L’arquitectura civil i militar
Hom no pot amagar que l’estudi de l’arquitectura civil del Rosselló, als segles alt-medievals, presenta a hores d’ara un buit gairebé total, d’una banda per la desaparició, reconstrucci ó otransformació de la majoria dels edificis rurals o urbans, i d’altra banda, per la manca d’excavacions, les quals podrien ser molt instructives pel que fa a poblats desapareguts als segles XIV o XV, molt nombrosos en aquesta comarca. El que es pot afirmar és que el tipus constructiu usual a les zones rurals, que ha restat vigent fins a època moderna, era l’obra de pedra i fang, reservant-se el morter per a les esglésies i cases senyorials. En aquest sentit, és interessant veure com l’acta de consagració de Sant Germà de Cuixà, de l’any 953, descriu “la petita esglesiola feta de fang i de pedra”, obra del segle IX, que el comte feu destruir per a reedificarla “meravellosament amb calç i de pedres i de fustes meravellosament obrades” (dedolatis mirifice). Encara avui subsisteixen, a la zona muntanyosa, cases amb fonaments o pis baix de pedra i primer pis de tàpia. I és cert que en els temps medievals, com a l’època romana, hom continuava construint a les zones desproveïdes de pedra, tot seguint una tradició molt remota, cases enterament fetes de tàpia, com ho testifiquen algunes denominacions de poblats avui desapareguts (ipsa tapia 956, 991; villa Tapia, 1032, ecclesia S. Saturnini de Tapia, 1152, 1211). Entre Ribesaltes i Pià, a prop del poble desaparegut d’Hortolanes i del pont, també desaparegut, de Perecals, s’esmenta un nom també significatiu en sentit oposat (villa Petra Calce 928, 1011, 1155). I encara es fa re ferència a una altra vila dita Tàpies, als confins de Forques i de Paçà (Villa Tapias, 981, 994; Tapióles, correch d’en Tapies, segle XIX), de la qual subsisteix l’església preromànica (segle X) de Sant Vicenç.
Pertanyent a la vegada a l’arquitectura civil i militar, cal esmentar el palau comtal de Perpinyà, que era considerat fa poc com a totalment desaparegut, i que deixà lloc, al segle XIII, a la canònica i, sobretot, vers el 1705, al palau episcopal. Després d’un estudi documental detingut, vam poder verificar, el 1963, l’existència d’una gran sala (32 m × 6 m a l’interior), coberta amb volta de canó, a 5 m sota el nivell actual del sòl, la qual hauria estat utilitzada un temps com a celler pels bisbes. Juntava la muralla nord de la primitiva cellera i és ara, en gran part, sota l’actual carrer del Castellet. Més extraordinari és el fet que uns documents dels segles XVII i XVIII, independents els uns dels altres, i no llegendaris, testimonien l’existència, sota d’aquesta sala fins a 10 m del nivell actual, d’una sala semblant, un xic més curta (20 m × 6 m a l’interior) i proveïda, al migdia, d’una portalada de marbre, aparedada.
Uns altres palaus comtals, l’estudi dels quals figurarà en el volum dedicat al Conflent i a la Cerdanya, són el d’Ix, que els comtes de Cerdanya habitaven durant els mesos d’estiu, i el de Cornellà de Conflent, la seva residència principal.
Pel que fa als castells i a les torres o guàrdies, hom n’ha donat a les pàgines precedents la llista completa, sobre la base dels textos conservats. Dels tres documentats més antigament, d’origen probablement romà, el de Cotlliure fou enterament reconstruït als segles XIII i XIV; el d’Oltrera va ser refet en gran part entre els segles X i XII, i actualment es troba molt arruïnat. Del Caslart d’Oped, coincidint probablement amb Sordonia, ocupada el 673, són únicament visibles les ruïnes del castell, del recinte, de les cisternes i de les cases de la “Salvaterra”, creada per Jaume I el 1246.
Aparentment no subsisteix gairebé res dels castells roquers del Vallespir, esmentats al segle IX: el Castro Corbi (832), el Castelló Falcone (936), ni de l’antic castell vescomtal del Soler, al Rosselló (Solarium de Orzone, 976). Del castell de Cameles (941) resten unes ruïnes arran de terra, al nord de l’església de Sant Fructuós, en part preromànica, les quals haurien de ser preservades i ser objecte d’una prospecció arqueològica. Castellnou, construït a partir del 988-990 al terme de Cameles, conserva segurament, malgrat les refeccions dels segles posteriors i les nombroses “restauracions” del XIX, l’essència de la planta primitiva.
Dels castells dels segles XI al XIII, n’hi ha molts exemples més o menys ben conservats i per a l’estudi dels quals remetem als articles que segueixen.
La gran majoria de castells van aprofitar indrets poc accessibles, al cim de roques o turons espadats, excepte en les zones de la plana baixa, on va caldre fortificar punts estratègics pròxims a les grans vies de comunicació en llocs totalment desproveïts d’eminències. Aquests foren els casos del castell vescomtal de Tatzó d’Avall i del castell de Pujols, que depenia del primer, i que era format per una potent torre quadrada, envoltada d’una cellera, la qual era reforçada per valls omplerts d’aigua gràcies a l’existència d’un aiguamoll que era a tocar del castell per la banda nord.
Quant als castells més antics, que han conservat la planta original (per exemple Castellnou o fins i tot el castell principal de Cabrenç, al Vallespir), hom observa la total absència de torres de flanqueig. Aquestes aparegueren i es generalitzaren al segle XIII, ieren més sovint quadrades que no pas semicirculars. És el cas del castell reial de Perpinyà, al darrer quart del segle XIII, en el qual la porta principal fou oberta també en una torre quadrada, segons una tradició d’ascendència romana. Sembla, però, que el recinte fortificat de Perpinyà, pràcticament contemporani, ja tenia torres de flanqueig semicirculars, contràriament al d’Argelers, també del segle XIII, que les tenia quadrades.
Pel que fa a les guàrdies i torres aïllades, les de l’època comtal són totes de planta quadrada —de vegades poligonals, quan aprofitaven la disposició natural d’una roca— i les torres rodones, generalment les més ben conservades, no són anteriors al segle XIII. Una bona part d’aquestes pertanyen ja al començament del XIV. L’única que té una data testificada pels documents és la de la Maçana (Argelers), vers el 1290.
Als segles XII i XIII els merlets eren de tipus quadrat o rectangular, proveïts d’espitlleres en el decurs del segle XIII. Vers els anys 1290-1300 va aparèixer el tipus piramidal d’ascendència hispano-morisca, que es generalitzà als segles XIV i XV (castell reial de Perpinyà, bastida d’Oleta, al Conflent, etc.).
Un altre tipus de merlets d’arrels hispano-morisques és el merlet esglaonat. Aquest és representat en un capitell de la galeria meridional del claustre d’Elna (segle XII), copiat en un altre capitell de la galeria de ponent (segle XIII). Tanmateix, no apareix en cap edifici anterior al segle XV, i més aviat té un sentit decoratiu que no pas funcional (coronament del campanar de Sant Martí de Canigó i d’algunes parts del monestir posteriors al terratrèmol del 1428, el qual va destruir els pisos superiors del campanar del segle XI). (PP)
Vegeu Castells i edificacions militars al Rosselló anteriors al 1300.
Mapa dels castells i les fortaleses militars del Rosselló anteriors al 1300.
