Josep Tarradellas i Joan (Cervelló, Baix Llobregat 1899 – Barcelona 1988), polític de gran personalitat i gran capacitat política, adquirí les facultats d’un home d’estat durant la Guerra Civil i exercí com a tal des d’aleshores. La seva ambició fou ser president de la Generalitat, i el seu gran mèrit, haver mantingut la institució a l’exili durant desenes d’anys.
Josep Albert Francesc Tarradellas i Joan nasqué a casa dels seus pares, al carrer Major de Cervelló (Baix Llobregat), el 19 de gener de 1899. El 1901 naixia la seva germana, Antònia. La mare, Casilda Joan i Julià, era de Cervelló i el pare, Salvador Tarradellas i Rovira, era nascut a Sant Joan Despí. La família paterna provenia de la Plana de Vic. En canvi, la materna era de Cervelló, municipi amb profundes i llunyanes arrels nobiliàries que en les últimes dècades del segle XIX havia experimentat una industrialització important i un augment notable de la seva població. Les indústries del vidre, dels filats de cotó i del paper convivien amb els tradicionals conreus de vinya, d’arbres fruiters i de cereals.
Indústria del vidre a Cervelló, a la primeria del segle XX.
ECSA / G.S.
La indústria del vidre, en particular, s’estengué amb dues empreses. La primera era la fàbrica construïda durant la dècada del 1860 per Joaquim Mensa i Prats i que, en morir aquest el 1901, s’associà a la Unión Vidriera Española, fet que comportà la marxa del centre de decisió de Cervelló, i el seu tancament el 1927. La segona fàbrica era una cooperativa vidriera, la primera de l’Estat construïda per obrers acomiadats per una vaga en una fàbrica, que no era altra que la fàbrica Mensa. En aquest marc no és estrany que Salvador, pare de Josep, fos vidrier. Amb el fruit del seu treball la família aconseguí en propietat la casa on vivien i alguns trossos de terra on aquell aprengué a treballar lavinya, activitat que anys després desenvolupà en terres de França. Sembla que la posició econòmica de la família Tarradellas anà millorant. De fet, el pare seguí inicialment el camí del seu germà Jaume, l’hereu, i marxà a treballar a Barcelona cap a l’any 1908. S’associà amb el germà, tot i que amb un capital menor, per establir un parell de cafès de renom: La Luna i El Oro del Rin. Temps després, cap al final del 1914, les diferències entre els dos germans els dugueren a separar-se. Jaume, el gran, es quedà els dos cafès esmentats i encara en muntà algun altre, com el Samoa. Per la seva part, Salvador traslladà la família a Barcelona i aixecà el Restaurant La Floresta a la Gran Via, prop del pis de la seva propietat, on havien d’anar a viure, anys després, Josep Tar-radellas i la seva esposa, Antònia. Les diferències familiars es mantingueren durant molts anys, ja que el fill de Jaume, Antoni Tarradellas Ayet, esdevingué franquista.
El 1932, els pares de Josep tornaren a Cervelló, a la nova casa que Salvador hi havia construït. Cinc anys més tard, el 1937, en plena Guerra Civil, marxaren a Saint-Martin-le-Beau, a 20 km de la ciutat de Tours, on el 1938 compraren la finca Clos de Mosny i es dedicaren a la viticultura. Poc abans de la mort del pare, el mateix any 1955, Josep Tarradellas i la seva família anarena viure al Clos de Mosny fins que tornaren a Catalunya.
De Cervelló a Barcelona. Del CADCI a ERC
Així doncs, Tarradellas havia marxat de ben jove a Barcelona, on entrà a treballar en el món del comerç. Aviat es féu soci de l’Ateneu Barcelonès, del qual arribà a ser tresorer a la primeria de juliol del 1936. La seva activitat professional el dugué a inscriure’s en el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), on el 1916 era secretari de propaganda. Aquesta primera activitat política i sindical el conduí a fer-se un ideari catalanista que, en alguns moments, tingué uns tocs independentistes. El 1917 participà en el setmanari nacionalista «Abrandament», de Barcelona, i a partir del setembre del 1918 col·laborà amb Ràfols i Camí, Jaume Arqué i Clapés i Gran i Sala, tots ells del CADCI, en la revista «L’Intransigent», que incloïa textos independentistes. Un any després participà en la Federació Democràtica Nacionalista, fundada per Francesc Macià. En 1920-21 col·laborà també en la fundació de la Joventut Nacionalista La Falç i del setmanari nacionalista «Esquerra», de Barcelona.
El 1922 hagué d’incorporar-se al servei militar i, pel febrer, mig any després dels desastres d’Annual i Monte Arruit, estava destinat com a sanitari a l’Hospital Jordana de Melilla, on fou company del germà de Josep Pla. A Melilla contragué unes febres que li afectaren la cara i el coll, que li quedà una mica torçat, i que li provocaren dolors musculars esporàdics.
En tornar d’Àfrica, continuà la seva activitat professional —la representació de diverses cases comercials americanes, europees i espanyoles—, que conservà fins ben entrada la República. Establert pel seu compte, sembla que fou un dels primers llogaters del Casal del Metge, a la Via Laietana, on instal·là la seva oficina amb dos dependents i una mecanògrafa. Viatjà per nombrosos països d’Europa i, entre el 1923 i el 1934, s’ocupà de la representació de cases comercials americanes i europees dedicades a teixits impermeables.
L’activitat professional, continuada i intensa, li reportà bons beneficis i una posició benestant que li permeté casar-se, al monestir de Montserrat, al desembre del 1927 amb Antònia Macià i Gómez, de pare barceloní i mare de la Rioja. Havia nascut el 12 d’octubre de 1904, a Barcelona, i treballava de modista a la Casa Miró de la rambla de Catalunya d’aquesta ciutat, on s’havien conegut en una audició de sardanes, a l’Orfeó Gracienc, pels volts del 1918. El primer domicili de la parella fou l’esmentat pis de la Gran Via de les Corts Catalanes, propietat de la família Tarradellas. Al cap d’un any, el 1928, naixia la seva filla Montserrat, amb la síndrome de Down, per a la qual el metge els recomanà aires més purs. L’any 1932, iniciada ja la República, es desplaçaren a la casa que havien fet construir a Cervelló.
Conseller de Governació de la Generalitat
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) s’havia constituït el 18 de març de 1931, al Foment Republicà de Sants, a partir de l’adhesió de setanta-sis casals i centres republicans i catalanistes, i dels nuclis agrupats al voltant d’onze periòdics. La Conferència d’Esquerres que donà lloc al nou partit, l’havien inspirada un grup de gent aglutinada entorn del setmanari «L’Opinió» (Joan Lluhí i Vallescà), dirigents del Partit Republicà Català (Lluís Companys, Ramon Nogueri Comet) i d’Estat Català (Francesc Macià, Ventura Gassol i Rovira, Jaume Aiguader i Miró). De l’assemblea en sortí un directori format per Macià, Companys, Aiguader, Lluhí i Marcel·lí Domingo i el primer secretari general del partit, Joan Lluís Pujol, que aviat fou substituït per Josep Tarradellas.
Menys d’un mes més tard, el dia 12 d’abril, se celebraren eleccions municipals a tot Espanya i com és sabut, el 14, en conèixer-se la victòria de les esquerres, Companys ocupà l’alcaldia de Barcelona i proclamà la República, que, hores després, era proclamada a tot l’Estat. Emergia un Govern provisional presidit per Alcalá Zamora, sorgit del pacte de Sant Sebastià (17 d’agost de 1930).
El mateix dia 14, Francesc Macià anunciava la presa de possessió del Govern de Catalunya i proclamava «l’EstatCatalà sota el règim d’una República Catalana», i així ho comunicava als ajuntaments de Catalunya. A partir d’aquest moment les relacions entre els governs provisionals de Madrid i de Catalunya entraren en conflicte. El 17 d’abril es desplaçaren a Barcelona els ministres del Govern provisional de Madrid Fernando de los Ríos, Lluís Nicolau i d’Olwer i Marcel·lí Domingo, que, de comú acord amb Macià, decidiren dissoldre les diputacions a Catalunya, i, pocs dies després, es constituí un Consell provisional de la Generalitat, sota la presidència de Macià.
Membres del Govern de la República i de la Generalitat de Catalunya a Sant Sebastià, en l'acte d'aprovació de la llei de l'Estatut. A la dreta, Josep Tarradellas, darrere de Lluís Companys. 15 de setembre de 1932.
ECSA / G.S.
ERC es convertí en una força política hegemònica a Catalunya fins als fets d’Octubre del 1934: disposava de majoria a l’Ajuntament de Barcelona, a la Diputació provisional de la Generalitat i a la representació catalana a les Corts Constituents de la República (juny del 1931), on Tarradellas ocupà un escó de diputat per Barcelona. Després d’uns dos mesos de dures negociacions, de l’intent d’un cop d’estat monàrquic protagonitzat pel general Sanjurjo (agost del 1932) i de la decisiva intervenció d’Azaña, el 9 de setembre de 1932, les Corts de la República aprovaren l’Estatut d’Autonomia i la Llei de Reforma Agrària. En les eleccions al Parlament de Catalunya (20 de novembre), Esquerra consolidà la seva hegemonia i Tarradellas obtingué una acta de diputat per Barcelona ciutat. El Parlament (desembre del 1932) elegí Ll. Companys com a president de la cambra i confirmà F. Macià com a president de la Generalitat. Macià, que en els dos governs anteriors a les eleccions ja havia nomenat Tarradellas conseller de Governació, el ratificà en el càrrec, que ocupà successivament del 29 desembre de 1931 al 24 de gener de 1933.
En el període de provisionalitat, la Conselleria de Governació va ser una de les que tingueren menys competències: la Generalitat provisional solament disposava de les de les desaparegudes diputacions provincials. Es tractava de competències relacionades amb cultura, beneficència, assistència social, ensenyaments especialitzats, alguns organismes agraris i amb els camins i carreteres veïnals i locals. En una primera fase, doncs, la tasca més important fou la d’organitzar i estructurar administrativament la Generalitat, i en una segona —a partir de l’estiu del 1932—, la de prepararla infraestructura material com ara les dependències perals diferents organismes de la Generalitat, fins aleshores situats tots ells al Palau de la plaça de Sant Jaume de Barcelona. En aquest sentit, Tarradellas s’encarregà d’adaptar l’antic edifici de l’Arsenal, a la Ciutadella, per a seu del Parlament i emprengué aquesta tasca com una obra magna, segons reconeix ell mateix i explica Carles Pi i Sunyer, aleshores conseller de Finances, en les seves memòries. S’envoltà d’un selecte grup d’arquitectes i decoradors, fet que obrí un debat amb el conseller de Finances, que es resistia a concedir els recursos que demanava Tarradellas. No obstant això, el projecte tirà endavant i, en qualsevol cas, anys després, Pi i Sunyer es mostrava a favor i satisfet de les obres realitzades.
En aquesta segona etapa, Tarradellas se centrà, també,en l’estructuració de la funció pública i la distribució de les funcions i del personal heretats de les diputacions entre les diferents conselleries de la Generalitat i aconseguí de juxtaposar una estructura administrativa (heretada de la Diputació) a una de política, creada per la Generalitat (agost del 1932). Respecte a les forces d’ordre públic, cal dir que l’únic cos dependent de la Generalitat era el dels Mossos d’Esquadra, heretat de la Diputació de Barcelona i destinat a funcions honorífiques, de vigilància dels edificis de la Generalitat i de guàrdia forestal. Això no obstant, Tarradellas entrà en relació amb les forces d’ordre públic que depenien del Ministeri espanyol de la Governació a través dels governadors civils i començà a preparar la col·laboració d’aquests cossos —en particular de la Guàrdia Civil— amb la Generalitat, a partir de reunions amb els governadors civils i de visites a les casernes, activitat que, posteriorment, facilità el traspàs dels serveis d’ordre públic. D’altra banda, a més de la Conselleria de Governació, Tarradellas havia assumit la de Sanitat, en substitució d’Antoni Xirau i Palau, que havia passat a Agricultura i Economia.
En el Consell Executiu, el pes del grup de «L’Opinió» hi era molt gran, ja que quatre dels set consellers en provenien: J. Lluhí i Vallescà, Pere Comas, Xirau i Tarradellas, que s’hi incorporà posteriorment. Aquest sector era partidari de mantenir posicions intervencionistes en els assumptes estatals i d’establir àmplies relacions amb les institucions espanyoles. Aquesta actitud provocà malestar en el sector nacionalista radical, en particular en Estat Català, sobretot des del moment que ja havien quedat establertes les institucions catalanes i havia començat el període de traspassos de serveis. Aquest període posà en evidència la falta de concrecó de les funcions del president de la Generalitat, Macià, i del conseller en cap, Lluhí.
Tot plegat esclatà pel gener del 1933, que es debaté l’actitud a prendre respecte de la proposta provinent de Madrid perquè Tarradellas, a més d’ocupar la Conselleria de Governació, ocupés també el Govern Civil de Barcelona, en substitució de Joan Moles, nomenat alt comissari d’Espanya al Marroc. El president Macià imposà el seu criteri i Claudi Ametlla es convertí en l’últim governador civil de Barcelona. Aquest fet obrí una crisi de govern, desencadenada per la dimissió dels consellers Lluhí, Comas, Xirau i Tarradellas. El nou Consell Executiu (24 de gener de 1933) es formà amb Pi i Sunyer com a conseller delegat de la Presidència i conseller de Finances i amb Joan Selves i Josep Dencàs, que substituïren Tarradellas a Governació i a Sanitat, respectivament.
Malgrat la configuració d’un nou Consell Executiu, lacrisi no es resolgué. Ara el debat se centrà en el partit, i les relacions s’enverinaren. Per una part, els escamots d’Estat Català (Dencàs, Badia, etc.) radicalitzaren la convivència ciutadana i, per l’altra, el grup de Lluhí, que denunciava aquesta situació, es trobà progressivament marginat i anuncià públicament que ERC es descomponia, que el Parlament no funcionava prou bé i que calia netejar la corrupció que s’havia infiltrat a l’Ajuntament de Barcelona. Al setembre del 1933, el directori d’ERC decidí expulsar els diputats Lluhí, Xirau, Comas, Casanellas i Tarradellas del partit i convocar un congrés extraordinari, que, el 7 d’octubre, aprovà per aclamació la proposta d’expulsió, presentada per Ventura Gassol en nom del directori. El dia 15 els expulsats, que mantenien l’escó de diputat, arrossegaren altres membres d’ERC (Carles Martí Feced, A. Vilalta, Joaquim Ventalló,J. Quero Morales) i constituïren el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra (PNRE), que elegí Tarradellas com a secretari general i formà grup propi al Parlament de Catalunya.
El PNRE seguí en la línia d’atacar els brots de feixisme que sorgien en algun sector de les Joventuts d’Esquerra i, en particular, la militarització d’escamots de l’antic Estat Català. Davant les eleccions al Parlament espanyol (novem-bre del 1933) es presentà amb Acció Catalana Republicana (ACR) i el Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF), sota el nom de Coalició d’Esquerres Catalanes, que no aconseguí cap diputat. Aquesta derrota fou compartida també amb ERC, però, posteriorment, Companys —esdevingut president de la Generalitat en morir Macià— incorporà el PNRE en un Consell Executiu de coalició, fet que facilità que ambdues formacions es presentessin juntes a les eleccions municipals del gener del 1934. De tota manera, a ERC s’havia aguditzat la bipolaritat entre un sector ultranacionalista amb tics feixistes (Dencàs, Badia, Gassol, Boronat, etc.) i un altre de catalanista, democràtic i amb trets socialdemòcrates (Companys, Pi i Sunyer, Mestres, etc.). A partir del gener, el PNRE tornà a convergí cap a ERC. No obstant això, davant els fets d’Octubre del 1934, diversos dirigents del partit —entre els quals Tarradellas— manifestaren el seu desacord amb les declaracions i l’actitud del president Companys. Un desacord que Tarradellas exposà, reiteradament, durant tot el seu exili. Amb tot, la derrota de la rebel·lió, la detenció del president, del Govern de la Generalitat, de dirigents d’ERC i del PNRE i de centenars d’alcaldes, regidorsi pagesos per tota la geografia catalana, més la desfeta dels escamots, la fugida del conseller de Governació, Dencàs—destacat dirigent del sector feixistitzant—, i la suspensió de l’autonomia catalana, tot plegat facilità l’hegemonia del sector catalanista i democràtic dins d’ERC i l’acostament progressiu del PNRE, que, a la primavera del 1936, després del triomf electoral del Front d’Esquerres, tornà a incorporar-s’hi. Tarradellas, altre cop a Esquerra, hi visqué una destacada activitat política els anys de la Guerra Civil.
Conseller primer, conseller de serveis públics, d’economia, finances i cultura
Quan a la matinada del 19 de juliol de 1936 esclatà a Catalunya la insurrecció militar i feixista, la Conselleria de Governació es convertí en el centre neuràlgic de la resistència. Hi eren presents el president Companys, el conseller J.M. Espanya, els caps d’Ordre Públic, Seguretat i Assalt i el cap del Gabinet de premsa de la Presidència. En els primers moments, solament aparegué el diputat Tarradellas. Posteriorment sempre repetí que, en aquells moments, Companys —tot recordant les discrepàncies anteriors— li engegà un «Què hi fots, aquí?» i que ell li respongué que «en aquella situació estava al costat del seu president». En qualsevol cas, s’inaugurà una època d’estreta col·laboració que durà fins a la mort de Companys.
Després de dos dies, les forces d’ordre públic i els sindicats i partits obrers aconseguiren esclafar les unitats militars i les milícies civils falangistes i carlines. Els límits de l’autonomia fixats per la Constitució i l’Estatut quedaren desbordats a partir d’aquells moments i donaren pas a l’ampliació unilateral de competències en l’ordre polític, econòmic, social i cultural. Per la seva part, Tarradellas inicià l’aprenentatge propi d’un home d’estat en ocupar càrrecs i conselleries fonamentals al llarg de tota la guerra.
Fins al final del setembre del 1936 es constituïren dos governs —dels quals Joan Casanovas fou conseller primer—, formats majoritàriament per ERC, i amb participació del PSUC i de la Unió de Rabassaires (UR). Tarradellas, de nou a les files d’ERC, ocupà la Conselleria de Serveis Públics en el primer govern (31 de juliol-6 d’agost) i la d’E-conomia i Serveis Públics en el segon (6 d’agost-26 desetembre). Interinament ocupà també la de Finances (19 d’agost-26 de setembre).
Decret de col·lectivitzacions que signà el conseller d'Economia J. Tarradellas el 1936.
ECSA / G.S.
En aquest període es crearen el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya (CCMAC) i el Consell d’Economia, tots dos presidits per Tarradellas i integrats per delegats dels partits i sindicats antifeixistes. El Consell d’Economia féu públic un pla d’actuació que incloïa la col·lectivització de la gran propietat, de les grans indústries, dels serveis públics i de les empreses abandonades pels seus propietaris; la reducció dels lloguers; el control obrer de les operacions bancàries, i altres disposicions. Fou una tasca dura i així ho expressava el mateix Tarradellas, uns quaranta anys després, en una carta a Josep Pla (30 de maig de 1975),en què escriví: «No és exacte afirmar que el Decret de Col·lectivitzacions fos simplement la ratificació dels fets consumats [...] la Generalitat de Catalunya tothora va controlar les empreses fossin o no intervingudes [...] totes les operacions bancàries es feien amb el control i a través de la Comissaria General de Banca, Borsa i Estalvis.» També hi comentava les dificultats que havia trobat per a elaborar el Decret de col·lectivitzacions: «Presidia una reunió del govern de la Generalitat quan, de prompte, en plena discussió, el Sr. Joan P. Fàbregas, indignat, amb un revòlver a la mà, declarà que em volia matar. Ara us ho dic molt tranquil i fins i tot em fa somriure, però en aquells moments us asseguro que el meu estat d’esperit era tot un altre.»
Durant el mes d’agost, Tarradellas, conseller d’Economia i Serveis Públics, visità les fàbriques metal·lúrgiques i donà compte de la rapidesa amb què s’havia bastit la indústriade guerra a Catalunya. Lliurà al president Companys la primera bomba d’aviació i un flascó de trilita, fabricades per primera vegada a Catalunya.
Càrrecs que ocuà Josep Tarradellas durant la Guerra Civil.
