Exiliat temporalment a Nèustria, perquè caigué en desgràcia, assumí de nou el càrrec, a la mort de Dagobert (639), durant el regnat de Sigebert II.

Net de Pipí de Landen, fou duc d’Austràsia i, a la mort de Dagobert II (678), dominà tot el regne. Vençut pel neustrià Ebroí (680), reeixí més tard a apoderar-se de Nèustria amb la victòria de Testry (687) sobre Teodoric III i esdevingué majordom únic i veritable senyor d’Austràsia i de Nèustria. Feu replegar els frisons més enllà del Rin i els envià, per evangelitzar-los, Willibrord (695). Designà com a successor el seu net Teodobald.

Fill de Carles Martell i de Rotruda. El seu pare, en morir (741), li deixà el seu càrrec de majordom del palau i Borgonya, Nèustria i Provença, mentre el seu germà Carloman rebia igualment el càrrec de majordom i Austràsia, Suàbia i Turíngia. Fins el 747 compartí el poder amb el seu germà i ambdós lluitaren contra llur germà consanguini Gripó i es repartiren el seu petit domini.

Comtessa de La Fayette. Dama d’honor a la cort de Versalles, publicà anònimament diverses novel·les, entre les quals es destaca La princesse de Clèves, prototipus de la novel·la clàssica i psicològica, obra mesurada, de forma rigorosa i exempta d’efectismes. Hom hi pot veure la tradició novel·lesca francesa matisada per l’absolutisme de Lluís XIV i sobretot per la influència del jansenisme, que esborren gairebé del tot l’idealisme tradicional.

Es formà amb Fiorenzo di Lorenzo en l’ambient de l’escola úmbria i col·laborà amb Il Perugino en les taules de la Vida de Sant Bernadí (1473, Galleria Nazionale dell’Umbria, Perusa) i en els frescs de la Capella Sixtina (1481-83, Vaticà); la influència d’aquest darrer conduí el seu estil vers una execució més subtil del paisatge (1492-94, frescs de les Sales Borja, Vaticà, i de la capella Bufalini, Santa Maria d’Aracoeli, Roma).

Genealogista. Fill i hereu de Felip Galceran de Castre-Pinós de So, vescomte d’Évol. Vescomte d’Évol, primer comte de Guimerà (1599), senyor de les baronies de la Roca, Fréscano, Vicieu i Albero de los Moros. S'intitulà duc de Vilafermosa i de Luna, ducats que pledejava. Fou majordom del rei. Autor de Tablas demostrativas de los antiguos y modernos condes de Ribagorza i Sumario genealógico de la casa de Pinós, conegut com a Nobiliari del comte de Guimerà.

Senyor de Seró, Rialb i la Torre Salbana, que heretà dels Alentorn per la seva línia materna. Germà de Josep Galceran de Pinós i de Rocabertí. Com ell, intervingué en la política barcelonina de la darreria del segle XVII i també es passà al bàndol austriacista. Preparà la conspiració del 1704 i el 1705 fou premiat pel rei arxiduc Carles III amb el títol de marquès d’Alentorn. Durant el setge de Barcelona del 1706 aconduí a la ciutat reforços des de Girona. Fou coronel del regiment de la diputació de Barcelona fins el 1707. Més tard lluità al front de Lleida.

Era senyor de les baronies de Pinós, Bagà, etc, com el seu pare Galceran (IV) de Pinós. Prengué part en una expedició amb l’exèrcit reial a València el 1255, segurament per sufocar alguna de les revoltes sarraïnes encapçalades per Al-azraq. El 1266 participà també en la conquesta del regne de Múrcia feta per Jaume I, el qual li encomanà després la guarda d’una part de la frontera valenciana, a Biar, juntament amb altres tres cavallers.

Era senyor dels castells i les baronies de Pinós (Galceran IV de Pinós), Vallmanya, Tàrrega, Gaià, Sant Jaume, l’Espà, Gósol, Saldes, Quer Foradat, Llo, Gisclareny, Alguaire, Albesa, Lillet, la Guàrdia, Talteüll i Fórnols, aquest empenyorat a Galceran per la comtessa Aurembiaix d’Urgell, i els llocs de Bagà, Gavarrós, Brocà, Barrat, Vilanova, la vall de la Vansa i diversos béns als Prats i a la Manresana i als castells de Josa, Sant Martí dels Castells, Cava, Ansovell i Queralt

De família aristocràtica, sembla que s’educà literàriament a Atenes. Viatger i cosmopolita, a Sicília fou hoste dels tirans Hieró de Siracusa i Teró d’Agrigent, en el transcurs d’un viatge (476-475 aC) que marcà la seva consagració com a poeta panhel·lènic.