© UN Photo / Evan Schneider
Els islamistes moderats del Partit de la Justícia i el Desenvolupament (PJD) van guanyar les eleccions legislatives del 7 d’octubre, obtenint 125 escons dels 395 del Parlament –18 més que en les eleccions del 2011–. Aquests resultats van permetre al primer ministre i secretari general del PJD, Abd al-Ilah Binkiran, renovar el mandat amb un Govern de coalició. En segona posició es va situar el Partit Autenticitat i Modernitat (PAM) –partit oficialista molt vinculat al Palau Reial–, amb un total de 102 representants, seguit del Partit de la Independència (Istiqlal), amb 46. El moviment Justícia i Espiritualitat –agrupació islamista il·legalitzada però tolerada per les autoritats– va tornar a demanar l’abstenció en els comicis. Com és habitual, el nivell de participació va ser baix (43%), un fet que sol interpretar-se no tant com un signe d’apatia sinó de desconfiança cap al procés polític.
La política exterior del Marroc va haver d’afrontar tres proves complicades. La primera va ser l’enfrontament amb les Nacions Unides després que el seu secretari general, Ban Ki-moon, es referís a la presència marroquina al Sàhara Occidental com a "ocupació". La segona va ser l’intent de diversificar les aliances internacionals. Al principi de maig el Marroc va signar un acord d’associació estratègica amb la Xina, interpretat com un intent de trobar nous suports en les pretensions de sobirania sobre el Sàhara Occidental, a la vegada que va multiplicar els contactes amb els països africans per a reintegrar-se en la Unió Africana. Finalment, entre el 7 i el 18 de novembre, va acollir la conferència internacional COP22 a Marràqueix, que tenia l’objectiu de perfilar amb més detall les estratègies per a complir els objectius fixats a l’acord de París per a frenar l’escalfament global.
Les protestes ciutadanes també van marcar l’agenda política i social. Des de l’octubre del 2015, i durant 6 mesos, una vaga de professors públics va mobilitzar més de 10.000 mestres afectats per la decisió del Govern de deixar-ne sense feina 3.000 que ja havien aprovat l’oposició d’accés a les places docents. Al gener, la detenció de 6 periodistes acusats d’atemptar contra la integritat de l’Estat va generar protestes en defensa de la llibertat d’expressió. L’any 2016 també van augmentar les mobilitzacions entorn a la comunitat LGBT. L’atac contra una parella d’homes al domicili d’un d’ells a Beni-Mellal, al principi de març, i la posterior condemna a presó contra una de les víctimes i no contra els agressors, va generar diferents protestes a favor i en contra de la decisió judicial. Finalment, al novembre van tenir lloc mobilitzacions multitudinàries a la regió del Rif, però també a altres ciutats del país com Casablanca, Fes, Tànger, Rabat i Marràqueix, després de la mort d’un venedor de peix a la ciutat d’Al-Hoceima que va ser triturat per un camió de les escombraries quan tractava de recuperar la mercaderia que li havia confiscat la policia. Per a apaivagar les massives manifestacions, la monarquia i el Govern van acordar que calia investigar si s’havia produït un cas d’abús policial o si membres de la policia eren responsables de la mort d’aquest ciutadà.
Sàhara Occidental
El 31 de maig de 2016 va morir Mohamed Abdelaziz, president de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) i líder del Front Polisario des del 1976. El 9 de juliol, el Polisario va escollir Ibràhim Galí successor en els dos càrrecs, amb el suport del 93% dels seus membres. Galí havia estat ministre de Defensa durant la guerra amb el Marroc i Mauritània, ambaixador a Espanya i Algèria i se’l considera representant de la línia dura d’aquesta organització. Hi ha contra ell una querella criminal oberta davant de l’Audiència Nacional Espanyola, acusat de genocidi, tortures i desaparicions forçoses comeses entre el 1976 i el 1987.
El Sàhara Occidental va adquirir durant l’any més centralitat en l’agenda internacional. La primera setmana de març, el secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, va visitar els camps de refugiats sahrauís a Tindouf en el marc d’un viatge oficial, en què no s’incloïen visites ni a Al-Aaiun ni a Rabat, i en declaracions va qualificar la presència marroquina al Sàhara Occidental com a "ocupació". Això va generar una queixa diplomàtica formal del Marroc –que va acusar les Nacions Unides de no ser neutral ni imparcial– i l’expulsió el dia 20 de març de més de 70 integrants de la Missió de les Nacions Unides pel Referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO). Malgrat tot, el Consell de Seguretat va decidir el 29 d’abril ampliar un any més el mandat de la missió i va exigir al Marroc la readmissió del personal expulsat.
L’altre escenari de conflicte diplomàtic va ser la Unió Africana. L’any 1984 el Marroc s’havia retirat d’aquesta organització com a protesta per l’acceptació de la RASD com a membre. Tanmateix, els interessos africans del Marroc s’han anat enfortint i Rabat va voler posar fi a aquesta anomalia. En aquest intent va tenir èxits i fracassos. A la cimera de Kigali, el 18 de juliol, els responsables marroquins van afirmar que ja tenien el suport de 28 països africans. No obstant això, a la cimera euroafricana de Malabo del mes de novembre, el Marroc no va aconseguir que un nombre significatiu de països àrabs li fessin costat en la seva demanda de boicot per la presència de la RASD. Va destacar la presència d’Egipte, que va confirmar un acostament entre el Caire i Alger en altres fronts, fet que està beneficiant indirectament les posicions sahrauís.
El conflicte al Sàhara també va condicionar les relacions econòmiques entre el Marroc i la Unió Europea. Al desembre, el Tribunal Europeu de Justícia va dictar una sentència que considera que no són aplicables al territori del Sàhara Occidental els acords en matèria agrícola i pesquera firmats amb la UE. També es van produir tensions entre Rabat i el Govern suec, que ha mantingut posicions prosahrauís, per exemple, impedint a principi d’any l’obertura d’una botiga IKEA al Marroc. Finalment, el Govern socialdemòcrata suec va cedir i va aparcar la promesa de reconeixement.