Els hospitals urbans

Els precedents

La major part dels hospitals coneguts a Catalunya d’abans del segle XIII corresponen a dependències de conjunts monàstics o a hospitals de camí; per contra, les evidències arquitectòniques d’hospitals urbans són pràcticament inexistents, llevat de l’hospital de Sant Julià de Besalú, de la part baixa de la façana de l’hospital de Santa Tecla de Tarragona i de l’hospital d’en Colom a Barcelona, incorporat a partir del segle XV al complex d’edificis de l’hospital de la Santa Creu.

Voltes de creueria d’una ala de la planta baixa de l’hospital de Santa Maria de Lleida.

ECSA – G.Serra

Excepte el de Santa Tecla, del qual desconeixem l’estructura interna, els altres hospitals segueixen el model simple i funcional de la resta d’edificis de la seva mateixa destinació: grans sales rectangulars, cobertes amb embigat o volta; però, a diferència dels austers hospitals monàstics o de camí, tant a Besalú com a Tarragona la façana principal apareix profusament decorada, amb una portada i un porxo o atri esculturat, respectivament.

A part d’aquests hospitals de tipus general, d’abans del segle XIII es conserven també restes d’hospitals de mesells, com els de Sant Llàtzer de Barcelona i Sant Jaume de Vic, tots dos situats a peu dels camins i fora dels recintes murallats, però que pel seu caràcter assistencial i suburbà no poden considerar-se com a hospitals de camí. El de Barcelona, a partir del segle XIV, ja es convertí en un hospital plenament urbà en restar inclòs dins el nou perímetre de les muralles. D’aquests hospitals només n’han perviscut, però, les capelles, romàniques, i únicament podem suposar que les sales de malalts seguien el model habitual de grans estances rectangulars, tal com es generalitzaren en els nous hospitals urbans construïts a partir del segle XIV.

La concepció tipològica

D’ençà del segle XIV, amb la definitiva consolidació de la societat urbana i burgesa, tingué lloc un notable procés de fundació i construcció d’institucions hospitalàries a redós dels nous recintes murallats de les viles i les ciutats. En molts casos, les noves construccions se situaren en grans solars lliures a l’interior dels perímetres murallats, o bé just fora de la muralla, probablement per la impossibilitat de disposar d’un solar adient a l’interior del recinte. Fins i tot es troben casos com el de l’hospital de Sant Marçal de Montblanc, establert vers el 1339 fora vila, però que en construir-se les muralles, el 1366, quedà incorporat a la pròpia estructura dels llenços de la muralla.

D’acord amb els edificis que s’han conservat, hem de considerar que els hospitals urbans gòtics catalans es divideixen en dues tipologies bàsiques:

– L’edifici de grans naus, molt altes, cobertes amb embigat sobre arcs de diafragma, molt sovint reduït a una única sala.

– L’edifici de caràcter urbà, concebut com un casal, organitzat entorn d’un pati (on hi ha l’escala) seguint el model del palau urbà, amb una notable compartimentació interior i sales petites de sostres relativament baixos i plans.

Sense que puguem establir una relació causal directa i només a efectes de constatació, hem d’assenyalar que el model d’edifici hospitalari de grans naus cobertes amb embigat sobre arcs de diafragma el trobem en edificis construïts al segle XIV, mentre que el model de palau urbà apareix a partir del XV, amb l’excepció de l’hospital de la Santa Creu de Barcelona, construït amb grans sales d’arcs de diafragma a partir del 1401. També cal tenir en compte que els hospitals del tres-cents, almenys els que conservem, se situaren en terrenys suburbans o poc urbanitzats, que disposaven d’un ampli marge d’actuació per a traçar l’edifici. Aquest fou també el cas de l’hospital de la Santa Creu de Barcelona, que, tot i situar-se dins el perímetre de la muralla, ho feu en una zona, el Raval, pràcticament buida, on no hi havia construccions que en condicionessin la traça. El cas contrari, el de l’hospital de Santa Tecla de Tarragona, bastit quasi entre mitgeres al segle XIII, no és representatiu, atesos els grans condicionants que presentaven les estructures de la Tàrraco imperial sobre els edificis del conjunt episcopal i el seu entorn, condicionants que les recents exploracions arqueològiques i arquitectòniques comencen a posar en evidència.