M.Ll. Ramos
L’arqueologia
Pel que fa al Rosselló, com potser també a qualsevol altra comarca, hom s’ha de plantejar diverses qüestions que, tot i que de fet afecten la història en general, estan especialment relacionades amb l’arqueologia; cal dir que, respecte a aquesta comarca, aquestes qüestions poden ésser respostes segurament amb més facilitat que respecte d’altres comarques catalanes, pel fet que darrerament han estat més estudiades. Cal enfocar les qüestions amb relació a tres grans temes, que han de centrar l’interès: primerament s’ha de qüestionar el problema de la continuïtat; en segon lloc, el de la creació i transformació dels centres de poblament, i en tercer lloc, hi ha la qüestió de les relacions de la comunitat amb l’exterior i, especialment, la de la importància de les influències que vénen de fora. Tot i que se’n parlarà per separat, els lligams entre aquests grans temes són múltiples i impossibles de menystenir.
El problema de la continuïtat
El problema de la continuïtat de la població i de tot allò que s’hi relaciona és un dels temes importants que cal intentar aclarir;és cert que pot ésser estudiat, per exemple, tant a la zona pirinenca, amb relació a poblacions antigues, com a les zones de la plana del litoral mediterrani, amb relació al passat romà. Al Rosselló—com també a l’Empordà, al Gironès o al Vallès— el lligam amb les etapes històriques considerades clàssiques és molt estret. Hi ha continuïtat, des de l’època baix-romana, en la toponímia; possiblement també hi ha una perduració en els límits territorials, i s’observa així mateix una certa continuïtat en els llocs de poblament, etc. A Castellrosselló, arran de les excavacions, hom ha descobert una seqüència de dades, reflectida en una sèrie de troballes de monedes, que s’estén d’una manera ininterrompuda des del final del segle VII fins a la fi del segle IX, sense cap trencament, ni en l’època de domini musulmà.
Al seu costat, hom pot trobar altres proves de pervivències, que poden arrencar a l’època del baix imperi Romà i àdhuc arribar fins ara. A tot el Rosselló, especialment al llarg dels rius, hi ha pobles el naixement dels quals, i potser fins i tot els límits de llurs termes, tenen segurament l’origen en el moment més remot de l’edat mitjana i han arribat fins ara. És el cas, per exemple, de llocs com ara Cornellà, Pesillà, Sant Esteve del Monestir (Acutiano), el Soler (Pellaganum), a banda i banda de la Tet, o bé Ortafà, Brullà, Palau del Vidre (Securianum), amb relació al riu Tec, o bé Turà, Pià, Clairà o “Labejà” (a Torrelles), al riu Aglí.
Aquesta organització del territori, que poc o molt va perdurar al llarg dels segles que separen el món baix-romà i el món carolingi, en una bona part restà fossilitzada i se salvà per a nosaltres, en època de Carlemany, en crear-se un gran nombre de parròquies rurals, amb uns límits que, amb pocs canvis, han arribat fins avui. Això, evidentment, significa que no és acceptable veure un buit, uns anys totalment foscos, en l’època visigòtica o en els decennis de domini sarraí. És molt interessant l’existència en aquesta comarca d’una necròpoli d’època visigòtica tan notable com la d’Estagell, amb unes 200 tombes i amb unes influències tan diverses com les que s’hi han descobert, i també la troballa, feta darrerament, de la del Pujol, amb cinc enterraments excavats. De fet, segurament s’està començant a omplir, respecte d’aquesta època, tímidament, un buit excessiu i incomprensible. Crec, doncs, que seria molt erroni pensar que són casos únics. Més al sud, prop de Girona, s’ha excavat ara fa poc una interessant necròpoli d’aquesta mateixa època, a les Goges, amb unes característiques molt primitives; molt més a ponent, la necròpoli del Camp dels Girasols de Navès, al Solsonès, sembla que té uns trets excepcionals i, també, una datació molt reculada, fins i tot més antiga que la proposada en l’estudi publicat en la mateixa Catalunya Romànica. Amb el temps, segurament es faran moltes altres troballes.
L’arribada del món carolingi va comportar l’aprofitament de moltes de les estructures anteriors, que en algun cas potser després s’abandonaren, tot i que el més normal és que no fos així. De fet, en aquesta època, la construcció de nombroses esglésies rurals (davant d’un nombre més limitat de l’època precedent) i, de retruc, la consolidació dels pobles van afermar aquesta continuïtat —tot i que moltes vegades, si hom analitza només edificis concrets, s’hagi de parlar d’inici—. Amb tot, és cert que a Sant Martí de Turà (davant de Ribesaltes) hom ha datat l’edifici possiblement religiós que s’hi ha excavat cap als segles VII o VIII. Tanmateix, el més usual és que, quan s’ha cercat l’origen —documentalment, però també si és amb tècniques arqueològiques— d’una església, hom s’ha d’aturar a l’època carolíngia. Així ha estat, per exemple, amb les excavacions fetes a Sant Andreu de Ribesaltes, a l’església de Sant Esteve de Nidoleres, a Sant Feliu de Calmella, etc. És normal que l’origen de Vilanova de Raó —la vila nova d’un home anomenat Radó— sigui carolingi (900-950), en canvi, s’ha constatat arqueològicament l’origen romà de l’assentament de la Villa Gothorum o de les Malloles (Perpinyà), el qual fou abandonat vers el segle I i reocupat cap al segle IX.
La creació i transformació dels centres de poblament
Al Rosselló, contràriament al que podria semblar de bell antuvi, hi hagué força casos d’abandonament de llocs de població o de canvi en llur situació. Només cal agafar el repertori de topònims de P. Ponsich per a adonar-se del gran nombre de pobles (viles, vilars i llocs) que hi són esmentats entre cometes. El nombre de vilatges rònecs que hi ha segurament no és pas gaire inferior al que es podria trobar, en proporció, en una zona de muntanya. Aquest aspecte és important pel que fa a l’estudi dels llocs de població amb mètodes arqueològics. Segons paraules de J. Badia, al Rosselló es conserva “un dels pobles medievals deserts més grans de les terres catalanes”, la vila d’Òpol o de Salvaterra. En aquest lloc, trobem un notable cas de continuïtat d’utilització d’un indret molt ben situat, pel que fa a la seva defensa: hi hagué un oppidum, segurament en un moment anterior al carolingi i, més endavant, al segle XIII, una “vila nova”. Amb tot, sembla que molt aviat s’esdevingué l’abandonament d’aquest nou poble de creació reial, que podria ésser considerat un lloc de poblament del tipus “bastida”, molt usual, en aquest segle, a l’Occitània occidental. Malgrat la breu durada d’aquest hàbitat, hom troba, a la vila de Salvaterra, restes de construccions en tot el planell elevat, clos rere unes muralles. L’estudi arqueològic d’aquest poble abandonat seria molt interessant, ja que permetria de conèixer un tipus de poblament d’un moment molt ben determinat.
Pel que fa als llocs de població, hi ha, encara, un altre aspecte que cal destacar. La comarca del Rosselló és una de les contrades on es pot estudiar més bé la importància que tingué la creació de la institució de la sagrera i la seva repercussió en el poblament medieval. Això també es deu, en part, a l’existència dels treballs documentals i de planimetría duts a terme per L. Bayrou i J. Castellví.