F. Bonamusa i Gaspà
Així doncs, en els primers mesos de guerra, la Conselleria d’Economia va ser una peça fonamental, però a partir del desembre del 1936, en què s’amplià la intervenció del Govern dela Generalitat en la vida econòmica i financera catalana, la Conselleria de Finances passà a ocupar el paper dirigent de l’economia, reforçat pel fet que Tarradellas era, també, el conseller primer i presidia el Comitè d’Indústries de Guerra. Aquesta primacia es manifestà amb la intervenció de les sucursals del Banc d’Espanya i de les delegacions d’Hisenda, l’aprovació de facultats excepcionals per al conseller de Finances i els decrets de S’Agaró. No fou casual que Tarradellas passés de la Conselleria d’Economia a la de Finances, que ja no deixà fins a la fi de la guerra, excepte durant un breu període de temps (maig i juny del 1937).
Al final del setembre del 1936 es constituïa un nou Consell Executiu, format amb representants de totes les forces polítiques i sindicals antifeixistes, des d’ACR fins al POUM i la CNT, passant per ERC, UR i PSUC, i Tarradellas, a més de conseller primer, hi ocupava la Conselleria de Finances. Aquest Govern plantejà la resolució dels conflictes d’ordre local a Catalunya amb la reordenació municipal, la dissolució dels Comitès de Milícies Antifeixistes i Populars a tot el país i la reestructuració de la vida econòmica i financera.
De seguida, Tarradellas (29 de setembre) emprengué una visita a Lleida i a Tarragona, amb els consellers J. Juan i Domènech (CNT), J. Comorera (PSUC ) i A. Nin (POUM). El viatge a Lleida tenia com a finalitat imposar l’autoritat de la Generalitat per damunt del Comitè antifeixista. A Tarragona establí uns acords amb el comissari de la Generalitat Lluís Mestres (ERC) per a distribuir productes derivats de l’agricultura i la pesca.
Tot seguit el Govern emprengué la reorganització dela vida política i econòmica de Catalunya. Dissolgué el CCMAC i reordenà l’administració local, substituint, a totes les poblacions catalanes, els comitès de milícies per ajuntaments amb representació de tots els partits i sindicats antifeixistes. Creà l’Exèrcit de Catalunya, imposà el codi de justícia militar a les milícies i mobilitzà —d’acord amb les normes militars— els ciutadans de divuit a quaranta anys, útils per a les armes. Es creà la Junta de Seguretat Interior, adscrita a la Conselleria del mateix nom, i s’ordenà la recollida d’armes llargues a la rereguarda. Es promulgà el Decret de col·lectivitzacions, i el Comitè d’Indústries de Guerra quedà adscrit a la Presidència, com també el nou Comissariat de Propaganda, dirigit per Jaume Miravitlles. S’organitzaren els Tribunals Populars, es regulà el matrimoni civil i l’adopció d’infants, es reduí de vint-i-un a divuit anys la majoria d’edat i es reformà el sistema penitenciari.
Tot i la política d’unitat endegada pel president Companys i per Tarradellas, la situació política a Catalunya es complicà a la darreria de desembre del 1936, en què s’inicià un període de progressiu enfrontament entre el POUM ialguns sectors anarquistes, d’una banda, i el PSUC, de l’altra. L’enfrontament es produïa pels diferents plantejaments sobre el paper dels sindicats, sobre les col·lectivitzacions, la gestió dels proveïments i l’organització de l’estructura militar, i es manifestà violentament a la Fatarella, a Bellver de Cerdanya i a la Garriga.
Com a conseller de Cultura, Tarradellas potencià el Consell de l'Escola Nova Unificada, 1936.
ECSA
A més de les conselleries esmentades, Tarradellas ocupà interinament la de Cultura en dues ocasions. La primera (24 d’octubre-17 de desembre de 1936), per a cobrir la vacant deixada per Ventura Gassol, i la segona l’ocupà solament uns deu dies (3-16 d’abril de 1937). En la primera ocasió, la nota oficial deia que Gassol «ha estat encarregat pel President de la Generalitat d’assumptes d’importància a l’estranger», i, en els dos mesos que Tarradellas dirigí eldepartament, les seves activitats es dirigiren a completar la tasca iniciada pel juliol i a afrontar les noves necessitats. En primer lloc delimità les funcions de la sotssecretaria de Cultura, de la qual Josep Irla fou el primer titular, i més tard aprovà el Reglament d’organització interior del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU), que exercia les funcions de control de totes les institucions docents i culturals de Catalunya i era presidit pel conseller de Cultura.
Pel que fa a la conservació del patrimoni artístic, històric i literari, Tarradellas autoritzà el trasllat —a llocs més segurs— de les obres d’art dipositades al Museu d’Art de Catalunya i en altres museus, a alguns dels quals havien estat lliurades diverses col·leccions particulars (Muntades, Roviralta, Mansana). També habilità els crèdits necessaris per a fer el trasllat del Museu Marítim de l’antiga Escola Nàutica de Barcelona a les Drassanes. A Tarragona complementà les primeres mesures de conservació del patrimoni empreses pel comissari de la Generalitat, Lluís Mestres (arc de Berà, Arxiu arquebisbal, etc.), incloent la torre de les Muralles i la pedrera romana del Mèdol en el Patrimoni de Catalunya.
Com que la insurrecció s’havia produït en període de vacances escolars, la represa de les activitats acadèmiques fou diferida un cert temps. Tarradellas inaugurà les classes de primària al començament d’octubre, impulsà els mitjans per tal de disposar d’un ensenyament plenament en català i augmentà el sou dels mestres. La represa de l’ensenyament secundari fou més complexa. La Conselleria hagué de suspendre dues vegades l’inici del curs a causa de fortes diferències entre partits polítics i forces sindicals. Per fi, Tarradellasl’inaugurà oficialment el primer de desembre del 1936, adaptant-se al pla d’estudis proposat pel CENU; oficialitzà Instituts Escoles i creà l’Institut d’Educació Física i Esports. Pel que fa als centres d’ensenyament tècnic i professional, estengué la intervenció de la Generalitat a diverses escoles mercantils, a la d’Arts i Oficis, Belles Arts, Nàutica, Economia i, especialment, la d’Agricultura. Igualment, donà un impuls definitiu a la instal·lació de la Biblioteca de Catalunya a l’edifici de l’antic Hospital de la Santa Creu —iniciada el 1932— i prosseguí la política de convertir les biblioteques d’entitats diverses en biblioteques públiques, com en el cas de les de l’Institut de Cultura de la Dona i de l’Ateneu de Barcelona. Finalment, reorganitzà la Institució del Teatre de la Generalitat i creà un Comitè d’Edicions Catalanes, del qual fou cap Joan Oliver (Pere Quart). El poeta, que presidí l’Agrupació d’Escriptors Catalans, li presentà un projecte d’edicions de propaganda revolucionària i de guerra i li oferí un estol d’intel·lectuals que s’oferien per a fer funcions de traductor i d’intèrpret.
Per la seva part, a mitjan novembre del 1936 la Universitat Autònoma de Barcelona encara no havia recuperat el seu funcionament normal. Professors i alumnes es trobaven afectats per la mobilització. El conseller Tarradellas i el comissari rector Quero Molares —en absència de Bosch i Gimpera—establiren acords per tal que la Facultat de Medicina pogués col·laborar amb els serveis sanitaris del front i de la rereguarda, perquè es poguessin utilitzar els laboratoris de la Facultat de Ciències i per a rebre l’ajut que podien facilitar les de Filosofia i Lletres i Dret a la propagan-da. A més, s’organitzaren cursos per a l’Escola Popular de Guerra. Finalment, Tarradellas intentà aconseguir de l’Estat el traspàs de tots els graus de l’ensenyament a Catalunya, i s’inicià l’habilitació del Palau Robert per instal·lar-hi la Conselleria de Cultura.
Pel que fa a la seva estada al capdavant de la Conselleria de Finances, cal dir que, tot i la prorrogació continuada dels pressupostos del segon semestre del 1936, fins a la primavera del 1937 es prengueren una sèrie de mesures que ampliaven la capacitat de decisió del Govern de la Generalitat. S’assumiren funcions d’intervenció i control sobre la banca privada, les institucions d’estalvi i les companyies d’assegurances que operaven a Catalunya, per a evitar l’evasió de capitals i canalitzar els recursos cap a les necessitats més imperioses. Es facilitaren crèdits per a regularitzar el pagament de salaris, per a descomptar lletres comercials i per a atendre les necessitats derivades de les col·lectivitzacions agràries, aspectes tots ells afectats per la manca de liquiditat de les empreses. Es dictaren normes per a evitar l’atresorament de monedes, lingots d’or i plata, divises, valors estrangers i bitllets, i per a promoure la liquiditat bancària i el proveïment de primeres matèries. La Generalitat també assumí funcions no estatutàries i emeté bitllets de 2,5, 5 i 10 ptes, de curs obligatori a Catalunya des del setembre del 1936 fins que foren retirades pel Govern de la República, al febrer del 1938. Es flexibilitzà la normativa de les hisendes municipals i s’autoritzà els ajuntaments a obrir un crèdit extraordinari. En la mateixa línia d’autonomia i davant l’augment de les despeses derivades de la guerra (milícies, proveïments de la població urbana, indústries de guerra), la caiguda d’ingressos i la resistència de l’Estat a les peticions de la Generalitat, el Consell Executiu assumí (agost del 1936) —a través de la Conselleria de Finances— el control sobre les sucursals del Banc d’Espanya i de les delegacions d’Hisenda a Catalunya.
Tres mesos després s’aprovà un decret que atorgava facultats excepcionals al conseller de Finances en l’ordre fiscal, el financer i l’administratiu. S’obrí un procés d’intervenció d’aquesta Conselleria que li donà capacitat i àmplies atribucions sobre les funcions i els funcionaris de tots els departaments del Govern de la Generalitat. Poc després, pel desembre, Tarradellas —amb els col·laboradors del departament i l’assessorament d’economistes com Josep Maria Pi i Sunyer, J. Porta, Lluc Beltran Flórez, Jaume Alzina Caulesi Joan Sardà Dexeus— perfilà les disposicions derivades de l’esmentat decret. El resultat fou la publicació oficial, el 18 de gener de 1937, d’una obra normativa coneguda com el pla Tarradellas o els decrets de S’Agaró, perquè s’havien ultimat en aquesta localitat. El pla consistia en un plec de cinquanta-vuit disposicions (decrets i ordres) destinades a unificar la política financera de Catalunya. En primer lloc, pretenia regular les hisendes municipals i les facultats dels ajuntaments; en segon lloc, regularitzar i fiscalitzar les confiscacions i apropiacions, i, en tercer lloc, dictar noves normes administratives i de política monetària per a les entitats bancàries, d’estalvi i d’assegurances, per a la Tresoreria de la Generalitat, per al comerç exterior, per a la creació de nous impostos (negocis, espectacles, radiodifusió), per a l’adscripció a la Presidència dels serveis de radiodifusió, etc. Amb l’objectiu d’endegar aquestes activitats es reorganitzà la Conselleria de Finances.
Aquestes disposicions d’autonomia financera —algunes de les quals no estatutàries—, juntament amb les ja esmentades de caràcter polític, provocaren un refredament de les relacions entre la Generalitat i el Govern de la República. Segons el Govern català, les noves condicions sorgides de la guerra havien canviat el panorama econòmic i comportaven la necessitat d’assumir més competències i funcions que les que eren previstes en l’Estatut del 1932. En conseqüència, l’increment de les seves funcions havia de comportar un suplement financer extraordinari per part del Govern espanyol. Del novembre del 1936 al febrer del 1937 tingueren lloc diverses trobades a València i a Barcelona, entre delegats de tots dos governs. Els consellers Tarradellas, Isgleas, Comorera i J. Juan i Domènech es desplaçaren en diverses ocasions a València, seu del Govern espanyol, per parlar dels temes de defensa, finances i proveïments amb els ministres de Marina i Aire (Indalecio Prieto), d’Hisenda (Juan Negrín) i d’Indústria (Joan Peiró).
Al final de desembre del 1936 eren a Barcelona els ministres socialistes Prieto i Negrín per estudiar les relacions entre ambdós executius i, a mitjan gener, el president Companys viatjà a Benicarló per entrevistar-se amb el cap del Govern, Largo Caballero, amb qui establí una sèrie d’acords sobre matèries financeres i militars. Finalment, a mitjan febrer del 1937, tingué lloc a València una important reunió entre els ministres Prieto, Negrín i Peiró i els consellers Tarradellas, Comorera i J. Juan i Domènech. Després de la trobada, els aspectes fonamentals dels acords financers que foren subscrits i aprovats pel Consell de Ministres es referiren al finançament de la Generalitat i a les divises.
Respecte al finançament de la Generalitat, s’acordà crear una comissió mixta que valorés les despeses realitzades per la institució des de l’inici de la guerra per tal d’atribuir-les a l’Estat o a la mateixa Generalitat. Es decidí que corresponien a l’Estat les que estaven vinculades a la guerra i les que, de forma extraordinària i derivades d’aquesta, hagués d’afrontar Barcelona (seu de refugiats, d’institucions estatals, etc.). Respecte a les divises, s’acordà de crear un organisme mixt de ministres i consellers. De tota manera, aquestes comissions mixtes no acabaren de funcionar i la Generalitat continuà tenint problemes per a importar mercaderies i comprar armes a causa de la indefinició en les atribucions per a anomenar els alts organismes militars i determinar qui havia de fer-se càrrec, econòmicament, de les despeses dels refugiats i del subministrament a l’exèrcit.
Al final del juny del 1937, després dels fets de Maig, Companys prescindí de la CNT i formà Govern amb Sbert, Tarradellas i Pi i Sunyer, d’ERC; Serra i Pàmies, Vidiellai Comorera, del PSUC; Calvet, d’UR, i Bosch i Gimpera, d’ACR. Aquest Govern, que es mantingué fins a la fi de la guerra, no disposà ni de funcions militars —per tant, no tingué Conselleria de Defensa— ni dels serveis d’Ordre Públic, que havien estat assumits pel Govern de la República, i tampoc no tingué conseller primer. L’únic canvi es produía primers de gener del 1938, moment en què el Govern espanyol assumí les funcions de Proveïments i es dissolguéla Conselleria corresponent. Tarradellas conservà, exclusivament, la Conselleria de Finances, si bé del 13 al 24 de novembre de 1937 assumí funcions presidencials per absèn-cia accidental del president Companys.
La primera acció del nou Consell fou la d’establir una relació directa amb el també nou Govern de la República, ara presidit pel socialista Juan Negrín, en el qual participà Jaume Aiguader. Pi i Sunyer, Bosch i Gimpera i Comorera es traslladaren a València, però les entrevistes amb Prieto, ministre de Defensa, i Negrín, president i ministre d’Hisenda, foren decebedores. De fet, el Govern espanyol, a més d’assumir Proveïments, recuperà l’explotació de les companyies elèctriques i de gas radicades a Catalunya i confiscà el transport. Per la seva part, el poder de la Conselleria de Finances començà a minvar de forma important quan el Govern de la República posà fi a la intervenció de la Generalitat en les delegacions del Banc d’Espanya i d’Hisenda (maig del 1938) i confiscà les indústries de guerra (maig-agost del 1938). De fet, al desembre del 1938, durant l’ofensiva final dels exèrcits rebels sobre Catalunya, la Conselleria de Finances comunicava al president de la Generalitat que a la Tresoreria hi quedaven solament 2,5 milions de pessetes, i al gener del 1939 la Generalitat lliurava la Tresoreria a Negrín.
Entretant, la situació militar dels republicans havia empitjorat i a Catalunya —a més dels problemes derivats dels proveïments, dels nombrosos refugiats i de la falta d’aliments— se sentia molt més de prop la violència de la guerra amb la campanya de Terol, els bombardeigs sobre la població civil (Barcelona, Granollers, etc.) i l’aixecament de noves quintes.
Últim ple del Consell Directiu d'ERC a Catalunya.
F. Bonamusa i Gaspà
El 27 de març de 1938, l’exèrcit de Franco entrava a Catalunya. El 3 d’abril l’exèrcit marroquí ocupà Lleida i dos dies més tard, des de Burgos, el general Franco derogà l’Estatut d’Autonomia. El 14 de gener de 1939 tingué lloc l’últim ple del Consell Directiu d’ERC. L’endemà, els Cossos d’Exèrcit de Navarra i Marroquí ocupaven Tarragona, i el dia 26, Barcelona. Tarradellas sortí de Catalunya el 5 de febrer de 1939 i passà la frontera amb els presidents Companys i Aguirre, alguns consellers d’ERC com Sbert i alts dirigents com Mestres, últim director general de Patrimoni i Rendes.
L’exili del secretari general d’ERC
El president basc, José Antonio de Aguirre, explicava l’any 1942, a Buenos Aires, la conversa mantinguda amb Companys tot just passada la frontera francoespanyola: «Acabo de entregar al presidente Negrín los últimos recursos del tesoro de Cataluña, de la tesorería general de Cataluña, que son treinta y tantos millones de pesetas. Y yo le dije: Mal hecho, porque los catalanes te pedirán a ti protección; no a Negrín, sino a ti [...]. ¡Ah! pero este recibo vale para mí muchísimo —y me enseñaba el recibo que el presidente Negrín le había firmado». Aquesta situació econòmica marcà la diferència entre l’exili basc i el català, i estigué a la base de no pocs problemes d’aquest darrer.
En passar la frontera, Tarradellas marxà a Sant Rafèu, prop de Canes, on vivien la dona i la filla des de feia un cert temps. Al cap d’un mes anaren a París, on assistiren al desastre de l’exèrcit francès. Arran de l’arribada dels alemanys, tornaren a Sant Rafèu, i s’hi quedaren fins el 12 de novembre de 1942.
Durant els primers mesos, Tarradellas encara era reconegut pels companys d’exili com a conseller de Finances i secretari general d’ERC. Companys dissolgué el Consell Executiu en perdre la jurisdicció territorial i deixà els consellers Tarradellas i Sbert encarregats de referendar els actes del president que tinguessin efectes administratius en les matèries de competència dels seus antics departaments. Ara bé, en no existir cabals de la Generalitat, la legalització d’aquests actes restaven a càrrec de Sbert, conseller de Governació, secretari i guarda-segells del Consell, i Tarradellas quedava com a secretari general d’ERC.
Malgrat que no totes les forces estigueren d’acord en la dissolució del Govern —com manifestà Comorera en nom del PSUC quan, des de París, demanà a Companys (1 de maig de 1939) una reunió del Govern—, les tasques més immediates se centraren en l’atenció a les desenes de milers de refugiats. Els sotssecretaris de Finances, Carles MartíFeced, i de Cultura, Ramon Frontera —des de Perpinyà—, i els consellers Tarradellas, Pere Bosch i Gimpera, Antoni Maria Sbert i Francesc Adell, entre altres dirigents, procuraren millorar les condicions de vida dels deportats als camps de refugiats de Sant Cebrià, Argelers, Agde, etc. amb l’ajut de metges voluntaris, l’ajut econòmic de la Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles (JARE) i l’ajut econòmic i personal d’associacions com les dels quàquers.
Alguns mesos després, Companys —d’acord amb el que havia comentat al president basc— reclamà ajut a Negrín (8 d’agost de 1939) i li demanà «que els centres i refugis decatalans siguin sostinguts amb fons del SERE i sense perjudici del dret que assisteix als catalans de mantenir l’ús oficial del català i que els seus fills rebin assistència i ensenyament en català [...] que l’assistència a camps de concentració on hi ha catalans s’organitzi urgentment a càrrec dels fons d’ajut als refugiats espanyols amb intervenció de personal català en col·laboració del SERE».
No obstant això, la qüestió d’un òrgan de Govern continuava vigent. Pel novembre del 1939 havien sorgit noves iniciatives per tal de crear un Consell de la Presidència. Pii Sunyer i Tarradellas foren les ànimes de dues iniciatives divergents. El primer volia constituir un Consell Nacional, amb característiques de Govern, i el segon, un Consell Assessor de la Presidència, que fonamentava en una consulta al Consell Directiu d’ERC. Lluís Mestres, el primer dels consultats, aprovà la proposta, sempre que es basés en els principis d’Esquerra Republicana i exclogués comunistes i anarquistes. Unes condicions que també es trobaren en la majoria de respostes dels dirigents d’ERC.
Davant d’aquesta situació, Companys s’inclinà per una tercera opció i decidí constituir, d’acord amb el president del Parlament, Josep Irla, un Consell Nacional el 13 de maig de 1940. A més, l’ofensiva militar alemanya sobre França no deixava respirar el nou Consell, que quedà en no res. L’exèrcit alemany enfonsà el front francès a Sedan (14 de maig), les forces franceses i britàniques embarcaren a Dunkerque (28 de maig) i els alemanys ocuparen París (14 de juny). Vuit dies més tard fou signat l’armistici francoalemany (22 de juny), dos dies després l’italofrancès, i, el 2 de juliol, el Govern francès col·laboracionista de Pétain s’instal·lava a Vichy.
