El cel al llarg de l’any

Consideracions generals

La situació de l’observador, combinada amb la rotació de la Terra, determina quina part del firmament és observable des de cada latitud geogràfica i quin és l’aspecte dels recorreguts aparents dels astres respecte de l’horitzó. 1 Per a un observador situat al pol nord tots els astres segueixen trajectòries paral·leles a l’horitzó, que coincideix amb l’equador celeste; totes les estrelles de l’hemisferi nord són circumpolars (A) i no es poden veure mai els astres situats a l’hemisferi sud celeste (B). 2 Per a un observador situat a l’equador, l’horitzó coincideix amb l’eix de rotació i és perpendicular a l’equador celeste; la trajectòria dels astres és perpendicular a l’horitzó, de manera que es veuen totes les estrelles. 3 Per a un observador situat a latitud intermèdia els astres segueixen trajectòries planes inclinades respecte del pla de l’horitzó.

A partir de fonts diverses.

La ubicació de l’observador sobre la Terra determina la seva visió del firmament. Des del pol nord del planeta, la superfície del globus oculta la meitat del cel i només l’hemisferi nord de la volta celeste resulta accessible. Des d’aquest punt de vista, les estrelles descriurien al cel cercles paral·lels a l’horitzó, tot fent voltes en sentit antihorari (o “cap a la dreta", si es dirigeix la mirada prop de l’horitzó) centrades en el pol nord celeste, que apareix directament sobre la vertical de l’observador, al seu zenit.

Un observador situat al pol sud terrestre contemplaria un panorama semblant: el pol sud celeste sobre la vertical, al zenit, i només la meitat austral de la volta celeste visible, amb tot el seu contingut traçant cercles paral·lels a l’horitzó però recorreguts en aquest cas en sentit horari (“cap a l’esquerra" mirant cap a l’horitzó).

Des de l’equador terrestre es veuen parts tant de l’hemisferi boreal com de l’hemisferi austral del cel, i tots els objectes del firmament surten per la part oriental de l’horitzó, pugen al llarg d’arcs perpendiculars a l’horitzó i després descendeixen per amagar-se per la part occidental de l’horitzó local.

Els Països Catalans són situats en les latituds mitjanes boreals, entre +38° i +43° aproximadament. Des de qualsevol lloc de la Terra amb aquesta mateixa latitud (com ara Itàlia, Corea, Nova York o Califòrnia) es gaudeix del mateix panorama celeste. El pol nord celeste es troba en direcció nord, aixecat sobre l’horitzó un angle igual a la latitud del lloc, uns 40º en aquest cas. Una part del firmament traça cercles antihoraris al voltant del pol nord celeste sense amagar-se mai sota l’horitzó: es tracta de les constel·lacions circumpolars. Una altra part de la volta celeste surt cada dia per la banda oriental de l’horitzó, puja fins a culminar al meridià celeste i després s’amaga per ponent. Finalment, una fracció considerable del firmament (aquella que se situa més de 50º al sud de l’equador celeste) resta sempre amagada sota l’horitzó i no s’arriba a veure mai.

Al llarg de l’any la part de la Terra on és de nit queda encarada cap a regions diferents de l’Univers. Per tant, les nits de cada una de les estacions de l’any ofereixen a la vista espectacles característics. Aquest fet, relacionat amb la translació de la Terra al voltant del Sol, s’ha de tenir present a l’hora de descriure el cel visible des de la superfície del planeta.

A partir de fonts diverses.

Aquests efectes relacionats amb la latitud geogràfica de l’observador i el moviment diürn de rotació de la Terra, es combinen amb el moviment de translació de la Terra. En diferents èpoques de l’any la part nocturna del planeta queda encarada cap a regions diferents de l’espai. D’aquesta manera, a l’inici de la nit queden accessibles a l’observació constel·lacions diferents segons l’estació. El cel de la primavera és diametralment oposat al de la tardor, i segons quina sigui la part de la volta celeste accessible en cada data variaran les observacions que es puguin realitzar.

Les persones interessades a observar el cel de manera activa han de familiaritzar-se amb les parts del firmament accessibles des de la seva latitud, el moviment diürn aparent de la volta celeste i el seu lent canvi estacional, que al llarg de l’any va fent passar davant la vista diferents regions de l’Univers com en una mena de pel·lícula molt lenta.