No se sap pas gaire com devien ésser els llocs de població dels segles IX o X. Sí que es pot imaginar força bé, en canvi, com eren els pobles del segle XI i dels segles següents, que, de vegades amb poques transformacions, han arribat fins a l’actualitat. Cal assenyalar que molt sovint la sagrera es fortificà i esdevingué, ensems, el lloc de magatzem de les collites (trobada de sitges) i d’indret ones refugiava la població. La sagrera passà a anomenar-se “cellera”;aquest terme també apareix en altres comarques catalanes, però és molt usual al Rosselló. Si hom s’hi fixa, s’adonarà que aquestes celleres són situades al voltant d’una església i que llurs límits coincideixen, si fa no fa, amb les trenta passes d’espai sagrat que hi havia a l’entorn de les esglésies, d’ençà del segle XI.
Cal tenir present que, tot i que moltes vegades l’origen de molts pobles són les sagreres eclesiàstiques, tampoc no era sempre així. De vegades, s’ha de cercar el centre o focus del vilatge en un castell o en l’existència d’una vila closa, fortificada. Al Rosselló, al costat de pobles i viles que tenen l’origen en l’església i en la seva sagrera, com poden ésser Baó, Baixàs, Bulaternera, Cornellà de la Ribera, Illa, Llupià, potser Millars, Pollestres, Sant Feliu d’Amunt i Sant Feliu d’Avall, Tuïr, etc., n’hi ha d’altres que inicialment nasquere na recer d’un castell, independentment de l’església, com ara Castellnou, la Roca d’Albera o Ortafà, o bé n’hi ha encara d’altres que són una vila closa, com és el cas de Forques, Sant Hipòlit de la Salanca o Pontellà. Fins i tot alguna vegada formen un veritable castrum (d’acord amb el significat que té aquesta paraula en la historiografia italiana o occitana dedicada a l’estudi de l’encastellament); és el cas, per exemple, de Palau del Vidre. En molts d’aquests pobles que no tenen l’origen en una sagrera o cellera eclesiàstica, l’església hi té un paper totalment marginal o àdhuc inexistent (per exemple, a l’esmentat lloc de la Roca d’Albera, a Santa Maria la Mar o a Ortafà). Cal tenir també present que, amés, l’evolució de l’urbanisme d’algunes viles fortificades, que té lloc des dels darrers segles medievals, té un punt de referència fonamental en una concessió del comte o del rei, tal com s’esdevé en el cas d’Argelers o de Ribesaltes.
A partir d’aquest espai inicial, en especial amb relació a les viles que tenien l’origen en una sagrera o cellera, hi hagué un creixement que va comportar normalment la creació, cap al segle XIII, d’un nou recinte de muralles. Per exemple, a Tuïr s’endevina l’existència de tres recintes d’èpoques ben diverses. A Illa també s’intueixen tres closos murallats de tres moments diferents. A Baixàs hi ha almenys dos closos. A Millars hi ha així mateix restes de dos recintes diferents.
Un altre aspecte interessant és el del canvi de situació d’alguns pobles, en especial quan es va esdevenir al llarg de l’edat mitjana. Se’n poden assenyalar dos casos: Banyuls dels Aspres, estudiat per J. Castellví, i Vilanova de Raó, excavat per P. Alessandri. En aquest darrer lloc, hi hagué un desplaçament cap al cim del turó. En el cas de Banyuls, és interessant de saber que al segle XII precisament es produí el trasllat de la població a un lloc alt i s’abandonà l’indret més baix, que curiosament restà per al senyor, que hi feu bastir una mota.
Un darrer aspecte que convé esmentar és el del tipus d’hàbitat que hi havia en aquesta comarca. Hem vist que hi existí, i hi tingué potser més importància que en altres indrets de la Catalunya Vella, un cert hàbitat concentrat, que es desenvolupà al voltant de les esglésies o dels castells o bé fruit de fundacions reials o senyorials. Al costat d’aquesta forma de poblament apinyat, segurament hi hagué també un hàbitat dispers, que ha arribat fins a l’actualitat. Amb relació a aquest aspecte, cal assenyalar les recerques fetes per J. Badia a la parròquia de Sant Pere dels Forquets, on han estat descobertes diverses restes d’uns sis casals o masos isolats de l’alta edat mitjana, edificis destinats a l’agricultura i a la ramaderia, que poden ésser comparats amb els trobats a l’Alt Empordà, a la serra de Rodes.
La importància de les influències que vénen de fora
Pel que fa a la qüestió de les relacions amb l’exterior i de les influències de costums vinguts de fora, cal centrar-se en especial en l’aspecte de les motes, ben conegut al Rosselló aquests darrers anys gràcies a la recerca feta per J. Castellví. Aquest tema ha tingut molta importància al llarg dels darrers decennis, en els estudis d’arqueologia medieval europea. De fet, van néixer als països de l’Europa septentrional, on hi ha grans planes i on calia fer munts de terra artificials, damunt dels quals hom podia bastir una fortificació que sobresortís una mica de l’entorn. Darrerament, però, se n’han trobat també molt més al sud, en països molt més propers a la conca mediterrània, al Lauragès (Llenguadoc), o bé a l’Aquitània. Al departament occità d’Olt i Garona, no gaire lluny dels Pirineus, bé que al costat atlàntic, se n’han trobat unes 109. Al Rosselló, J. Castellví ha trobat, sovint seguint estudis fets al segle passat, unes 10 motes artificials, tres de les quals encara conservades ara (Sant Feliu d’Avall, Juegues i Vernet); en d’altres llocs, la localització dels indrets on es construïren els “munts de la terra”, o motes i, fins i tot, el coneixement de llurs característiques s’han pogut fer gràcies a una anàlisi acurada dels cadastres del segle passat.
A l’Europa septentrional, les motes de vegades nasqueren al final de l’època carolíngia, com a castells creats per poders locals independents del poder comtal, i, per tant, reflectien la desintegració del poder central, o de vegades nasqueren en plena època feudal. En el cas d’aquestes motes del Rosselló sembla més aviat que es tracta d’aquest segon tipus; són fortificacions secundàries, lligades potser a cavallers (o, després, a donzells) i, en certa manera, demostració de la consolidació del poder dels senyors feudals que eren capaços d’establir uns sots-feudatari en cada racó del seu domini, en especial en els llocs estratègicament importants. Això darrer permet entendre la tria, molt sovint, d’un lloc proper a una via de comunicació important. Cal datar la major part de les motes, per tant, cap al segle XII, i llur existència reflecteix evidentment l’arribada, ja tardana, a la Catalunya septentrional, d’una manera de fer les fortificacions típica de les planes de l’Europa septentrional. La majoria de les motes, construïdes vers el segle XII, si no hi hagué cap re aprofitament o reconstrucció posterior (com en el cas de Vernet), s’utilitzaren durant poc més de cent cinquanta anys.
Per a acabar aquest apartat, cal cridar l’atenció sobre el fet que la mota de Peralada sembla que fou feta al segle XII, quan Ramon de Peralada arribà al Rosselló procedent del comtat empordanès. Això hauria de fer pensar que, molt probablement, també hi ha d’haver motes artificials en les comarques situades més avall de l’Albera, allà on les característiques del relleu n’obliguen l’existència.
El tema de les motes planteja, doncs, altres problemes. S’ha assenyalat, per exemple, pel que fa a l’encastellament, que es donà un procés de difusió d’aquest fenomen. De fet, a Catalunya, I’ensagrerament degué ésser molt primerenc, mentre que l’aparició de les motes o d’un encastellament degué ésser més tardà, incomplet o inexistent. Cal tenir present que tots tres fenòmens van lligats a un procés únic, el de la feudalització de la societat, que en bona part de l’Europa occidental s’esdevingué cap a l’any 1000.
