En morir el president Francesc Macià el dia de Nadal de 1933 es posaven en funcionament els mecanismes per elegir-ne el successor. Com recordava Josep Maria Poblet, dos candidats apareixien com a possibles relleus: el que fou elegit, Lluís Companys, i Humbert Torres i Barberà. Ambdós eren personalitats incloses dins del republicanisme català, amb trajectòries, però, diferents. El primer procedia del republicanisme vinculat al sindicalisme i l’associacionisme pagès i era, a més, advocat i el segon, procedent del nacionalisme republicà, tenia experiència acreditada en l’administració local (havia estat alcalde de Lleida) i era metge.
El govern del 1934
Com en qualsevol règim parlamentari de caràcter republicà, un cop mort el president, calia convocar el Parlament de Catalunya i procedir a l’elecció del candidat al càrrec. Companys, triat pel grup majoritari a la cambra –el d’ERC–, sintetitzava les prioritats del seu programa. En primer lloc, destacava la necessitat d’aconseguir un bon finançament per als serveis traspassats a la Generalitat: «El fracàs pitjor del règim autonòmic seria el que es derivaria de tenir uns serveis i no haver rebut la dotació necessària per a complir dignament aquests serveis. Hem de deixar ràpidament resolta la formació i la dotació de les finances de la Generalitat.»
A més del finançament autonòmic, una altra prioritat del futur nou Govern era l’ordre públic i la política social, tots dos vinculats estretament. Per al candidat Companys, la capacitació per a l’autonomia es demostrava exercint l’ordre públic, per al qual reconeixia que calia una política de prevenció «per tal de posar ordre en la consciència interior ciutadana», però, a més calia una «política de Govern, d’autoritat de Govern i dignitat de poder». Davant els sectors obreristes que optaven per l’enfrontament amb el Govern: «he de dir que els sotmetrà d’una manera inexorable, però sempre dintre de la llei i sempre amb les armes de la llei». I reblava: «No hi ha ningú que sigui amo del carrer més que el propi Govern; la societat té dret que li garantitzin la pau pública.»
Malgrat aquest capteniment de llei i ordre republicà, ERC i Companys no podien obviar la significació esquerrana del seu programa; per això: «El Govern es preocuparà, també, de tots aquells problemes que es relacionen amb la qüestió social, com el sentit cooperativista de la vida, la sanitat, la cultura... La sanitat s’ha d’estendre a tots els nostres medis rurals...» I amb l’objectiu de crear ocupació des del Govern, es plantejava crear una direcció general d’Obres Públiques. En l’àmbit agrari enumerava un seguit de lleis que volia impulsar des del Govern, la de contractes de conreu, la de bases de cooperació, a més d’una llei de referèndum i una d’electoral.
Poc després, en l’edició del Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya (BOGC) del 5 de gener de 1934, Lluís Companys, després de ser elegit per la cambra, donava a conèixer el seu Govern. La composició d’aquest tenia una característica diferent respecte del de Macià: donava entrada a totes les sensibilitats del nacionalisme republicà, preocupat com estava per l’avanç de la dreta arreu de l’Estat. A més d’ERC hi era representat el corrent intern d’aquesta formació –Estat Català–, Acció Catalana Republicana, la Unió Socialista i el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, escindit d’ERC.
Companys, doncs, nomenà un nou govern atenent, com sempre féu, als articles 40 i 41 de l’Estatut Interior de Catalunya, que establien que el president nomenava i separava els consellers, decidia les directrius generals de la política del Govern i en dirigia l’actuació.
Per dur a terme l’acció de Govern li calia tota l’estructura administrativa que s’havia consolidat just un any abans: una estructura encara en rodatge. Per a atendre les funcions del departament de Presidència, gaudia d’una Oficina de Premsa, de l’Oficina del Butlletí Oficial, de l’Oficina de la Generalitat a Madrid i de les comissaries de Girona, Lleida i Tarragona, a més d’un òrgan Estat-Generalitat com era la Comissió Mixta de Traspassos.
