La delicada salut i les escasses aparicions en públic del president, Abdelaziz Bouteflika, van marcar la vida política del país. Fa anys que s’especula sobre possibles successors, amb rumors intermitents que el seu germà Said pugui postular el càrrec. Tampoc es descarta que l’actual president opti a la reelecció en un cinquè mandat en les eleccions previstes per al 2019.
El 4 de maig, Algèria va celebrar eleccions legislatives. Només el 35% dels votants inscrits van participar-hi, vuit punts menys que en les anteriors eleccions. De fet, la taxa de participació va ser el principal centre d’atenció en aquests comicis, ja que van sorgir campanyes espontànies de ciutadans i líders d’opinió que demanaven no prendre-hi part, amb l’objectiu de mostrar, així, el descontentament amb el sistema. Això va provocar tal nerviosisme que l’Estat va encarregar a diversos personatges famosos que repliquessin amb missatges per cridar els algerians a les urnes.
El resultat de les eleccions es va traduir amb un lleuger avantatge del Front d’Alliberament Nacional, l’antic partit únic, i un creixement del Reagrupament Nacional per la Democràcia, també en l’òrbita governamental. Entre els dos partits van mantenir la majoria absoluta al Parlament. L’oposició va quedar formada per partits islamistes, forces d’esquerres i petits partits locals amb poca o nul·la capacitat de plantejar una alternativa política.
Amb el nou parlament constituït, l’altre focus d’atenció va ser el relleu al capdavant del Govern i d’alguns ministeris, interpretat sempre en clau de quin segment s’estava col·locant millor en la cursa per a la successió de Bouteflika. Durant l’any, Algèria va tenir tres primers ministres: Abdelmalek Sellal, Abdelmadjid Tebboune i Ahmed Ouyahia. En un país on el poder es descriu sovint com una “capsa negra”, aquests canvis també es van llegir com una lluita entre clans. La pèrdua de confiança en Tebboune sembla que es va produir després d’algunes decisions en l’àmbit comercial que van entrar en contradicció amb els interessos de persones influents dins del règim.
L’altra gran preocupació d’Algèria va ser el combat contra grups gihadistes. Durant el 2017, es van produir diversos incidents amb víctimes mortals. La majoria, en operacions de les forces de seguretat, com les d’Azazga (gener), Bouïra (febrer), Dellys (març) Medila, Skikda i Constantina (juny), Guraia (juliol) i Bugia (octubre). El 31 d’agost, l’organització Estat Islàmic va reivindicar un atemptat contra una comissaria de policia a Tihert, que va provocar dues víctimes.
La immigració també va guanyar rellevància, amb un augment de les arribades a les costes espanyoles del que a Algèria es coneix com harraga (immigrants irregulars). La majoria d’embarcacions procedents de les costes algerianes, que transporten africans subsaharians però també ciutadans algerians, van arribar a la regió de Múrcia. També cal destacar que el Govern algerià va decidir a principis de juny acollir un grup de 40 refugiats sirians que es trobaven atrapats a la frontera amb el Marroc. En canvi, a partir de l’agost va expulsar més de 3.000 immigrants subsaharians cap al Níger.
En l’àmbit internacional, el fet més destacat va ser l’enèsima crisi bilateral amb el Marroc. A l’octubre, el ministre d’Afers Estrangers, Abdelkader Messahel, va afirmar públicament que els bancs marroquins “reciclen” els diners de l’haixix i que l’aerolínia Royal Air Maroc transporta “alguna cosa més que passatgers”.