Si s’estudia amb profunditat la difusió, entre els diversos països, dels elements que componen les restes materials, cal introduir-se a fons en molts altres temes, fins i tot sense ni moure’s d’aspectes relacionats amb l’arqueologia. Cal fer esment, ni que sigui molt superficialment, als estudis de la terrissa o ceràmica al Rosselló. Gràcies a les excavacions realitzades, es pot saber alguna cosa de la difusió de pegaus o gerres de l’alta edat mitjana, de l’existència d’un taller de ceràmica a Castellrosselló en aquesta època, d’una possible influència, potser casual, provinent del migjorn del País Valencià, de l’existència, a partir d’un cert moment, de la terrissa vidrada, etc. Es pot concloure, tal com es faria si s’estudiessin altres aspectes del món medieval, que hi havia més relacions amb l’entorn europeu de les que pot semblar de bon principi, fet que portava a una certa uniformitat general en bona part d’Europa;amb tot, també hi havia formes locals més o menys esteses. Així mateix, tampoc no es pot oblidar que, molt sovint, els contactes més intensos no eren cap al nord, sinó amb les terres de l’altra banda de l’Albera, en especial amb l’Empordà; només així es pot comprendre que en aquest moment s’hi estigués formant o ja parlant, en tot aquest territori, la llengua catalana.
Som conscients que, centrant-nos en aquests tres grans temes principals, hem deixat de mencionar o d’aprofundir molts altres temes importants. Aquí, però, només se n’esmentarà un altre, que de fet s’ha tingut present al llarg de tota aquesta exposició: la relació de tot el que s’ha anat exposant amb el poder laic i amb l’Església. Cal relacionar amb el poder els dominis de la plana rossellonesa que són a l’origen, directament o indirecta, de l’organització del territori medieval o de la moderna. Amb l’Església, cal relacionar les parròquies, que han perpetuat aquests límits i que són a l’origen de molts pobles, i amb la violència feudal i amb l’Església, les sagreres i les celleres. També són fruit d’aquest poder els castells i les torres, sobre mota o sobre roca, tant si són fets per un membre de l’alta noblesa com si ho són de la noblesa menuda. Fins i tot, les sitges que hom ha trobat en diverses excavacions (a Castellrosselló, a Sant Andreu de Ribesaltes, a Vilanova de Raó o a la mota de Vila Muntà) segurament cal relacionar-les amb l’església i potser també amb la por i la violència. Els estats—comtats, regnes o imperis— o els dominis senyorials, que podien estendre’s per amplis territoris, i evidentment l’Església, que s’estenia per gairebé tot el món conegut, foren així mateix elements que, com és prou sabut, facilitaren molt els intercanvis i les influències que s’han esmentat més amunt. (JBM)
L’arquitectura religiosa
Mapa de les esglésies del Rosselló anteriors al 1300.
C. Puigferrat
És significatiu que no quedi res d’arquitectura religiosa ni de documentació de cap església datable als segles anteriors a l’ocupació àrab o la reconquesta franca, ni a Elna, on el conjunt episcopal data almenys del segle VI.
De l’època carolíngia es poden comptar fins ara, pròpiament al Rosselló, unes divuit esglésies; la major part edificis modestos que han conservat estructures segurament anteriors al segle XI i a l’aparició i l’extensió de l’arquitectura romànica.
En aquests edificis predomina la nau única, generalment coberta d’embigat de fusta, amb la capçalera quadrada o una mica trapezoidal, aquesta sí, coberta amb volta. Algunes (Malloles, Toluges, la Pava, Cameles) tenien uns absis o absidioles de planta de ferradura o semicirculars prolongats en línia recta (Sant Jeroni d’Argelers, Sant Genís de Fontanes, Sant Andreu de Sureda). Aquestes darreres esglésies abacials tenien transsepte sobresortint i contraforts (d’origen) a l’absis principal.
Les finestres són sempre d’esqueixada simple cap a l’interior, els arcs triomfals i la major part de les portes, de ferradura més o menys accentuada o semicirculars, però sempre amb els brancals més avançats que l’inici dels arcs (a la inversa dels arcs àrabs o mossàrabs, amb brancals més enrere que els inicis dels arcs).
L’aparell presenta molt sovint filades irregulars, que tendeixen a l’horitzontalitat, barrejant còdols amb pedres de talla, bé que amb aparell gran o mitjà als angles. De manera més rara i generalment en edificis més importants (com és el cas de Sant Genís de Fontanes i de Sant Andreu de Sureda), s’hi troben filades de còdols regularment disposades en espina de peix o espiga (opus spicatum), amb pedres de talla de gran aparell als angles.
El conjunt s’ha de considerar manifestament com una perdurado molt lògica —després d’una interrupció que no passà els quaranta anys— de l’estil del període visigòtic, però amb tècniques visiblement empobrides. Cal notar que algunes naus, en veritat rares, havien estat cobertes en el mateix període amb volta de canó:és el cas, al Rosselló, de l’església de Sant Sadurní de Montoriol d’Avall, del segle X, segons s’estudia en les monografies; el mateix es constata en les de Sant Albí de Fitor (al Narbonès, als confins immediats del Rosselló) i de Sant Martí de Fenollar, al Vallespir, i també, molt probablement, a Santa Maria i a Sant Nazari de la Clusa, als confins del Rosselló i del Vallespir.
Cal esperar al principi del segle XI per trobar esglésies de tipus romànic, però —i aquesta diferència és important, per comparació al que passa en els dominis dels comtes de Cerdanya i Besalú—aquestes no tenen res a veure amb l’arquitectura llombarda, en la difusió de la qual l’abat Oliba va tenir un paper tan essencial.
A Montoriol d’Amunt, havien arribat fins als nostres dies les ruïnes de l’església de Sant Miquel i Santa Maria, dependència de l’abadia d’Arles, consagrada el 10 de gener de 1010, i deplorablement destruïda recentment per un propietari que hi construí una residència secundària. Era una església d’una nau, amb absis semicircular i volta que arrencava d’arcades semicirculars, situades al llarg dels murs laterals i fent funció de contraforts interiors. És el mateix cas de l’església veïna de Sant Sadurní de Montoriol d’Avall, de tipus preromànic, que és semblant tant pels arcs com per la planta, i d’acord amb un procediment que apareix en esglésies d’Àsia Menor i del Mediterrani oriental des del segle VI.
L’església de Santa Maria del Vilar (Vilallonga dels Monts), esmentada el 1093, reproduïa, encara al segle XI (abans de la renovació del segle XII), la disposició preromànica de Sant Genís de Fontanes i Sant Andreu de Sureda (per bé que amb les arcades i absis de caràcter ja romànic), caracteritzada per un transsepte sobresortint i absis que s’obren als braços del transsepte. Les finestres eren també de simple esqueixada cap a l’interior. D’altres, com la de Toluges, presentaven contraforts exteriors a l’absis (com les esglésies abacials preromàniques ja esmentades). Hom troba el mateix dispositiu a l’absis de l’església del castell de Tatzó d’Avall, del segle XI, la qual presenta una planta excepcional (dues naus per un sol absis) i una volta encara més estranya (volta de canó única que cobreix les dues naus i reposa sobre arcs de diafragma axials i laterals). Sant Quirc de Cànoes (segle XI), de nau única, presenta una capçalera semicircular, decorada interiorment amb arcades interiors sobre columnes cilíndriques exemptes, amb capitells i bases esculpides, de tipus arcaïtzant. Un dispositiu anàleg hi ha a l’absis de Sant Martí de Pollestres (segle XI) —dependència de Sant Pere de Rodes des del segle X—, on les arcades reposaven sobre pilars de pedra de talla amb impostes motllurades. La nau, primitivament coberta amb encavallades de fusta, com la de Cànoes, fou coberta amb volta també com la de Cànoes, pel mitjà clàssic d’arcades laterals interiors.
