta moderada i moderna que es denominà Partido Reformista Democrático. El fracàs d’aquesta formació que lideraren Miquel Roca i Antonio Garrigues Walker en les eleccions generals del 22 de juny (en les quals el PSOE repetí majoria absoluta) fou total (en canvi, CiU millorà la seva representació parlamentària). El cost polític i econòmic d’aquest fracàs fou molt gran i obrí un nou episodi de tensions al si de Convergència, però Pujol mateix es féu càrrec de les negociacions bancàries destinades a saldar els deutes de l’operació reformista.

El discurs polític governamental de Pujol se centrà en tres grans temes i se subordinà definitivament a la marxa general del món. Primerament, reprengué el seu hàbit d’analitzar els comportaments de la societat catalana en funció dels recorreguts històrics de llarga durada. Ara parlava d’una societat catalana històricament dinàmica, amb capacitat per a transformar-se i adaptar-se a les dinàmiques generals i d’integrar positivament la immigració. Al mateix temps parlava d’una societat amb pocs recursos propis, amb poc potencial demogràfic i amb poc poder polític; però d’aquestes mancances en feia virtut i buscà sempre de trobar camins propis i rendibles. L’autonomia havia de servir de plataforma d’impulsió de tot això, generant infraestructures, promovent la iniciativa privada i la capacitat de treball de conjunt i creant, ella mateixa, una administració àgil i eficient.

El segon gran tema feia referència a la necessitat de preparar-se a fons per al xoc de la internacionalització definitiva de l’economia, la societat i la política catalanes. Aquesta integració seria positiva pel fet de crear més riquesa i benestar; però Pujol avisava del fet que, paral·lelament, la integració generaria més competitivitat, més risc i una situació determinada per l’existència de menys traves però també de menys protecció, amb un increment de la part positiva de l’individualisme, però també de la seva part negativa: situacions de marginació, de no triomf i de solitud. Pujol proposava una integració plena, però, fidel als seus postulats socials de sempre, no volia en cap cas el desmantellament de l’estat del benestar.

El tercer gran tema se centrava en la necessitat mateixa de la integració internacional, de ser presents al món, en la necessitat i la voluntat de promoure Catalunya en l’àmbit internacional i, sobretot, fer-ho en les esferes polítiques (atesa la progressiva «independentització» dels processos econòmics). Pujol centrà els seus viatges en zones que podien aportar riquesa a Catalunya, tant en l’esfera governamental com privada, i assolí inversions multinacionals que ajudaren a reflotar l’economia catalana: el Japó, els EUA (Califòrnia sobretot), Alemanya, l’Amèrica del Sud, etc. Pel febrer del 1986 va ser invitat (entre els poquíssims del seu rang regional) al Simposi Internacional organitzat anualment per l’Economic Management Forum a la ciutat suïssa de Davos (hi presentà la campanya «Benvinguts a Catalunya»). Al mes de maig promogué una reunió a Frankfurt, on davant uns 300 empresaris explicà la campanya «Invertir a Catalunya»; i al setembre, a la Fira Internacional de Lausana,inaugurà el pavelló de Catalunya.

Durant el 1987 continuà projectant Catalunya a l’exterior amb una intensitat renovada: amb convenis amb la UNESCO, amb visites polítiques i econòmiques a Israel, Eslovènia, la CEE, Suècia, el Regne Unit, Alemanya, etc. També tingué una especial presència en l’Assemblea de les Regions d’Europa: hi presentà una ponència en què, tot i respectar una edificació europea basada en els estats, recordà que aquests estats europeus estan constituïts per regions amb forta personalitat i que, integrar-les representaria un fet de gran riquesa cultural i de capacitat d’iniciativa. Tant al madrileny Club Siglo XXI com al Business International féu una exposició de les grans possibilitats de creixement de les autonomies.