Els refugiats republicans catalans es traslladaren fonamentalment a la Provença: Tarradellas a Sant Rafèu, Irla a Cogolin, Mestres a lo Grau-dau-Rei i Sbert en un altre petit poble. En canvi, el president Companys es quedà, per raons familiars, a la Bretanya i el 13 d’agost de 1940 fou detinguti conduït a la presó de La Santé, de París. Després, fou traslladat a Madrid (29 d’agost) i a Barcelona (3 d’octubre), on fou afusellat al castell de Montjuïc (15 d’octubre).
La repressió s’amplià a la França de Vichy, i, pocs dies després de l’afusellament de Companys, Tarradellas va ser increpat en un restaurant de Marsella per un diplomàticespanyol, De Rafael, que un mes després —al mateix restaurant i en presència del cònsol colombià— el denuncià. Tarradellas fou detingut pel mateix policia que traslladà Companys a Madrid —Urraca Rendueles— acompanyat per un agent de la Gestapo. Tancat a Le Violon, la presó de Marsella, fou alliberat al cap de cinc dies, gràcies a les pressions d’alguns cònsols llatinoamericans i a l’ambaixador espanyol, Lequerica, que pensava rentar-se les mans de l’afer Companys. Un any després, a l’octubre del 1941, fou detingut de nou i empresonat, ara a Ais de Provença, durant tres mesos i amb una petició d’extradició. Aquest cop, segons comentà ell mateix, se’n sortí gràcies a les gestions de Prieto amb el Govern mexicà i a les de diversos advocats francesos. Finalment sortí de la presó els primers dies del 1942 i tornà a Sant Rafèu.
La mort de Companys havia significat l’assumpció interina de la presidència de la Generalitat per part del president del Parlament, Josep Irla. Al llarg de l’any 1942 arribaren a Mèxic diversos dirigents d’ERC, entre els quals Lluís Mestres i Miquel Santaló i Parvorell. Aquest últim portava un document elaborat per la cúpula del partit —Tarradellas, Miquel Santaló i Joan Sauret i Garcia, amb el vistiplau del president Irla— que desautoritzava el Consell Nacional creat a Londres per Carles Pi i Sunyer considerant que l’existència d’organismes en paral·lel a la Presidència podia causar confusions. Finalment, l’11 de novembre de 1942 els alemanys i els italians envaïren la Provença i els exiliats es trobaren en una situació crítica. Molts d’ells van embarcar cap a Mèxic, on ja n’hi havia grups nombrosos.
La situació de França —amb una part ocupada pels alemanys, el règim de Vichy a l’altra i l’entrada dels italians pel sud-est— forçà Tarradellas, entre altres dirigentsd’Esquerra (Martí Feced, Ventura Gassol), a fugir de Sant Rafèu (12 de novembre de 1942) cap a Grenoble i, després, cap a Lausana. Aquí fou, primer, internat com a refugiati, uns quants mesos després de demostrar que disposava de recursos econòmics per a viure (que provenien d’un compte a nom de la seva dona i la seva mare), obligat a viure-hi en règim de residència forçada. Al cap de quatre mesos arribà a la ciutat la seva muller amb la filla, Montserrat, i el fill, Josep, nascut tres mesos abans que ell hagués de fugir.
Les condicions en què hagué de viure a Suïssa obligaren Tarradellas a reduir radicalment les seves activitats. Bé que oficialment la família Tarradellas no sortí d’aquell país fins el 27 d’abril de 1945, ell ho féu il·legalment un parell de cops com a mínim, a mesura que els territoris francesos eren alliberats.
Tot i les restriccions policíaques, durant aquests anys Tarradellas intentà dur a terme una mínima actuació política. Conservà una certa relació amb el president Irla, que seguia a Cogolin. Fou, però, durant les seves anades de Suïssa a França que intervingué activament en política. Des de París manifestà a Martí Feced (21 d’octubre de 1944) el seu desencís respecte a la situació d’ERC. Li transmeté una anàlisi pessimista de l’organització i exposà que s’havien esvaït tots els esforços que havia realitzat per mantenir-ne la unitat. En aquells moments, segons Tarradellas, s’havien produït dues escissions, «una a Toulouse que dirigeix el doctor Aguasca, Pons i altres que no conec, i l’altra a París, que capitaneja en Quero i la dotzena de militants que hi havia aquí. A Perpinyà es publica “El Poble Català”, a Toulouse el setmanari “Catalunya” i a París una altra edició de “Catalunya”. Tots tres setmanaris subvencionats pels amics de Pepe Díaz i moralment di-rigits per ells [tot referint-se als comunistes]. Fins ara hi escriuen Fontbernat, Capdevila, Quero, Tassis, Pons, etc. Tots aquests elements han constituït un Directori de l’Esquerra i són ells els que pretenen en nom de l’ARC dirigir la nostra política». Tarradellas es referia a la iniciativa política del PSUC de crear, al sud de França, una Aliança Nacional de Catalunya que agrupava diverses forces democràtiques a partir d’homes i polítics notables. Enfront d’aquesta situació reivindicava l’existència de tot el partit, recordava que a Montpeller s’editava el setmanari «La Humanitat» i a Tolosa un altre titulat «Foc Nou» i insinuava que entre aquesta Aliança —adherida a la Unión Nacional afavorida pel PCE— i una segona iniciativa que agrupava CNT, UGT i PSOE podien produir-se durs enfrontaments. Fins i tot comentà a Martí Feced: «Pensa que el Midi, tot, està armat fins a les dents.»
En el marc d’aquesta confusió, d’un estès nerviosisme polític i de l’esperança d’un retorn immediat a Catalunya, el 28 d’octubre de 1944 tingué lloc a Montpeller un ple del directori d’ERC, del qual Tarradellas era secretari, on aquest explicà l’actuació de l’organització des del 1939 i les relacions que ell havia sostingut amb el directori, amb Pi i Sunyer a Londres i amb Miquel Santaló i Josep Andreu i Abelló a Mèxic. Per les mateixes dates, i des de la mateixa ciutat alliberada de Montpeller, el president Irla feia pública, en francès i en català, una declaració dirigida al poble català on recordava que, a causa de l’assassinat de Companys i del règim dictatorial alemany, s’havia mantingut en la clandestinitat la més alta representació política de Catalunya durant una interinitat de quatre anys. Afegia que, ara, «pròxima la restauració de les llibertats a Catalunya i a Espanya», considerava necessària l’ampliació del Consell Nacional de Catalunya, instituït l’any 1940 pel president Companys, ja que en terra francesa solament quedaven A. Rovira i Virgili, president del Parlament, i Pompeu Fabra, president de l’Institut d’Estudis Catalans. Per tant, indicava que realitzaria consultes per ampliar el Consell, en espera de poder organitzar un Govern provisional de la Generalitat.
A mitjan desembre del 1944, continuava removent-se el tema de la interinitat del president Irla. Tarradellas s’assabentà, a través de l’exili mexicà, que alguns diputats eren partidaris de celebrar una reunió del Parlament per debatre els problemes de l’elecció del president de la Generalitat, del Govern, etc., i que d’altres eren favorables al manteniment de la interinitat.
De tota manera, el 22 de desembre de 1944 Irla feia pública, des de Montpeller, la constitució de l’esmentat organisme amb el nom de Consell Assessor de la Presidènciade la Generalitat, i el 30 de gener de 1945 aprovava la seva composició amb un president, Rovira i Virgili, i deu ponents distribuïts per Montpeller, Perpinyà, Prada i París.
Signants de la Solidaritat Catalana.
F. Bonamusa i Gaspà
Per la seva part, Tarradellas, que s’havia mogut des de mitjan novembre del 1944, a París, per aconseguir un moviment d’unitat nacional, informà el president Irla que el dia 9 de gener s’havia constituït Solidaritat Catalana, mitjançant un manifest signat per tots els partits de disciplina catalana, amb la sola absència del PSUC, tot i i els intents d’incorporar-lo.
Fins aquí una part de la complexa panoràmica política. L’ocupació alemanya de França i la consegüent repressió i dispersió dels refugiats comportaren la pràctica desaparició de l’activitat política a l’Estat francès. Amb el president Companys empresonat i afusellat i el president Irla a Cogolin, pràcticament en la clandestinitat, Carles Pi i Sunyer impulsà a Londres la creació d’un Consell Nacional que sorgí al setembre del 1940 i fou presentat públicament l’11 de setembre de 1941 amb unes tesis autodeterministes properes a les defensades inicialment també pel president basc Aguir-re. El Consell gaudia d’una certa força entre els refugiats de Mèxic i finalment es dissolgué al maig del 1945, arran del primer congrés d’ERC en terres de França.
Tarradellas, al cap de tres mesos de la constitució de Solidaritat (6 d’abril de 1945), féu arribar al president Irla, llavors a Perpinyà, uns telegrames de Gassol i de Comorera respecte a l’absència del PSUC i d’UR en les plataformesesmentades, acompanyats d’una proposta del que ell creia que Irla havia de contestar, i li escriví que «d’acord amb els partits i sindicals catalanes esteu estudiant la manera d’arribar a la unitat de pensament i d’acció [...] i que naturalment esteu en contacte amb el PSUC i la UR. Per altra part tot això és exacte. Ara bé, tot i agraint el reconeixement que us fan com a President, crec que és perillós entrar a discutir o tan sols insinuar el programa que ells indiquen en el seu cable». Tarradellas afegia que li enviaria el text de la seva resposta i que, en línies generals, seria que des d’octubre Esquerra demanava a aquests partits que col·laboressin en les tasques, cosa que si en aquells moments no havien acceptat era perquè els seus representants no acceptaven ni la Constitució, ni l’Estatut, ni el president Irla.
Tarradellas hi feia també alguna consideració respecte del Consell Nacional articulat per Pi i Sunyer a Londres.Comentava que havia comunicat en diverses entrevistes que tothom, des dels militants d’ERC fins a les més diverses personalitats catalanes, estimaven molt la tasca de Pi i Sunyer durant l’ocupació de França, però que, en ser alliberada, solament hi havia una autoritat i era la del president Irla i, per tant, no podien reconèixer res del que pogués representar el Consell Nacional de Londres.
Finalment, a la darreria de maig del 1945 tingué lloc, a París, la trobada del president amb Pi i Sunyer, i aquest li comunicà que tenia un mandat dels seus col·legues de Londres per a dissoldre de fet el Consell Nacional, ja que el president havia recuperat l’exercici de les seves facultats institucionals. A continuació, Pi i Sunyer es traslladà a Tolosa, on, després d’una complexa reunió amb Tarradellas, Rovira i Virgili, Puig Pujades, Humbert Torres, Joan Sauret i Miquel Guinart i Castellà, assistí els dies 3 i 4 de juny de 1945 al Primer Congrés d’ERC. En el Congrés, presidit pel secretari general (Tarradellas) acompanyat de Pi i Sunyer i Sauret, es consensuà una declaració sobre el restabliment dela Segona República a Catalunya i Espanya; el dret de Catalunya a disposar dels seus destins prenent com a punt de partida el reconeixement de la Constitució del 1931 i els estatuts de Catalunya i Euskadi, i la realització d’una política social reformista.
Les tesis del Congrés foren també assumides a Mèxic i començà a parlar-se de la posició que calia adoptar respecte del Govern de la República espanyola que s’estava forjant en aquell país americà i de la formació d’un Govern català. Pel que fa al primer punt, el 17 d’agost, després de la dimissió de Negrín i la investidura de Diego Martínez Barrio com a president de la República, aquest encarregà formar Govern a José Giral, d’IR, que trobà moltes dificultats amb les negatives, primer, de Negrín i dels comunistes, i, després, de Prieto i de Tarradellas, a qui havia ofert una cartera ministerial. Per part d’ERC, que finalment havia decidit participar-hi, s’hi incorporà Miquel Santaló, al costat de Nicolau i d’Olwer, d’AC. Respecte al segon punt i després que Irla encarregués a Pi i Sunyer la formació d’un govern que no arribà a reeixir, fou el mateix Irla qui l’acabà formant, cinc mesos més tard, el 14 de novembre de 1945. Cap dels dos governs no tingué gaire vida. El Govern Irla, després d’una ampliació (juliol del 1946) i d’unes baixes (gener del 1947) fou dissolt (24 de gener de 1948) i tota representació institucional quedà en el president.
En la línia de concentrar en el president Irla —que tornava a ser a Cogolin— la màxima representació institucional, Tarradellas li envià (18 de juliol de 1945) una còpia de l’informe sobre la Tresoreria de la Generalitat des del juliol del 1936 fins al març del 1939 —que Companys li havia ordenat lliurar-li com a president del Parlament— i li comunicà que conservava un conjunt de documentació sobre les finances de la Generalitat i les relacions econòmiques amb el Govern de la República des de l’1 de setembre de 1936 fins a l’11 de març de 1939. Li demanava, a més, instruccions sobre què calia fer amb un bloc de plom que contenia el cor del president Macià i que era a les capses de la Tresoreria, que havia guardat durant els últims sis anys.
Des del triomf dels aliats en la Segona Guerra Mundial (maig del 1945) i la condemna de l’ONU al règim de Franco que impedí a Espanya l’adhesió a les institucions internacionals (desembre del 1946) fins a 1953-54, l’esperit col·lectiu dels refugiats catalans oscil·là entre moments de màxima il·lusió, amb la preparació de les maletes tot pensant en la caiguda immediata de la dictadura feixista i el retorn a Catalunya, i moments de profunda decepció, coronada per l’ab-rogació de la condemna de l’ONU (novembre del 1950), el concordat amb el Vaticà (agost del 1953) i les continuades relacions amb els nord-americans. El franquisme prosseguia la dura repressió sobre els vençuts, i un sector dels exiliats hagué de continuar mantenint la seva desballestada vida. Alguns, amb la família separada; d’altres, amb dificultats per a aconseguir mitjans econòmics. N’és un exemple Carme Ballester, la dona del president Companys, que s’havia fet càrrec del seu fill, Lluïset. També Tarradellas es trobava en una delicada situació familiar derivada de problemes de salut de la seva esposa, Antònia, que hagué de patir una intervenció quirúrgica (novembre del 1945). Malgrat tot, recuperà de forma progressiva la direcció d’ERC, i la seva empremta política anà mediatitzant les decisions d’un president que envellia. L’activitat de Tarradellas se centrà en un doble front. D’una banda, intentava sostenir unes delicades relacions amb el Govern de la República, i, de l’altra, mantenir la cohesió d’ERC.
Ja ha estat esmentada la seva posició pel que fa a les relacions amb el Govern de la República, en el qual ERC participà amb Miquel Santaló. Ara bé, des de la dimissió de Giral (gener del 1947), ERC decidí de no intervenir-hi directament.
D’altra banda, el 3 i 4 d’agost de 1946 Tarradellas presidí el ple d’ERC a Carcassona, i amb militants de l’interior es conclogué la necessitat de buscar acords amb les diverses institucions i forces polítiques republicanes amb vista a una acció conjunta envers les institucions internacionals. A partir d’aleshores, de forma escadussera, es mantingué una certa relació entre Tarradellas i l’interior a través de Pere Puig i se succeïren els plens al gener i l’octubre del 1947,al maig del 1948 i al febrer del 1952.
Ara bé, la comentada crisi del Govern català (gener del 1948) fou ben aviat seguida d’una altra de caràcter institucional. Al desembre del 1949 morí Rovira i Virgili, en aquells moments president interí del Parlament català. Quatre mesos després (30 de març de 1950), Serra i Moret (Moviment Socialista de Catalunya, MSC), primer vicepresident interí, reclamà a Irla la Presidència del Parlament, cosa a la qual Tarradellas s’oposà al·legant que en haver estat ministre de la República havia perdut aquests drets, tal com, tradicionalment, havia succeït en els casos de Companys i Pi i Sunyer durant la República i de Santaló feia poc. L’objectiu de Tarradellas era reforçar la Presidència de la Generalitat.
Pel maig del 1952 emprengué un viatge de tres mesos per Amèrica durant el qual, sobretot a Mèxic, rebé l’adhesió constant a la figura del president Irla i a l’actitud políticade tots dos. No obstant això, en tornar, Tarradellas hagué d’afrontar una crisi dels seus col·laboradors més propers que el portà a reconstruir la seva secretaria i els serveis de la Generalitat a París.
Mentrestant, Irla, que als seus setanta-set anys es trobava cansat i amb problemes de salut, demanà a Tarradellas que assumís les funcions executives de la Presidència i constituís un Consell de Catalunya (juliol del 1953). Unes responsabilitats que, en no ser acceptades per Tarradellas, Irla demanà a Pi i Sunyer, el qual acceptà solament la formació d’un Consell de Catalunya. Després de diverses opinions creuades entre Irla i Tarradellas, que criticà amb duresa la demora de Pi —no respongué fins els primers dies d’abril del 1954 informant, a més, que encara no havia pogut dur a terme els seus propòsits—, el 21 d’abril de 1954 Irla féu públics dos decrets. Pel primer, nomenà Tarradellas conseller primer de la Generalitat. Pel segon, instituí un Consell de Catalunya en cas de vacant de la Presidència que havia de ser presidit pel conseller primer —Tarradellas— i del qual eren membres els diputats al Parlament català —a l’exili hi havia trenta dels vuitanta-tres diputats elegits l’any 1932—, els diputats al Parlament de la República —n’eren trenta-dos—, el representant de Catalunya al Tribunal de Garanties Constitucionals i el procurador general del Tribunal de Cassació de Catalunya. La seva missió era la d’escollir un nou president de la Generalitat en el termini màxim de tres mesos a partir del dia de la vacant, el qual un cop elegit «exercirà interinament les seves funcions fins que Catalunya recobrarà la seva sobirania nacional». Elegit el president s’havia de dissoldre el Consell de Catalunya i, en el període de temps entre la vacant i la designació del nou president, les funcions de la Presidència serien exercides pel conseller primer.
D’aquesta manera, Tarradellas s’apoderà del control total dels mecanismes de la Generalitat i proposà Joan Sauret per a la secretaria general d’ERC. Quinze dies després, el 7 de maig de 1954, el president Irla comunicà a Tarradellas que la salut l’obligava a «renunciar a la Presidència de la Generalitat» i li demanà que iniciés el procediment previst en el segon dels decrets esmentats per cobrir la vacant. Al cap de dotze dies, Tarradellas féu pública una declaració dirigida als catalans exposant-los la nova situació.
Josep Tarradellas, president a l’exili
El Consell de Catalunya.
F. Bonamusa i Gaspà
El 19 de juliol de 1954, d’acord amb el decret de successió promulgat pel president Irla, es constituí el Consell de Catalunya a la seu de l’Ambaixada de la República Espanyola a Mèxic. El conseller primer, Tarradellas, presidí el Consell, i el procurador general del Tribunal de Cassació, Otó Duran d’Ocon, actuà de secretari. El representant de Catalunya en el Tribunal de Garanties Constitucionals, Antoni Maria Sbert, i Otó Duran, després d’unes consideracions sobre l’Estatut de Catalunya i l’Estatut Interior, feren les propostes de procediment respecte al funcionament del Consell de Catalunya, que foren aprovades per unanimitat. Així mateix es proposà, per aclamació, la data del dia 5 d’agost per a l’elecció i Tarradellas informà que hi havia pendent de resposta una proposta a Pau Casals perquè acceptés el càrrec de president. El 26 de juliol, de nou a l’Ambaixada de la República, es reuní el Consell de Catalunya amb els mateixos representants que en la sessió inaugural i Tarradellas donà lectura al telegrama de resposta de Pau Casals, que entre altres qüestions deia: «Reflexió feta no puc ni dec acceptar presidència Generalitat convençut de servir millor Catalunya en circumstàncies actuals com la serveixo ara.» Tot seguit Pere Ferrer proposà designar candidat a la Presidència de la Generalitat Josep Tarradellas i comunicar-ho als diputats de Catalunya. Ambdues propostes foren aprovades per unanimitat.
Josep Tarradellas arribant a Mèxic, 1954.
ECSA / G.S.
