El diverticle de Meckel constitueix una dilatació anormal de la paret intestinal, en forma tubular, que es localitza propera a la zona d’unió de l’intestí prim amb l’intestí gros, és a dir, on es troba l’apèndix cecal o cec, i que es produeix quan, per raons desconegudes, el conducte vitel·lí, el conducte que comunica el cordó umbilical amb l’intestí del fetus, no es col·lapsa del tot després del naixement. En aquests casos, doncs, la paret del conducte vitel·lí, d’una estructura semblant a la de la paret intestinal, forma una dilatació o diverticle allargat, la base del qual desemboca directament a la llum intestinal, i el vèrtex s’acosta a la part posterior del llombrígol.
Segons dades estadístiques, el diverticle de Meckel es produeix en aproximadament un 2% dels malalts, per bé que en la majoria dels casos és asimptomàtic i només és detectat quan, per alguna raó, es practica una exploració radiològica intestinal o bé una intervenció quirúrgica abdominal.
Les manifestacions del diverticle de Meckel apareixen quan es planteja alguna complicació, entre les quals les més freqüents són l’obstrucció intestinal, l’úlcera pèptica i l’anomenada diverticulitis o inflamació del diverticle.
L’obstrucció intestinal, en el cas de diverticle de Meckel, sol presentar-se abans de tres anys d’edat, i es produeix quan el diverticle xucla i col·lapsa el tram intestinal on es troba localitzat, o bé quan el mateix diverticle es torça sobre el propi eix. L’obstrucció intestinal, que se sol presentar de manera brusca, es manifesta fonamentalment amb dolor abdominal intens, distensió abdominal, vòmits i restrenyiment, i requereix una intervenció quirúrgica urgent per prevenir una perforació de la paret intestinal, que sovint constitueix causa de mort.
L’úlcera pèptica, en el cas de diverticle de Meckel, també se sol presentar durant els primers anys de vida i es produeix quan la superfície interna del diverticle, per raons desconegudes, té alguns sectors de teixit idèntics als de la mucosa gàstrica, que igualment secreten àcid clorhídric i pepsina, un enzim destinat a fraccionar les proteïnes contingudes als aliments. Com que la mucosa intestinal, a diferència de la gàstrica, no disposa d’un mecanisme específic per a protegir-se dels efectes corrosius de l’àcid clorhídric i la pepsina, és fàcil que en un moment determinat es produeixi una úlcera en algun sector del diverticle de Meckel cobert amb mucosa intestinal, o fins i tot als trams intestinals propers. L’úlcera pèptica, en aquests casos, se sol manifestar pel fet que les deposicions presenten una tonalitat vermella, perquè contenen quantitats abundants de sang fresca, o bé adopten una tonalitat negrosa, que expressa la presència de sang parcialment digerida i coagulada.
La diverticulitis es produeix quan el contingut intestinal, ric en bacteris, s’acumula a l’interior del diverticle i ocasiona la inflamació i la infecció. La diverticulitis, en el cas de diverticle de Meckel, se sol presentar en edats adultes i es manifesta fonamentalment amb un dolor abdominal intens que es localitza en general a prop del llombrígol, una contracció involuntària de la musculatura de l’abdomen i febre. La diverticulitis, com també l’obstrucció intestinal, requereix una intervenció quirúrgica immediata per prevenir la perforació de la paret intestinal.
La diagnosi se sol deduir quan les deposicions d’un nodrissó o un infant petit són sanguinolentes o ennegrides, i es confirma, en general, amb una radiografia simple d’abdomen, les imatges de la qual permeten de detectar la presència d’acumulacions de calci properes a l’apèndix cecal, que es dipositen, per raons desconegudes, a les parets del diverticle.
És igualment útil la gammagrafia, ja que els isòtops radioactius emprats, generalment el tecneci, s’acumulen a les parets del diverticle.
El tractament d’un diverticle de Meckel complicat és l’extirpació quirúrgica. Igualment, si durant l’operació hom constata que la porció intestinal en què es troba implantat el diverticle es troba inflamat, infectat o obstruït, també és extirpat.
El diverticle de Meckel asimptomàtic no requereix tractament. Això no obstant, quan és detectat accidentalment en el transcurs d’una intervenció quirúrgica, hom en recomana l’extirpació per tal de prevenir complicacions eventuals.