Avalat per tots aquests èxits i per la distensió relativa de les relacions amb Madrid (pel maig es creà la Comissió Bilateral de Cooperació Administrativa Estat-Generalitat, en la qual Miquel Roca representava la part catalana), en el debat de política general del febrer del 1987 Pujol elevà el sostre polític del seu discurs. El tema de fons fou la discussió de quin era l’horitzó que es volia donar a l’Estatut. Per al mandatari català, els plantejaments constitucionals, institucionals i polítics fets entre el 1975 i el 1980 havien contribuït a no donar satisfacció política ni assegurar la projecció de Catalunya, entesa com a poble amb personalitat nacional. Però, per a ell, a mesura que l’Estatut s’havia anat omplint de contingut havia esdevingut una eina de reconeixement del dret a la autoafirmació, un vehicle d’autogovern, una forma eficaç de descentralització, és a dir, d’apropar la política al ciutadà, i un canal d’aprofundiment de la democràcia. En canvi, es podia estar perdent una possibilitat històrica per a la construcció de la Catalunya moderna, per la mala voluntat governamental de considerar, invariablement, l’Estatut com un text de rang inferior i no com el reflex del fet que Catalunya és una nació.

Pujol, per contra, proposava un sostre autonòmic determinat pel respecte lleial envers les competències exclusives, per a poder dur a terme una veritable política econòmica catalana, per a poder disposar de llibertat de decisió en el tema de les subvencions, per a la resolució ràpida dels traspassos pendents i dels «serrells» com el de la normalització lingüística, per a disposar d’un finançament just que respectés la necessitat d’una solidaritat interregional però que no desconegués la realitat dinàmica i complexa de Catalunya, amb un poder central que no boicotegés les demandes catalanes als fons econòmics de la CEE, que permetés una policia autonòmica i que fos respectuós amb els temes de simbologia, representació i jerarquia de Catalunya.

Finalment, Pujol treia de tot plegat una conseqüència política. L’Estatut del 1979 havia respost a un pacte d’Estat que pretenia resoldre el problema de l’«encaix» de Catalunya a Espanya i construir una nova Espanya. Catalunya havia actuat amb prudència i havia col·laborat decisivament a la governabilitat en la difícil etapa de la Transició. Però, si l’Estatut no contribuïa a superar la persistent negació centralista de la personalitat nacional catalana, potser havia arribatl’hora d’enfortir el discurs polític i demanar la revisió dels textos fonamentals de la democràcia. L’any 1987, marcat socialment pel gran impacte de la matança als magatzems barcelonins d’Hipercor, la Generalitat va aprovar les lleis d’ordenació territorial que incloïen la supressió de la Corporació Metropolitana de Barcelona i la consolidació del model comarcalista; conjuntament amb l’aprovació del Pla Únic d’Obres i Serveis, l’oposició s’ho va prendre com una declaració de guerra que trencava tota possibilitat de consens polític.

El govern de la Generalitat escollit el 1988, sota la presidència de Jordi Pujol.

Oficina del Govern. Departament de la Presidència. Generalitat de Catalunya

El 29 de maig de 1988 (any de la mort de Josep Tarradellas) CiU obtingué la seva segona majoria absoluta: tant el discurs polític com el projecte de Pujol semblaven definitivament afermats i s’havien manifestat com un dels elements bàsics de la Transició i de la consolidació democràtica a Catalunya. Pujol pensava que el discurs conjunt de l’autogovern i l’identitari s’havien d’estendre a tot el país, no solament a la classe política. La seva proposta era centrar el programa de govern en la idea de nació (s’iniciaren les celebracions del Mil·lenari del naixement polític de Catalunya), en la de societat i en la defensa de les persones concretes. Calia no perdre competitivitat i preparar-se per al repte del Mercat Únic Europeu que es posà en marxa l’any 1993. Però el fons del catòlic social inicial, del socialdemòcrata i destacat teòric del fet immigratori imposava una línia correctora: calia «fer una Catalunya de tots i per a tots», compatible amb una Catalunya més identitària, però amb cohesió interna fruit de la cultura i de la imposició d’un model social que permetés que les persones s’identifiquessin amb la nació i la societat catalanes.