El 5 d’agost, a l’Ambaixada republicana espanyola de Mèxic, es reuní per primera i última vegada a l’exili el Parlament de Catalunya amb la finalitat d’escollir president de la Generalitat. Hi assistiren els nou diputats següents: Salvador Armendares i Torrent, Enric Canturri, Antoni Dot i Arxer, Josep Folch i Folch, Carles Gerhard i Ottenwaelder, Francesc Farreras i Duran, Francesc Riera i Claramunt, Martí Rouret i Callol i Estanislau Ruiz Ponsetí. Excusaren la seva absència Joan Casanellas i Ibars, Manuel Galès i Martínez i Jaume Simó Bofarull, també residents a Mèxic. Actuà de cap de cerimonial Dalmau Costa, i la mesa quedà formada per Ruiz Ponsetí, el diputat de més edat, que la presidí, i per Dot, Folch i Gerhard, com a secretaris. Es decidí elegir president de la Generalitat i president del Parlament simultàniament.
La majoria parlamentària d’ERC presentà la candidatura següent: president de la Generalitat, Tarradellas; president del Parlament, Ventura Gassol; vicepresident primer, Farreras, i vicepresident segon, Ruiz Ponsetí. Per als sis llocs vacants a la Diputació permanent: Canturri, Josep Fontbernat i Verdaguer, Galès, Gerhard, Pi i Sunyer, Guinart, Sauret, Serra i Moret i Xirau. Foren considerats votants els nou presents més Francesc Arnau-Cortina, Joan Sauret, Josep Irla, Jaume Sallés, Antoni Xirau, Joan Puig i Ferrater, Ventura Gassol, Josep Fontbernat, J.M. Casabó i J. Tarradellas, dels residents fora de Mèxic; i Joan Casanellas, Galès i Simó Bofarull, dels absents. Cinc diputats més de l’interior de Catalunya emeteren el vot, però no se’n féu públic el nom. I es considerà en blanc un altre vot del qual tampoc no es donà el nom. El resultat de l’escrutini fou el següent. Per a president de la Generalitat: Tarradellas, 24 vots; Pau Casals, 1; Manuel Serra i Moret, 1. Per a president del Parlament: Ventura Gassol, 24 vots; Carles Pi i Sunyer, 1. Finalment, per als sis llocs vacants a la Diputació permanent: Canturri, Fontbernat, Galès, Gerhard i Pi i Sunyer, 24 vots cadascun, i Guinart, 23 vots. En ser elegit Farreras vicepresident del Parlament deixà vacant el seu lloc a la Diputació permanent, que ocupà Sauret, el qual havia empatat amb Guinart. Per la seva banda, Ventura Gassol declinà la designació i fou substituït per Farreras i, més endavant, per Sauret.
Josep Tarradellas amb els diputats de la Generalitat a l'exili, Mèxic, 7 d'agost de 1954.
ECSA / G.S.
El 16 d’agost, d’acord amb els resultats, el president Irla proclamà Tarradellas president de la Generalitat mitjançant un decret pel qual «s’ordena i mana a tots els catalans i als ciutadans de Catalunya que, fins i tant que el poble no recobri la plenitud de la seva llibertat política, reconeguin el President elegit pels diputats del darrer Parlament català».
L’elecció de Tarradellas fou discutida en moments diversos, des de les primeres protestes del socialista Serra i Moret fins quasi vint anys després (febrer del 1977), quan Miquel Ferrer intentà des de la premsa barcelonina que els diputats republicans supervivents elegissin un nou president. Cap d’aquestes propostes i maniobres no tingué èxiti tampoc no fructificaren els intents d’elegir Pau Casals, el doctor Trueta o Martí Barrera. El resultat fou sempre el compliment dels decrets d’Irla, d’abril i agost del 1954: president «fins que Catalunya recobrarà la seva sobirania nacional» o «fins i tant que el poble no recobri la plenitud dela seva llibertat política».
Entre les primeres gestions, Tarradellas féu arribar una lletra en defensa de la llengua i la cultura catalana i denunciant la seva persecució pel règim franquista al director de la UNESCO. A més mantingué converses amb els presidents de la República, del Govern i del Parlament espanyol —Martínez Barrio, Gordon Ordàs i Ramon Nogués i Biset, respectivament— i amb el president del Govern basc, Aguirre, per estudiar la situació d’Espanya en l’àmbit internacional i les pressions que es podien exercir contra els exiliats. Així mateix, organitzà una mínima infraestructura de Presidència i, a partir del gener del 1955, impulsà la publicació d’un «Butlletí d’Informació de la Generalitat de Catalunya», que, amb seu a París, aparegué de forma discontínua durant uns set anys i que inicià la seva vida amb la primera salutació de Tarradellas als catalans com a president de la Generalitat (27 de desembre de 1954), on reflectia que el retorn a Catalunya podia trigar a ser una realitat. A més, en aquest mateix número es retia homenatge indiscriminat a un grup de polítics catalans que havien mort durant els quinze anys d’exili. Al costat d’afusellats pel feixisme com Lluís Companys i Joan Peiró s’hi esmentaven simpatitzants franquistes com Francesc Cambó o Ramon d’Abadal. Així mateix, a partir del juny del 1956 i de forma irregular publicà també el «Diari Oficial de la Generalitatde Catalunya».
Tarradellas es trobà a partir d’aquells moments davant de dues qüestions importants. La primera es referia al canvi d’actitud de les organitzacions internacionals, en particular de l’ONU, i dels nord-americans respecte al règim franquista, que sotragà negativament el món de l’exili. La segona qüestió tenia relació amb els debats sobre la legitimitat de la seva elecció com a president de la Generalitat i la conflictivitat en el si d’ERC. En els dos temes Tarradellas apareix com un «corredor de fons». Pel que fa a la primera qüestió, s’afegí als altres presidents de les institucions espanyoles a l’exili: el de la República, Martínez Barrio; l’interí del Govern espanyol, Juli Just, i el del Govern d’Euskadi, José Antonio de Aguirre, per adreçar un missatge a cada un dels representants de les quatre grans potències reunitsal juliol del 1955 en què remarcaven la subsistència del règim condemnat per la ONU i el fet que la voluntat popular era ofegada moralment i físicament, i la seva determinació, com a representants de les institucions de la República espanyola, de mantenir la representació legítima fins que el poble pogués expressar lliurament la seva voluntat. Per aquestes raons demanaven que el cas espanyol fos examinat, que es busqués una solució mitjançant eleccions lliures i que s’evités qualsevol compromís o acció susceptible de contribuir a sostenir el règim franquista.
Respecte a la segona qüestió, Tarradellas tenia ben assumit el decret de l’expresident Irla, ja comentat, on es deia que seria president «fins i tant que el poble no recobri la plenitud de la seva llibertat política». D’altra banda, sabia que el temps, les distàncies espacials i les divisions internes l’afavorien mentre continués essent el president de Catalunya. Això no vol dir que no hagués d’esmerçar esforços importants, cosa que explica els seus diversos viatges a Amèrica,i les nombroses declaracions polítiques genèriques i plenes de patriotisme i d’esperança, tot i que amb poques propostes concretes.
Davant la persistència de la dictadura a Espanya, el pessimisme s’estengué i els exiliats intentaren reordenar la seva vida personal i familiar. Tarradellas féu un canvi tant en la seva vida familiar com en l’activitat política. Entre primers d’abril i finals de maig del 1956, poc abans de la mort del seu pare, traslladà la seva residència de Neuilly-sur-Seine (París) al Clos de Mosny (Saint-Martin-le-Beau), una antiga dependència d’un castell del segle XVII, comprada per Salvador Tarradellas el 1938, amb els seus propis recursos econòmics i els que hi afegí el seu fill Josep, obtinguts del seu treball els primers anys trenta. El pare tenia cura del conreu de la vinya, de forma que els beneficis de la comercialització del vi ajudaven a viure les dues famílies. Arran de la desaparició del pare, però, el president i la seva família, que desconeixien el tema del conreu de la vinya, hagueren de dependre d’altri i la producció se n’anà progressivament en orris. A partir d’aleshores les dificultats econòmiques del president foren importants. En qualsevol cas, les cinc hipoteques que suportà la finca serviren per a obtenir uns mínims recursos des del 1965 fins al juny del 1973, en què la família Le Gal —de l’empresa vitivinícola i xampanyera francesa Taittinger de Reims— comprà el Clos de Mosny a baix preu i es féu càrrec de l’explotació de les vinyes, tot deixant la casa ala família Tarradellas per viure-hi fins que tornessin a Catalunya. D’altra banda, Tarradellas hagué de vendre, també,la casa de Cervelló i rebé diverses ofertes de compra dels arxius que havia protegit en uns bidons de gasolina enterrats sota les vinyes de Saint-Martin-le-Beau durant l’ocupació alemanya. Entre d’altres, la de la Fundació Bofill, que plantejava crear una Fundació Francesc Macià a Suïssa, i la de la Universitat de Califòrnia, a través de Herbert R. Southworth.
El Patronat Pro Pàtria.
F. Bonamusa i Gaspà
Amb anterioritat, Tarradellas havia disposat de fons de la JARE i del Govern de la República que, administrats pel president Irla, havien servit per a ajudar la Presidència i nombrosos exiliats. També la comunitat catalana exiliada a Amèrica facilità, en diversos moments, diners a les institucions i als qui les dirigien. A més, els viatges del president a Amèrica foren sufragats pels centres o delegacions catalans de cadascun dels països visitats (Mèxic, Veneçuela, l’Argentina, Xile, etc.). També solien haver-hi aportacions personals esporàdiques, com les del restaurador Dalmau Costa, l’editor Joan Grijalbo i el banquer Joan Casanellas, des de Mèxic; Pelai Sala, des de Xile, o Santacreu, J. Pujol o Ortínez, des de l’interior. Finalment, el 28 de maig de 1960, des de Saint-Martin, el president, tot agraint l’ajut que fins llavors havia obtingut, signà una ordre per la qual declarava oficial el Patronat Pro Pàtria constituït a Mèxic al novembre del 1954 per Armendares, Farreras i Pere Ferrer amb la finalitat de cooperar al manteniment de les institucions catalanes i nomenà els membres d’aquest Patronat.
A partir de la dècada dels anys seixanta, Tarradellas inicià un canvi d’estratègia política amb la seva obertura, per raons polítiques i financeres, cap a sectors liberals de la burgesia cotonera catalana, en particular del nucli cotoner i bancari que es movia en el Servei Comercial d’Indústria Cotonera (SECEA), que, d’aquesta manera, passaven a configurar possibles alternatives al franquisme que podrien tenir un cert futur. Manuel Ortínez i Domingo Valls i Taberner, entre els empresaris i banquers, i Josep Pla i Jaume Vicens Vives, entre el món cultural, en són alguns exemples. El president establí, cap a l’any 1955, els primers contactes amb Ortínez —que fou un element bàsic en la relació del president amb el sector d’empresaris cotoners del SECEA on destacaren els germans Valls i Taberner, Josep Bultó, Camil Fabra, Josep Vilà, Manel Bertrand Serra, Josep Viladomiu, Agustí Montal, Miquel Sans, etc.—, però sobretot amb Domingo Valls i Taberner, qualificat per Ortínez de «cap introvertit de la burgesia catalana d’aquells anys» i «essencial en el sistema econòmic català».
Segons Ortínez, a partir del 1957 i en el marc de les innovacions que aportà l’entrada de ministres de l’Opus Dei en les àrees econòmiques del Govern espanyol, ell mateix plantejà als dirigents del SECEA la conveniència d’ajudar econòmicament la Generalitat a l’exili, i, entre d’altres, Domingo Valls i Taberner i Josep Bultó van expressar-se favorables a la iniciativa. Així, segueix Ortínez, l’ajut econòmic seria «d’uns 10 milions de pessetes al llarg d’uns quinze anys i sense compromís per les dues parts». No obstant això, malgrat les seves paraules, moltes de les operacions de col·laboració foren tramitades per Domingo Valls i Taberner directament. Així mateix, Ortínez intervingué, a petició d’Andreu i Abelló, en la liquidació d’un crèdit que aquest havia obtingut de Banca Catalana, quan n’era conseller, per ajudar el president. Finalment, Ortínez s’atribuïa personalment una subvenció al president per un valor similar al cost de l’operació del retorn a Catalunya l’any 1977.
La relació de Tarradellas amb aquest sector de la burgesia dominant a la qual era reticent —Joan B. Cendrós, Lluís Carulla i joves catalanistes com Jordi Pujol— possiblement el dugué a consolidar la seva actitud contrària a les activitats que aquests generaven (Òmnium Cultural, Enciclopèdia Catalana) i, per extensió, a la comunitat benedictina de l’abadia de Montserrat. En qualsevol cas, la reticència i el rebuig a aquest sector era comú en Ortínez, Domingo Valls i Taberner i Tarradellas, que acusà Òmnium i l’abadia de fer el joc als comunistes.
En una lletra del 4 d’abril de 1960, Ortínez augmentava el grup de persones favorables a l’ajut a la Presidència amb «Joan S.» —segurament que Joan Sardà— en comentar-li que «coneix les nostres gestions i està d’acord». En la mateixa carta, Ortínez escriu que «els més destacats col·laboradors meus estan informats i d’acord a mantenir relacions comercials i estrènyer-les». La resposta de Tarradellas, catorze dies més tard, utilitza el mateix llenguatge propi del món comercial i tèxtil, quan escriu «és solament amb aquesta mercaderia que podem obrir noves possibilitats de mercat». En canvi, en altres moments (30 d’abril de 1962) Ortínez és prou clar quan escriu que «en el fons la lluita està entre els latifundistes (molts catalans) colliters de cotó del Sud d’Espanya amb els monopolistes —que són els mateixos— i els liberalitzadors que volem la llibertat econòmica i de comerç del cotó»; per afegir, més endavant, que «de tot això no convé deduir que no podré complir el meu compromís amb vos. Ho faré de totes maneres, igual que l’any passat i en la mateixa quantitat. Crec que val la pena que no tingueu greus problemes econòmics i jo faré el que pugui per evitar-ho».
Els contactes personals entre ells dos serviren també per a intercanviar opinions respecte d’altres persones, i en més d’una ocasió generaren confusió en el president. Així fou en els casos d’Andreu i Abelló i de l’empresari Pere Duran. Ortínez digué al president que el primer era vist amb desconfiança i que el grup Valls i Taberner en tenia un mal concepte perquè formava part amb Joan B. Cendrós del Consell de Banca Catalana. Respecte a l’empresari, Ortínez el presentà com una persona de gran intel·ligència i un excel·lent català, contràriament al que propagava Andreu i Abelló (octubre del 1964). En tot cas, mentre el president mantenia una entrevista amb Pere Duran pel febrer o març del 1966, de la qual l’empresari sortí entusiasmat, començaren a refredar-se les relacions Tarradellas-Ortínez, i a primers d’agost del 1967 el president es plantejà que potser tenien raó els qui deien que «la seva admiració pel règim franquista es més que lamentable...» i que «aquest Ortínez no té res a veure amb aquell que fa uns anys vaig conèixer». Fos com fos, la seva relació es refredà i queda suspesa durant alguns anys, fins que al gener del 1976 Ortínez li escriví que «l’autoritat única i la sola representació autèntica sou vos en tant que President legal i figura moral i estadista».
Les relacions de Tarradellas amb Domingo Valls i Taberner foren sempre més distants. Si bé hi hagué algun contacte epistolar des del 1954, sembla que la coneixença no es produí fins la primera setmana d’abril del 1960, i a mitjan abril del 1965 s’inaugurà, des de Zuric, l’època més intensa de relació (1965-72). Tarradellas prengué notes de diverses converses amb Domingo Valls. A mitjan maig del 1965 s’hi llegeix que Valls «fou molt sever per als dirigents de l’Òmnium Cultural, principalment pels Srs. Millet i Cendrós», i respecte a Andreu i Abelló li confirma l’opinió d’Ortínez, la de total desconfiança. Tres mesos després escriu que són moltes «les coincidències pel que fa referència a la situació del país» i que Valls «creu com nosaltres que el joc d’Òm-nium Cultural es molt perillós per a Catalunya». Aquesta mateixa actitud envers Òmnium apareix a finals d’abril del 1966 i a mitjan maig del 1968, quan insinua que la gestió que es realitza afavoreix els comunistes.
Portada de la publicació “Serra d’Or” dedicada a l'abat Escarré, novembre del 1968.
ECSA
També l’activitat de l’abadia de Montserrat fou motiu d’intercanvi d’opinions. Així, Tarradellas comentà a Domingo a mitjan mes de maig del 1968 que «vaig escriure a l’Abat Brasó i vaig dir-li que “Serra d’Or” seria la palanca que els permetria [es refereix als comunistes] primer entrar a la Universitat, després apoderar-se d’aquesta revista i després desfer la Comunitat i [l’Abat] va dir que estava completament equivocat que mai passaria el que acabava de dir-li. Tres mesos després vaig dir-li la mateixa cosa a l’Abat Escarré, em va mirar amb cara de llàstima dient-me que les meves temences eren degudes que jo no respirava els aires del país, en fi tots i altres personalitats del Monestir em digueren durant els anys 1962 i 1963 que res del que preveia passaria. Ells no s’equivocaren, el desastre que ha passat, ja ho sabeu», referint-se a les declaracions de l’abat Escarré en «Le Monde» i les seves repercussions. Encara a final de setembre del 1971, informà Valls sobre una entrevista amb el superior de Sant Miquel de Cuixà i amb l’abat de Montser-rat, i el 20 de gener de 1972 li comunicà que tres diesabans havia enviat una carta al bisbe Jubany, en què deia que «tot em fa creure que els Benedictins de Montserrat continuaran donant tota mena de suports a la política que els comunistes espanyols fan a casa nostra» i li feia saber que havia fet un dossier amb còpies de cartes i l’havia enviat a totes les jerarquies de l’Església a Catalunya manifestant la seva disconformitat amb la política que la majoria de benedictins feien a casa nostra.
El president estengué també la influència comunista a la concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes del 1970 a Joan Oliver (Pere Quart). Segons comentà a Valls,el sorprengué que se li hagués donat, «doncs Oliver man-té la mateixa actitud política que seguia durant la guerra civil, la d’un negrinista i espanyolista que li permeté entrar en els serveis administratius del SIM», i afirmà que aquest premi hauria ha-gut de ser per a Ferran Soldevila, Josep Carner, Salvador Espriu, Josep Pla, Joan Fuster o J.B. Moll.
El tema de l’ajut econòmic privat i del SECEA a la Generalitat era present, també, en tots aquests contactes. Les transferències foren fetes majoritàriament a través d’entitats bancàries suïsses a favor d’Antònia Macià, i alguna de les quantitats anava clarament dirigida a eixugar una hipoteca, segurament del Clos de Mosny. També s’establí una relació a l’entorn d’una finca situada a Le Luc (Var), poble provençal prop de Sant- Rafèu, que podia tractar-se d’una possible inversió de Domingo Valls, que es mantingué entre el 1968 i el 1973. D’altra banda, quan rebé l’oferta de Herbert R. Southworth per a vendre la biblioteca i els arxius, també ho comentà a Valls (maig del 1969), i, de fet, darrere la informació es pot intuir la demanda d’ajut econòmic.
Finalment, a més d’aquestes relacions amb els empresaris catalans, el president s’interessà també per un sector intellectual vinculat amb aquesta burgesia, en particular ambl’historiador Jaume Vicens Vives, al qual prestà gran atenciói admiració. El visità a la clínica de Lió el 1960, on estavahospitalitzat i on morí al juny d’aquell mateix any. De fet, la relació entre tots dos era molt recent. La primera entrevista fou per l’octubre del 1959 i, segons el president, Vicens li preparà força contactes amb l’interior, un dels quals, comentà Tarradellas, amb l’escriptor Josep Pla. A partir dels primers dies de la mort de Vicens, Tarradellas exposà de forma continuada a Andreu Cortines i a Pelai Sala que la seva desaparició «és un cop molt molt dur»; «una pèrdua molt feixuga a suportar per Catalunya»; que és un desastre i que se sent «profundament entristit»; que «era un català universal», i li atribueix un gran mestratge i un esperit de combat; que ha fet possible que «per primera vegada, d’una manera seriosa i plena de responsabilitat, s’estableixi entre l’interior i nosaltres una estreta comunitat de sentiments...». Fins i tot afirma que la seva mort «m’obligarà a reorganitzar i a fer altres accions i altres contactes que a hores d’ara no prevec». Una frase que s’explica si es té en compte que pel novembre del 1959 el president delegà en Vicens i li donà un ampli vot de confiança perquè constituís un consell o una comissió de quatre o cinc persones encarregada d’estructurar un pensament i una acció que, lligada a la Generalitat, tendís a crear un organisme d’acció a l’interior de Catalunya. Fins i tot, un any després de la mort de Vicens, el president encara se’n dolia profundament, ja que el viatge que féu als Estats Units, Mèxic i Suïssa era per formalitzar els contactes que li havia preparat Vicens i que no es concretaren a causa de la seva mort.
