Des del 1908 residí a París; el 1923 anà a viure als EUA. A partir del 1912 es dedicà principalment a la recerca d’una estilització de tendència abstractiva, bàsicament naturalista, i des del 1920 s’interessà per unes construccions de ritmes geomètrics a base d’interseccions de moviments circulatoris per plans per tal d’evocar figures humanes (tors femení) més o menys imaginàries; més tard (1922) retornà a un depurat classicisme. És un dels representants de la investigació cubista en l’escultura.

Res no és sabut de la seva vida, tret del seu nom i càrrec, que ell mateix diu en la seva obra, la qual reflecteix també la seva extraordinària cultura i erudició. El Libro de Buen Amor (del qual només es conserven tres còpies manuscrites, mancades d’alguns fulls) fou redactat el 1330 i retocat en versió definitiva el 1343. És una obra heterogènia, composta d’elements en aparença aïllats, però que s’estructuren al voltant d’una línia unitària, accentuada pel to general d’ironia i tècnica paròdica.

Residí força temps en els regnes de la corona de Catalunya-Aragó, i ocupà un càrrec a la catedral de Toledo. Escriví unes Vidas de San Isidoro y San Ildefonso, una Atalaya de las Crónicas, de caràcter històric, i el Corbacho o Reprobación del amor mundano, que és la seva obra més coneguda; és dividida en quatre parts: la primera, contra la luxúria, la segona, contra les dones, i la tercera i la quarta parlen de la disponibilitat dels homes envers l’amor.

Li han estat atribuïts l’Etiòpida i La destrucció d’Ílion, poemes èpics que expliquen el setge de Troia des del punt on s’atura la Ilíada.