A Catalunya, el model d’edifici hospitalari de grans sales cobertes amb embigat sobre arcs de diafragma té un exemple d’un valor excepcional: l’hospital de la Santa Creu de Vic, no solament per la qualitat i el nivell de conservació de la seva arquitectura, que no destaca excessivament de la resta d’obres del seu tipus, sinó sobretot per la claredat de les precisions que feu el seu fundador el 1348, el comerciant Ramon de Terrades, sobre com havia de ser la seva arquitectura: les sales, amb arcs de diafragma, s’havien de construir “…tal com s’acostuma a fer en semblants edificis…”. Aquesta expressió demostra fins a quin punt, a mitjan segle XIV, el model hospitalari de sales de gran volum era la forma més comuna de concebre aquestes construccions. És molt possible que darrere aquesta situació existís una actitud higienista, de procurar que el gran volum d’aire de la sala fos una solució adient per a la correcta ventilació d’un espai comú on coexistien els malalts sense compartimentacions estrictes.

L’evolució que experimentà la ciència mèdica i el coneixement del cos humà, entre els segles XIV i XV, coincidí amb el canvi de model arquitectònic que detectem a Catalunya a partir del segle XV. Els nous hospitals urbans concebuts com a casals ja no disposaven de les grans sales comunes, sinó que s’hi observa una major compartimentació de l’espai interior, amb un nombre de sales i habitacions més gran, de dimensions diverses i amb una menor alçària, la qual cosa accentua el caràcter domèstic de l’espai hospitalari. Aquesta escala “humana” en les proporcions de les sales hospitalàries és paral·lela a una monumentalització relativa de les façanes i dels espais comuns, amb la presència d’elements d’arquitectura d’estil en portes i finestres, i sobretot en la composició dels patis interiors amb galeries, com als hospitals de Lleida i Solsona. Fins i tot, es construí un veritable claustre a l’hospital de Santa Magdalena de Montblanc, on, tot i una marcada austeritat, es manifesten unes voluntats estètiques i arquitectòniques que van més enllà del racionalisme funcionalista de les grans sales de malalts dels hospitals del segle XIV.

Els hospitals amb sales cobertes amb arcs de diafragma

Aquest tipus de sala hospitalària ja és plenament definit a partir del 1262 a l’hospital de camí dels Cervelló, a Olesa de Bonesvalls, i sens dubte també va ser el tipus adoptat als hospitals urbans construïts al primer quart del segle XIV.

Un dels edificis més primerencs del XIV que segueix aquest model és l’hospital de Sant Marçal de Montblanc, fundat com a hospital de pobres arran del llegat testamentari que Jaume Marçal feu el 1339, al costat del camí de Montblanc, al convent de la Mare de Déu de la Serra. L’edifici ja devia estar totalment conclòs el 1366, quan el seu mur nord va ser incorporat a la muralla de la vila.

El de Sant Marçal no era l’únic hospital que tenia la vila de Montblanc. Ja el 1266 apareixen esmentats l’hospital de Santa Magdalena, al costat del Francolí, prop del pont del camí ral de Lleida a Tarragona, i el de Sant Bartomeu, situat prop del convent de Sant Francesc i que abans del 1535 es va unir al de Santa Magdalena, que quedà com el principal hospital montblanquí, especialment després de les importants ampliacions a la fi del segle XV.

És molt possible, encara que difícil de demostrar, que l’església de l’actual hospital de Santa Magdalena, clarament documentada el 1342, correspongui, en realitat, a l’edifici de l’hospital del segle XIV. Aquesta és una sala molt ampla i curta, de traçat molt irregular, coberta amb embigat sobre arcs de diafragma. Les seves característiques no la fan gaire diferent (llevat de la seva descurada construcció) d’altres esglésies que segueixen aquest mateix model, com la ben propera de Sant Miquel de Montblanc, i per això hom ha interpretat, per la presència d’un altar el 1342, que aquest edifici fou, des del seu origen, l’església de l’hospital. No hem d’oblidar, però, que a les sales de malalts hi havia altars i que no necessàriament la capella havia de ser una construcció a part de l’hospital, com bé veiem en el de Sant Marçal. D’altra banda, l’actual església de Santa Magdalena resulta desproporcionadament gran per a tractar-se de l’església d’un hospital d’aquestes dimensions.