La catedral d’Elna presenta exteriorment a l’absis principal unes arcuacions de pedra tallada, amb timpans d’aparell reticular (opus reticulatum) de clara ascendència romano-carolíngia, que no tenen res a veure amb les arcuacions llombardes. A l’interior, les grans arcades presenten capitells esculpits (segle XI) també de tradició carolíngia. Inicialment era coberta d’embigat sobre arcs de diafragma fins que al segle XII es cobrí amb volta, convertint-se els arcs diafragmes en arcs torals. També al segle XII van aparèixer arcs de tradició llombarda al frontó de la façana occidental. No hi ha elements llombards a Sant Joan el Vell de Perpinyà (1025), edifici molt transformat als segles XII i XIII; a Sant Esteve del Monestir només n’hi ha a la capçalera reconstruïda pels monjos de la Grassa al primer quart del segle XII. A Sant Martí del Castell de Canet, les arcuacions de tradició llombarda de l’absis ja són del segle XII. En general, la influència llombarda es manifestà molt tardanament al Rosselló: arcuacions de la façana occidental de Sant Andreu de Sureda (1121), de Sant Sadurní de Montesquiu (1123), del frontó occidental d’Elna (segle XII), de la capçalera deSant Esteve del Monestir (del primer quart o primer terç del XII, en qualsevol cas posterior al 1114), etc. No serviria de res continuar aquesta llista per demostrar les diferències de l’arquitectura romànica pròpiament rossellonesa del segle XI amb la dels dominis del casal de Cerdanya-Besalú. S’ha vist, per contra, que des dels darrers anys del segle X la constitució del vescomtat de Vallespir el fa desbordar sobre una bona part de l’alt Rosselló, fins al Riberal: per això no és estrany veure aparèixer, al segle XI, esglésies de tipus llombard a les regions rosselloneses infeudades als comtes de Besalú: Sant Salvador de Casesnoves i Sant Climent de Reglella (prop d’Illa), Sant Miquel de Llotes, Sant Martí de Bula d’Amunt, Sant Martí de la Roca (Cameles), Santa Maria de Vilarmilà (als confins de la frontera rossellonesa), i també al propi Vallespir (Santa Maria d’Arles) i, naturalment, al Conflent, a la Cerdanya i al Capcir.
És ben conegut que una característica essencial de les esglésies llombardes, almenys als Països Catalans, és l’absència de decoració esculpida, la qual caracteritzà, per contra, l’arquitectura religiosa rossellonesa del segle XI.
Una certa simbiosi de l’arquitectura tradicional pròpia del Rosselló i de la llombarda continuà al llarg del segle XII i del segle següent (arcuacions dels absis de Sant Joan el Vell, Sant Llorenç del Mont d’Argelers, 1164, de l’absis romànic de Santa Maria de Baixàs, de Santa Maria de Castellrosselló, de Sant Sadurní de Bula d’Amunt, de Sant Andreu de Sant Feliu d’Avall, de la Rodona d’Illa, etc.). L’aparell de pedra de talla i la cobertura amb volta es generalitzaren també al segle XII. El procediment més freqüent per a les esglésies del segle XI, anteriorment cobertes d’embigat, era, quan existien arcs de diafragma, de transformar-los en arcs torals (com els de la catedral d’Elna o els de Sant Genís de Fontanes, entre d’altres). Quan faltaven arcs de diafragma la volta s’establia sovint mitjançant arcs laterals, fent funció de contraforts interiors (Sant Martí de Canet, Sant Marc de Queixàs —abans Sant Cugat—, Sant Quirc de Cànoes, Santa Coloma de Cabanes, Santa Maria de Toluges, etc.). Un cas únic és el de l’església abacial de Sant Andreu de Sureda, encara coberta d’encavallades al segle XI; va ser proveïda d’una volta el 1121, sobre pilars massissos, que són una imitació evident de Sant Pere de Rodes (1022), cosa que il·lustra un cop més les estretes relacions entre les dues abadies, ja manifestades al segle precedent pel taller d’escultura.
Els canonges de sant Agustí, establerts al Rosselló a partir de la reforma gregoriana (darrer quart del segle XI) tingueren un paper important en l’arquitectura al segle XII, construint o reconstruint esglésies priorals, en les quals es manifestà l’escultura monumental a les façanes, portalades, finestres, capitells interiors i cors occidentals (Santa Maria de Serrabona, 1151; Santa Maria del Vilar, 1142; Sant Feliu d’Amunt, final del XII; Sant Joan el Vell, vers el 1220; Espirà de l’Agli, cap al 1215 i el monestir del Camp, de la fi del segle XI). (PP)
Vegeu Esglésies del Rosselló anteriors al 1300.
L’escultura monumental
Un fet capital pel qual el Rosselló es distingeix clarament dels països infeudats al casal de Cerdanya-Besalú (com la Cerdanya i el Conflent i, en part, el Vallespir) és la presència molt precoç de l’escultura monumental.
Primerament, cal subratllar la gran importància dels tallers d’escultura vigents a la metròpoli eclesiàstica de Narbona i als seus voltants ja des del segle IX (altar de la catedral, construïda per sant Teodard el 890), tallers fortament influïts per l’art clàssic de la Síria bizantina com a conseqüència, probablement, de la presència a Narbona, des del segle VI, d’una potent colònia siríaca i de les relacions mantingudes entre el gran port narbonès i l’Orient Pròxim.
Tot reservant la decoració esculpida per als elements més sagrats de l’església, és a dir l’altar, aquests tallers esculpien sempre sobre marbre blanc, reutilitzant sovint marbres antics; solien decorar les ares d’altar amb un marc de lòbuls semicirculars i de florons. L’ara més antiga que es conserva pertany a l’església de Sant Fructuós de Cabestanh (Erau); és datada segons la inscripció que ocupa el marc als anys 6 o 16 del regnat de Carles el Simple (903 o 913), i és molt semblant a la de Sant Martí d’Empúries, del castell comtal de Gausbert —comte d’Empúries, Peralada i Rosselló—, la qual és contemporània a la reconstrucció d’aquesta església (926). Molt més rica era l’església abacial de Sant Joan de Mallast O Montoliu (Carcassès), avui perduda però coneguda per un dibuix del segle XVII, datada per una inscripció dels anys 950-960; era emmarca da per lòbuls, amb florons i rosasses als angles; al centre hi havia un gran rectangle sense cap figuració que simbolitzava Crist, enquadrat per quatre medallons circulars que inscrivien els relleus dels símbols dels evangelistes, o tetramorf. Aquestes representacions eren il·lustrades per inscripcions tretes del poema de Seduli. Entre les més riques ares d’altar d’aquesta sèrie narbonesa cal esmentar les dues de l’església abacial de Quaranta (982), sobretot la més gran —prototip de les ares de les catedrals de Rodès (Roerga)— datada per una inscripció els anys 961-1004, i la de Santa Maria de Girona (1028-38). La més petita de Quaranta seria el prototip de l’ara de la catedral de la Seu d’Urgell.