Els mapes del cel

Per tal de descriure el cel visible des dels Països Catalans és necessari, doncs, basar-se sobre mapes que, d’una banda, estiguin adaptats a la latitud del lloc d’observació i, de l’altra, tinguin en compte el cicle anual. Els mapes celestes estacionals que es descriuen a continuació són dissenyats per al seu ús a ull nu i traçats per a la latitud de Castelló de la Plana (40° N), tot i que les diferències per a la resta del territori de parla catalana són molt petites. Quan s’observa el cel des d’un lloc apartat de la contaminació lumínica provocada pels sistemes d’enllumenat artificial, la vista humana juga a lligar unes estrelles amb unes altres per a fer dibuixos arbitraris, figures aparents que en molts casos tenen noms tradicionals, com ara la Falç o el Carro Gran. En astronomia s’ha dividit el firmament en regions igualment arbitràries que molt sovint segueixen el perfil de les figures tradicionals vistes al cel per les cultures ancestrals: d’aquí el concepte de constel·lacions o “parcel·les" celestes. Cada una de les 88 constel·lacions reconegudes per la Unió Astronòmica Internacional té un nom oficial en llatí. Aquestes designacions científiques són les que consten als mapes estacionals, on les estrelles més destacades dins cada constel·lació apareixen identificades amb les seves etiquetes oficials, en forma de lletres gregues minúscules. Les estrelles més importants duen, a més, el seu nom propi.

Aquests mapes inclouen també altres dades útils que serveixen de guia durant l’observació, com ara la posició de diversos cercles màxims (eclíptica, equador celeste, equador galàctic) o punts singulars com el pol nord celeste o el pol nord de l’eclíptica.

El cercle màxim de l’eclíptica traça el recorregut aparent del Sol pel firmament al llarg de l’any i coincideix aproximadament amb el pla mitjà del sistema solar. Per tant, la Lluna i els planetes, en cas de ser observables, apareixen a prop d’aquesta línia. Com que aquests objectes són mòbils, cal informació addicional –que es pot trobar en revistes mensuals especialitzades o a internet– per tal d’ubicar-los sobre l’eclíptica en cada moment.

Aquesta combinació de descripcions textuals, mapes i taules proporciona les eines bàsiques per a començar a conèixer el panorama natural nocturn accessible des dels Països Catalans.

La taula següent presenta les constel·lacions i la seva visibilitat des dels Països Catalans. H hivern; P primavera; E estiu; T tardor; X no visible; així ET vol dir ‘visible a l’estiu i a la tardor’, mentre que PX significa que la constel·lació és majorment no visible i la part visible s’observa a la primavera (Martínez i altres, 2008).

