Comte d’Ormesson, pertanyia a una de les famílies de l’aristocràcia francesa. Fill d’ambaixador, s’educà a l’estranger i es llicencià en lletres i història a l’École Normale Supérieure de París. Agregat de filosofia, durant molts anys compaginà el seu treball a la UNESCO, com a president del Consell Internacional de la Filosofia i les Ciències Humanes (1992-96), amb diferents càrrecs en ministeris del govern francès. Fou director general de Le Figaro (1974-77) i, des del 1973, pertangué a l’Académie Française.
Situat entre el naturalisme francès i el castellà, presentà les xacres morals de l’alta burgesia xilena, producte del ràpid creixement econòmic en el pas del s. XIX al s. XX. Un idilio nuevo (1900), Casa grande (1908), En familia (1912), Tronco herido (1929) i Playa negra (1947) en són les mostres més interessants.
Vida i obra
Dins un caire realista o psicològic, publicà els contes Cavalcades (1949, Premi Concepció Rabell, Montevideo) i Reflexos (1951, Premi Josep Trueta dels Jocs Florals de Londres), a més de les novel·les Retorn a la vall (1950), Cop de porta (1980), Contradansa (1982), Petjades sota l’aigua (1984), Molts dies i una sola nit (1985),
Vida i obra
Estudià dret a la Universitat de Barcelona i es doctorà a Madrid amb la tesi Genealogía ideal del Imperialismo. Teoría del Estado Héroe (1905). El 1903 participà en el Primer Congrés Universitari Català, on intervingué amb una ponència que tractava de l’extensió dels ensenyaments especulatius, tot proposant la creació d’una facultat laica de teologia separada de la de filosofia, en una intervenció molt crítica amb la situació dels estudis filosòfics tradicionals dins l’àmbit català.
Fou catedràtic d’humanitats als instituts de Tarragona i Barcelona. Publicà obres d’ensenyament del llatí i del castellà, la novel·la La dama de las conspiraciones (1861) i l’assaig Historia de las escuadras de Cataluña (1859, 1876, traduïda al català en 1920-21).
Fou director i propietari d'El Imparcial i més tard promotor del diari El Sol, portat intellectualment pel seu fill J. Ortega y Gasset. Els diaris de la seva propietat foren portaestendards de les idees de la Generació del 98. Com a escriptor conreà la novel·la (La cigarra, 1879), el teatre i les narracions de viatges.