Presentat al senat per Adrià, el succeí i imposà la disciplina. Dèspota il·lustrat, es guanyà les classes cultes, vigilà que l’execució del dret fos humanitària i mantingué la religió tradicional. Es preocupà de l’economia i a la seva mort deixà una fortuna considerable. No es mogué mai d’Itàlia i reprimí les rebel·lions a les províncies per mitjà dels seus legats. Amb ell, l’Imperi arribà a l’apogeu. El 139 adoptà Marc Anni Ver, el futur Marc Aureli, que havia d’ésser l’últim dels grans emperadors de la dinastia dels antonins.

D’ençà del 1946 dissenyà diferents avions de transport, l’èxit dels quals féu que el 1962 fos nomenat cap de disseny de la indústria aeronàutica soviètica. Fou membre del PCUS, des del 1945, i membre del Soviet Suprem del 1958 al 1966.

Començà la seva obra el 1944, i des d’aleshores, amb un estil proper a la tradició de Čekhov, abordà temes socials a través d’una fórmula gairebé sempre lírica. Destaquen Vesna (‘Primavera’, 1950), Po dorogam idut mašini (‘Els cotxes van pels camins’, 1951), Delo bylo v Penkovo (‘Succeí a Penkovo’, 1956), Razorvannyj rubl' (‘El ruble esquinçat’, 1966) i Trudnyj den (‘Dia atrafegat’, 1978).

Membre del partit bolxevic, el 1917 dirigí la presa del Palau d’Hivern de Petrograd (actual Sant Petesburg), on arrestà el govern provisional. Fou vicepresident del consell de comissaris del poble, i ambaixador a Txecoslovàquia. Estigué directament relacionat amb Trockij. Durant la Guerra Civil Espanyola, fou cònsol general de l’URSS a Barcelona (1936-38) i prengué part activa en els fets de maig del 1937 en aquesta ciutat. En tornar a l’URSS, suspecte de trotskisme, fou sotmès a un procés polític i executat. Fou rehabilitat després del 1956.

Capellà cantor dels Reis Catòlics (1489) i mestre de capella del príncep Don Juan. Canonge de Granada el 1499, i rector de la seva parròquia d’Azpeitia des del 1504, sense perdre, amb tot, el seu càrrec a la cort. En les seves composicions (una missa, motets, Magníficat, Salve, Romança) utilitzà sovint melodies populars.

Pel seu estil grandiós, es un dels més destacats representants del manierisme de Miquel Àngel a la península Ibèrica. Treballà especialment al País Basc i a Aragó. Col·laborà en el retaule major de la catedral de Burgos (1578) i sobresortí en els retaules de la Trinitat, a la catedral de Jaca (~1578), de Sant Miquel, a la seu de Saragossa (~1580), i de l’església parroquial de Tafalla. Creà escola, que es mantingué durant bona part del s XVII.

És autor de l’epístola en vers Llàgrimes del Khorāsān, gènere poc freqüent en la literatura persa, motivada pel fet que Sanǧar caigué presoner de les tribus turques de Guzz. Bé que poc menys que desconegut a Occident, és considerat el millor panegirista de la literatura persa.

Fou primer geògraf reial (1719) i membre de l’Académie des Inscriptions et Belles-Lettres i de l’Académie des Sciences. La seva cartografia és el resultat de l’avaluació crítica de totes les fonts de què disposava. L’obra més important d’Anville és el conjunt de mapes de la Description géographique de la Chine del jesuïta J.B. du Halde (1735). Publicà els seus mapes més importants en un Atlas Géneral (1737-1780).