Per tal de reforçar aquesta política de cohesió social, aquell any posà en marxa la conselleria de Benestar Social, la primera d’Espanya en el seu gènere, i féu aprovar la seva línia d’acció pel Parlament (22/VI): satisfer les necessitats dels individus que no podien fer-ho amb els recursos propis; enfrontar-se als problemes ocasionats pel creixement d’una societat amb un acusat canvi tecnològic i noves formes d’atur; ajudar les persones que no podien «seguir el tren», la gent de la tercera edat amb pensions baixíssimes; anul·lar les barreres que impedien la mobilitat i la integració sociolaboral dels disminuïts físics i psíquics; dedicar atenció a la formació d’adults, etc. Al capdavant d’aquesta conselleria hi posà Antoni Comas, provinent també del catolicisme social inicial i gran coneixedor dels barris perifèrics i de marginació. La seva intervenció en aquest terreny (que es mantingué fins a la darreria del 1999) sorprengué l’oposició d’esquerres, que tradicionalment el considerava com a propi i, alhora, com el seu feu polític (i que denuncià les delegacions als barris com a veritables agències electorals camuflades). Aquesta oposició aviat convertí Comas en un dels principals objectius de la seva crítica a Pujol i CiU.

Aquesta política social i de donar contingut concret a l’autonomia s’incrementà el 1989. Però a Pujol li interessava cada cop més l’orientació política general, la representació i projecció exteriors de Catalunya i la pugna negociadora amb Madrid. Així, per exemple, el 1989 viatjà a la Xina, el 1990 fou rebut per G.H. Bush i tingué la prohibició expressa del Govern central d’entrevistar-se amb M. Gorbatxov (el 1992 creà el Comissionat d’Actuacions Exteriors). El mateix 1989, en el VIII Congrés de CDC cedí la secretaria general a Miquel Roca i es reservà la presidència del partit. La mort de Trias Fargas havia representat un cop fort per al partit i per a l’executiu.

L’orientació política que Pujol volgué imprimir al Govern català durant el 1990 es fonamentava en tres consideracions: la primera, que malgrat que la situació general fos bona, el llast espanyol feia que el creixement de la competitivitat catalana no fos realment favorable i que calia revitalitzar els Consells Comarcals perquè es convertissin en una eina de redistribució de la riquesa a l’interior de Catalunya; la segona, basada en la seva obsessió que «una societat que creix no és sempre una societat justa», que calia una política «efectiva de benestar social»; i la tercera, la represa, amb més força que mai, del discurs reivindicatiu davant l’Estat central, tant per la situació de discriminació en què mantenia Catalunya com per la manca de sensibilitat respecte al fet diferencial català, fet que erosionava constantment les aspiracions catalanes. Pujol avisava, en clara referència a Euskadi, que no es podia arribar a tenir la sensació que amb violència i anant a la seva s’assolien millors resultats.

El PSOE havia tornat a tenir majoria absoluta (1989), s’acostava la renegociació del finançament (1991) i les exigències de convergència europea (1993) mentre els canvis en l’àmbit mundial es precipitaven: tot plegat són fets que expliquen l’enduriment del discurs pujolià. En aquesta conjuntura, l’industrial català del sector energètic, Pere Duran i Farell, féu de mediador entre Felipe González i Jordi Pujol: segons ell, es tractava de dos polítics de primera fila, de dos mandataris amb èxit en el seu terreny, de dues personalitats en l’àmbit europeu que estaven condemnades a entendre’s; només calia llimar les aspreses nascudes del desconeixement, en un medi exclòs del protocol i sense testimonis. Del resultat d’aquest acostament en sortí una fase políticament molt més fluida i un Pujol molt més confiat a acceptar un balanç positiu dels primers deu anys d’autonomia.

El discurs polític del 1991 tornà a incidir en la necessitat de combinar extensió i aprofundiment de la identitat i de la cohesió social, de fomentar una major competitivitat (ara basada en la qualitat), d’afermar el sentiment europeista i d’influir en el desenvolupament espanyol, en el sentit d’adequar-lo a les exigències de l’economia productiva amb ajuts més efectius a les empreses o al sentit de l’estalvi. Aquell any 1991 es posà a ple rendiment l’àrea de Benestar Social i es creà el Departament de Medi Ambient, el primer de tot l’Estat espanyol.

