Primer marquès de Pidal. Liberal i amic de Riego, fou empresonat per la reacció absolutista i exiliat a París (1840). Ministre (de la governació i d’estat) amb Narváez i Isturiz, impulsà una reforma dels correus i les presons. Fou també ambaixador a Roma. Escriví una Historia de las alteraciones de Aragón (1862-63) i diversos estudis sobre literatura castellana medieval.
L’any 1962 s’introduí en Els Setze Jutges com a guitarrista de Miquel Porter i poc després formà el conjunt Els Quatre Gats, que tingué un considerable ressò.
Fill d’un petit fabricant de tints i pintor afeccionat, amic íntim i veí de Simó Gómez. Passà per Llotja i per l’acadèmia Martínez Altés. Treballà d’aprenent a la litografia Gual, i Adrià Gual l’introduí vers el 1895 a l’acadèmia Borrell, on fou condeixeble dels integrants del grup d’El Rovell de l’Ou. Col·laborà a la revista manuscrita Il Tiberio, on dibuixava i feia crítica d’art (1896-98). El 1895 ja participà en una col·lectiva a la Sala Parés, i l’any següent a l’Exposició de Belles Arts Barcelonina.
Llicenciat a Barcelona el 1946 i doctorat a Madrid el 1952, catedràtic de fisiologia de les universitats de Granada (1957) i Saragossa (1958), de la qual fou degà (1977-80) i on es retirà el 1991, treballà a Houston sobre temes de biofísica i pedagogia de la fisiologia. És autor, entre altres, de Lecciones de Bioquímica, Lecciones de Fisiología i d’un text de química física. Fou també el primer director del Col·legi Universitari d'Osca (1973) i membre (1983) de la Reial Acadèmia de Medecina de Saragossa.
Deixeble de Josep Llimona i de la Llotja de Barcelona. S'establí un temps a París el 1910, i hi fou societari del Salon d’Automne. Participà en exposicions oficials barcelonines i guanyà el primer premi de medallons amb l’efígie de Pi i Margall (1932). Exposà a La Quinzaine d’art espagnol de París (1942) a la Galerie Charpentier. Hi ha obres seves a París i a Nova York. Es caracteritzà per una simplificació primitivista de la realitat força insòlita dins l’art català de l’època.
Catedràtic de filologia romànica de la Universitat de Colònia, fou un gran estudiós de temes d’onomàstica, singularment de la península Ibèrica: Os nomes de santos tradicionais hispânicos na toponímia peninsular (1950), Hispano-gotisches Namenbuch (1970), en col·laboració amb Dieter Kremer, i Zum Ursprung des Namens Katalonien (1978), amb especial dedicació al galaicoportuguès: Os nomes germânicos na toponímia portuguesa (1937) i Miscelânea d’etimologia portuguesa e galega (1948). Fou membre de l’Acadèmia Gallega i de la Portuguesa.
Afiliat al partit socialdemòcrata (1895), en finir la Primera Guerra Mundial s’adherí al moviment espartaquista i col·laborà a fundar el partit comunista alemany (1918), del qual esdevingué membre del comitè central. Diputat al Reichstag (1928-33), en triomfar els nazis s’exilià a París (1933) i a Moscou (1939). President de la República Democràtica Alemanya (1948), exercí el càrrec fins a la mort.
Estudià lleis. Fou membre de la milícia nacional (1820). Afiliat (1833) al partit moderat, fou secretari de la diputació i diputat a corts (1846).
Paginació
- Pàgina anterior
- Pàgina 2299
- Pàgina següent