Durant aquests anys l’activitat viatgera del president fou important. Foren freqüents els seus desplaçaments a París i al Midi (Montpeller, Tolosa, etc.) per a connectar amb les comunitats catalanes, fonamentalment d’ERC, i a Amèrica, particularment a Mèxic, on continuava havent-hi la comunitat més nombrosa i forta.
El 14 d’abril de 1956 inicià un viatge a Mèxic, on fou rebut amb entusiasme, i per decret (12 de maig) recuperà les delegacions catalanes creades al febrer del 1950 pel president Irla i que no havien arribat a organitzar-se. Nomenà tretze delegats generals i especials a Catalunya i als territoris on l’emigració catalana ho justificava. Els que tingueren més activitat foren els de Xile (Pere Mir i Pelai Sala), l’Argentina (Joan Cuatrecases), Veneçuela (Marc Aureli Vila) i Mèxic (Antoni Maria Sbert). Al març del 1960 el president tornà a Mèxic. Ara bé, entre els dos viatges s’havia desencadenat una forta crisi en el si d’ERC, protagonitzada pel president i Joan Sauret, nou secretari general. En el fons de la crisi hi havia dues qüestions: la discussió sobre el paper del president en el partit i la posició d’un sector d’ERC, juntament amb un altre del PNB, respecte de les institucions republicanes espanyoles. Segons l’opinió del president, aquest malestar l’havia produït la mateixa gent responsable de l’anterior campanya contra ell i que ara s’iniciava quan Sauret convocà el seu primer ple informatiu d’ERC a Tolosa (4 i 5 d’agost de 1956) i intentà restar paper polític a Tarradellas. Aquest respongué amb duresa i exposà a l’expresident Irla (gener del 1957) que «es tracta senzillament de l’actitud contra la Generalitat i per tant també contra la meva persona per part del senyor Joan Sauret i certs elements del POUM —sembla que es refereix a Pallach— tots ells funcionaris dels serveis de propaganda que subvencionen els americans [...]. Per altra part tinc la sensació que aquests individus mentre i tant estiguin al servei dels amics del general Franco, faran tots els impossibles per impossibilitar tota acció positiva». La situació s’enverinà encara més quan el Consell Executiu d’ERC —amb l’assistència d’A. Xirau, M. Guinart, J. Sauret i J. Dardalló— prengué una resolució per la qual es plantejava que mentre Tarradellas fos president de la Generalitat i, per tant, hagués de representar a tots els catalans, havia d’estar allunyat de les tasques del Consell Executiu d’ERC (3 de març de 1957).
El Pacte de París.
F. Bonamusa i Gaspà
Mentrestant esclatà el motiu fonamental de discrepància. Es tractava de la participació d’un sector del partit encapçalat pel secretari Sauret i d’altres sectors de l’exili català en una reunió de partits i sindicats celebrada a París els dies 21-23 de febrer de 1957, coneguda com el Pacte de París, i l’acceptació de la proposta de constituir unes diputacions generals de Catalunya i d’Euskadi que havien d’executar les normes emanades del Govern provisional de l’Estat, tot respectant l’autonomia i la personalitat dels municipis i de les quatre diputacions. De fet, significava renunciar inicialment a les màximes institucions catalanes: la Generalitat, el seu Govern i el Parlament de Catalunya, i subordinar el futur del poble català a les institucions espanyoles. Tarradellas ho interpretà així i l’any següent (gener del 1958) encara tornàsobre el tema, mentre que anys després (1979) Sauret plantejà que la proposta no anava gaire enllà d’unes declaracions que el mateix Tarradellas havia realitzat cinc anys abans (1952), quan encara no era president, des d’una tribuna parisenca del PSOE (tot i que, certament, una conferència davant un públic no interessat per l’autonomia catalana no és el mateix que signar un acord institucional amb la majoria de partits i sindicats). En qualsevol cas, des de finals del 1958 i durant l’any 1959 continuaren les tensions. El president obtingué el suport de nou diputats al Parlament de Catalunya: Farreras, Armendares, Canturri, Casanellas, Dot, Folch, Gerhard, Martí Rouret i Ruiz Ponsetí (abril del 1958), i entre diversos viatges a Bèlgica, Suïssa i el Marroc, els primers mesos del 1959, es reuní amb Xirau i comunicà la rectificació de la majoria dels qui havien participat en el Pacte de París, llevat de Sauret i Pi i Sunyer. El debat continuà i, pel juny del 1959, Sauret, Batista i Roca i Pallach, de l’MSC, afirmaven que rebien notes de diverses personalitats catalanes de l’interior proposant Pau Casals per a president de la Generalitat atès que, segons ells, Tarradellas havia de plegar pel setembre. Aquesta acció era acompanyada d’un escrit d’organitzacions de l’interior, com ERC, Acció Catalana Republicana (ACR), Unió Democràtica de Catalunya (UDC) i Moviment Socialista de Catalunya (MSC), adreçat al president del Parlament català proposant la reunió de la cambra i la persona de Pau Casals per a la presidència de la Generalitat. No obstant això, com ja s’ha dit, Tarradellas tenia ben assumit el decret del president Irla de ser president «fins i tant que el poble no recobri la plenitud de la seva llibertat política». De fet, quan viatjà a Mèxic (juny-agost del 1959), respecte a la reunió del Parlament, Tarradellas s’informà que, dels 45 diputats que quedaven, solament un havia demanat la convocatòria, i aquest era Sauret. En aquest viatge, que s’estengué també per Buenos Aires i São Paulo, a més d’assegurar aspectes financers, el president s’entrevistà amb els socialistes Jiménez de Asúa i Indalecio Prieto, i a Mèxic DF es reuní amb la Diputació Permanent del Parlament, aprovà el decret i reglament de la Comissió de Planejament Nacional i delegà la seva actuació en M. Alcàntara, S. Armendares i A. Dot. Amb anterioritat, pel novembre del 1958, Tarradellas ja havia viatjat per Amèrica durant dos mesos, visitant Mendoza (República Argentina), on presidí els Jocs Florals, Buenos Aires, Santiago de Xile, Montevideo, Lima, Panamà, Bogotà, Caracas, l’Havana i Mèxic.
Mentrestant, el debat sobre el Pacte de París s’anà esvaint i s’inicià la dècada dels seixanta amb nous ànims en diversos sectors de l’exili català. Fins i tot el president, a mitjan gener del 1960, dibuixà a Martí Rouret una situació economicofinancera de Catalunya que deixava entendre que havia assimilat informacions facilitades pel sector del SECEA en afirmar que la negativa, almenys ara per ara, d’acceptar el pla de transformació que li havien presentat les nostres corporacions econòmiques de la indústria tèxtil podia ser «una ferida mortal per a la Dictadura del general Franco».
Portada de "La Humanitat" on s'anuncia l'arribada de Josep Tarradellas a Washington, 1960.
ECSA / G.S.
La gran activitat del president Tarradellas a l’exili es mogué en un marc geogràfic ampli (França, Mèxic, l’Argentina, Xile, etc.), però socialment i nacionalment tancat. Els debats se centraven en el si de les comunitats catalanesexiliades i, majoritàriament, entre les influïdes per ERC. Entre els milers de pàgines de cartes, declaracions i manifestos, incloent-hi la premsa i el «Butlletí Informatiu» de laGeneralitat de Catalunya, escrites per Tarradellas, poques estan dedicades a les activitats polítiques de l’interior de Catalunya.
No obstant això, durant la dècada dels seixanta es visqueren importants transformacions, com els processos d’emancipació colonial (Algèria, Kenya, Congo, etc.); la Revolució Cubana, la crisi dels míssils o la guerrilla a l’Amèrica Llatina; la guerra del Vietnam i les revoltes racials als Estats Units; la Revolució Cultural xinesa; la caiguda de Khrus?c?ov i l’assassinat de Kennedy; la guerra a l’Orient Mitjà; la construcció del mur de Berlín i la invasió soviètica de Txecoslovàquia; la revolta del maig del 68 a París; la construcció de la Comunitat Europea; la cursa de l’espai sovieticoamericana; el desenvolupament dels mitjans de comunicació, etc.
També a l’Estat espanyol i a Catalunya les coses canviaren amb la immigració de l’Espanya rural als centres industrials i a Catalunya en particular, l’emigració d’un milió d’espanyols a Europa, el desenvolupament econòmic i industrial i el sorgiment d’una potent classe obrera que reclamava millors condicions de vida, el creixement de l’activitat política i sindical antifranquista, el terrorisme nacionalista d’ETA, etc. Les diverses accions i operacions d’anarquistes i comunistes, les vagues de tramvies de Barcelona del 1951 i del 1957, les primeres accions obreres contra el franquisme, la lluita universitària del curs 1956-57, les dures lluites dels anys seixanta amb la intervenció de diversos partits, en par-ticular el PSUC, tots aquests esdeveniments o no foren comentats o se’n féu alguna escadussera referència per desconeixement o per interès polític. Solament trobem algunes referències a la detenció de Jordi Pujol i a les detencions a Madrid, Bilbao i Barcelona de socialistes l’any 1958. Alguna cosa estava canviant en la societat catalana, això sí, sempre sota la mateixa dictadura militar imposada per la Guerra Civil, encara que es maquillava amb dirigents i opcions tecnocràtiques.
En aquest sentit, el president començà a interessar-se més per les qüestions de l’interior, tot i que lentament. Confià en el paper que podia exercir Vicens Vives, tal com s’ha comentat, fins al punt que semblà desorientat respecte a l’acció política que calia portar a l’interior quan aquest es morí. Així, per exemple, al març del 1961 escriví a Sala que la desaparició de Vicens havia estroncat el «començament d’una acció que dintre de Catalunya tindria unes molts importants conseqüències». Els seus viatges al Midi i al Rosselló foren més freqüents, activà el «Butlletí d’Informació» i divulgà amb més freqüència els seus missatges als ciutadans catalans. Així, el missatge signat en «En terres d’exili», al desembre del 1961, consisteix en una llarga exposició que indica una important reflexió política. Incorpora el seguit de canvis que es produïen a Catalunya i articula un discurs que feia molts anys que no practicava, potser des de la Guerra Civil, i que tampoc no tingué continuïtat. És un escrit amb una gran dosi de nacionalisme i d’un cert radicalisme social que gira a l’entorn de diverses qüestions. La primera era la d’incorporar a la lluita per les llibertats de Catalunya elsaltres catalans procedents de la immigració, amb paraules com les següents: «L’assoliment de la llibertat ha d’ésser obra de tots els catalans i d’aquells ciutadans de Catalunya que comparteixen les nostres angoixes i anhels.» Insistia en el fet que l’expressió institucional de «la nostra voluntat nacional» solament podia ser la Generalitat i comentava que els catalans, un cop caigués el franquisme, havien d’assegurar la seva pròpia institució, la Generalitat —expressió de la voluntat nacional— i no propugnar possibles estructures de l’Estat espanyol. Catalunya podia ajudar els altres pobles, «però aquests han de saber, una vegada per sempre, que la nostra comprensió i ajut no son un deure ni molt menys». Si primer afirmava que «la instauració d’un nou règim serà, a darrera hora, determinat en gran part per les classes obreres i pageses que són les que més han sofert la dictadura», poc després es definia contundentment respecte al règim polític posterior al franquisme en afirmar-se contrari a la «instauració d’un poder borbònic [...] que ja està condemnat abans de la seva instauració car ha estat i és un apèndix del franquisme». Defensava una Catalunya republicana i amb un abrandat nacionalisme escrivia que «hem de manifestar que si en ús del seu dret els de fora de casa es decideixen per la Monarquia, nosaltres no ens hi hem d’oposar i el que hem de fer és respectar llur voluntat, de la mateixa manera que volem que ho facin amb la nostra. No seria pas la primera comunitat de pobles a conviure amb un règim institucional distint» (subratllat de l’autor).
El president dedicà més atenció als fets destacats de l’any 1962: les vagues d’Astúries i la reunió del Moviment Federalista Europeu a Munic —«contubernio de Múnich», segons la fraseologia franquista—. El primer que féu des del «Butlletí d’Informació» (18 de juny) fou alertar de la necessitat de no deixar-se emportar per l’eufòria. Respecte a les vagues, acceptà que era el moviment de protesta més important de la classe obrera des del 1939, i en ressaltà la gran repercussió tot i no tenir un contingut polític. Respecte al paper de l’Església en aquestes accions, mantingué la seva actitud contrària a la intervenció d’aquesta institució en els moviments socials i polítics.
Respecte a la reunió de Munic, fou molt més crític. Acceptà que havia tingut un cert ressò internacional, però també manifestà que tindria molt poca efectivitat en la lluita antifranquista, perquè la lluita eficaç era la de l’interior del país, i que solament s’havia arribat a uns acords morals que demanaven que l’Espanya actual no entrés en el Mercat Comú europeu, perquè «el Moviment Federalista Europeu és un de tants organismes que hi ha pel món» i que solament tenia caràcter consultiu i informador, per tant, els seus acords no obligaven la CEE. A partir d’aquí mostrava la seva incomprensió —molt enraonada— davant el fet que Madariaga representés alguns catalans, que Gil-Robles representés l’oposició antifranquista i que hi hagués representacions dels governs de la República i d’Euskadi.
De tot plegat, el president en deduí que calia «desintoxicar l’interior i l’exili del mal que li han fet les il·lusions i entusiasmes» que s’havien prodigat respecte a la reunió de Munic.
El seguiment més atent de la vida a l’interior que el president dugué a terme durant aquest anys —amb l’ajut de Cristià Aiguader, que entrava i sortia de Catalunya— féu que s’interessés també per les publicacions que feien referència a la GuerraCivil. Així, al gener del 1963 escriví a Martí Rouret i a Lluís Mestres perquè expliquessin la veritat del salvament del cardenal Vidal i Barraquer per part del president Companys, el comissari de la Generalitat a Tarragona, el mateix Lluís Mestres, i l’alcalde de Vimbodí, Jaume Foguet, i que, segons una publicació de l’interior, s’atribuïa a persones que no havien tingut res a veure amb l’operació.
Tarradellas continuà la seva tasca de contactes i de relacions per correspondència. Pel mes de juny del 1963 rebé una delegació del Front Nacional de Catalunya (FNC), que, juntament amb els comunistes, considerava la força més important a la Universitat, i un mes després, una representació dels democratacristians, els quals considerava també una important força a l’interior.
Declaracions de l'abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré en «Le Monde» criticant el règim franquista, 14 de novembre de 1963.
ECSA / G.S.
Si els comunistes eren, segons les deduccions del president, una de les tres forces més importants a l’interior aquests primers anys, li faltava establir-hi contacte. D’una forma oficialitzada aquest contacte no tingué lloc fins al febrer del 1966. Abans, al novembre del 1963, el president havia llegit les manifestacions de l’abat Escarré del monestir de Montserrat, en el diari «Le Monde», exposant la seva crítica al règim franquista. S’ha vist ja la poca simpatia que al president li inspirava la comunitat montserratina i ara s’hi sumaven les declaracions del seu abat. Tarradellas hi manifestà la seva disconformitat, però no per les paraules sinó pel fet que, segons ell, l’actitud política d’Escarré afavoria aquells qui estaven en contra de les institucions catalanes. De totes maneres, el president no deixava mai res per perdut i a primers de maig del 1965 es desplaçà a Milà a requeriment de l’abat de Montserrat, «la situació del qual entre una cosa i l’altra és ben difícil», explicà a Sala.
Precisament per les mateixes dates, el president es mostrà favorable a les propostes d’un manifest del PSUC, i l’actitud de l’abat estigué en el centre de l’entrevista del president amb aquest partit a final de febrer del 1966. Per part del PSUC hi foren presents G. López Raimundo, J. Serradell «Roman» i Josep Muni (hi faltava Moix, que inicialment sembla que hi era convocat). Segons unes notes redactades pel president, després que López Raimundo l’hagués informat amb entusiasme de la reunió que amb Solé Barberà havien mantingut amb l’abat a San Giuliano, li proposà l’organització conjunta, per al 19 de juliol, d’uns actes de commemoració dels trenta anys de la guerra i la col·laboració amb l’abat Escarré en un seguit d’actes contra el franquisme. Arribats aquí, Tarradellas els comunicà que ell no faria cap acció política amb l’abat i que cada vegada que s’intentés hi estaria en contra, perquè pensava que cap eclesiàstic no havia d’intervenir en les lluites polítiques, i precisament per això havia protestat per les declaracions en «Le Monde». López Raimundo manifestà, però, que ells mantindrien el contate amb Escarré. En el que sí que hi hagué un cert acord fou en el refús a l’abat coadjutor, Brasó, i un total acord respecte de l’ASO (Associació Sindical Obrera), que consideraven «una organització pagada pels americans i tolerada pel franquisme, encaminada a desfer la classe obrera». També el tema de l’Òmnium proporcionà motius d’acord quan el PSUC, seguint amb la versió Tarradellas, atacà Millet a fons per les seves activitats amb l’exministre Carceller. A més, es feren una sèrie de comentaris personals. El president escriví en les seves notes que els del PSUC «es despenjaren contra en Domingo Valls i Taberner i en Manuel Ortínez [...] i a l’Andreu el deixaren com un drap brut», amb l’únic comentari per part seva que segurament l’Andreu havia parlat massa amb el seu expassant Solé Barberà. Una de les últimes referències personals es refereix a Josep Benet Morell, de qui el president escriu que «sabien molt bé que era el conseller polític de l’Òmnium i a la vegada home de tout faire de l’ASO. El criticaren també, però amb una certa recança doncs és evident que durant un temps aquest fou un dels seus principals elements de l’interior, que per altra banda no vol dir que no ho sigui encara en certes coses o ho sigui de nou el dia de demà». Finalment li proposaren una reunió amb el PCE que no tingué lloc fins cinc anys després.
Assemblea constituent de l'SDEUB (Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona) a la sala d'actes del convent dels Caputxins de Sarrià, març de 1966.
ECSA
Al cap de quinze dies d’aquesta entrevista, el 9 de març de 1966, els estudiants de la Universitat de Barcelona constituïren el Sindicat Democràtic (SDEUB) i foren assetjats per la policia al convent dels Caputxins de Sarrià, a Barcelona. Arran d’aquests fets sorgiren diversos organismes amb voluntat unitària, com la Taula Rodona, les comissions Pro-amnistia, de Solidaritat, de l’Onze de Setembre, etc., que convergiren, tres anys més tard (desembre del 1969) en una Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya formada per l’FNC, l’MSC, el PSUC, ERC i UDC, la qual obrí un procés d’articulació de nous partits polítics, com foren el Partit Socialista de Catalunya (PSC) i Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), creada al novembre del 1974, precisament a Montserrat.
Amb anterioritat, en el marc d’una gran activitat epistolar, el president recordava a un exprofessor de la Univer-sitat Autònoma de Barcelona (novembre del 1968) que el secretari d’Òmnium es vanagloriava de ser «ex Cautivo» i afirmava que molts dels seus membres tenien càrrecsfranquistes, que ignoraven l’obra cultural de la República i temien que s’investigués el funcionament de la Comisión de Incorporación Industrial y Mercantil, creada per Franco per valorar les diferències de les indústries i comerços més importants entre l’inici i la fi de la Guerra Civil i font de la força financera i econòmica dels més destacats membres d’Òmnium.
El retorn del president a Catalunya
Lleidatans llegint la notícia de la mort de Franco al diari «La Mañana», 2 de novembre de 1975.
ECSA
El 20 de novembre de 1975, data de la mort del dictador Franco, el president Tarradellas era a París en companyia de Reventós, que s’hi trobava de viatge cap a Amèrica. El primer Govern de la Monarquia seguia sota la presidència de Carlos Arias, que ocupava el càrrec des de la mort de l’almirall Carrero Blanco per l’atemptat d’ETA (20 de desembre de 1973). Ara, dos anys més tard, s’acompanyava de dirigents franquistes veterans com Areilza, Fraga, Solís, militars com De Santiago, Pita da Veiga, Álvarez Arenas i de joves amb futur com Adolfo Suárez, Rodolfo Martín Villa, Alfonso Ossorio o Leopoldo Calvo Sotelo.
Durant els anys 1976 i 1977, Tarradellas es relacionà sovint amb dirigents dels partits polítics i sindicats de l’interior de Catalunya amb la intenció de crear un organisme consultiu o assessor, que establís una relació estable i permanent entre les diverses forces polítiques de Catalunya i la Presidència de la Generalitat a l’exili. Ortínez tornà a comunicar-se amb ell i començà a impulsar una campanya en favor del president amb frases com «Avui sou l’home fort» i «Ells necessiten de vos» (març del 1976). Mentrestant, a Catalunya, les diverses forces antifranquistes, dels comunistes a la dreta democràtica, establiren un acord d’unitat amb la creació, el 23 de desembre de 1975, del Consell de Forces Polítiques de Catalunya (CFPC), el qual, juntament amb l’AC, inicià els dies 1 i 8 de febrer de 1976, a Barcelona, un seguit de manifestacions que, presidides pels crits de «Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia», es mantingueren durant dos anys i s’estengueren per tot Catalunya.