El govern de la Generalitat escollit el 1992, sota la presidència de Jordi Pujol.

Oficina del Govern. Departament de la Presidència. Generalitat de Catalunya

El 1992 resultà, al cap i a la fi, un any contradictori: d’una banda ple d’èxits (Jocs Olímpics, tercera majoria absoluta de CiU, etc.); de l’altra, amb símptomes de refredament econòmic, amb una forta inquietud i desorientació internacionals, així com amb l’amenaça que suposaven per a Espanya les exigències de convergència europea estipulades a Maastricht (es podia arribar a donar el cas que afectessin negativament el finançament de la Generalitat). Pujol féu un discurs en funció de les determinants que estava introduint el nou escenari internacional a la sortida de la guerra freda (posà l’exemple català com el d’un nacionalisme civilitzat i positiu, amb llarga trajectòria) i avisà de la profunda desorientació que apreciava en la política europea en temes com l’ampliació, la desgraciada definició, per a ell, d’una Europa a dues velocitats, etc. Al seu entendre, hi havia, en tot plegat, un aspecte positiu: un cert debilitament de les estructures massa rígides, com la dels estats, a més d’una revaloració de la flexibilitat, la identitat i la competitivitat. L’oposició, mentrestant, l’acusava de generar debats artificiosos, d’allunyar-se de la realitat quotidiana dels ciutadans.

En funció, però, del que considerava un nou horitzó, Pujol tornà a la càrrega amb el discurs reivindicatiu: la demanda de l’administració única, la denúncia del dèficit fiscal amb l’Estat, etc., temes que explicà i detallà de forma reiterativa. I acompanyà aquest discurs amb la crida en favor del «rearmament moral» de Catalunya, de la necessitat de lluitar contra el creixent desinterès de la joventut per la marxa de les coses polítiques i de combatre l’augment de l’abstencionisme electoral superant el marc estrictament polític (tot i que denuncià la corrupció i la seva utilització amb finalitats electorals) i introduint mesures per a reforçar la sensació de justícia, de confiança en el futur, d’engrescament, de coparticipació cultural, etc. en el comú de la gent.

La normalització autonòmica i la política: del 1993 ençà

L’any 1993 començà amb una sensació generalitzada de crisi que contrastava poderosament amb l’eufòria de l’any anterior. El panorama polític espanyol experimentava un canvi substancial amb la pèrdua de la majoria absoluta del PSOE arran de les eleccions del 6 de juny i del nou estil polític introduït per l’oposició del PP i l’equip que envoltava el seu líder, J.M. Aznar (a Catalunya es correspongué amb els anys del barroer «vidalquadrisme»). Per primer cop des de la Transició, a Catalunya s’utilitzà la qüestió lingüística com a arma d’escissió social amb finalitats electorals i mètodes de desqualificació personal sistemàtica que feien preveure l’acabament de tot un període històric.

Més enllà de les interpretacions, subjectives, personals, periodístiques, partidistes i sempre conjunturals, la lògica electoral anà canviant la situació política i les possibilitats d’acció dels seus protagonistes. A l’estiu del 1994 hi hagué el primer avís, quan el PP guanyà les eleccions europees. Després, el 19 de febrer de 1995, CiU perdia la seva llarga majoria absoluta a Catalunya, i el 13 de març de l’any següent, el PP guanyava en les generals per un estret marge. Finalment, el 19 de març de 1999, el PP obtenia la majoria absoluta a les Corts. Al novembre del mateix any CiU tornava a guanyar, ara per un marge molt just (56 diputats, davant els 52 de la coalició PSC-PSOE-Ciutadans pel Canvi, i podia governar gràcies a l’ajut del PP de Catalunya, amb 68 diputats davant els 67 de la resta de l’oposició).

