Amb vista a la defensa mútua, hom establí un comandament unificat per a llurs exèrcits, encapçalat per un mariscal soviètic amb residència a Moscou i sota la supervisió d’un consell polític consultiu; a més, hom decidí que periòdicament es reunirien els vuit ministres de defensa. De fet, el Pacte constituí la resposta del bloc comunista a la formació de l’OTAN per part de les potències occidentals i al rearmament d’Alemanya. Albània se’n separà el 1968, arran de la invasió de Txecoslovàquia duta a terme per les tropes d’aquest pacte però sota les ordres de Moscou, amb què es demostrà que el conveni era d’un signe netament soviètic. Altrament, en les converses sobre desarmament celebrades en començar la dècada dels noranta, no intervingueren països com Polònia, Hongria, etc., que aleshores ja havien assolit un règim democràtic o que havien entrat dins l’esfera occidental (República Democràtica Alemanya), la qual cosa representava de facto la fi del Pacte, fi, tanmateix, que es féu oficial l’any 1991.