Constel·lacions boreals
Català	Llatí nominatiu	Llatí genitiu	Abreviatura	Visibilitat
Àguila	Aquila	Aquilae	Aql	ET
Andròmeda	Andromeda	Andromedae	And	TH
Bover	Bootes	Bootis	Boo	PE
Cabellera de Berenice	Coma Berenices	Comae Berenices	Com	PE
Cassiopea	Cassiopeia	Cassiopeiae	Cas	TH
Cavallet	Equuleus	Equulei	Equ	ET
Cefeu	Cepheus	Cephei	Cep	ET
Cigne	Cygnus	Cygni	Cyg	ET
Corona Boreal	Corona Borealis	Coronae Borealis	CrB	PE
Cotxer	Auriga	Aurigae	Aur	H
Dofí	Delphinus	Delphini	Del	ET
Dragó	Draco	Draconis	Dra	PET
Escut	Scutum	Scuti	Sct	E
Girafa	Camelopardalis	Camelopardalis	Cam	H
Guineueta	Vulpecula	Vulpeculae	Vul	ET
Hèrcules	Hercules	Herculis	Her	PE
Linx	Lynx	Lyncis	Lyn	HP
Lira	Lyra	Lyrae	Lyr	E
Llangardaix	Lacerta	Lacertae	Lac	TE
Llebrers	Canes Venatici	Canum Venaticorum	CVn	PE
Lleó Menor	Leo Minor	Leonis Minoris	LMi	PH
Óssa Major	Ursa Major	Ursae Majoris	UMa	P
Óssa Menor	Ursa Minor	Ursae Minoris	UMi	EP
Pegàs	Pegasus	Pegasi	Peg	TE
Perseu	Perseus	Persei	Per	HT
Sageta (Fletxa)	Sagitta	Sagittae	Sge	ET
Ofiüc (Serpentari)	Ophiuchus	Ophiuchi	Oph	E
Triangle	Triangulum	Trianguli	Tri	TH
Constel·lacions zodiacals
Àries	Aries	Arietis	Ari	TH
Taure	Taurus	Tauri	Tau	TH
Bessons	Gemini	Geminorum	Gem	H
Cranc	Cancer	Cancri	Cnc	HP
Lleó	Leo	Leonis	Leo	HP
Verge	Virgo	Virginis	Vir	PE
Balança	Libra	Librae	Lib	PE
Escorpió	Scorpius	Scorpii	Sco	E
Sagitari	Sagittarius	Sagittarii	Sgr	E
Capricorn	Capricornus	Capricorni	Cap	T
Aquari	Aquarius	Aquarii	Aqr	T
Peixos	Pisces	Piscium	Psc	TH
Constel·lacions australs
Altar	Ara	Arae	Ara	X
Ocell del Paradís	Apus	Apodis	Aps	X
Balena	Cetus	Ceti	Cet	T
Brúixola	Pyxis	Pyxidis	Pyx	HP
Burí	Caelum	Caeli	Cae	H
Ca Major	Canis Major	Canis Majoris	CMa	H
Camaleó	Chamaeleon	Chamaeleontis	Cha	X
Ca Menor	Canis Minor	Canis Minoris	CMi	HP
Cavallet de Pintor	Pictor	Pictoris	Pic	X
Centaure	Centaurus	Centauri	Cen	XP
Coloma	Columba	Columbae	Col	H
Compàs	Circinus	Circini	Cir	X
Copa	Crater	Crateris	Crt	P
Corb	Corvus	Corvi	Crv	P
Corona Austral	Corona Australis	Coronae Australis	CrA	E
Creu del Sud	Crux	Crucis	Cru	X
Eridà	Eridanus	Eridani	Eri	HX
Escultor	Sculptor	Sculptoris	Scl	T
Fènix	Phoenix	Phoenicis	Phe	XT
Forn	Fornax	Fornacis	For	TH
Gall Dindi	Pavo	Pavonis	Pav	X
Grua	Grus	Gruis	Gru	TX
Hidra Femella	Hydra	Hydrae	Hya	PEH
Hidra Mascle	Hydrus	Hydri	Hyi	X
Indi	Indus	Indi	Ind	X
Llebre	Lepus	Leporis	Lep	H
Llop	Lupus	Lupi	Lup	EX
Màquina Pneumàtica	Antlia	Antliae	Ant	PH
Microscopi	Microscopium	Microscopii	Mic	ET
Mosca	Musca	Muscae	Mus	X
Octant	Octans	Octantis	Oct	X
Orada	Dorado	Doradus	Dor	X
Orió	Orion	Orionis	Ori	H
Peix Austral	Piscis Austrinus	Piscis Austrini	PsA	T
Peix Volador	Volans	Volantis	Vol	X
Quilla	Carina	Carinae	Car	X
Rellotge	Horologium	Horologii	Hor	XH
Reticle	Reticulum	Reticuli	Ret	X
Serpent	Serpens	Serpentis	Ser	E
Sextant	Sextans	Sextantis	Sex	PH
Taula	Mensa	Mensae	Men	X
Telescopi	Telescopium	Telescopii	Tel	X
Triangle Austral	Triangulum Australe	Trianguli Australis	TrA	X
Tucan	Tucana	Tucanae	Tuc	X
Unicorn	Monoceros	Monocerotis	Mon	H
Vela	Vela	Velorum	Vel	PX

El cel de la primavera

El cel de l’estiu

El cel a l’estiu. Per a fer servir aquesta carta celeste, cal sostenir-la i girar-la de manera que la direcció cap on s’observa quedi a la part baixa: les estrelles que queden just sobre l’horitzó són les que seran visibles al cel. Els millors moments per a ferla servir són: principi de juliol, abans de l’alba; principi d’agost, a mitja nit; principi de setembre, al vespre. PNC Pol nord celeste. PNE Pol nord de l’eclíptica. PGS Pol galàctic sud. CG Centre galàctic. PGN Pol galàctic nord.