El Consell de Forces Polítiques de Catalunya.
F. Bonamusa i Gaspà
El CFPC fou l’eix de l’entrevista que Alfons Quintà realitzà al president a Saint-Martin per a «Presència» (febrer del 1976). Era la primera vegada que una revista publicada a Catalunya parlava amb un president de la Generalitat, després de trenta-set anys. Fins aleshores solament hi havia una tímida aproximació de Jaume Pol Girbal per a «El Correo Catalánhi>». Respecte al CFPC, considerà que malgrat que l’acord sigui «estrictament barceloní, i quasi solament representatiu d’una classe social, mereix el meu reconeixement i elogi [...] és, des de després d’acabada la guerra civil, la —situació— més positiva pel futur del país». Així mateix, exposà la necessitat de revisar l’Estatut del 1932 i destacà com a problema més important el de la llengua i l’escola a causa de la forta immigració, situació en què «els catalans hem de demostrar la nostra tolerància i el nostre sentit de convivència», si bé no oblidava que no es pot fer res si abans no hi ha una total amnistia política.
Catalunya destacà en el panorama polític espanyol. El 18 de febrer de 1976 els reis visitaren el Principat i el dia 20 es divulgà des dels mitjans governamentals espanyols la intenció de crear un Consell General de Catalunya. Una institució presentada pel cap del Govern, Adolfo Suárez, i el president de la Diputació de Barcelona, Juan Antonio Samaranch, que plantejava un règim especial per a la «región catalana» amb un entramat institucional que permetia una descentralització administrativa sense contingut polític. La proposta —que no havia de tenir futur— fou acceptada per un grup de polítics, empresaris i professionals de Catalunya, com Fe-derico Mayor Zaragoza, Joaquim Viola, Josep Espinet, Gabriel Ferraté, Alexandre Padrós, Carles Sentís, J. Sardà Dexeus, Antoni Ribera i Rovira i Pau Roig.
També a Espanya es despertà l’interès pels organismes unitaris. El 26 de març de 1976 es reuní una comissió integradora de la Junta Democràtica i de la Plataforma de Convergència Democràtica. La Junta havia sorgit a l’estiu del 1974 a París i era integrada pel PCE, el PSP, CCOO i altres grups petits, i la Plataforma la formaven el PSOE, la UGT, ID, el PC i el PNB. Mentrestant, Tarradellas encara no veia clar el CFPC i escriví a Ortínez: «He rebut el ple del Consell i representants d’altres organitzacions que no en formen part. Veig difícil que clarifiquin la situació. No n’hi ha dos que estiguin d’acord entre ells. El Consell del que en formen part onze organitzacions totes elles es declaren socialistes o entusiastes de l’autogestió, tots ells partidaris de l’Estatut i es passen la vida pidolant a les organitzacions espanyoles de l’oposició un tamboret per assistir a les seves reunions i fins i tot ja haureu vist que estan enfadades perquè la Junta i la Plataforma no els va convocar, més sucursalisme no pot ésser, malgrat que alguns amagant-ho en mots d’abrandat catalanisme. Fou exactament la mateixa política de les esquerres catalanes del 1934 que tantes i greus conseqüències va tenir per Catalunya.»
El 10 i l’11 d’abril, el president es reuní amb els onze grups del CFPC a París. El «Butlletí d’Informació» de la Generalitat de Catalunya comentà que «els reunits han considerat que en el procés cap a la formació d’un Govern Provisional de la Generalitat cal tenir en compte la totalitat de les forces polítiques, socials i del moviment obrer de Catalunya, en especial l’Assemblea de Catalunya». En comentar la reunió a Ortínez (abril del 1976), Tarradellas escriví que «les reunions de París no foren fàcils, però estic content del seu resultat. Els acords han estat per unanimitat. No tot està resolt. Queda penjat el problema de l’Assemblea de Catalunya i de les altres forces polítiques de dreta, [...] amb paciència i responsabilitat crec que es resoldrà».
Aquestes reunions d’abril despertaren encara més —si era possible— la capacitat política i la visió d’estat de Tarradellas, el qual perfilà un programa d’actuació a curt termini que no fou difós fins avançat el mes de juny en unes declaracions a «El País». Es tractava de passar a la que ell deia «tercera etapa, és a dir, que la Generalitat de Catalunya emprengui negociacions amb les altres forces polítiques i socials importants que avui dia estan al marge d’aquests organismes però que sempre han mantingut relacions cordials amb les nostres Institucions. Així es podrà arribar abans del mes de juliol a la constitució de l’Assemblea Nacional de Catalunya i que d’aquesta en sortís el Primer Consell, nomenats una i l’altre pel President de la Generalitat». Més clar, l’aigua.
Pel juny i des d’un hotel de Zuric, Ortínez seguia exposant la seva opinió al president: que «potser l’única realitat és la popularitat del rei (qui ho havia de dir!) en aquest moment»; que «l’exèrcit es manté unit i reaccionari»; que no veu clars els partits, a excepció del PC i del PSOE, i que a Catalunya tot és confús i solament Pallach i ERC saben on van. De fet, no salva ni el primer diari sortit en català des de la guerra, l’«Avui», del qual diu que és trist i que no es pot comparar amb «El País». Tot seguit continua exaltant el president: «Crec que s’acosta l’hora vostra. És la meva conclusió. A Catalunya s’ha de posar ordre. Les idees, les organitzacions, no són clares. S’ha de pactar amb Madrid, amb l’Exèrcit sobretot, treure’ls-hi la por. Falta un director d’orquestra. Algú amb qui confiar. Falta un líder. El nostre és un país de “personalismes”. A la resta d’Espanya avui confien molts en el Rei. A Catalunya falta l’interlocutor.»
Precisament fou en «El País» on Tarradellas féu pública (27 de juny) la proposta d’una Assemblea Nacional que podria interpretar-se com a substituta dels dos organismes existents (CFPC i AC). Immediatament, en «La Vanguardia» (dia 29) es difongué una nota del mateix Tarradellas on assegurava el «manteniment dels organismes unitaris, Assemblea i Consell, mentre no es pugui donar un nou pas endavant».
Arias Navarro dimití i la Monarquia elegí Adolfo Suárez nou president del Govern, el qual jurà el càrrec el 5 de juliol de 1976. Entre els ministres destaquen, a més dels vicepresidents —Gutiérrez Mellado i Alfonso Ossorio—, Marcelino Oreja, Martín Villa, Calvo Sotelo o Fernando Abril Martorell. Aquest Govern signà el primer decret d’amnistia a primers d’agost, i a finals del mateix mes se celebrà una nova reunió del president amb el CFPC a París, on als delegats de les onze organitzacions se sumà el secretariat del PSC-C.En la discussió es precisà que una Assemblea Nacional no havia de suposar la desaparició ni del CFPC ni de l’AC i es proposà que el PSC elaborés unes primeres directrius. En aquest sentit, el 30 de setembre J.Reventós, Joan Colomines, Narcís Serra, Jacint Humet, Jordi Marsal, S. Coromina, Xavier Castellà, R. Bastardes i A. Cirici oferiren al president un primer esborrany, i un mes després, un projecte d’una Cambra Nacional Provisional —aquest era el nom proposat— que es definia com a òrgan consultiu annex a la Presidència.
Mentrestant, de setembre a finals d’any els esdeveniments es precipitaren. Sorgiren diferències entre els partits, i la formació d’un organisme unitari assessor de Presidència quedà relegat fins al gener següent; l’onze de setembre tingué lloc la primera Diada legal des del 1939 a Sant Boi de Llobregat, que s’omplí de catalans reclamant Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia, i a Madrid es constituí la Plataforma de Organismos Democráticos (POD), en la qual participà l’AC.
Per fi, el 18 de novembre les Corts franquistes aprovaren la Llei per a la Reforma Política. A partir d’aleshores, si més no, s’obrí el desconcert entre les forces polítiques catalanes i d’aquestes amb el president. La POD cridà a l’abstenció si no s’acceptaven les seves condicions, i el secretariat permanent de l’AC rebutjà el referèndum perquè no es complien les condicions democràtiques, cridà el poble català a mobilitzar-se i reclamà el «restabliment provisional de les Institucions i dels principis configurats en l’Estatut de 1932 com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació i a l’existència d’un Govern provisional de la Generalitat en el mateix moment de la ruptura democràtica».
Alguns dies abans (26 de novembre) Tarradellas havia rebut el tinent coronel del Servei d’Intel·ligència de l’Exèrcit, Andrés Casinello Pérez. En el seu informe es poden llegir frases com les següents: «Tarradellas irradía dignidad. Tiene algo de unción sacerdotal o de paternidad [...]. A ese hombre le nombran presidente y durante 20 años nadie le hace caso. Pero ahora van los arzobispos, los banqueros, los políticos de todas las clases a saludarle y a llamarle presidente. Posiblemente pocos quieren obedecerle, aunque todos busquen su refrendo [...]. Tarradellas quiere la institución, la generalidad (sic). No ofrece ahora nada, ni recomendar el sí en el referéndum ni hacer un acto de apoyo a la monarquía ni a favor del Ejército. No quiere quedarse solo, no tomar partido en una situación en que cada grupo quiere una cosa distinta. Es decir, tiene una concepción de hombre de Estado, o eso quiere al menos [...]. No quiere que el gobierno pacte con los grupos. Quiere ser el intermediario, el protagonista... Obsesivamente, sobre él, está la imagen de Macià, presidente de una Generalitat sin contenido entre el 14 de abril de 1931 y el agosto de 1932 en que se aprobó el Estatuto [...]. Quie-re seguir hablando, negociando, pero con el Gobierno...» Tres dies després, des de Madrid, Casinello agraí les atencions de Tarradellas en l’entrevista i li exposà que «No sé cual será el futuro, ni si el camino será fácil o difícil, pero no dude nunca de mi afecto ni del respeto a su persona que supo ganarse con su trato afable, digno y caballeresco».
El 3 de desembre, Joaquim Viola deixà l’alcaldia de Barcelona i el substituí Socias Humbert, que provenia de l’Organització Sindical. Tres dies després, el president declarà la seva decepció per la manca d’un ampli acord entre les forces polítiques respecte al referèndum de la Llei per a la Reforma Política i apel·là a la responsabilitat dels ciutadans sense donar cap indicació del sentit del vot. El 13 de desembre, Adolfo Suárez arribà a Barcelona i el 15 tingué lloc el referèndum de la Llei per a la Reforma Política, que, amb una participació del 77,47% del cens electoral, obtingué el 94,2% de vots afirmatius.
Dies abans (10 de desembre) l’oposició espanyola constituí a Madrid la Comissió dels Nou amb la participació de Pujol, en representació de Catalunya. Dos dies després, aquest es reuní amb el president, el qual, en una nota oficial, assenyalà que ell «s’ha manifestat contrari a una presència en nom de Catalunya a una negociació en la que no estiguin representades totes les forces de l’oposició espanyola [...] i que això pot perjudicar les perspectives d’una negociació directa pel reconeixement dels drets de Catalunya». Aquesta nota tingué un complement, una setmana després (19 de desembre), en una carta que féu arribar a Pujol a través de J.M. Cullell, amb qui s’havia trobat a París. Tarradellas hi afirmava que no faria cap declaració política respecte a les últimes converses —de fet ja n’havia fet una— fins el 31 de desembre, i hi afegia que «no dubto que per la vostra part durant aquest període de temps trobareu l’ocasió de fer pública la vostra dimissió en compliment de les promeses que em vàreu fer» —cal suposar que durant l’última entrevista.
A l’últim, el 23 de desembre, mentre tenia lloc el primer contacte de Suárez amb la Comissió dels Nou, Tarradellas escriví a Manuel Ibáñez Escofet, a qui havia enviat còpia de la carta a Pujol del dia 19, i li comentà que «em fan mal, molt mal, certes actituds com l’adoptada pel Sr. Jordi Pujol. Les coses que han passat en aquest mes de desembre són, al meu entendre, unes de les més greus que he conegut en la meva llarga vida d’exili». Més endavant afirmà que en aquells dies eren freqüents a Catalunya les mentides, les deslleialtats i les confusions encaminades a «impossibilitar el retorn de les nostres Institucions per part de certa gent que es diu nacionalista i actua com a adversari». A partir d’aquí li exposà un seguit d’informacions sobre tergiversades notícies del «Diario de Barcelona» i sobre la relació de dirigents del PSUC amb Jordi Pujol en una reunió a la qual solament assistiren tres organitzacions de l’AC i quatre del CFPC i en què el PSUC proposà Pujol com a representant de Catalunya en els medis polítics de Madrid i per formar part de la Comissió dels Nou. «El Sr. Pujol —escriu el president— va creure que havia arribat per a ell el moment de donar un gran cop. Va admetre aquesta designació amb la qual cosa venia a acceptar [...] de fer la política del Partido Comunista de España.» Tarradellas acabava explicantque havia demanat a Pujol que dimitís de la Comissió dels Nou.
Si Pujol causà un gran disgust al president, Ortínez, des de Madrid, li reforçà la seva seguretat. Així, el 22 de desembre també criticà Pujol tot comentant que «les fintes d’en Jordi d’aquests últims dies són ben vistes des de Madrid, estan provocant, una vegada més, la confusió», i creia que Suárez no tenia un programa clar per a Catalunya, però veia profitosa «la col·laboració que li ofereix en Jordi». «Estem a punt de l’èxit», escriu Ortínez, que mantenia relació amb el vicepresident Ossorio, i afegeix que «és l’hora de la unitat i que la unitat dels catalans només es pot fer entorn vostre». Per acabar, li exposà un projecte que pensava que Suárez podia acceptar abans de les eleccions i que incloïa la creació d’una mena de Mancomunitat de Diputacions que es podria anomenar Generalitat. De fet, era una proposta semblant a la presentada per Suárez al febrer amb el suport de Samaranch, Sentís, Viola, etc. Lògicament, la proposta no fou considerada per Tarradellas, que, el 6 de gener de 1977, envià un missatge on plantejava a alguns partits polítics catalans, en particular a CDC i PSUC, que la negociació sobre la Generalitat havia de ser prèvia a tota participació en el procés electoral, i els preguntava: «com és possible que diguin que combaten el govern actual, quan ja han acceptat d’anar a les eleccions sense abans conèixer les condicions en les quals es realitzaran?» Aquesta actitud l’exposà també en una primera gran roda de premsa a l’Hotel Saint Jacques de París, amb diaris i revistes catalanes, més «Cambio 16», l’Agència EFE, France Press, «Informaciones» i «El País».
Progressivament s’obrí un procés electoral a tot Espanya, i a partir de primers de febrer el Govern establí una nova normativa que permetia la legalització dels partits polítics; reconeixia el dret de vaga; ampliava l’amnistia per decret; es dissolia el Movimiento Nacional i es legalitzava el PCE. A més, el 2 d’abril es publicà a tot l’Estat el «Manifest de les Nacionalitats», on es rebutjava qualsevol intent de Suárez de crear consells generals, juntes generals i mancomunitats de diputacions, i es reclamaven estatuts d’autonomia.
A Catalunya, CDC i Esquerra Democràtica de Catalunya (EDC) acordaren a finals de gener un pacte electoral; el primer d’abril foren detingudes tretze persones per enganxar cartells de Tarradellas i quatre dies després s’establí un acord electoral entre el PSC i el PSOE. El mateix any, pel mes de maig, es legalitzà el PSUC i fou assassinat l’industrial Josep Maria Bultó.
Per la seva part, Tarradellas configurà a París (6 de gener de 1977) un organisme unitari assessor del president, l’Organisme Consultiu (OC), que sota la seva presidència s’inicià a Sant Cebrià de Rosselló (13 de febrer i 2 de març). En la primera reunió foren absents el PSUC, CDC, el PSOE i UDC, i en la segona el president retardà la configuració definitiva per aconseguir l’ingrés dels partits absents per mediació de Frederic Rahola, el qual, tres dies després, fou nomenat pel president representant de la Generalitat a Catalunya. Així, la configuració definitiva de l’OC tingué lloc el 8 maig, de nou a Sant Cebrià. L’OC quedà format per més de setanta persones de més de vint organismes i partits polítics i per delegats de la seva confiança que nomenà directament. No obstant això, s’hi trobaven a faltar dues de les forces importants, CDC iel PSUC.
Convocades les eleccions, el president féu públic (12 de juny) un missatge que demanava el sufragi per als qui defensaven Catalunya. Tres dies després se celebraren les primeres eleccions democràtiques. A Espanya triomfà la UCD, dirigida per Adolfo Suárez, però a Catalunya, en nombre de vots, el primer fou el PSC, seguit del PSUC, el PD i la UCD, que solament aconseguí un quart lloc, per davant d’ERCi d’AP. Una ràpida lectura assenyalava que a Catalunya el triomf havia estat per a les forces d’esquerra i nacionalistes i això provocà alarma en el món del franquisme, encara molt fort. Havien guanyat els «rojo-separatistas», segons la seva terminologia. Aquesta situació féu actuar Suárez i la UCD. Així doncs, no s’ha d’ignorar que intentaren buscar sortides per recuperar la iniciativa política. Cal citar, per exemple, el qui fins feia poc havia estat governador civil de Barcelona i que havia de ser un dels negociadors del retorn de Tarradellas a Catalunya, quan anys després (octubre del 2002) deia en «La Vanguardia» que «en aquel momento [...] la opción estaba entre una mayoría socialcomunista para gobernar Cataluña, o el presidente Tarradellas con un gobierno de coalición, o de concentración, que es la palabra que a él le gustaba. Y entendimos que lo mejor para Cataluña y para España era esta segunda solución».
De la seva banda, l’endemà de les eleccions Tarradellas manifestà, en un nou missatge, el seu agraïment perquè amb els resultats de les eleccions es podia seguir negociant el retorn de la Generalitat a Catalunya. El 21 es dissolia la República Espanyola: el president, José Maldonado, i el cap de Govern, Fernando Valera, signaven un comunicat acceptant el resultat de les eleccions del 15 de juny.
Mentrestant, a l’interior, els diputats i senadors catalans elegits es constituïren en Assemblea de Parlamentaris el 25 de juny de 1977 a Barcelona i es creà una Comissió Permanent de l’Assemblea de Parlamentaris (CPAP), presidida per J. Reventós i formada pel PSC, el PSUC, el PDC, UCD, ERC, Senadors per Lleida i Entesa dels Catalans. Es refusà el Consell General de Catalunya i s’afirmà que es treballaria per recuperar la Generalitat de Catalunya i pel retorn del seu president. Segons Sentís, tots els acords es prengueren per unanimitat amb l’excepció del que feia referència a la tornada del president Tarradellas, que no tenia l’aprovació de López Rodó, d’AP.
Anys després, un cop abandonada la Presidència de la Generalitat, Tarradellas es manifestà molt escèptic de l’eficàcia de l’Assemblea de Parlamentaris. Segons el president, aquestes assemblees «responien a un entusiasme derivat de la victòria electoral, però no tenien cap força política ni jurídica [...] la força de la Generalitat només podia venir del govern de Madrid». Si bé recordava que Macià va fer un acte revolucionari a l’abril del 1931, en proclamar la República Catalana, «ara els parlamentaris no es podien lliurar a actes revolucionaris. Hi havien renunciat públicament. Es trobaven en una reforma, no en una revolució». Així, doncs, sembla que tant el Govern i UCD com el president Tarradellas no podien expressar més clar que estaven condemnats aentendre’s. Ni l’aigua és més clara. No obstant això, la sortida fou difícil i dura. Es tractava d’introduir en el si d’unllarg procés de reforma una ruptura política en un tema determinat.
Arribats a aquest punt, Sentís entrà en contacte amb el ministre Martín Villa per tal de preparar la possibilitat d’una trobada Suárez-Tarradellas. Ortínez gestionà amb l’empresari basc Luis Olarra la cessió d’un avió de la seva propietat, que sortí de Saragossa, féu escala a Barcelona, on recollí Sentís, i arribà a París, on l’esperaven Tarradellas i Ortínez. Durant el viatge a Madrid, Tarradellas, lògicament, temia per la seva seguretat. No s’ho acabava de creure. Sentís escriu que Tarradellas li deia: «tingueu en compte que al meu predecessor el van afusellar per ser president de la Generalitat [...]. Voleu dir que, almenys, no em detindran una estona fins que no s’aclareixi la meva situació legal?» Arribat a l’aeroport de Barajas presentà el seu document de refugiat, un passaport d’apàtrida de l’ONU, i li lliuraren un passaport en regla; després marxaren a casa d’Ortínez, on s’establí. A mitja tarda arribaren el ministre Martín Villa i el governador civil de Barcelona, Manuel Ortíz, i poc després es dirigiren al palau de la Moncloa. Quan entraven en sortia Felipe González i, després de les presentacions que féu Sentís, Suárez i Tarradellas es quedaren sols.