Al Rosselló s’han conservat tres ares d’altar d’aquest tipus, molt properes a la d’Arles al Vallespir. Una d’aquestes es troba a Sant Julià i Santa Basilissa de Torrelles. Fou tallada aprofitant la part inferior d’un sarcòfag esculpit del segle IV i data molt probablement de l’episcopat d’Hildesind, abat de Sant Pere de Rodes des del 947 i bisbe d’Elna del 979 al 991. La segona pertany a la seu d’Elna i és molt semblant, tipològicament, a la petita de Quaranta (982); fou consagrada el 1069, però podria ser una mica anterior. En darrer lloc, la de Sant Andreu de Sureda (cap al 1030)manifesta la trobada del corrent narbonès (lòbuls semicirculars o de ferradura) amb un nou corrent local d’ascendència hispanomossàrab (talla a bisell de les palmetes i florons que decoren el marc), aparegut a l’abadia veïna amb el mestre de Sant Genís i a Sant Andreu mateix amb la finestra de la façana occidental, obra del mateix mestre (vers el 1020). La d’Arles, al Vallespir, es conserva força malmesa, però sembla que fou feta cap als anys 1036-46.
A aquest mateix doble corrent, tot i que amb un predomini del narbonès, correspon una obra única dins l’art romànic occidental:la porta de Sant Joan el Vell de Perpinyà, del 1025, de la qual resta la meitat dreta de la llinda i més de la meitat esquerra del llindar. Era constituïda per quatre blocs monolítics amb el mateix tipus de decoració, a base de lòbuls semicirculars que inscriuen cares meitat humanes i meitat animals, florons, entrellaços d’estil narbonès iroses als angles; un marc amb motllures, força peculiar, l’apropa estretament al grup de la gran ara de Quaranta, mentre que les mitges palmetes recorden l’escola de Sant Genís. A més, la part inferior de la llinda presentava en relleu les figures de l’Agnus Dei sobre una petxina, al centre, i l’àguila sostenint un llibre i l’àngel als costats, com a símbols de sant Joan i sant Mateu. Els altres símbols del tetramorf devien ser representats al cim dels blocs laterals o brancals, a la manera d’algunes portes bizantinosiríaquesdel segle VI. Era, doncs, el que es pot anomenar una “porta-quadre” o una “porta-marc”, de clara ascendència bizantina, de la qual posteriorment hom pot trobar una reminiscència tipològica al portal de Sant Pere de Rodes del segle XII, obra del Mestre de Cabestany, on el llindar sembla haver estat decorat de la mateixa manera que els brancals.
Quant a la “llinda” tan cèlebre de Sant Genís de Fontanes i a la de Sant Andreu de Sureda, que n’és una imitació, creiem haver demostrat que són retaules-predel·les, reutilitzats al segle XII com a pseudollindes (vegeu-ne l’estudi monogràfic): a Sant Genís per a una nova porta occidental del segle XII i a Sant Andreu per a una porta occidental preromànica. Malgrat tot, la finestra de la façana occidental de Sant Andreu és ben bé una obra mestra de l’escultor de Sant Genís que inaugura la veritable escultura monumental, atès que apareix a l’exterior de l’edifici gairebé un segle abans que les realitzacions tolosanes de Sant Serni i contemporàniament a la decoració esculpida de Sant Pere de Rodes (vegeu l’estudi monogràfic de Sant Andreu de Sureda). També cal esmentar la llinda de l’església romànica de Santa Maria la Mar, amb un lleó en relleu (o potser dos a banda i banda d’una creu?) i dos àngels sota arcades, representats en bust i sostenint un llibre obert;és un altre testimoni d’aquesta primera escultura monumental de datació, si no anterior, contemporània a la de Sant Genís.
Una conseqüència de les relacions que existien al segle XI entre les dues abadies rosselloneses de la vall del Tec i l’abadia vallespirenca de l’alta vall fou l’aparició, a la façana occidental d’Arles (1036-46), d’una decoració esculpida de disposició original (Crist i els evangelistes disposats en creu al mig del timpà d’una porta anterior, l’arquivolta decorada amb palmetes del mateix tipus que a Sant Pere de Rodes i dues finestres ricament decorades), però seguint l’estil del taller de Sant Andreu. És significatiu constatar que a la consagració de Santa Maria d’Arles assistiren, el 1046, els abats de Sant Genís de Fontanes, Sant Pere de Rodes i Sant Andreu de Sureda.
Curiosament, l’activitat d’aquest extraordinari taller del Rosselló i de Peralada sembla haver-se exhaurit, potser com a conseqüència dels trastorns i les lluites de la reforma gregoriana. L’única obra que es pot atribuir a aquest període és la porta occidental de Serrabona (c. 1082?), feta malbé al segle XIX, de la qual s’han pogut reunir alguns fragments: una decoració a base de motius humans i animals, esculpits no sobre marbre sinó sobre una pedra sorrenca daurada d’origen local.
Caldrà esperar l’aparició del taller d’escultura del claustre de Sant Miquel de Cuixà (1120-37) i del mestre de les “tribunes”, o cors occidentals de Cuixà i de Serrabona (c. 1140-51) —autor al Rosselló de la porta de Santa Maria de Brullà—, per a veure renéixer l’escultura romànica rossellonesa dins la neta dependència aquesta vegada de l’escola conflentesa, amb la galeria primitiva del claustre d’Espirà de l’Aglí (segon quart del segle XII?), el claustre de Sant Andreu de Sureda (tercer quart del segle XII) i, sobretot, la galeria meridional del claustre d’Elna (vers el 1075), del mateix taller que realitzà més o menys contemporàniament les escultures de la façana i de la capçalera de Cornellà de Conflent. Són encara del segle XII (segona meitat) les portes de Santa Maria del Monestir del Camp (potser originària d’Elna), Santa Maria de Toluges (probablement provinent del priorat de monges de l’Eula), Santa Maria del Vilar i Santa Maria de Sant Feliu d’Amunt.
Encara dins la segona meitat del segle XII, el Mestre de Cabestany, escultor de geni original i sense lligams aparents amb els precedents fins ara esmentats, va deixar al Rosselló obres de gran qualitat, com el timpà de Santa Maria de Cabestany o el fris de la porta de Santa Maria del Voló, marcant un itinerari que el portà des del Baix Llenguadoc (decoració absidal de Sant Papol, capitells i porta de Rius-Menerbés, sarcòfag de Sant Sadurní a Sant Hilari de Carcassès o portada de Santa Maria de la Grassa) fins a l’Empordà (porta i timpà de Sant Pere de Rodes), després o abans d’unes llunyanes incursions al País Basc (llinda d’Errondo) i fins a la Toscana (capitell de Sant Antimo, columna de Santa Sugana). Totes aquestes obres se singularitzen per un estil personal, on arcaismes vinguts de l’escultura romana tardana es barregen amb una expressivitat i una invenció dins la composició úniques.