A. Bernal.

Malgrat la curta durada de les nits estiuenques, les temperatures agradables i el temps lliure fan que el cel d’aquesta part de l’any sigui el més accessible a l’observació i, potser, el que coneixen millor els astrònoms no professionals.

Durant l’estiu l’eclíptica apareix molt baixa sobre l’horitzó, la qual cosa fa que els objectes del sistema solar que es mostren en aquests mesos no ho facin en les condicions d’observació òptimes. El firmament de l’inici de les nits d’estiu és dominat per la Via Làctia. En aquesta època de l’any la línia visual es dirigeix cap a l’equador galàctic i, per aquest motiu, la banda nebulosa de la Via Làctia es pot observar amb tot el seu esplendor des de llocs prou foscos. A més, a l’estiu la Galàxia mostra la part orientada cap al centre galàctic i, per aquest motiu, l’abundància de nebuloses i cúmuls estel·lars resulta especialment alta. Malauradament, les zones més denses de la Galàxia queden molt baixes, perquè el centre galàctic és contingut a la constel·lació austral de Sagitari (Sagittarius). Tot i així, tant a ull nu com amb prismàtics les regions de les constel·lacions de l’Escut (Scutum), Sagitari i l’Escorpió (Scorpius) ofereixen bons exemples de la mena d’objectes que poblen el pla galàctic, com ara cúmuls oberts o nebuloses.

El paisatge estel·lar de l’estiu queda emmarcat pel conegut asterisme del Triangle d’Estiu, format per tres estrelles de primera magnitud que es veuen a cavall de la Via Làctia: Deneb (α Cygni) al Cigne (Cygnus), Vega (α Lyrae) a la Lira (Lyra) i Altair (α Aquilae) a l’Àguila (Aquila). Destaca molt especialment l’estrella Vega, clavada sobre un dels marges de la Via Làctia i una de les més brillants del firmament, de color blanc molt pur. A uns 25 anys llum de la Terra, és una de les estrelles més properes al Sol.

Cap a l’oest des de Vega, entre aquesta estrella i Artur hi ha un seguit de constel·lacions poc cridaneres però interessants.

En primer lloc es troba Hèrcules (Hercules), amb la seva figura traçada per estrelles febles que no fan justícia a la importància del mite grec relacionat amb el seu nom. Una mica més enllà apareix la Corona Boreal (Corona Borealis), un asterisme feble però delicat.

A l’altra banda de la Via Làctia, just al nord d’Altair, es veu una delicada figura que per la seva forma s’anomena el Dofí (Delphinus).

Més al sud del Triangle d’Estiu, la regió d’Ofiüc (Ophiuchus) es mostra especialment rica en cúmuls globulars (uns quants són observables amb prismàtics) i, a continuació, les impactants zones del centre galàctic amb les constel·lacions de Sagitari i l’Escorpió, amb la brillant estrella vermella Antares (α Scorpii) en un lloc molt destacat.

Directament al sud de Sagitari, si es disposa d’un horitzó prou obert, es pot arribar a veure la feble constel·lació de la Corona Austral (Corona Australis), que fa bona parella amb el seu equivalent boreal, la qual també es fa visible a l’estiu a latituds mitjanes de l’hemisferi nord.

El cel de la tardor

El cel a la tardor. Per a fer servir aquesta carta celeste, cal sostenir-la i girar-la de manera que la direcció cap on s’observa quedi a la part baixa: les estrelles que queden just sobre l’horitzó són les que seran visibles al cel. Els millors moments per a ferla servir són: a principi d’octubre, abans de l’alba; a principi de novembre, a mitja nit; i a principi de desembre, al vespre. PNC Pol nord celeste. PNE Pol nord de l’eclíptica. PGS Pol galàctic sud. ACG Anticentre galàctic.

A. Bernal.

La tardor presenta als observadors de les latituds mitjanes de l’hemisferi nord la part del cel potser menys atractiva. Tot i així, el firmament de setembre a novembre conté uns quants punts dignes d’atenció.

La Via Làctia encara mostra algunes de les seves parts més interessants. Tot i que les riques zones australs del centre galàctic ja queden fora de l’abast de l’observador, val la pena un recorregut a ull nu o amb prismàtics des del Cigne (Cygnus) fins a Cassiopea (Cassiopeia). El Triangle d’Estiu, format per Vega, Deneb i Altair, encara és accessible. Més al nord, la constel·lació de Cassiopea, amb el seu perfil semblant a la lletra M, comença a destacar entre les més característiques de l’hemisferi boreal.