Tarradellas escriu que Suárez volia tractar del tema de Catalunya com una qüestió d’Estat i que estava disposat a pactar d’acord amb la legislació vigent i sense perjudici del que el Parlament pogués decidir després, i que ell li comentà que «no comptés amb mi per cap solució que no fos el restabliment de la Generalitat. Era precisament el que Suárez no volia». El cap del Govern pensava en una actuació gradual i, segons Tarradellas, això consistia a crear «primer una forma mínima d’autonomia denominada Consejo o com volgués, després l’Estatut que restablís la Generalitat i comportés el meu retorn o la meva dimissió». «En canvi —segueix Tarradellas—, el meu pla era restablir la Generalitat amb un mínim de poder, com a l’any 1931, per tal que la nostra institució fes el rodatge necessari abans de l’Estatut, del qual es parlaria un cop la Generalitat restablerta i d’acord amb l’evolució de la política general de l’Estat.» A partir d’aquí, i segons la pròpia versió de Tarradellas i d’altres comentaris, les coses anaren cada vegada pitjor. Tampoc no arribaren a un acord respecte al tractament que s’havia de donar a Tarradellas en el comunicat de l’entrevista, ja que Suárez no acceptà el de president de la Generalitat. Sentís comenta que anà «molt malament», i Tarradellas, en diversos moments, escriu que «havia estat tempestuosa» i que «havia estat un fracàs». No obstant això, davant els periodistes parlà d’una entrevista molt cordial i agradable. Una clara mostra de savoir faire que, com escriu Sentís, deixava la porta entreoberta a una nova entrevista i «la pilota de la negociació en mans del president Suárez». Manuel Ortiz opina que «aquella entrevista —que estuvo a punto de ser un gran fracaso— terminó con el regreso de Tarradellas a Barcelona [...]. Justo es reconocer que buena parte del mérito hay que atribuírselo a la sensatez y sagacidad de que dio amplias pruebas el honorable Tarradellas».
L’endemà, 28 de juny, a casa d’Ortínez, on eren també Rahola i Reventós, el president rebé Martín Villa i mantingué en tot moment i amb força la necessitat de restablir la Generalitat. El ministre es mostrà més receptiu i, arribats al tema de República o Monarquia, Tarradellas li explicà els orígens medievals i monàrquics de la Generalitat. Després d’una inicial suspensió de la entrevista amb el rei, a causa de l’oposició del capità general de Catalunya, l’endemà, el dia 29, el president, acompanyat de Sentís, fou rebut per Joan Carles I. En el marc d’una cordial entrevista, els digué també que el restabliment de la Generalitat havia de passar per les Corts.
Les trobades amb Martín Villa i amb el rei facilitaren la continuïtat de les negociacions. El ministre deixà escrits comentaris com el següent: «Después de su visita al Rey, pude conocer la excelente condición humana, el patriotismo catalán y español y la experiencia política de una de las personas que más ha contribuido a la concordia nacional que el Rey proclamara el día de su juramento.» En efecte, Tarradellas fou citat l’1 de juliol a la Moncloa per a una segona entrevista amb Suárez. El dia abans, al domicili d’Ortínez, Tarradellas havia dedicat tot el dia —amb l’excepció d’una visita a Calvo Sotelo, de la UCD— a preparar l’entrevista acompanyat de Reventós, Rahola i els catedràtics de dret A. González Casanova i Josep Lluís Sureda. El resultat fou un text que considerava el restabliment de la Generalitat amb l’assumpció de les competències de les quatre diputacions que desapareixien i les de l’administració de l’Estat, organismes autònoms, empreses i entitats públiques i estatals que podien ser immediatament transferibles o delegables.
La segona entrevista Suárez-Tarradellas fou més distesai s’arribà a un acord en els aspectes fonamentals: resta-bliment de les institucions històriques de Catalunya, au-tonomia definitiva establerta per les Corts després d’unanegociació entre el Govern i els representants electes de Catalunya, establiment d’un règim transitori, traspàs de serveis de l’Estat i de les diputacions a la Generalitat restablerta i deixar vacant la Diputació de Barcelona. «A la sortida de l’entrevista no vaig poder dissimular la meva alegria», escriu Tarradellas, el qual dedicà la resta del dia a visitar la seu dels diversos partits a Madrid, sempre amb cordials entrevistes excepte en el cas d’AP, on la trobada amb Fraga Iribarne consistí, segons escriu el president, en un «intercanvi de trompades» —verbals, s’entén.
L’endemà, 2 de juliol, es trobaren el president i Martín Villa, aquest cop al Ministeri de Governació, on Tarradellas se sentí motivat en observar que els guàrdies civils de l’entrada el saludaven militarment. No obstant això, seguien els problemes, perquè en el text del ministre si bé es feia referència a les propostes acordades, no hi figurava la Generalitat, ni ell era tractat com a president. En no acceptar Tarradellas l’escrit, el ministre decidí enviar a la Moncloa un text incorporant les dues qüestions.
De tornada al domicili d’Ortínez l’esperaven els dirigents del Pacte Democràtic, Pujol, Roca, Cullell i Verde, així com Cañellas i alguns membres de l’OC, com Ricard Lobo, Eduard Bonet i d’altres. Finalment es rebé la notificació que la Moncloa havia aprovat el text, i el Ministeri de Governació féu públic un comunicat en què s’exposaven les propostes acordades, es feia referència a la restauració de la Generalitat en règim transitori i es donava a Tarradellas el tractament d’Honorable, propi del president.
Finalment, el 3 de juliol, Tarradellas marxà a París amb un vol regular d’Iberia, acompanyat d’Ortínez, i decidí quedar-s’hi uns quants dies, durant els quals inicià una llarga tanda de converses i negociacions més precises sobre el decret de restabliment de la Generalitat amb el seu assessor, Josep Lluís Sureda, els parlamentaris catalans i el delegat del Govern, Salvador Sánchez Terán. La primera entrevista fou amb la CPAP (7 de juliol) per informar-los oficialment de les gestions realitzades a Madrid. No obstant això, el dia abans es presentà Jordi Pujol a París i la reflexió que Tarradellas féu anys després és com un resum de la seva visió política de Pujol. Tarradellas escriu: «Sabia que vindria. M’han passat tantes coses amb ell que el conec de dalt a baix. No venia a reconciliar-se, ni a oferir-me un pacte [...] venia perquè en el fons sempre ha sentit per mi una estranya fascinació [...] jo era el President de la Generalitat i ell sabia molt bé fins a quin punt trobaria en mi un defensor de totes i cadascuna de les prerrogatives del càrrec. I això, ell que desitjava ocupar-lo, ho trobava insuportable. Vet aquí el drama de tots aquests anys . D’una banda no m’atacava, perquè no podia fer altrament. De l’altra, jo li feia una nosa tremenda [...]. Havia perdut les eleccions del 15 de juny de 1977. Estava desorientat. [...] Venia a veure què passava...»
L’endemà (7 de juliol) es reuniren a París la CPAP i el president. Es valoraren positivament les negociacions amb el Govern espanyol i el comunicat conjunt demanà el restabliment de la Generalitat de Catalunya, el retorn de l’Honorable Josep Tarradellas com a president de la Generalitat i la creació d’un Consell Provisional com a òrgan de govern de la institució. Durant els dies següents sovintejaren les reunions dels parlamentaris i els comunicats de premsa a l’entorn dels mateixos temes, amb el desacord explícit del diputat d’AP, López Rodó. Pels mateixos dies (13 de juliol), Rahola convocà a Barcelona l’OC, que també aprovà les gestions que havien portat als acords Suárez-Tarradellas. L’endemà, el ministre Martín Villa es trobà amb la CPAP amb visibles divergències. Durant dies i per tercers s’establí un diàleg de sords entre Tarradellas i els parlamentaris sobre si aquest rebaixava plantejaments o si els altres no s’adonaven del que significava l’Estat.
La Comissió Negociadora per al restabliment de la Generalitat.
F. Bonamusa i Gaspà
Finalment, el 29 de juliol, a Sant Cebrià, el president i la CPAP acordaren constituir una Comissió Negociadora pel restabliment territorial de la Generalitat i per la regulació del seu règim transitori. Sota la presidència de Tarradellas, els sis membres d’aquesta Comissió Negociadora foren elegits per l’Assemblea de Parlamentaris i nomenats pel president el 4 d’agost. El mateix dia, Tarradellas féu públic el nomenament dels delegats d’elecció directa del president per formar part de l’OC i la seva Comissió Permanent.
Mentrestant el procés d’elaboració d’una Constitució avançava amb la creació d’una ponència constitucional en la qual figuraven els catalans Jordi Solé Tura (PSUC) i Miquel Roca (CDC). Per la seva part, Tarradellas encarregà a Josep Lluís Sureda un dictamen jurídic sobre l’execució dels acords Suárez-Tarradellas que aquell li lliurà el 15 de juliol, on es plantejava la possibilitat de tramitar el procés de restabliment de la Generalitat pel procediment d’urgència, que és el que finalment s’utilitzà, i el president, acompanyat de Sureda, es reuní els dies 10 i 11 i 26 i 27 d’agost a París amb Sánchez Terán per negociar l’aplicació dels acords de juliol. En l’última entrevista, Sánchez Terán ja presentà els projectes de reial decret llei de restabliment de la Generalitat i del nomenament de Tarradellas com a president de la institució. Tres dies després (30 d’agost) el president destituí el senador Josep Benet de la Comissió Negociadora, arran d’unes declaracions a «Mundo Diario», i l’1 de setembre la CPAP decidí per unanimitat no acceptar la destitució de Benet. El mateix dia 1, Sánchez Terán rebé a Madrid els delegats del president: Sureda, Ortínez i Rahola, i s’arribà a un acord final. Per tal de donar compte de les negociacions amb Madrid i davant la crisi oberta amb els parlamentaris, Tarradellas optà per convocar el dia 5 de setembre a la sala de convencions de l’aeroport d’Orly (París) els dirigents dels partits parlamentaris: Reventós (PSC), Pujol (CDC), Barrera (ERC), Cañellas (UDC), Sentís (UCD), Trias Fargas (EDC), López Raimundo (PSUC), Triginer (Federació Socialista de Catalunya-PSOE, FSC-PSOE) i Verde Aldea (Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament, PSC-R). I amb tot, arribàl’últim 11 de setembre que Tarradellas passava a l’exili.
Paral·lelament a les nombroses reunions dels polítics, la febre democràtica anava en augment a Catalunya. La ciutadania copsava les vacil·lacions dels polítics i del poder. A més, feia dos anys que havia mort el dictador i tres mesos que s’havien celebrat eleccions i no es notaven gaire els vents democràtics. Tot semblava estagnat. Però, en qualsevol moment, un vent del nord podia airejar el panorama. I al matí de l’onze de setembre d’aquell any 1977 començà a bufar, fins i tot on no arribava normalment, un poderós vent del nord, la tramuntana. La ciutat de Barcelona es convertí en l’embolcall de centenars de milers de catalans de tot Catalunya que ocuparen els carrers de forma pacífica amb els crits de «Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia». Mai, abans d’aquella data, ni a Catalunya ni a Espanya no s’havien mobilitzat tantes persones. Es manifestaren un milió de persones, segons els mitjans de comunicació. Fos un milió, o menys, el cert és que els dirigents dels diversos organismes polítics i sindicals, de les institucions governatives i de les forces d’ordre públic quedaren desbordats, per molt que Miquel Sellarès —militant de CDC—, que negocià amb el governador civil de Barcelona, José M. Belloch, volgués donar la impressió, en unes declaracions en «La Vanguardia» 25 anys després, que ell i el comissari de policia, Fuentes, ho tenien controlat. El poble català digué prou. Els franquistes s’havien amagat i els polítics demòcrates i parlamentaris, de la dreta a l’esquerra, estaven superats. Fins i tot l’exèrcitespanyol, amb la seva tradició intervencionista, es trobà sorprès i qualsevol acció extemporània seva podia comprometre la política d’integració d’Espanya en organismes internacionals, com l’ingrés a la CEE, que havia estat demanat un mes i mig abans.
Fou una manifestació que obligà els polítics a pactar, perquè ni el Govern espanyol, ni els partits catalans no podien assumir la càrrega i la potència que hi havia al darrere de l’esdeveniment. A cap partit ni organisme polític i estatal, català o espanyol, li interessava mantenir tanta gent mobilitzada perquè no podien enquadrar-la, i, per tant, tots desitjaven acords de despatx. Això significà, tot i les negociacions més o menys avançades, el desencallament definitiu del retorn del president Tarradellas a Catalunya i la desmobilització progressiva de la ciutadania catalana.
En el frenesí de les reunions entre dirigents dels partits parlamentaris i l’administració de l’Estat, Reventós comunicà que la CPAP havia decidit la no-inclusió en el futur Govern de la Generalitat dels presidents de les diputacions, els quals, en entrevista amb Martín Villa, li manifestaren també la renúncia a participar-hi. Unes activitats polítiques que cal emmarcar en una situació econòmica molt crítica derivada de la crisi petroliera del 1973. Espanya havia de fer front a un gran desequilibri entre les exportacions i les importacions que significava la pèrdua de milions de dòlars diaris de reserves, amb un gran deute exterior, una inflació extraordinària i un gran nombre d’aturats. Per a intentar pal·liar la situació econòmica, el 25 de setembre els representants dels principals partits polítics signaren un conjunt de pactes, coneguts com els pactes de la Moncloa, que recollien uns de tipus econòmic —signats per tots, del PCE a AP— i uns altres de tipus jurídic i polític, que AP no signà.
El 28 de setembre, a la Cambra de Comerç de Perpi-nyà tingué lloc una nova reunió del president amb Sánchez Terán i els caps de llista dels partits parlamentaris, amb la substitució de Trias Fargas per Macià Alavedra i l’afegit de Carles Güell (Centre Català) i el delegat del president, Rahola. Sens dubte, la manifestació de l’Onze de Setembre d’aquell any es trobà present en els moments delsdebats. Els acords a què s’arribà a Perpinyà, presos per unanimitat, es poden resumir en el restabliment de la Ge-neralitat, el nomenament de Tarradellas com a president i la creació de dues comissions mixtes per regular el traspàs de funcions de l’Estat i de les diputacions a la institució catalana.
Per fi, el restabliment de la Generalitat de Catalunya es realitzà mitjançant un reial decret llei de 29 de setembre de 1977 signat pel rei Joan Carles i el president del Govern, Suárez. No obstant això, abans de la seva publicació oficial (5 d’octubre de 1977), el president català es reuní primer amb l’OC a Sant Cebrià (2 d’octubre), que s’adherí als acords de Perpinyà, i l’endemà, dia 3, al Castellet de Perpinyà, de nou amb els caps dels partits parlamentaris en la que fou, de fet, una reunió per a organitzar la seva tornada. Tothom hi estigué d’acord. El president Tarradellas podia retornar a Catalunya.
El president de la Generalitat de Catalunya
El Govern de la Generalitat sota la presidència de Josep Tarradellas.
F. Bonamusa i Gaspà
La tarda del 23 d’octubre de 1977 Josep Tarradellas arribà a Barcelona. Centenars de milers de persones l’esperaven i el victorejaren a l’aeroport del Prat, a Montjuïc i sobretot durant tot el trajecte, que realitzà amb cotxe descobert i acompanyat de la seva esposa i del senador Pere Portabella, per la Gran Via fins a arribar a la plaça de Sant Jaume, on al balcó principal del Palau de la Generalitat, el mateix des d’on quaranta-sis anys abans Francesc Macià havia proclamat la República Catalana, va pronunciar unes frases que també han passat al patrimoni popular: «Ciutadans de Catalunya: ja sóc aquí! Ja sóc aquí! Perquè jo també vull l’Estatut. Ja sóc aquí! Per compartir les vostres penes, els vostres sacrificis i les vostres joies per Catalunya. Ja sóc aquí! Per treballar amb vosaltres per una Catalunya pròspera, democràtica i plena de llibertat. Ja sóc aquí...» Al balcó era acompanyat per Joan Reventós, Antoni Gutiérrez, López Raimundo, Cañellas i Jordi Pujol, entre d’altres. L’endemà, dia 24, al Palau de la Generalitat i en presència de Suárez, Tarradellas prengué possessió del càrrec davant les autoritats civils i militars, diputats i senadors.
En el paràgraf introductori de l’esmentat reial decret llei (29 de setembre de 1977) es reconeixia que «la Generalidad es una institución secular, en la que el pueblo catalán ha visto el símbolo y el reconocimiento de su personalidad histórica, dentro de la unidad de España». Així mateix, s’admetia que la majoria de forces polítiques que s’havien presentat a les eleccions del 15 de juny a Catalunya coincidien en la necessitat de restablir la Generalitat. Ara bé, el fet que encara no es disposés d’una Constitució féu que es restablís la Generalitat amb caràcter provisional i, per tant, considerava que durant aquest període transitori els òrgans de govern serien el Presidenti el Consell Executiu. El primer, nomenat per reial decret a proposta del president del Govern, i el segon, integrat per un màxim de dotze consellers designats pel president de la Generalitat. Les seves atribucions quedaven reduïdes a elaborar i aprovar les normes de règim interior, integrar les actuacions i coordinar les funcions de les diputacions provincials, tot i mantenir la seva personalitat jurídica, i realitzar la gestió i administració de les funcions i serveis que li transferissin l’Estat i les diputacions, essent el Govern el que establís el procediment per a realitzar aquestes transferències. Per acabar, mentre durés el règim provisional de la Generalitat, i sembla que amb la finalitat que pogués disposar d’un pressupost, es disposava que el president de la Generalitat assumís també les funcions, competències i atribucions de la Presidència de la Diputació de Barcelona.
La presidència de Tarradellas es desenvolupà en el marc d’un procés de consolidació de la reforma política, presidit per Suárez per mitjà de tres governs successius de la UCD i assenyalat per l’establiment d’una Constitució, l’esborrany de la qual ja era redactat el 17 de novembre de 1977 i que fou sotmesa a referèndum a tot Espanya el 6 de desembre de 1978. Sobre la base del text constitucional, se celebraren eleccions legislatives a les Corts Espanyoles (1 de març de 1979), que donaren el triomf a la UCD, i les eleccions municipals (3 d’abril de 1979), en què triomfà l’esquerra a les grans ciutats, entre elles Barcelona.
Així mateix, tingué lloc també el procés d’elaboració i aprovació d’un Estatut per a Catalunya i per al País Basc, que donà lloc a eleccions als parlaments autonòmics. A Catalunya, el procés s’obrí amb la creació (3 de juliol de 1978) d’una comissió de vint representants dels partits polítics catalans que es reuniren a Sau per redactar l’Estatut, i prosseguí amb l’acord sobre el text (7 d’agost de 1979), el referèndum a Catalunya (25 d’octubre de 1979), la seva aprovació oficial(22 de desembre de 1979) i la celebració d’eleccions al Parlament català (20 de març de 1980), amb el triomf de CiU.
Al llarg de tot aquest procés es produí algun canvi en els partits polítics, tots ells amb perspectiva electoral. Així, per exemple, el PSUC canvià de secretari general i Antoni Gutiérrez Díaz substituí López Raimundo, que passà a president del partit (2 de novembre de 1977); per la seva part, l’EDC de Trias Fargas s’integrà en CDC (22 de maig de 1978) i es configurà la unitat dels socialistes catalans amb la creació del PSC (15-17 de juliol de 1978). Igualment, es constituí la coalició CiU (13 de desembre de 1978) i es produí la ruptura de l’Entesa dels Catalans (15 de gener de 1979).
A més d’aquests canvis, aquell període quedà marcat per una successió de fets remarcables: alguns actes violentsa Barcelona —com els del mes de gener del 1978 amb l’incendi, provocat per un confident de la policia, de lasala d’espectacles Scala i l’assassinat de l’exalcalde Joaquim Viola—, l’explosió d’un camió cisterna de gas als Alfacs —que provocà 215 morts a mitjan juliol del mateix any—i, el més emotiu, l’arribada a Catalunya de les restes mortals de Pau Casals, que fou enterrat al cementiri del Vendrell el 9 de novembre de 1979.