L’escola romànica rossellonesa d’escultura restà encara vigent al llarg del segle XIII: així, la porta i la finestra de Santa Maria d’Espirà de l’Aglí, vers el 1210-15; les galeries oest i nord del claustre d’Elna, volgudament concebudes dins la continuació arquitectònica romànica, tot i que hi ha evidents influències francogòti ques que acabaren triomfant totalment; la porta de la capella de la Santa Creu (vers el 1290), al castell reial de Perpinyà, de dibuix pràcticament encara romànic i amb capitells i detalls esculpits (el timpà ha desaparegut) d’alta qualitat i de regust clarament franco-gòtic.
En contrast amb Elna i Perpinyà, el claustre d’una abadia rural com és Sant Genís de Fontanes —on havien sorgit les primeres obres cabdals de l’escola rossellonesa— contribueix a manifestar (cap al 1270-80) el profund arrelament de l’escultura romànica:l’escultor, sense lligams amb els corrents internacionals i amb una tècnica decadent, utilitzant els marbres locals diversament acolorits, donant lliure curs a la seva inspiració i reproduint motius tradicionals (heràldics) o trets de la fauna aquàtica del lloc, realitzà una obra de sabor potser popular però plena d’encís. I a un moment encara més tardà, cap al 1300, correspon la galeria del claustre de Santa Maria la Rodona, que pot ésser considerada com la darrera mostra de l’escultura romànica rossellonesa. (TT)
La talla
Cal destacar que les marededéus romàniques antigues, és a dir, les del segle XII, són raríssimes al Rosselló. Les imatges que han arribat fins avui daten majoritàriament del segle XIII i sobretot del segle XIV. En les marededéus dels voltants del 1150-80 el Nen Jesús és assegut al mig de la falda de la Mare, amb el llibre dels Evangelis a la mà esquerra i alçant la mà dreta en actitud de beneir o d’ensenyar. Segueixen el model de la theotokos bizantina, que presenta el Nen Jesús per a l’adoració dels homes. Hom ha dit que en aquesta figuració iconogràfica la Mare de Déu és el tron de la saviesa. Cal classificar dins aquest tipus les marededéus de Tuïr (Rosselló), que seran tractades en el darrer apartat d’aquesta introducció i de Montboló (Vallespir).
La ideologia teològica és molt diferent als segles XIII i XIV. Sovint la Mare té un fruit a la mà dreta, el qual és beneït per Jesús.És el cas, per exemple, de les imatges de Vilamulaca i Sant Miquel de Llotes, aquesta ja gòtica, entre d’altres. Sovint el fruit ha desaparegut, com a les figures de Ribesaltes, també gòtiques, i Palau del Vidre, però la posició de la mà dreta de la Mare indica que havia existit anteriorment. Hom pot pensar que el fruit representa la poma, símbol del pecat original. Mitjançant aquesta iconografia hom vol indicar que Maria es la nova Eva i quan presenta a Jesús la poma se subratlla la seva participació en la Redempció. Posteriorment la poma només serví per a establir un joc entre la Mare i el Fill. Jesús estén la mà per agafar el fruit o bé és la mare qui li dóna; altres vegades, Jesús té el fruit a la mà, després d’haver-li estat presentat per la Mare.
Cal arribar, davant el grup d’imatges de la Mare de Déu al Rosselló, a les mateixes conclusions a les quals arriben alguns historiadors davant la imatgeria d’altres comarques. La majoria de les marededéus rosselloneses daten del segle XIV. Aquest floriment artístic coincideix amb un període molt brillant a la comarca, ja que formava part del regne de Mallorca entre el 1276 i el 1343(*). Cal assenyalar, però, que els escultors rossellonesos del segle XIV no van realitzar cap obra mestra mariana —hom pot esmentar com una obra de qualitat la Mare de Déu dels Correcs—, tot i que la producció de les imatges fou abundant, com ho demostra aquesta investigació present i un document escrit de caràcter excepcional. Es tracta de l’inventari de béns de Pere Baró, artista perpinyanès, que data del 1399, en el qual s’enumeren les imatges que encara no havia lliurat als seus destinataris quan va morir(*). Les imatges s’esmenten en quatre grups segons les mides —les grans, les mitjanes, les petites i les que feien un pam, és a dir, uns 20 cm d’alçada— i, de fet, es corresponen amb les marededéus encara existents a les esglésies de la comarca, les quals fan 90 cm, 70 cm o 50 cm segons els casos. En morir Pere Baró, hi havia al seu taller 5 estàtues grans de Nostra Senyora (“V ymatges de Nra Dona de rana maior”), 7 estàtues petites (“VII ymatges de Nra Dona de rana menor”) i 2 estàtues de pedra d’un pam. A més hi havia al menjador una petita estàtua de fusta per mostra; Pere Baró la utilitzava, segurament, com a model per als possibles clients que visitaven el seu taller. De fet, les imatges de Maria del segle XIV tenen entre elles una semblança familiar i no es distingeixen les unes de les altres, si no és per petits detalls o per les mides. Pere Baró, que vivia a Perpinyà l’any 1367, és qualificat de pintor en alguns documents d’arxiu, segons els quals se li atribueixen el retaule pintat de Sant Joan Baptista d’Évol (Conflent)(*) i l’armari litúrgic pintat d’Elna, que es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya(*). La presència de moltes escultures al seu taller el 1399 demostra que també era escultor, i hom ha de suposar que foren d’ell i dels seus col·laboradors moltes imatges de la Mare de Déu del segle XIV que han arribat fins a l’actualitat. Com que morí el 1399, hom pot pensar que començà la seva obra d’escultor abans del 1350, a la fi del regne de Mallorca.
Els reis de Mallorca van atreure a Perpinyà molts artistes francesos, i entre ells escultors, a la primera meitat del segle XIV. Hom pot recordar que hi havia a Perpinyà l’any 1324 Jaume de Faveran, mestre d’obres de la catedral de Narbona (1309-36) i de Girona el 1320, però també escultor. Se li podria atribuir la realització de la marededéu dels Correcs de la catedral de Perpinyà, que presenta moltes semblances amb el Crist Jutge de fusta de la mateixa seu, del qual devia ser l’escultor.
Malgrat tot, generalment s’han atribuït a artistes concrets les marededéus corresponents a aquell període de floriment, entre els segles XIII i XIV. Jurgis Baltrusaitis destaca, en molts països meridionals i particularment a Catalunya, una tercera etapa de l’escultura romànica al segle XIV(*). Aquesta escultura romànica tan tardana es caracteritzaria per un retorn a les fonts romàniques antigues; en presència del nou art, el gòtic, hom intentava potser tornar a la joventut. L’estatuària mariana rossellonesa del segle XIV n’és l’exemple. (MD)
Tot passant a fer un repàs més detallat del grup d’imatges de fusta romàniques o de tradició romànica que han pervingut a la comarca, cal dir que només en són una desena. La més antiga és la imatge de la Mare de Déu de Cameles, d’aspecte arcaïtzant, amb dues policromies romàniques superposades i datable almenys al segle XII; procedeix de Sant Martí de la Roca i avui es conserva dins la parroquial de Sant Fruitós de Cameles. L’església de Sant Feliu de Calmella conserva una altra marededéu romànica també atribuïble al segle XII.
