Jesuïta, ensenyà filosofia i literatura a Pàdua i a Roma. A l'Anticrusca (1612) i a Cavalcanti ovvero la difesa dell’Anticrusca (1614) atacà el conservadorisme de l’Accademia della Crusca i enaltí Torquato Tasso. El seu comentari al Timeu de Plató (1594) fou posat a l’Índex.
Prengué l’alternativa a Còrdova el 1963. Tot i ésser un dels toreros més populars del decenni dels seixanta, els experts li retragueren l’estil, escassament ortodox, que el caracteritzà.
Durant el Trienni Constitucional fou perseguit per l’absolutisme, i fugí a França, on signà l'Exposición dirigida a Su Santidad (1823), dels bisbes de les diòcesis d’Espanya residents a França. També envià als seus diocesans una pastoral (1823) contra el canonge Josep Oliveres, nomenat governador eclesiàstic de Solsona pel general Rotten.
Féu estudis d’arquitectura tècnica a Barcelona i s’inicià artísticament en el camp de la pintura amb obres properes a l’art pobre. Els anys setanta realitzà els primers environaments, entre els quals Descoberta Fregoli (1972). Desenvolupà accions a mig camí entre el body art i l’espectacle teatral. A partir de la segona meitat dels anys vuitanta es decantà per les instal·lacions i dugué a terme accions multidisciplinàries, com ara les realitzades amb el músic Carles Santos.
Fou catedràtic de dret mercantil a Salamanca, València, Barcelona i Madrid. Fou un dels iniciadors de la moderna escola espanyola de dret mercantil. Les seves obres més importants són Bases del Derecho Mercantil (1903) i Manual del Derecho Mercantil (1928).
Professor de psicologia a Bucarest, a partir del 1945 esdevingué un dels autors més rellevants del seu país. Conreà sobretot la poesia: Cîntece de pierzanie (‘Cants de desolació’ 1938), Materia şi visele (‘La matèria i el somni’, 1961), Lumini crepusculare (‘Llums crepusculars’, 1970), amb la qual expressà inquietuds metafísiques.
És autor d’un text poc conegut, De abditis nonnullis ac mirandis morborum et sanationum causis, publicat pòstumament (1507), on recull nombroses observacions de les necròpsies dels seus malalts.
L’amistat amb el filòsof jueu Gershom Scholem determinà el seu apropament al sionisme, combinat amb tendències progressistes, influïdes pel marxisme. Escriví Der Begriff der Kunstkritik in der deutschen Romantik (‘El concepte de la crítica d’art dins el Romanticisme alemany’, 1920), on desenvolupà el concepte de crítica, que considerà com a immanent a tota veritable obra d’art. Del 1923 al 1925 preparà la tesi doctoral, que li fou refusada per la Universitat de Frankfurt: Ursprung des deutschen Trauerspiels (‘Origen de la tragèdia alemanya’, 1928).
Secretari general (1946) del Mouvement pour le Triomphe des Libertés Démocratiques (MTLD), s’adherí l’any 1955 al Front de Libération Nationale (FLN). Fou ministre d’afers socials del govern de la República Algeriana a l’exili (1958-60). El 1961 substituí Ferhat Abbas com a cap del govern provisional. El 1962 fou allunyat del poder en esdevenir Ben Bella cap del govern. Arrestat el 1964, més tard s’exilià, però tornà al seu país al cap d’uns quants anys.