L'Organisme Consultiu.
F. Bonamusa i Gaspà
Durant aquest període la tasca fonamental de la Generalitat fou la de bastir la seva infraestructura política i administrativa. Una de les primeres accions del president fou reunir-se, el 29 de novembre, amb els titulars de les diputacions catalanes (Antoni Xuclà, de Girona; Joan Casimir de Sangenís, de Lleida, i Josep Clua, de Tarragona —el mateix Tarradellas representava la de Barcelona—). Durant la primera quinzena del mes següent s’estructurà, per decret de 3 de desembre de 1977, el Consell Executiu de la Generalitat provisional —compost per dotze consellers, set dels quals al capdavant d’un departament— i el dia 5, també per decret, es nomenaren els consellers de la Generalitat, que prengueren possessió el dia 9; es reprengué la publicació del «Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya», la direcció del qual recaigué en Ricard Lobo, que fou membre de l’Organisme Consultiu, i es creà la Secretaria General de la Presidència, al capdavant de la qual Tarradellas situà Josep Maria Bricall.
Aquest Govern tingué, a més, un valor afegit amb vista al futur, el d’una escola d’exercici del poder. El president era l’únic que havia detingut el poder, durant la República i sobretot durant la Guerra Civil. Tots els altres consellers i altres alts càrrecs, tant els dirigents polítics com els caps d’un departament, tenien en el millor dels casos experiència de lluita política clandestina i de resistència contra la Dictadura; però en cap moment no havien disposat de poder polític.
El Departament de la Presidència.
F. Bonamusa i Gaspà
De l’organigrama que es configurà cal detenir-se en el Departament de Presidència, que fou on el president concentrà el màxim d’organismes importants, com les comissions de transferències, i de funcions de projecció pública de la Generalitat (Diari Oficial, mitjans de comunicació, etc.) i on aconseguí posar més persones de la seva confiança, tot creant un càrrec que es convertí en un filtre polític del president i que fou assumit per Romà Planas.
Finalment, dels organismes dependents de la Presidència és interessant destacar la creació, al desembre del 1978, d’un Consell Intercomarcal de les Terres de l’Ebre. Es partí de la base que les Terres de l’Ebre estaven influïdes per una especial estructura productiva i per una indefinició de les possibilitats de futur i es recorregué a una línia de tradició, on el paper de consells locals vinculats al Govern va ser considerat positiu. Per tant, es creà una entitat representativa de les quatre comarques que en formaven part (Baix Ebre, Montsià, Ribera d’Ebre i Terra Alta). Tenia com a objectius estructurar jurídicament la participació d’aquestes comarques en els estudis i l’elaboració de propostes relatives a l’aprofitament dels recursos i el seu planejament territorial. De fet, palesava una sensibilitat que havia copsat que no es podia aplicar una política completament homogènia a tots els territoris de Catalunya.
Una de les normes importants que s’acordaren fou la del Reglament de Règim Interior de la Generalitat, aprovat pel Consell Executiu el 8 de març de 1978 i pels diputats i senadors de Catalunya deu dies més tard. Aquest Reglament fou vigent fins que no entraren en vigor les normes que establia l’Estatut de Catalunya. El seu àmbit de competència era el de les quatre províncies catalanes. Establia com a òrgans de govern i administració el President de la Generalitat i el Consell Executiu. L’idioma català era, juntament amb el castellà, el que havia d’utilitzar la Generalitat en les seves actuacions. Els quatre representants de les diputacions serien nomenats pel president de la Generalitat. Es crearen departaments dirigits per un conseller i amb les branques que calgués a les ordres d’un director general. Per últim, els ingressos de la Generalitat en el període provisional havien de provenir de: 1) els productes del seu patrimoni; 2) l’import dels crèdits;3) els recursos establerts en els acords de transferència de serveis i funcions per part de l’Estat i les diputacions catalanes; 4) les quantitats que li fossin destinades en el pressupost general de l’Estat, i 5) els donatius i les deixes i d’altres que poguessin establir-se.
Una altra de les normes importants sorgí de l’ordre de Suárez per la qual el president podia convocar i reunir sota la seva presidència els governadors civils de Catalunya amb finalitat informativa i de coordinació entre l’Estat i la Generalitat. Una facultat del president que es perdé amb l’Estatut (26 de juliol de 1978). Més tard (18 d’agost de 1978) tingué lloc la primera reunió amb Josep Maria Belloch, de Barcelona; Josep Donadeu, de Girona; Ramon Soldevila, de Lleida, i Francesc Robert, de Tarragona; la segona reunió (28 de novembre de 1978) incorporà els presidents de les diputacions per a tractar del tema del referèndum sobre la Constitució.
Finalment, també es regulaven les normes de protocol. Així, segons la Presidència del Govern de l’Estat, durant els actes oficials el president de la Generalitat era reconegut com la primera autoritat civil de Catalunya; però, si coincidien, encara es mantenia per davant el capità general.
Representació catalana en la Comissió Mixta de Transferències de l'Estat a la Generalitat.
F. Bonamusa i Gaspà
Evidentment, una de les primeres, llargues i importants tasques de la Generalitat consistí en totes aquelles relacionades amb el traspàs de competències de l’Estat, de les Diputacions, etc., i en l’organització de les diverses comissions mixtes necessàries per a poder portar-les a bon port. Ben ràpidament s’estructurà la Comissió Mixta de Transferències de l’Estat a la Generalitat (5 de desembre de 1977) i Tarradellas nomenà els vocals representants de la institució. A la vicepresidència que corresponia a Catalunya, el president hi posà un home de total confiança i que en tot el procés del seu retorn l’havia assessorat: Josep Lluís Sureda.
A finals de gener del 1978 es constituí la Comissió Mixta Generalitat – Diputacions per preparar les transferències. Entre d’altres en formaven part: Josep Maria Castellet, Gabriel Ferraté, Joaquim Ferrer, Joaquim Muns, Jordi Petit, Marià Vila-Abadal, etc. A mitjan abril del mateix any 1978 s’establiren nous acords Suárez-Tarradellas que feien referència a les facultats de tutela sobre els ajuntaments de Catalunya per part de la Generalitat; a mitjans i competències referents a plans provincials d’obres i serveis, i a la incorporació de la llengua catalana a totes les escoles de Catalunya. A l’últim, foren nomenats els representants de la Generalitat a la Comissió Mixta Ministeri d’Educació i Ciència – Generalitat de Catalunya (25 de setembre de 1978). Entre ells, Francesc Noy, Joan Guitart, Sara Blasi, Modest Prats, etc., i com a secretària de la Comissió, Joaquima Alemany.
Per fi, a finals de juny començaren els traspassos de diverses competències de l’Estat a la Generalitat en matèria d’Agricultura, Indústria, Urbanisme i Comerç (23 de juny de 1978); el Consell de Ministres aprovà transferències de l’Estat a la Generalitat en matèria d’Interior, Turisme, Activitats molestes, insalubres, nocives i perilloses, i Transports; el president Tarradellas aprovà les transferències de competències de les diputacions catalanes a la Generalitat (31 d’agost de 1978), i en el ple de la Diputació de Barcelona del 15 de desembre, sota la presidència de Tarradellas, s’aprovà per unanimitat el traspàs dels serveis de la Diputació a la Generalitat. Igualment, a mesura que es feien efectius els traspassos, el president anà assignant les competències corresponents en els diversos departaments.
Per últim cal indicar un seguit d’acords més, dels quals potser el de més entitat és l’atenció que es dedicà a la qüestió de l’ús de la llengua catalana en l’ensenyament. Així, la Generalitat creà el Servei d’Ensenyament del Català, dependent de la Conselleria d’Ensenyament i Cultura, per garantir que tots els alumnes de parla catalana poguessin rebre instrucció en la seva llengua materna i que tant els de parla catalana com castellana aprenguessin tots dos idiomes (22 de maig de 1978), i el Consell de Ministres aprovà la incorporació del català al sistema escolar (23 de juny de 1978). Entre altres acords més o menys importants, el Consell Executiu creà un Fons Català de la Seguretat Social gestionat de forma conjunta per la Conselleria de Treball i la de Sanitat i Assistència Social, amb la intervenció de la d’Economia i Finances i presidit per Tarradellas (13-14 de desembre de 1977); a més es publicà un decret del president pel qual el producte de la liquidació de les Caixes creades per la Generalitat en la República seria posat novament a disposició d’aquella (28 de desembre de 1977), i el Consell Executiu aprovà el pressupost de la Generalitat per a l’exercici de l’any següent (20 de febrer de 1978). El mateix 1978 el president restituí a la Cobla Principal de la Bisbal de l’Empordà la designació de «Cobla Oficial de la Generalitat de Catalunya» guanyada en el concurs de cobles de Sant Feliu de Guíxols del 1932.
Aprovat l’Estatut, i en obrir-se de fet la campanya electoral a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya després de les del 1932, pels volts de Nadal del 1979 Trias Fargas i Jordi Pujol visitaren Tarradellas, que descansava a la casa del Montseny, i Trias li digué que, si no es presentava a les eleccions a la Generalitat, s’hi presentaria Pujol, i que si ell s’hi presentava, ells no ho farien. I Tarradellas els respongué que no pensava presentar-s’hi. Mentrestant, el Govern provisional realitzava les obres de restauració i readaptació del Palau de la Generalitat sota la coordinació del conseller de Governació, Josep M. Bricall.
El 20 de març de 1980 tingueren lloc les eleccions al Parlament de Catalunya, i la coalició CiU obtingué la majoria amb quaranta-tres escons. El 10 d’abril es constituí el Parlament català i el 24 Jordi Pujol fou elegit president de la Generalitat. No obstant això, Tarradellas exercí de president fins a l’últim moment: una hora abans de la presa de possessió de Pujol, el 6 de maig, es reuní amb el conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Lluís Armet, per signar un decret que obligava a destruir una obra il·legal a Tarragona. Tres dies després, el 9, Pujol havia format el seu primer Govern i Tarradellas es retirà del primer pla de la vida política al pis de la Via Augusta, de Barcelona, sufragat per la Diputació de Barcelona. Abans, al mes d’abril, Tarradellas havia rebutjat el Gran Collar de Carlos III que li oferia el Govern Suárez.
Caldria acabar aquest capítol exposant breument quin és el pensament que Tarradellas féu públic alguns mesos abans de finalitzar la seva tasca de president de la Generalitat. Fou al mes d’octubre del 1979, durant una distesa estada a l’Empordà acompanyat de la seva esposa, on assistí al casament de Jaume de Puig. Allí es trobà amb Josep Pla, mantingué una llarga conversa amb Ernest Lluch, Lluís M. de Puig, Anna Balletbó i Eugeni Giralt, s’entrevistà amb el consistori de Roses i, per últim, concedí una entrevista a Miquel Fañanàs, de la revista «Presència». En un ràpid repàs de la Generalitat provisional valorà molt positivament la tasca del Consell Executiu, que havia permès el rodatge de les transferències de competències, i afirmà que governar Catalunya havia estat possible també gràcies als acords aconseguits amb Suárez.
Fins aleshores, el que valorava més era la formació d’un govern d’unitat amb la representació de tots els partits parlamentaris. A continuació, el fet d’haver aconseguit que no es trenqués la comunitat entre catalans i no catalans, i per això, afirmà, la frase «Ciutadans de Catalunya: ja sóc aquí» havia estat molt meditada. No obstant això, veia difícil el manteniment d’aquesta unitat política, perquè la constitució del Parlament havia de portar «les lògiques disputes de partit». Digué que Catalunya encara era feble i havia de mantenir-seun Govern d’unitat. Confirmà que no es presentaria a les eleccions al Parlament. Preguntat per la seva opinió sobre els tres possibles presidents —Reventós, Pujol i Benet—, no opinà i afirmà que tots tenien prou capacitat per a ser-ho.
Respecte als seus polèmics arxius, declarà que encara eren a França, però no a Saint-Martin, i que quan trobés un lloc adient tornarien a Catalunya. Afirmà que pensava deixar la política i de nou sortí l’home del poder: «El problema és que aquí es fa política però no es governa. En definitiva, cal fer menys política i governar més.» Pel que fa a la consolidació de la Generalitat i al funcionament de l’Estatut,indicà que per a una correcta aplicació de l’Estatut es necessitaven quatre anys. De moment insistia en el fet que calia aplicar les transferències i començar a fer funcionar les comissions de traspàs de les competències de les diputacions a la Generalitat. La seva opinió respecte a l’Estatut era que depenia dels homes que el tinguessin a les seves mans.
Una altra qüestió que el preocupava era la situació d’Euskadi i digué que dos anys abans havia dit que «Euskadi era el càncer d’Espanya; però també vaig dir que s’havia de pactar amb ETA [...] però ara ja no es pot pactar amb ETA [...] sóc molt pessimista a l’hora de trobar una solució pacífica». Una segona qüestió era el tema de l’atur. Respecte a Europa, es manifestà clarament partidari de preparar l’entrada a la Comunitat Europea, i, finalment, afirmà que «en altres moments les relacions entre la Generalitat i el Govern de l’Estat han estat millor que ara».
De Barcelona a Cervelló
El 9 de maig de 1980 Jordi Pujol configurà el seu primer Govern i el 12 de juny el Parlament de Catalunya aprovava la primera llei: l’Onze de Setembre es declarà festa nacional. El 8 de setembre de 1980 Suárez organitzà el seu sisè i últim Govern amb un ministre català, Eduard Punset, i amb Martín Villa a la cartera d’Administració Territorial.
Del 1980 al 1986 el president Tarradellas visqué un període de descans al pis de la Via Augusta i a la casa del Montseny, sufragats per la Diputació de Barcelona. Un descans trencat, entre altres moments, per l’intent de cop d’estat del 23 de febrer de 1981, per la seva presència en algunes conferències i actes municipals de tipus commemoratiu i pel dolor que li comportà la mort de la seva filla, Montserrat, l’any 1984, a cinquanta-cinc anys.
D’altra banda, cal dir que, en deixar la Presidència de la Generalitat, Tarradellas havia acumulat un bon capital polític que s’afegí a aquell de què ja disposava. Un bon exemple és la forma sintetitzadora del seu pensament, sobretot respecte al tema de les autonomies, que mostrà en dues conferències que oferí l’any 1981. La primera tingué lloc durant els cursos d’estiu de la Universidad Internacional Menéndez y Pelayo, de Santander, el 10 de juliol, i la segona a l’Ateneu de Maó, el 9 d’octubre. A Santander, Tarradellas manifestà que la Constitució «no es del todo de mi agrado», tot i que considerava que el més important era saber si podia ser diferent, si una altra constitució podia ser acceptada «sin excesivos desgarros, como lo fue esta». El problema era que, una vegada aprovada, calia donar-li vida, havia de despertar confiança, i que el títol vuitè era «el más escabroso, el que oculta más peligros». Entre altres consideracions manifestà que era insòlita l’existència de disset règims autonòmics superposats a la preexistent administració local, provincial i central, i considerà que era ingovernable i no podia funcionar amb un Govern espanyol minoritari com el que hi havia en aquells moments. Contrari a la futura Llei d’harmonització, manifestà la seva disconformitat amb fórmules uniformes per a tots els règims autonòmics.
A Maó, si bé acceptà els lligams històrics, culturals i socials entre les Illes, el País Valencià i Catalunya, es manifestà clarament contrari a una política de Països Catalans i plantejà els tres problemes més urgents que tenia Espanya. El primer, una mala situació econòmica de difícil solució a causa de la seva dependència de paràmetres internacionals, de la ineficàcia d’un govern minoritari i monocolor i del des-encís generalitzat de la ciutadania. El segon, el de les autonomies, que, insistí, no podien ser ni uniformes, ni iguals. Tot acceptant la necessitat d’un fons de compensació territorial, manifestà que solament podia ser destinat a generar fonts de riquesa i no a distribuir-lo entre la població. Per últim, hi havia el problema d’Euskadi i el terrorisme d’ETA,al qual, segons ell, calia aplicar una política d’unitat i unasolució pactada, tot i que en una entrevista de l’octubre del 1979 havia dit que el pacte havia estat possible abans, però que ja no ho era a partir d’aleshores.
Quant a la seva presència en actes commemoratius, cal fer referència a la seva visita a Sant Feliu de Guíxols al final d’octubre del 1981 per retre homenatge al president Josep Irla. En aquell moment, l’alcalde de la vila, Josep Vicente, es dolgué del fet que Tarradellas no l’hagués advertit de la seva visita, i al cap d’alguns dies aparegué el Tarradellas combatiu. La seva resposta fou contundent. Acusà l’autoritat municipal d’haver donat a l’homenatge un contingut partidista, de la intervenció política i partidista de la Generalitat, tot afirmant que «és curiós comprovar que ara alguns hagin volgut ressuscitar la seva personalitat política [...] unes persones que no han tingut mai ni tenen cap estima ni consideració per l’acció que va portar a cap aquell il·lustre guixolenc i el que aquesta representava», i més endavant comentà que a Catalunya es feia «una política sectària i discriminadora», per a concloure que «això divideix els catalans i no-catalans i tot això és contrari al que havia estat el nostre país fins el 7 de maig de 1980, en què tots vivíem en un clima d’unitat de concòrdia i no hi havia baralles ni crispacions com ara, que tant dany fan a Catalunya». Geni i figura fins a la sepultura.
El mes de desembre del 1981 s’inicià amb la formació del segon Govern de Calvo Sotelo, en què Martín Villa passà a ocupar-ne la vicepresidència primera, i acabà amb la llargai complexa història dels documents protegits pel president des de la sortida de Catalunya, seixanta-dos anys abans, més els que havia acumulat des del 1939. Un autèntic arxiu i una gran biblioteca particular. El 31 de desembre de 1981, Tarradellas i l’abat Maur Esteve Alsina signaren a Barcelona un contracte de dipòsit i donació, en el seu dia, dels arxius i la biblioteca de l’expresident al monestir de Santa Maria de Poblet, sota el nom d’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià. La donació tingué efecte, segons les clàusules establertes, a partir de la mort de Tarradellas i de la seva esposa, Antònia Macià. Des d’aquell moment la presidència del patronat passà a ser ocupada per l’abat de Poblet. Un patronat en què figuraven representants de la família i del monestir. Per part de la família hi havia, a més del president, la seva esposa Antònia, el seu fill i la seva esposa, Josep M. Bricall, Josep Lluís Sureda i Manuel Ortínez, entre d’altres.
El president Tarradellas encara veié la fi dels governs de la UCD i la pujada al poder del PSOE, que el 3 de desembre de 1982 formà Govern, presidit per Felipe González.
El 24 de juliol de 1986 el rei Joan Carles comunicà pertelegrama a Tarradellas que li concedia el marquesat de Tar-radellas. Així mateix, per carta hi afegí que el nomenament era per «su espíritu de colaboración y su patriotismo en momentos importantes de nuestra más reciente historia». L’1 de setembre el ministre de Justícia li comunicà la concessió del marquesat per a ell i els seus successors.
El 10 de juny de 1988 el president Tarradellas morí a Barcelona, i fou enterrat a la seva vila natal, Cervelló, el dia 12, després d’un funeral a la plaça de la Catedral de la capitalcatalana, celebrat pel cardenal arquebisbe, Narcís Jubany,i l’assistència del cap del Govern, Felipe González, l’expresident Adolfo Suárez i el president Jordi Pujol, entre les nombroses autoritats polítiques i militars.
Des de la mort del seu marit, Antònia Macià dedicà les seves poques aparicions en públic a recordar la seva figura i a defensar-lo de diverses crítiques que sorgiren. A partir del 1999 s’establí una millor relació entre la vídua i el president Pujol quan, pel gener, se celebrà a Barcelona el centenari del naixement de Tarradellas. A l’acte hi assistiren els reis, l’expresident Suárez, l’exministre Martín Villa, el president Pujol, els exconsellers de la Generalitat provisional i l’exalcalde Maragall, entre d’altres. En aquest cas l’única nota discordant foren unes declaracions fora de to —«era un ególatra del carajo de la vela»— del president del PNB, Arzalluz, expressades uns quants dies abans i per les quals posteriorment demanà excuses al president Pujol.
El mateix any 1999, Antònia Macià pogué veure el bust de Josep Tarradellas que, per encàrrec de la Generalitat, havia esculpit Josep Maria Subirachs, que ja havia fet els dels presidents Macià i Companys. Una escultura que complementava la que li havia fet Manuel Cusachs a Cervelló. Dos anys després, el 8 de setembre de 2001, morí Antònia Macià i el seu cos fou enterrat al cementiri de Cervelló, al costat del president.