De tradició romànica i de transició cap al gòtic són les marededéus de Castellnou dels Aspres (en mans privades), Vilamulaca, Banyuls de la Marenda, Millars (dues, pertanyents a particulars) i Brullà, datables al segle XIII o a l’inici del XIV. El tipus tradicional de la marededéu asseguda es mantingué fins a mitjan segle XIV, amb un tractament ja naturalista dels plecs dels vestits a partir del 1300. A Perpinyà la venerada Mare de Déu dels Correcs, objecte de llegenda popular, és també una obra de l’inici del segle XIV, restaurada als segles XVII i XIX. Es troba dins la capella del mateix nom (transsepte sud de Sant Joan el Vell). A la catedral es conserva una altra marededéu, contemporània, de procedència desconeguda. Del convent de Santa Clara també prové una imatge tardana de la Mare de Déu (vers el 1300), avui conservada dins la capella de Santa Maria Magdalena, al castell reial.
També a Perpinyà i procedent d’un gran retaule de Sant Joan el Vell, el Crist en Majestat, de fusta policromada i de grans dimensions, és una obra mestra, de transició cap al gòtic i de clara influència francesa, datable als voltants del 1300.
Una obra mestra és la bellíssima Majestat de Sant Pere de la Serra (avui la Trinitat), a Bellpuig, vestida amb una llarga túnica amb mànigues (final del segle XII), la qual podria provenir d’un taller ripollès. Un altre crucifix romànic de mides reduïdes ha estat trobat recentment a l’església de Sant Miquel de Vivers: el cap, coronat, és força destacat del tronc, li manquen els braços i va vestit amb el perizonium; cal datar-lo dins el segle XIII. (PP)
La pintura
Hom pot parlar d’una pèrdua incommensurable de conjunts de pintura mural rossellonesa des d’abans de la Revolució del 1789-95 i als segles XIX i XX. De fet, les obres que han restat es redueixen, pràcticament, a les pintures absidals i del tram de cor de Sant Salvador de Casesnoves (prop d’Illa) i al conjunt de l’absis de Santa Maria del Vilar (Vilallonga dels Monts). Recentment s’han trobat alguns vestigis a Santa Maria de Torreneules. Les pintures de Casesnoves —arrencades i portades, “legalment” i sota un cert escàndol, a Suïssa els anys 1955-76— eren un testimoni potser únic d’una certa influència de la miniatura hispano-mossàrab dins la pintura mural romànica. L’absis acollia els motius habituals del Pantocràtor i els evangelistes, amb moltes inscripcions explicatives. L’arc triomfal presentava l’Anyell Pasqual en una màndorla sostinguda per àngels, i el tram de cor era dedicat a la Verge Maria i a Jesús (Anunciació, Adoració dels Reis Mags, Crucifixió). Podria datar dels darrers anys del segle XI, o de la primeria del XII.
Quant al conjunt absidal de l’església prioral de Santa Maria del Vilar, en gran part encara amagat darrere uns emblanquinats, és amenaçat de desaparició a causa de la indiferència de totes les autoritats pertinents, per bé que l’església sigui classificada com a monument històric.
La sort de la pintura sobre taula ha estat encara pitjor, ja que només resta un fragment de baldaquí procedent de l’església de Calmella i la constància de l’existència d’un antependi pintat a Sant Genís de Fontanes, dibuixat per l’arqueòleg L. de Bonnefoy vers el 1860 i posteriorment destruït. Signat per un tal magister Alexander, aquest frontal s’ha de relacionar amb la revifalla del corrent bizantinitzant de l’any 1200. En canvi, el fragment de baldaquí, corresponent a la part central d’una taula amb la figura del Pantocràtor, s’ha de situar ja en el darrer terç del segle XIII i estilísticament de transició cap al gòtic.
Pel que fa al camp de la miniatura, s’han conservat dues planes il·lustrades d’un recull de constitucions sinodals de la seu d’Elna, recopilades entre el 1287 i el 1326 i que estilísticament pertanyen ja a un moment de transició cap al gòtic. L’una representa el Pantocràtor dins una màndorla ròmbica i emmarcat pel Tetramorf, de concepció tradicional romànica però d’estil naturalista, per l’expressió de les cares i el tractament del vestit. L’altra mostra les dues santes patrones de la seu, Eulàlia i Júlia, sostenint una palma amb una mà i un llibre amb l’altra, sobre un fons de decoració geomètrica, a base d’hexàgons separats per quadrats, clarament inspirada en una decoració mural tradicional. El conjunt és finalment coronat per tres arcades gòtiques trilobades. Sembla que són més o menys contemporànies a les miniatures, ja plenament gòtiques, que encapçalen els capbreus manuscrits de Cotlliure, Argelers, Talteüll, Sant Llorenç de la Salanca, Millars i Clairà, avui conservats a l’arxiu departamental, que foren redactats el 1292 sota Jaume II de Mallorca (expressió de les cares i plecs dels vestits d’estil naturalista, fons decorat amb hexàgons i quadrats i marcs a base de greques, però amb els reis representats segons la tradició romànica). (PP)
Altres mostres d’art
La manca total d’un museu arqueològic, a causa de la indiferència de les autoritats tant laiques com eclesiàstiques, ha provocat malauradament la pèrdua de molts objectes d’ús litúrgic caiguts en desús.
L’obra més extraordinària, però, és la imatge de la Mare de Déu de Tuïr, objecte d’una llegenda popular. És de força qualitat, feta en plom per mitjà d’un motlle; porta corona imperial i s’emparenta molt de prop amb la Mare de Déu de Plandogau (Noguera) i amb altres de l’Alvèrnia i del Massís Central francès. Els caràcters de la inscripció del sòcol (“MATER DEI”) li assignen una datació vers l’any 1200.
Entre els diversos objectes pervinguts cal assenyalar algunes lipsanoteques d’estuc o de pedra, en forma de sepulcre amb tapa i corresponents als segles XI i XII, i uns canelobres d’altar o altres, de grans dimensions, per al ciri pasqual, de ferro forjat (segle XII). Magnífiques ferramentes de portes subsisteixen a Sant Fruitós de Cameles, Santa Maria del Mercadal de Castellnou i Sant Feliu d’Amunt (per esmentar les més intactes). Són gairebé sempre acanalades, enriquides amb motius incisos i datables al segle XII.
Un objecte singular i de gran interès és un tinter de llautó treballat per embotició, amb inscripció cúfica, fet a Toledo entre els segles X i XI i utilitzat com a lipsanoteca a l’altar de l’església de Santa Maria de Brullà. Un calze de plom (segle XIII?), conservat avui al Museu de l’Hôtel de Cluny, a París, fou també reutilitzat com a lipsanoteca a l’altar de Sant Salvador de Casanoves. Cal esmentar encara el copó de Sant Esteve de Prunet, de coure daurat i esmaltat (segle XIII), i un altre procedent, segons J. A. Brutails, del castell de Castellnou, que actualment no se sap on es troba.
Hom ha trobat una lipsanoteca d’estuc a Vivers, cas excepcional perquè està ricament decorada amb relleus a bisell, a base de motius florals esquemàtics i signada pel seu autor, el prevere Gaucelm. L’única cara no decorada duu gravats els noms dels assistents a la col·locació de les relíquies i, probablement, de l’altar. L’onomàstica indicaria una datació de la peça a l’entorn del segle X.
D’altra banda, l’església de Sant Pere de Tuïr conserva un fragment important d’una capa o pal·li de procedència oriental (segle XII o XIII), tal com havia de ser el pallium greco et alios duos in Grecia factos llegats a la seu d’Elna, el 915, per Riculf I; durant cert temps aquesta capa degué ésser reutilitzada com a mantell per a la marededéu romànica de la mateixa església. (PP)