Amb aquest canvi d’escenari, les línies d’interpretació dels fets s’entrellacen i s’interfereixen fent que l’anàlisi sigui, forçosament, molt provisional. D’una banda, hi ha l’orientació donada pel mateix Pujol al posicionament de CDC i, sovint, del conjunt de CiU. De l’altra, la lectura feta per l’oposició catalana i la política espanyola en general, així com l’acció política empresa en funció d’aquest nou protagonisme pujolià. Finalment, en síntesi, hi ha els resultats, que en el pla pragmàtic es valoren a les urnes i sovint als tribunals (en una època de judicialització de la política occidental), i, sobretot, per la passió dels mitjans polítics i mediàtics a assistir i precipitar el final de Pujol i del «pujolisme», l’únic horitzó polític que sembla interessar de debò la classe política. Però també en la valoració d’aquest escenari cal ser molt caut. La indiferència generalitzada amb què la major part de la població assisteix a aquestes lluites de la denominada «classe política» impedeixen valorar en profunditat els efectes a curta distància d’aquesta crisi.

Davant la crisi del socialisme, Pujol no va dubtar a donar suport al seu govern minoritari, que es negava una i altra vegada a integrar ministres catalans en l’executiu central. D’un temps enrere estava convençut que no es podria surar en la nova situació mundial sense una gran capacitat d’adaptació, de competitivitat i de cohesió interna: assegurar la governabilitat del país, aprofitar-ho per tenir major autoritat per fer-ne adaptar les grans línies de la política econòmica i sociolaboral, així com per pressionar per tal d’aprofundir els traspassos i el finançament de l’economia catalana, semblen coherents amb el tarannà del líder i amb la seva particular manera d’entendre la política; el fet d’entrar, amb l’inici de l’any 1993, en un període sentit com de recessió econòmica i d’incertesa feia encara més natural per a Pujol aquesta tria. La política espanyola, però, va llegir aquesta orientació en el sentit que un executiu dèbil i corrupte es veia obligat a vendre’s a un separatisme català tradicionalment egoista, simplement per a poder sobreviure; i l’oposició catalana ho va llegir en clau conjuntural, veient un Pujol presoner d’obscurs interessos financers, obligat a donar un suport suïcida al Govern de Felipe González. Fins i tot els socialistes catalans van callar i van sumar-se a la crítica destructiva i personal: del que es tractava era de posar fi al que es denominava el «regnat» de Pujol.

Si hom es fixa en el balanç d’aquesta col·laboració s’adona també de les disparitats enormes que existien entre la valoració pujoliana, la de la política espanyola i la de l’oposició catalana, sistemàticament catastrofista. Així doncs, hom reté el fet que la pressió governamental a través del Tribunal Constitucional decresqué; que era possible realitzar un nou salt endavant en el procés de normalització lingüística; que s’havia assolit un millor finançament (amb la cessió d’un tram de l’IRPF) que seria copiat, més tard, per les altres comunitats autònomes; que s’havia contribuït, en bona part, a fer que el Govern modifiqués parcialment la Llei General Tributària, la Llei d’Impostos sobre Societats, la Llei de Comerç, la Llei d’Assegurances Privades, diversos aspectes relatius a la normativa de les telecomunicacions, etc.

Finalment, a la tornada de l’estiu del 1995 Pujol advertí a F. González que no votaria els pressupostos generals per al 1996 i pactà amb el Govern el calendari electoral. Altre cop, des de l’òptica de Pujol, les raons semblen perfectament clares: s’apropaven, com se sap, les eleccions autonòmiques i calia procurar que la crisi socialista no arrossegués gaire CiU; estava anunciant, des de feia temps, la crisi de valors que col·lapsava les societats europees occidentals i no podia contribuir més a mantenir un poder que tenia oberts plets judicials molt seriosos; i els darrers anys havia anat analitzant fins a quin punt l’únic camí de Catalunya (i del conjunt d’Espanya) era la total inclusió política i econòmica a Europa i al món, i, en el moment de la convergència monetària, no cregué convenient de tenir un Govern central dèbil i provisional.

En el període posterior, dirigit pel PP, els arguments foren molt similars: es presentà davant l’electorat natural altre cop com «la força decisiva» amb possibilitats renovades d’avançar amb contundència en l’autogovern. Fins i tot insinuà que les condicions eren més favorables i que la sensibilitat autonòmica popular era més gran; la majoria absoluta posterior d’aquest partit s’ocupà de desmentir aquesta apreciació.