El zenit de la tardor és ocupat pel gran Quadrat del Pegàs (Pegasus). Les seves dues estrelles més orientals, Alpheratz (α Andromedae) i Algenib (γ Pegasi), assenyalen amb prou precisió la posició del meridià zero celeste. L’extrem nord d’aquest costat del Quadrat pertany formalment a Andròmeda (Andromeda).

Seguint la línia corba formada per les estrelles Alpheratz, Mirach i Almach (α, β i γ Andromedae), s’arriba a la part del cel on es pot distingir, si és prou fosc, la galàxia d’Andròmeda, de les grans, la més propera a la Galàxia. El lloc exacte queda indicat, també, per la mena de punta de fletxa que formen les estrelles Schedar, Caph i Cih (α, β i γ Cassiopeiae). La galàxia d’Andròmeda és més fàcil d’observar si es fan servir prismàtics, però en teoria aquesta taca nebulosa situada a més de 2 milions d’anys llum de distància és visible a ull nu.

Al sud del Quadrat del Pegàs es veu l’asterisme, feble però curiós, de la Roda dels Peixos (Pisces), un pentàgon estel·lar proper al petit triangle, amb una quarta estrella al centre, que s’anomena el Gerro d’Aquari (Aquarius). A la tardor queden a l’abast algunes constel·lacions zodiacals de noms sonors però visualment poc destacades, com ara Peixos (Pisces), Aquari (Aquarius) o Capricorn (Capricornus). L’eclíptica queda en una posició intermèdia que pot permetre observar en bones condicions la Lluna i alguns planetes del sistema solar, que sempre apareixen prop d’aquest cercle màxim.

Tornant al Quadrat del Pegàs, si se segueix cap al sud la línia formada per les estrelles Scheat i Markab (β i α Pegasi) s’arriba a la regió celeste del Peix Austral (Piscis Austrinus), amb l’estrella Fomalhaut (α Piscis Austrini) situada en un lloc molt destacat. Aquesta regió correspon al pol galàctic sud i seria favorable per a la cerca amb telescopi de galàxies externes a la Galàxia, si no fos per la petita alçada que arriba a assolir sobre l’horitzó aquesta part del cel observada des dels Països Catalans. Quasi coincident amb el pol sud galàctic hi ha una de les galàxies més brillants d’aquesta zona, la galàxia de l’Escultor (Sculptor), visible amb prismàtics des de llocs prou foscos.

El cel de l'hivern

El cel a l’hivern. Per a fer servir aquesta carta celeste, cal sostenir-la i girarla de manera que la direcció cap on s’observa quedi a la part baixa: les estrelles que queden just sobre l’horitzó són les que seran visibles al cel. Els millors moments per a ferla servir són: principi de gener, abans de l’alba; principi de febrer, a mitja nit; principi de març, al vespre. PNC Pol nord celeste. PNE Pol nord de l’eclíptica. PGS Pol galàctic sud. ACG Anticentre galàctic. PGN Pol galàctic nord.

A. Bernal.

L’hivern ofereix un firmament ric i variat, que invita a la seva observació malgrat les condicions meteorològiques no sempre propícies. Tot i que els núvols són més freqüents en aquesta època de l’any, les nits clares i sense Lluna de l’hivern acostumen a mostrar una transparència excel·lent.

L’eclíptica creua el cel durant l’hivern a la seva màxima alçada. Això vol dir que els objectes mòbils del sistema solar, com ara la Lluna o els planetes, en cas de trobar-se en aquesta part del cel, es mostren en les seves condicions òptimes d’observació.

L’equador galàctic també ofereix una orientació favorable durant l’hivern, la qual cosa vol dir que la banda nebulosa de la Via Làctia es mostra en condicions acceptables. Tot i així, la part de la Galàxia visible en aquesta estació de l’any és la de l’anticentre galàctic, oposada al centre del sistema estel·lar, i per aquesta raó la Via Làctia resulta menys cridanera que durant l’estiu.

