Quan rebé el poder hagué de sufocar amb l’ajuda dels gallecs un intent d’usurpació del tron per part del comte de palau Nepociano, el qual secundaven forces asturs. Més tard féu cara a una nova revolta, aquest cop capitanejada pels nobles Aldroito i Piniolo. Fou el constructor de Santa María del Naranco i San Miguel de Lillo. Afrontà els pirates normands a la Corunya (844) i dues expedicions sarraïnes: una contra Lleó (846) i l’altra contra Àlaba (848).
Resident a l’Espluga de Francolí (Conca de Barberà). Actiu al monestir de Poblet, on, contractat per l’abat Joan de Guimerà, tallà en relleu mitjà el cadirat del cor del prior (1575) i fou també l’autor de la construcció i de l’escultura del retaule del Sant Sepulcre de la galilea (1580), d’un correcte estil renaixentista.
Bàsicament polemista, bé que també fou poeta, ofereix una curiosa contradicció entre el seu conservadorisme literari (neoclàssic en contra dels forts corrents romàntics) i el seu revolucionarisme polític d’empremta voltairiana. La seva obra, molt dispersa, fou agrupada pòstumament en dos volums (1889).
Fou cridat a El Escorial per Felip II, que adoptà els seus fills. El 1569 tornà a València, però el 1572 Felip II li encarregà la recerca de pergamins a Aragó i a València. Hom remarca de la seva obra a El Escorial els Salms de maitines. El seu fill Pere Ramires seguí la seva obra.
Llicenciat en filosofia per la Universitat de Barcelona, fou alumne de Jaume Bofill i Bofill. Estudià filologia iberoromànica a la Universitat de Basilea, on es doctorà amb una tesi sobre La poesia d’Ausiàs March (1970).
Al costat d’altres estudis sobre literatura catalana (mètrica de Verdaguer, Maragall com a traductor) s’ha ocupat a fons de la literatura llatinoamericana (Tiempo y narración, 1978). El 1970 fou nomenat lector d’espanyol i el 1979 catedràtic de la Universitat de Basilea.
Inquisidor a Sevilla i oïdor a Granada, el 1524 fou nomenat bisbe de Santo Domingo i president de l’audiència el 1527. Combaté el sistema d'encomiendas i imposà en canvi un tribut. També protegí els indis i reorganitzà l’administració local. Traslladat a Nova Espanya (1531), fou substituït el 1535 per Antonio de Mendoza. Esdevingué bisbe de Tui (Galícia) des del 1542.
De jove practicà l’automobilisme i guanyà diversos premis. Dedicat a la construcció, el 1952 presentà el model d’automòbil Orix, amb motor posterior de 600 cc i quatre places, de caire esportiu. Posteriorment creà un sistema d’embragatge automàtic per a automòbils d’invàlid (1965), i patentà un dispositiu d’estalvi de combustible (1976), un sistema de servacomandament de l’embragatge (1982) i un adaptador de temperatura de l’oli del motor (1985).
Estudià a Madrid i a Sevilla. El 1618 anà, amb els germans Nodal, a explorar l’estret de Magallanes i el cap d’Hornos (descobert dos anys abans), del qual determinà la latitud. En tornar fou nomenat (1620) pilot major. Escriví el 1621 una obra tècnica de la navegació, Reconocimiento de los estrechos de Magallanes y de San Vicente y algunas cosas curiosas de navegación. Amb el seu nom, Diego Ramírez, són designades un grup d’illes al S de la Terra del Foc.