Durant aquests anys, Pujol continuà presentant l’anàlisi política del que pensava que eren els grans temes d’interès per al país i les grans línies d’actuació que considerava essencials. El 1993 fou el primer polític a presentar un horitzó per al 2000 (i encara més enllà, deia); l’estructurà en 51 punts, que abordaven temes de població, territori, economia, formació i ensenyament, benestar i cohesió social, situació real de la dona, medi ambient, suport a la joventut, posició davant els problemes derivats de l’envelliment de la població, etc. Davant la crisi política, social i moral d’Europa, creia que Catalunya podia ser considerada com un model de societat cohesionada: ho justificava pel fet que Catalunya no havia promogut una dualització sociocultural pel fet d’haver afavorit una veritable mobilitat social i d’haver fet que la gent se la cregués. El 1994 completà l’anàlisi comparant la dinàmica europea amb la d’altres àrees econòmiques mundials, més productives (zones de competència ferotge per a Europa) però amb models socials molt menys justos que els europeus. Pujol tenia clar que s’estava produint una transformació «revolucionària» al món i que calia reflexionar-hi (parlava de la crisi de les idees fortes, de l’aparició d’un relativisme agressiu, extrem, de la pèrdua de fe en la idea de progrés, etc.); amb relació a aquests canvis, plantejava la necessitat d’adaptar-s’hi tan bé com fos possible, d’aprofitar els actius de què es disposava i gestionar-los de la millor manera.

Els governs de la Generalitat del 1996 al 1999, sota la presidència de Jordi Pujol.

Oficina del Govern. Departament de la Presidència. Generalitat de Catalunya

El 1995 (després de la cinquena victòria autonòmica de CiU), el discurs de Pujol es concretà i tornà a adquirir tons reivindicatius. Si s’albirava una certa tendència alcista, una lleugera recuperació econòmica general, calia que Catalunya recuperés la seva posició puntera a Espanya i que l’ampliés a tot l’arc llatí, com a única forma de no deslligar-se de la marxa general del món. Denuncià el dèficit fiscal i de finançament de Catalunya (la situació més deficitària de totes les comunitats, al costat de la del País Valencià) i centrà el programa de govern en quatre grans àrees: la política econòmica, la formació, el benestar social i la funció pública. L’any 1998 amplià la perspectiva i parlà de l’«Horitzó 2010», amb una atenció especial pel camp economicotecnològic, pel foment de la recerca lligada al desesenvolupament general, per la constant modernització de les infraestructures, per posar a punt un eficaç pla energètic, per assegurar l’equilibri territorial tot promovent l’auge de la xarxa de ciutats intermèdies, etc.

Pujol continuà duent a terme una notable reflexió política on implicava la història, el seu notable coneixement del país i l’anàlisi de la dinàmica catalana, espanyola i mundial. A mesura que la situació política parlamentària sobre la qual se sustentava es va anar fent més precària, la seva situació personal s’anà fent progressivament incòmoda. L’any 2000, amb setanta anys, una de les possibilitats era la seva retirada de les feines de direcció de la política del dia a dia i de la coordinació directa d’una obra de govern que durava de feia vint anys. No es pot oblidar que, com a president, s’havia abocat a una tasca i dedicació frenètiques (recordem, per exemple, els milers de visites realitzades els caps de setmana, durant tots els anys de mandat, per tot el territori català).

Jordi Pujol amb el president de la República Francesa, Jacques Chirac, al palau de l'Elisi de París, 1997.

ECSA

Jordi Pujol lliurant la Medalla d'Or de la Generalitat a Francesc de Borja Moll i Casanovas, en presència de Joan Fuster.

ECSA

Polític d’una generació que ja no dirigia la primera línia europea, home de govern (potser el més destacat del nou-cents català) i personalitat sobresortint en l’àmbit espanyol i internacional, era lògic que la seva acció política passés a desenvolupar-se en forma d’influència doctrinal i d’assessorament en situacions que demanen una gran experiència negociadora, com ocorre en moltes altres democràcies occidentals molt més consolidades que no pas la nostra.