Primer Govern nomenat per Lluís Companys
| Càrrec | Nom | Partit |
|---|---|---|
| President | Lluís Companys i Jover | ERC |
| Conseller d'Agricultura i Economia | Joan Comorera i Soler | USC |
| Conseller de Governació | Joan Selves i Carner (mor el 28/IV/1934) Josep Dencàs i Puigdollers (el substitueix definitivament el 18/IX/1934) |
ERC |
| Conseller de Cultura | Ventura Gassol i Rovira | ERC |
| Conseller de Treball i Obres Públiques | Martí Barrera i Maresma (des del 18/IX/1934, només de Treball) | ERC |
| Conseller de Finances | Martí Esteve i Guau | ACR |
| Conseller de Justícia i Dret | Joan Lluhí i Vallescà | PNRE |
| Conseller de Sanitat i Assistència Social | Josep Dencàs i Puigdollers | ERC |
| Conseller d'Obres Públiques i Assitència Social | Pere Mestres i Albet (des del 18/IX/1934) | ERC |
| FONT: BOGC del 4/I/1934; La Generalitat de Catalunya I; Els Governs, programes i crisis al Parlament; La presidència de Francesc Macià; La presidència de Lluís Companys; Parlament i Govern durant la guerra, ed. Underius | ||
Els objectius d’ordre públic
Com s’ha vist, per al nou president, Governació havia de tenir un pes polític fonamental, per això tenia una estructura que havia d’anar creixent per acollir les àmplies funcions i competències traspassades de l’Estat dels governadors civils: els dos cossos policials, a més de les Esquadres de Catalunya (mossos d’esquadra) i els Sometents Armats (publicat al BOGC del 31/I/1934), a més dels serveis de la Guàrdia Civil, les hisendes locals, i el règim de premsa, associacions, reunions i espectacles públics (9/V/1934 i 12/I/1934). L’autonomia de Catalunya i el conjunt de l’Espanya republicana necessitaven cossos disciplinats davant les amenaces que el règim democràtic rebia per la dreta i l’esquerra. Igualment, l’estructuració d’aquesta diversitat de cossos permetia disposar d’una força armada inexistent fins aleshores a Catalunya, amb la qual cosa les expectatives catalanes en el conflicte amb l’Estat haurien de ser tingudes en compte.
L’ordre públic de Catalunya era dirigit des d’una important Comissaria General, que, sota el mandat de Joan Selves, es va començar a desplegar amb «una Oficina de caràcter informatiu i administratiu» (5/I/1934). Aquesta mesura va anar acompanyada del nomenament del cap de la secretaria tècnica, el comandant Fèlix Gavarri (9/I/1934), al qual seguí la dimissió del tinent coronel Flores com a cap del Cos de Seguretat (18/I/1934). Al seu torn, també dimití el cap superior de policia de Barcelona, Jesús Pérez Salas (20/I/1934). La següent mesura va ser nomenar Tomàs Ramon (31/I/1934) comissari d’ordre públic de Catalunya i el tinent coronel Joan Ricart, cap de la Guàrdia de Seguretat, auxiliat pels comandants Gil i Sala (12/VI/1934). S’establí una secretaria tècnica per als afers relacionats amb la Guàrdia Civil (9/II/1934). Apareixia també tot un seguit de disposicions de relleu, com ara la convocatòria de 1 874 places de guàrdia del Cos de Seguretat, que integraven el Cos de Seguretat de Catalunya, i una altra de mil aspirants i 233 agents del Cos d’Investigació (2/IV/1934, 16/VI/1934 i 30/I/1934). Miquel Badia i Capell aparegué, d’antuvi, amb un càrrec de perfil administratiu, secretari general de la comissaria (30/I/1934 i 14/II/1934), amb Josep Casellas com a cap superior dels Serveis d’Ordre Públic, que dirigia els dos cossos policials, el de Seguretat i el d’Investigació (4/III/1934). Pere Coll i Llach tancava l’organigrama com a comissari general (25/III/1934). Com en tot el procés d’estructuració de la nova administració, es garantia als funcionaris de procedència estatal la possibilitat de tornar a aquesta administració (30/IV/1934), per tal de disposar d’una oficialitat lleial al règim autonòmic. La nova estructura va quedar fixada en la Llei de la Comissaria General d’Ordre Públic (1/VI/1934). Un esforç d’aquest tipus per crear un cos policial nou exigia una tasca de formació, que s’inicià amb l’Escola Preparatòria de Policia i l’Escola Superior de Policia, que havia de dirigir Ramon Pineda (18/I i 6/III/1934).
