Elegit enfront de Climent VII d’Avinyó, protegí la política angevina.
Primer titular del comtat de Lucca. Era d’origen bàvar, i probablement arribà a Itàlia amb Carlemany. Fou estirp de la família comtal de Lucca, que, posteriorment, rebé el títol del marquesat de Toscana.
Designat prefecte de Còrsega per Lluís el Piadós, hi construí, segons la tradició, el castell de Bonifacio. El 828 féu una expedició naval de represàlia contra les incursions musulmanes: passà a Còrsega i a Sardenya i a l’Àfrica, on efectuà un desembarcament de càstig entre Útica i Cartago. Es decantà a favor de Lluís el Piadós en el conflicte amb Lotari I, i fou deposat per aquest. El comtat de Lucca, però, passà més tard al seu fill, Adalbert I.
Després d’ésser alcalde de Burgos, el 1246 Ferran III de Castella li encomanà de preparar l’esquadra que participà en la conquesta de Sevilla (1248). Malgrat que la capacitat de Bonifaz com a marí i com a militar no ha estat provada, la seva persona ha estat objecte d’una apologia notable i arribà a ésser considerat una de les glòries de la marina castellana. Hom li atribueix el títol de gran almirall, el qual, amb tota probabilitat, mai no tingué.
Escriví Peregrinos pensamientos de misterios divinos (1614) i Nuevo jardín de flores divinas (1617).
Inicià els estudis a l’Escola de Veterinària de Saragossa el curs 1934-35, però a causa del tancament de l’Escola durant la Guerra Civil Espanyola no pogué acabar la carrera fins el 1941. Aprovà les oposicions al Cos d’Inspectors Veterinaris i després d’un interinatge a l’Escorxador Municipal de Sabadell, el 1946 guanyà per oposició la plaça de veterinari municipal de l’ajuntament de Barcelona, on fou destinada al servei de Triquinoscopia de l’Escorxador Municipal. Col·legiada al Col·legi Oficial de Veterinaris de Barcelona, fou la primera dona veterinària de Catalunya.
Es llicencià en dret a València (1833). Amic de Pasqual Pérez i Rodríguez i de Vicent Boix, contribuí amb ells a la introducció del Romanticisme i a l’inici de la Renaixença al País Valencià. De la seva etapa romàntica cal recordar alguns drames: Dion triunfante en Siracusa i Los Reyes de Esparta (1830), Don Álvaro de Luna, condestable de Castilla (1838), diversos sainets costumistes, un volum de poesies castellanes (1840), i els articles crítics i polèmics del Diario Mercantil.