Professor de filosofia (1752) i teologia (1761) a Cervera; el rei Carles III l’envià amb encàrrec especial al regne de Quito i al Nou Regne de Granada, després del qual reprengué el magisteri cerverí. Hom li deu bona part del renaixement tomístic a Catalunya; la seva obra cabdal és la Universa Philosophia aristotelico-thomista (Cervera 1758). En deixà d’altres de manuscrites.
Vida i obra
Estudià magisteri a València, on formà part del grup de poetes entorn de la revista Múrice. Fou membre fundador de la revista Cairell (1979-82), vicepresident de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (1981-85) i del Centre Català del PEN Club, i assessor dels Encontres d’Escriptors del Mediterrani de l’Ajuntament de València.
Paleta, milità a la CNT des de la seva creació i formà part del comitè regional de Catalunya en diverses ocasions. Participà entre el 1916 i el 1920 en diversos comitès de vagues (com la de La Canadenca) i ocupà la presidència del Sindicat Únic de la Construcció (1918-20). S'exilià el 1923. El 1931 s’adherí a Esquerra Republicana de Catalunya i formà part del grup de redacció de Mall; el 1939 s’exilià novament. Fou president del Centre Català de Caracas (1949-50) i el 1965 tornà a Catalunya. És autor de Records i experiències d’un dirigent de la CNT (1975).
Fou professor de castellà a Liverpool (1939-40), al Trinity College de Dublín (1940-45) i a Sheffield (1953-80). Fou especialista en la literatura dels segles XV-XVII a la península Ibèrica. A més de breus estudis sobre Tirant lo Blanc, és autor de The Heroic Poem of the Spanish Golden Age (1947), d’una edició crítica de Luis de Camões: Os Lusíadas (1973) i d’estudis crítics sobre Amadís de Gaula (1976), entre altres publicacions.
Dirigí la publicació bilingüe El Telégrafo Catalán (1878-81). És autor de l’estudi La electricidad explicada sucintamente según. . . la física (1878), d' El santuario de San Sebastián (1881 i 1917) i d’un Estudio crítico sobre las tragedias de Víctor Balaguer. Deixà inèdites també poesies en castellà i català.
Deixeble de Ghirlandaio, continuà, juntament amb Giulio Romano i G.F.Penni, l’obra de Rafael a les llotges del Vaticà. La seva estada a Gènova, on participà en la decoració al fresc del Palazzo Doria, donà lloc a la consolidació i al desenvolupament de l’escola manierista genovesa.
Fou canceller del regne de Sicília i protonotari de la cort de Frederic II. Il·lustre jurista, dedicat al problema de la reforma de l’Església (en dóna testimoni el seu Epistolario latino), fou també destacat poeta de l’escola siciliana i excel·lí com a mestre de l'ars dictandi.
Catedràtic a les universitats d’Oviedo, Saragossa i Madrid, exercí també diversos càrrecs públics. Fundà societats en règim de cooperativa com la Mutualidad en el Fomento de las Artes. Fou l’iniciador del cens de la població espanyola a Amèrica. Escriví: Tratado elemental de estadística (1873), El movimiento cooperativo (1890), Tratado de hacienda pública y examen de la española (1900).
Centrà la seva activitat a Llombardia: Villa Reale a Monza (1777) i especialment a Milà, on reformà al Palazzo Reale en estil neoclàssic (1769-78), i projectà el Palazzo Belgioioso (1777), una de les seves obres més belles, el Teatro alla Scala (1776-78) i altres palaus. Urbanitzà la Piazza del l’Arcivescovado (1780), projectà la Via Santa Radegonda (1783) i els jardins públics construïts a Milà entre el 1782 i el 1787.
Documentat a Florència el 1439, estudià amb Masaccio i col·laborà amb Domenico Veneziano. La seva activitat es desplegà, però, a Arezzo, Ferrara, Rímini, Roma i particularment a Urbino. Les primeres obres conservades són el Baptisme de Crist (~1440-45, National Gallery, Londres) i el Políptic de la Misericòdia (1445-62, Pinacoteca Communale, Sansepolcro), on és palès el protagonisme de la figura humana en paritat amb la natura, segons la línia marcada per Masaccio.