D’aquest model d’hospital en conservem altres exemples, com ara el de Granollers, també format per una sala molt ampla, avui molt transformada, fundat el 1328 i situat, com el de Montblanc, fora de les muralles; el de Santa Caterina d’Ordis (Alt Empordà), molt modificat, però encara amb la sala alta i estreta, i molt especialment l’esmentat de la Santa Creu de Vic.

L’hospital dit inicialment d’en Ramon de Terrades i més tard de la Santa Creu fou fundat l’any 1348 per aquest personatge, comerciant fill de Vic establert a Mallorca, que en el seu testament deixà un llegat de 600 lliures amb aquest objectiu. A Vic ja existien hospitals urbans vinculats a l’entorn de la catedral (des del segle XI l’Albergueria, concebuda com un hospital per a eclesiàstics i pobres i pelegrins, i a partir del 1217 l’hospital d’en Cloquer), però el nou establiment representava una voluntat de dotar la ciutat d’un equipament modern, d’acord amb les tendències més esteses de l’arquitectura hospitalària del seu temps, tal com ja hem comentat abans, i per això Ramon de Terrades dona indicacions molt precises en el seu testament de com havia de ser l’hospital, la qual cosa converteix aquest document en tot un tractat teòric i ideològic de construcció d’hospitals a la primera meitat del segle XIV.

L’hospital de la Santa Creu es va construir fora de les muralles de la ciutat, a tocar del camí de Vic a Barcelona per Malla i Tona, amb dues grans sales paral·leles (una per a homes i l’altra per a dones), cobertes amb un embigat sobre arcs de diafragma, que posteriorment foren unides i desfigurades per les successives reformes i ampliacions, especialment quan a partir del 1534 s’executaren de bell nou la façana i l’església.

La màxima expressió arquitectònica del model que s’emprà a Vic és, però, l’hospital de la Santa Creu de Barcelona, complex hospitalari fundat el 1401 que representa la culminació del model de grans sales i en porta al límit les possibilitats arquitectòniques. La seva construcció representa l’esclat final d’una tipologia, a partir del qual el model hospitalari canvià substancialment.

Tipologies d’hospitals urbans
SALES COBERTES AMB ARCS DE DIAFRAGMA
Granollers	1328, 1529
Sant Marçal de Montblanc	1339
Santa Magdalena de Montblanc	1342
Ramon de Terrades (o de la Santa Creu) de Vic	1348
Santa Creu de Barcelona	1401
Santa Caterina d’Ordis	segle XIV
CASALS URBANS
Llobera de Solsona	1411
Santa Maria de Lleida	1454
Santa Tecla de Tarragona	1464, reformat
Sant Joan de l’Espluga de Francolí	segle XV?
Santa Magdalena de Montblanc	a. 1535, reformat

Els hospitals com a casals urbans

Els hospitals que, a partir del segle XV, es construïren com a casals urbans representen, com ja s’ha dit, una nova concepció de l’arquitectura hospitalària, basada en una major compartimentació de les sales, d’unes dimensions molt més reduïdes que les de les sales dels hospitals del segle XIV. Són edificis que segueixen el model dels grans casals urbans, tant públics com privats, amb una planta rectangular que s’organitza al voltant d’un pati central, en el qual hi ha l’escala d’accés al primer pis. S’estableix, així, una clara seqüència exterior-interior-exterior, a través de la porta, el vestíbul i el pati, i s’elimina completament l’accés directe des de l’exterior a les sales de malalts que trobem en molts dels hospitals de grans sales.

