La capella de la Mare de Déu dels Àngels és situada a l’actual carrer del mariscal Foch. És, avui, el darrer vestigi del convent dels franciscans de Perpinyà. Sembla que aquest convent fou una de les primeres fundacions de l’orde; hom considera establert que sant Francesc anà, almenys, dues vegades a Perpinyà, tot fent camí com a pelegrí vers Santiago de Compostel·la. Una notícia dels arxius de l’antiga família dels Grimau, burgesos perpinyanencs, esmentada per l’historiador Coll, fa referència a l’hospitalitat que aquesta família havia donat a sant Francesc en el seu pelegrinatge, tot oferint-li l’any 1211 la capella de Santa Maria dels Àngels, propietat d’aquella nissaga.
Segons l’historiador A. Bosch, tot seguit s’hauria iniciat al costat de la dita capella la construcció del convent dels franciscans, el qual se sap del cert que ja existia el 1235. L’església de la Mare de Déu dels Àngels fou refeta en el darrer terç del segle XIII. Fa uns dotze anys, en ocasió de les obres d’ampliació, es van poder recuperar alguns elements del claustre conventual enderrocat al segle XVII, datables en el primer terç del segle XIV.
En els primers anys de l’adveniment de la dinastia de Mallorca el 1276, mentre el castell reial era tot just començat, les prestacions de fidelitat i homenatge i altres cerimònies de la nova monarquia es feien dins aquest convent i en el convent dels Predicadors de Perpinyà. Així, per exemple, el 5 dels idus de maig de 1277, Ponç Hug, comte d’Empúries —descendent directe dels primers comtes feudals del Rosselló i Empúries— reconeixia tenir el feu de Banyuls de la Marenda pel rei de Mallorca al monestir de Sant Francesc. Cal recordar, a més, que quan Jaume de Mallorca, primogènit del rei Jaume II, renuncià al tron patern, prengué, el 1299, l’hàbit de frare menor al convent de Perpinyà, on morí el 1330, i que en aquest convent se celebrà un famós capítol general de l’orde —on fou discutida i rebutjada la reforma de la regla de sant Francesc— l’any 1331, la qual cosa parla a favor de la gran antiguitat de la seva fundació i del prestigi i la importància que havia adquirit en aquell temps. Una referència de l’any 1380 notifica que Bartomeu Dossous, en testament atorgat aquest any, deixà a la capella de Santa Maria dels Àngels la quantitat de 10 lliures per tal de reparar la seva capçalera.
L’any 1579 l’església fou concedida pels franciscans a la confraria dels mercers i botiguers de Perpinyà, els quals hi feren diverses reparacions al llarg dels segles XVI i XVII. Hom hi observa moltes sepultures i inscripcions funeràries, entre altres la de l’historiador Andreu Bosch, prop d’una porta lateral.
El convent, esdevingut hospital militar el 1793, ja havia estat força mutilat durant el segle XVII, i la seva església conventual —diferent a la capella de Santa Maria dels Àngels— fou enderrocada al segle XIX sota Napoleó III.
De moment, l’església de la Mare de Déu dels Àngels, per bé que pertanyent al Consell General i classificada de monument històric, és utilitzada indecentment com a magatzem i espera encara la seva restauració i rehabilitació. (PP-MLIR)
Arquitectònicament, és evident que l’actual capella de Nostra Senyora dels Àngels no pot ésser la primitiva que la família Grimau hauria donat a sant Francesc el 1211. L’examen de la fàbrica II assigna una datació de vers el darrer terç del segle XIII, al moment de les primeres influències de l’art francogòtic, les quals coincidirien a Perpinyà amb l’adveniment de la dinastia de Mallorca.
Presenta una nau única i una capçalera curiosament disposada a l’oest, que és marcada a l’interior per un arc apuntat a manera d’arc triomfal.
D’uns 30 m de llargada a l’interior, 12 d’amplada i 20 m d’alçada sota clau, la nau té quatre trams fets amb voltes d’ogives, de les quals els arcs i les nervadures de secció rectangular amb motllura cilíndrica a les arestes són fets de marbre de Baixàs. Els arcs, reforçats a l’interior per potents contraforts, són suportats, com les nervadures, per pilastres rectangulars proveïdes d’una columna encastada amb capitell cúbic, del mateix aparell. Pilastres i columnes no parteixen del sòl, sinó de mènsules situades a poc més de 2 m d’alçada constituïdes per dos boquets superposats. La sensació d’espai és remarcable, com també les proporcions.
Oberta a l’exterior per una portalada de mig punt senzillament arquejada de marbre i per una porta lateral al nord, l’església era il·luminada per set finestres altes i estretes, arquejades de mig punt —quatre entre els contraforts de la façana meridional i tres a la paret oriental de la nau— i per un ull de bou al damunt de l’arc triomfal, a la paret occidental.
En absència d’una documentació precisa i per comparació, d’una banda amb les naus encara romàniques de Sant Joan el Vell, construïdes entre el 1219 i el 1246 i, d’altra banda, amb les dues capelles del castell reial, amb voltes anàlogues a les de Nostra Senyora dels Àngels, però molt més evolucionades en tots els seus detalls i datades als anys 1290-1300, hom situa aquest edifici dins la segona meitat del segle XIII, als voltants del 1275. Nostra Senyora dels Àngels és, doncs, el primer edifici pròpiament gòtic que fou construït al Rosselló —almenys entre els que han subsistit fins a l’actualitat—. Si és fonamentalment gòtic pel procediment de la volta, es presenta com un monument de transició, encara romànic pel tipus i les proporcions de les columnes i dels capitells. Hom nota amb Interès que, pel conjunt dels seus caràcters i particularment pel dispositiu típic de les pilastres apartades del sòl i suportades per boquets i per les tres finestres de la seva façana oriental, l’edifici es presenta no com una mostra d’arquitectura franciscana sinó com una mostra d’arquitectura plenament cistercenca. És un fet molt suggestiu per a la història dels inicis de l’arquitectura franciscana. (PP)