Fou professor a les universitats de Mòdena i Pàdua. Publicà De morbis artificium diatriba (1700), tractat on descriu diverses malalties professionals. Pot ésser considerat com el creador de la medicina laboral: analitzà malalties com la silicosi, la pneumoconiosi, emmetzinaments diversos, etc.
Deixeble, a París, d’Hermen Anglada i Camarasa, participà als Salons de París. S'instal·là a Mallorca durant la Primera Guerra Mundial i adquirí la fortalesa d’Albercutx (Pollença), que li fou expropiada des de la guerra civil de 1936-39 per l’exèrcit, on reuní una col·lecció de quadres. Hom el coneixia a París com el pintor dels núvols, i a Mallorca pintà paisatges i costums de l’illa.
Caixista d’impremta, s’inicià com a actor al Teatre Principal de València. A disset anys ja era primer actor, i a vint-i-cinc empresari. Muntà gairebé vuit-centes obres de teatre i hom el considera un dels renovadors del muntatge teatral a nivell hispànic. Féu esporàdiques incursions al cinema (El crimen del bosque azul, 1920, i El desaparecido, 1934).
Com a professor del Collège Royal de París atacà durament els aristotèlics de la Sorbona tant per llurs mètodes dialèctics, buits i retòrics, com per llurs doctrines, contràries a la fe. En les Dialecticae institutiones i les Animadversiones in dialecticam Aristotelis (ambdues del 1543) propugnà un nou “art de discutir”, més pròxim a la forma natural de raonar i d’expressar-se, que aixecà una forta i llarga polèmica. Féu estudis de matemàtiques, òptica i geometria. Edità els Elements d’Euclides.
Advocat. Radical socialista, fou diputat rossellonès a les corts del 1914 al 1930 i senador aquest últim any. Fou sotssecretari d’estat de belles arts (1926) i promogué el teatre popular Trocadero i reorganitzà l’École des Arts Décoratifs. Publicà poemes i alguns sainets.
Fill de Sanç III i germà de Pere I i d’Alfons I d’Aragó. De molt jove entrà al monestir benedictí llenguadocià de Sant Ponç de Tomeres. Vers el 1130 passà al priorat de Sant Pere el Vell, d’Osca, filial del dit monestir, i el seu germà Alfons, poc abans de morir, li feu obtenir el bisbat de Roda-Barbastre.
El seu pare, en morir (1035), li deixà Aragó, elevat a la categoria de regne. A causa de l’assassinat del seu germà Gonçal a Montclús el 1045, Sobrarb i Ribagorça passaren a formar part dels seus dominis. El 1036 es casà amb Ermessenda de Bigorra i tingué: Sanç III, que el succeí, Garcia, que fou bisbe de Jaca, Sança, que es casà amb el comte Ermengol III d’Urgell, i Teresa, que es casà amb el comte de Provença, Guillem. Vidu el 1049, es tornà a casar, amb Agnès, de qui tingué una filla, de nom Urraca, monja a la Serós. Se li coneix també un fill natural, de nom Sanç.