Cap al nord, i en plena Via Làctia, destaca la figura amb forma de M de Cassiopea (Cassiopeia). Entre Cassiopea i Andròmeda encara es pot observar la galàxia d’Andròmeda –assenyalada per les estrelles Schedar, Caph i Cih.

Entre Cassiopea i Perseu (Perseus), al llarg de la Via Làctia, es pot apreciar a ull nu el cúmul estel·lar doble de Perseu, un espectacle molt més atractiu si s’observa amb prismàtics.

A continuació, les constel·lacions del Cotxer (Auriga) i els Bessons (Gemini) contenen multitud d’estrelles brillants i cúmuls estel·lars accessibles amb prismàtics o petits telescopis.

Al sud del Cotxer hi ha la constel·lació de Taure (Taurus), amb l’estrella taronjosa Aldebaran (α Tauri) i els cúmuls estel·lars de les Plèiades i les Híades, observables a ull nu.

Més al sud apareix la que potser és la constel·lació més característica de l’hivern, Orió (Orion). Les seves tres estrelles centrals, el Cinturó d’Orió, estan clavades a l’equador celeste. D’elles penja la funda de l’espassa d’Orió on, amb prismàtics, es pot arribar a veure la famosa nebulosa d’Orió, la regió de formació estel·lar més important del firmament. L’espatlla del mateix costat de l’espasa i el peu oposat de la figura del caçador Orió són, respectivament, les brillants Betelgeuse i Rigel (α i β Orionis).

El cinturó d’Orió, perllongat cap a baix i a l’esquerra, condueix fins a l’estrella més brillant del firmament nocturn, Sírius (Sírius, α Canis Majoris), un astre blanc situat a poc més de 8 anys llum del Sol. La taronja Aldebaran i la blanca Sírius ocupen al cel ubicacions oposades respecte del cinturó d’Orió.

Al sud-oest de Taure hi ha la gran, però poc destacada, constel·lació de la Balena (Cetus). Al seu coll hi ha l’estrella Mira (o Ceti), una variable de llarg període, que és la primera estrella variable descoberta a la història; els seus cicles es poden seguir, si més no parcialment, sense instruments òptics.

La precessió dels equinoccis i les taules menorquines

L’aspecte del firmament en determinada estació de l’any observat des d’una regió concreta, però, no ha estat sempre el mateix. El moviment de desplaçament de l’eix de la Terra, conegut amb el nom de precessió dels equinoccis, fa que la posició dels pols celestes sobre el cel vagi canviant molt lentament amb el pas dels segles. Alhora, la ubicació de l’equador celeste, definit com a punt equidistant dels dos pols, també varia. El pol nord celeste descriu una circumferència completa al voltant del pol nord de l’eclíptica –situat a la constel·lació del Dragó (Draco)–, amb una amplitud aproximada de 24º i que triga uns 26.000 anys a completar un cicle.

Aquest desplaçament del pol nord celeste i de la línia de l’equador celeste indueix, amb el pas dels segles, canvis en el panorama observable. En primer lloc, les parts del firmament característiques d’una estació de l’any passen a observar-se en l’estació següent al cap d’uns 6.500 anys. A més a més, el lent moviment dels pols celestes i l’equador implica que hi ha parts del firmament que ara no s’arriben a veure des d’aquestes latituds però que seran accessibles d’aquí a uns segles, i a l’inrevés.

Aquest fet resulta especialment rellevant per a l’estudi dels monuments megalítics aixecats fa molts segles. En concret, l’investigador arqueoastronòmic britànic Michael Hoskin (n. 1930) va comprovar que la precessió dels equinoccis aclareix el motiu pel qual, a Menorca, pràcticament totes les construccions de l’edat del bronze conegudes com taules són construïdes sobre llocs amb una visió perfecta del mar, i orientades cap a l’horitzó sud. Els càlculs indiquen que aquesta cultura, una de les més destacades de la prehistòria dels Països Catalans, orientava aquestes construccions cap a les constel·lacions de la Creu del Sud (Crux) i del Centaure (Centaurus), ara impossibles d’observar però que en aquella època, al voltant de l’any 1.000 aC, oferien una vista espectacular de la zona baixa del cel cap al sud de Menorca. Aquesta circumstància posa en relleu possibles connexions de la cultura talaiòtica balear amb altres cultures mediterrànies que també identificaven, segons hi ha constància, aquestes estrelles amb deïtats.