Format per la Revolució, eslavòfil enamorat de la Rússia antiga i crític del bolxevisme (Krasnoje derevo, 'Caoba’, 1929), evolucionà a posicions netament soviètiques (Mašiny i volki, 'Les màquines i els llops’, 1925), tendència manifesta sobretot a la seva obra principal: Volga vpadajet v kaspijskoje more (‘El Volga desemboca a la mar Càspia’, 1930).

Desertor de la guerra del 1914, passà a residir a Barcelona i el 1921 fou elegit en nom dels grups anarquistes catalans delegat al congrés constitutiu de la Internacional Sindical Roja a Moscou. El 1924 se n'anà a l’Argentina, i no tornà a Barcelona fins el 1936, però mantingué sempre una estreta relació amb la premsa i les editorials llibertàries del Principat i el País Valencià (especialment amb el grup d’"Estudios”). El 1953 s’instal·là a París.

Dedicat a l’art gairebé des d’infant, es formà a Barcelona i a París. Integrat en la Colla del Safrà, fou amic de joventut d’Eduard Marquina —que esdevingué cunyat seu— i de Luis de Zulueta.

Fill de Ricard Pichot i Gironès, el 1946 la seva família s’establí a Sant Sebastià, on fou deixeble de Juan Núñez Fernández. El 1964 s’instal·là a Cadaqués, on residí des d’aleshores. Partí d’un postimpressionisme, però aviat canvià radicalment el seu estil i es dedicà a pintar composicions, al·legories i éssers antropomorfs inspirats en el paisatge rocós del cap de Creus, influenciat pel surrealisme i per determinats corrents del barroc. Exposà a Sant Sebastià, Bilbao, Lisboa, Madrid, París i Barcelona.

De família de músics, com a actor se centrà inicialment en el teatre, i formà part de la companyia d’avantguarda Théâtre de Babylone, gestionada com a cooperativa obrera. Debutà en el cinema el 1945, i actuà en papers poc rellevants fins el film Le mépris (1963), de Jean-Luc Godard, amb el qual obtingué reconeixement. Des d’aleshores es convertí en un dels actors més sol·licitats del cinema europeu, especialment francès i italià.

Fou campió de l’URSS els anys 1959 i 1961, i campió del món el 1963 i el 1969. Practicava un joc posicional i extremament defensiu.

Suposat autor de la monumental sàtira menipea anomenada Satiricó, sol ésser generalment identificat amb un aristòcrata romà —citat per Tàcit— que fou procònsol a Bitínia i se suïcidà després d’haver participat en la conspiració de Pisó (66 dC).

Derrotà Catilina prop de Fiesole i, a Hispània, com a legat de Pompeu (54-49 aC), combaté Cèsar en la campanya d’Ilerda fins que fou derrotat i hagué d’abandonar la província. En morir Pompeu, fou un dels millors generals que organitzaren la resistència a l’Àfrica i vencé Cèsar amb la cavalleria dels númides a la batalla de Ruspina (46 aC). Poc després, derrotat a Tapsos, s’occí o es féu occir per Juba.

Estudià juntament amb el seu germà Olof a Wittemberg, a l’escola de Luter. De retorn, fou professor a Uppsala (1527) i des del 1531 arquebisbe d’Uppsala, sense comptar per res amb Roma. Esdevingué l’organitzador de la nova església sueca, traduí íntegrament, amb el seu germà, la Bíblia (1541), publicà l’himnari (1555) i les ordenances (1561). Es destacà també la seva obra històrica, amb una crònica de Suècia (1559).

Estudià a Rostock, Leipzig i Wittemberg (1516); fou diaca a Strängnäs i director de l’escola catedralícia. En ésser acusat d’heretgia, GustauI Vasa, de qui era conseller, el féu secretari de la ciutat d’Estocolm i després canceller del regne (1531-33); condemnat a mort pel rei i indultat —s’oposava a l’intervencionisme del rei en l’església— (1539), fou pastor principal d’Estocolm (1543). Des del 1526, que publicà la traducció del llibre de pregàries de Luter, fins a la seva mort, escriví nombroses obres, entre elles també peces dramàtiques.