Aquesta tipologia i les seqüències espacials que genera afavoriren la inclusió d’intencions arquitectòniques i ornamentals que van més enllà de l’estricte funcionalisme, de les quals pot ser un exemple paradigmàtic l’excepcional dovellatge de la porta principal de l’hospital de Santa Maria de Lleida, d’una monumentalitat que l’acosta a l’abstracció conceptual.

D’aquesta norma general potser n’hauríem d’excloure l’hospital de Santa Tecla de Tarragona, després de les radicals reformes efectuades a partir del 1464 per iniciativa del bisbe Pere d’Urrea, les quals conservaren el porxo de l’hospital del segle XIII i reformaren un edifici que, avui, només podem evocar a partir de les finestres de la façana principal, sense que sigui possible afirmar si disposava o no de pati central.

Secció longitudinal i planta de l’hospital de Sant Joan de l’Espluga de Francolí. Escala 1/500.

AjEF – M.Gimeno

També segueix el model tipològic del casal urbà l’hospital de Sant Joan de l’Espluga de Francolí, un edifici molt transformat del qual resta la façana i el pati. Generalment s’ha atribuït al segle XIV, però no té característiques rellevants que abonin aquesta datació i no hi ha arguments definitius que impedeixin considerar-lo com una obra ja del segle XV, datació que s’avé perfectament amb la seva tipologia.

Sens dubte, les mostres més monumentals d’aquest tipus d’hospitals urbans del segle XV català són el d’en Llobera, a Solsona, i el de Santa Maria, a Lleida, que apliquen, d’una manera que podem considerar canònica, la tipologia d’edifici amb pati central, el qual constitueix l’eix de comunicacions verticals en haver-hi l’escala, i disposa d’una galeria porxada al primer pis que no s’ha de confondre amb un claustre.

El claustre és precisament la gran singularitat de l’hospital de Santa Magdalena de Montblanc, disposició que només es repeteix en una escala molt diferent en el grandiós complex hospitalari de la Santa Creu de Barcelona. L’hospital de Santa Magdalena va ser reconstruït a partir de la fi del segle XV i problablement fou enllestit ja abans del 1535, quan la Universitat de la vila es va desprendre de l’antic edifici de l’hospital de Sant Bartomeu, que s’havia unit al de Santa Magdalena. Probablement hem de cercar en aquesta unió la renovació total de l’hospital de Santa Magdalena, que va fer que el vell edifici del segle XIV s’incorporés com a església al nou conjunt hospitalari.

El pati claustre de l’hospital de Santa Magdalena de Montblanc.

ECSA – G.Serra

Tal com ens ha arribat, l’hospital de Santa Magdalena és un edifici amb un procés constructiu complex, ordenat entorn d’un delicat claustre de tres pisos, amb un vestíbul en el qual hi ha l’escala d’accés al primer pis. L’ornamentació de les portes interiors i les diferències estilístiques entre el claustre i l’escultura de l’escala fan pensar en la possibilitat que, abans de la disposició claustral, totalment excepcional, l’hospital tingués l’escala al pati central, traslladada al vestíbul durant el segle XVI en construir-se el claustre. Per tant, aquest hospital seguia potser la forma habitual de la seva tipologia, fins que es va modificar amb una solució claustral, que, amb independència de la seva qualitat plàstica i espacial, resulta insòlita en els models de casals (no solament hospitalaris) del gòtic català.

En el curs de les obres de rehabilitació de l’hospital de Santa Magdalena es va poder constatar que, a més de les parets mestres que defineixen quatre sales en cada planta, les sales eren dividides amb envans fets de fusta i guix, emmotllats per les dues cares. Aquesta evidència permet afirmar que, dels hospitals gòtics, com de la major part dels edificis medievals, només en coneixem la part estructural i que hi ha una sèrie d’elements arquitectònics, fets amb materials més dèbils (guix, fusta, roba, etc.), dels quals no resta ni la memòria però que eren decisius a l’hora de configurar la realitat d’una arquitectura complexa i canviant, que no podem fixar en un clixé estandarditzat.

Bibliografia consultada

Martinell, 1935a i 1935b; Adell, 1983; Diversos autors, 1995; Barbany, 1999; Diversos autors, 2000b; Diversos autors, 2001d; Conejo, 2002 i 2003.