Les relacions amb l’altre cos armat, la Guàrdia Civil, es concretaren amb el nomenament de dos generals del cos i quatre caps (19/I/1934), que foren, en el rang superior, els generals Agustí Marzo i Frederic Santiago. Dins d’aques-ta estructura, el tinent coronel Marian Portillo va regir l’oficina d’enllaç amb la Generalitat (23/IV, 2/V, 2/VI, 11 i 14/VII/1934). Després de morir Selves i ser substituït per Josep Dencàs –que despatxava a Governació des del juny– s’acceleraren diferents mesures: Miquel Badia fou nomenat cap superior dels serveis d’Ordre Públic (12/VII/1934) i es nomenaren els delegats provincials; a Girona, Amadeu Oliva; a Tarragona, Josep Tarragona (3/X/1934), i a Lleida, Jaume Martí (7/VI/1934).
Joan Selves havia incentivat la transformació d’un altre cos específicament català, el Cos de Sometents Armats de Catalunya, anomenats Sometents. Aquesta actuació, la co-mençà nomenant una ponència per a fixar-ne el reglament i la plantilla militar (15/II/1934). Jesús Pérez Salas, que havia estat cap superior de Policia de Barcelona (20/I/1934), assumí el càrrec de cap de serveis del Cos (23/II/1934), mesura que coincidí amb el cessament del personal militar adscrit (19/II/1934). Poc després, eren nomenats els seus nous comandaments militars, el comandant en cap, Jaume Bosch (14/III/1934), i també Josep Guarner i Vivancos.
Josep Dencàs accelerà els canvis, per preparar la sublevació contra el Govern espanyol, depurant els elements no republicans i adscrivint el comandament dels Sometents a Governació (27/VI i 19/VII). Així doncs, restaren sota el comandament de la Comissaria General d’Ordre Públic de Catalunya (CGOPC) els cossos d’Investigació i de Seguretat, la Guàrdia Civil, les Esquadres i els Sometents (13/VII/1934). Fora de l’àmbit públic, tal com recull Manuel Cruells i Pifarré, es creà un comitè amb organitzacions polítiques i patriòtiques per preparar milícies per a la revolta.
A banda de l’ordre públic, Governació actuà en el camp de l’administració local. Fou aleshores que se n’establí la direcció general i Josep Maria Espanya i Sirat en fou nomenat responsable. Ben aviat cobrí les competències en hisendes locals (1/III/1934).
Cultura: un projecte ambiciós
Companys ratificà la confiança en Gassol a Cultura, que comptava amb el Consell de Cultura com a òrgan assessor general –representatiu de diferents sectors culturals– que proposava actuacions per a tots els nivells de l’ensenyament i, també, per a belles arts, arxius i biblioteques.
El Departament rebia en aquest període competències i organismes estatals, com les escoles d’Agricultura (12/III/1934), a més dels traspassos de museus, biblioteques i arxius, concretament, els museus arqueològics de Tarragona i Barcelona, i la Casa Museu Balaguer. De la mateixa manera convé destacar que «la Generalitat de Catalunya rebrà també els fons de l’Arxiu de l’antiga Generalitat...». Un altre servei traspassat era el de Radiodifusió (12/III, 30/VI, 5/VI i 13/IX/1934), després de regular aquest sector amb dues lleis. A més dels traspassos, la primera mesura que Gassol prengué va ser la de continuar una obra iniciada amb Prat de la Riba, des de la Mancomunitat: la Comissió d’Educació General, que gaudia d’una oficina (4/I/1934) i que tenia, d’antuvi, l’objectiu de millorar la formació de la ciutadania, a partir de grans instruments de divulgació. Una altra eina de difusió cultural va ser l’Oficina de Relacions i Intercanvi amb les institucions culturals a l’estranger (6/I/1934). La difusió de la llengua pròpia es desenvolupà establint un curs per a professors de català (17/II/1934) i un Tribunal Permanent d’Exàmens de Català (6/VII/1934), que hagué d’acreditar el nivell bàsic de llengua dels funcionaris (14/VIII/1934). En l’àmbit de les biblioteques, es convocà un concurs per a crear-ne dues de populars, i en el camp de les Belles Arts es fundava, a Olot, l’Escola Superior de Paisatge (8/IX/1934). L’activitat del Govern presentant projectes de llei era, però, més àmplia: Llei del Servei de Biblioteques, Arxius, Museus i Patrimoni Històric, Artístic i Científic de Catalunya; la de Conservació del Patrimoni Històric i Científic de Catalunya; la de l’Institut d’Acció Social, Universitària i Escolar de Catalunya, i la del Consell de Cultura, creat tres anys enrere com a organisme tècnic i assessor, que abastava tots els aspectes de l’acció educativa i cultural (5/I i 26/III).
Aquestes eren les institucions del Departament de Cultura i els organismes que en rebien suport permanent (segons Lluís Duran i Solà):
- Biblioteca de Catalunya
- Biblioteques Populars
- Escola d’Administració Pública
- Escola d’Infermeres
- Escola de Bibliotecàries
- Escola de Teixits de punt de Canet de Mar
- Escola del Treball
- Escola Mitjana i Pràctica d’Agricultura
- Escola Normal de la Generalitat de Catalunya
- Escola Professional de la Dona
- Escola Superior d’Agricultura
- Escola Superior de Paisatge d’Olot
- Escola-taller de Pintura i Escultura de Tarragona
- Escoles d’Arts i Oficis i menors d’Art
- Extensió d’Ensenyament Tècnic
- Institució d’Estudis Comercials
- Institució del Teatre
- Institut d’Acció Social Universitària i Escolar de Catalunya
- Institut d’Estudis Catalans
- Institut de Fisiologia i Annex de Cardiologia
- Institut Psicotècnic
- Institut-Escola
- Junta dels Museus d’Art
- Patronat de Formació Professional
- Patronat del Museu Arqueològic
- Secció d’Ensenyament Domèstic
- Secció de l’Institut-Escola Ausiàs Marc
- Secció de l’Institut-Escola Pi i Margall
- Servei Meteorològic de Catalunya
- Patronat de la Universitat Autònoma
- Universitat Industrial
La política social
Josep Dencàs va ser nomenat conseller de Sanitat i Assistència Social abans de passar a Governació. En aquesta primera responsabilitat tenia una actuació legislativa destacada. Envià al Parlament diferents projectes de llei, com el de Bases per a l’organització dels Serveis de Sanitat i Assistència Social a Catalunya, el de Coordinació i Control Sanitaris Públics, el de Divisió Sanitària de Catalunya i el de la Carta Sanitària de Barcelona.
L’últim membre d’ERC fou Martí Barrera, a Treball i Obres Públiques, que rebia el traspàs del règim tributari de les cooperatives, mutualitats, pòsits i sindicats de Catalunya (13/V/1934). Francesc Xavier Casals i Vidal fou nomenat Comissari d’Assegurances Socials (19 i 39/VIII/1934), a més del Servei de ports i altres obres públiques (12/VII/1934) i del cost dels serveis de carreteres i camins (10/IX/1934). També calia adscriure a Treball la borsa coordinadora i les oficines del Servei de Col·locació Obrera (15/VI/1934) perquè esmerçava molt de temps a la conciliació laboral.
L’arribada de Dencàs a Governació, després de la mort de Selves, provocà una remodelació dins de les conselleries d’ERC. Així doncs, el pas del vigatà de Sanitat i Assistència Social a Governació comportà la creació de la conselleria d’Obres Públiques, Assistència Social i Sanitària, que passà a dirigir Pere Mestres i Albet. D’aquesta manera, Treball quedava com a tasca exclusiva en la conselleria de Barrera.
La Conselleria dirigida per Martí Esteve disposava, des d’aleshores, d’un dels recursos principals de l’autonomia, que s’assumia durant el seu mandat: la contribució territorial i l’impost sobre drets reals (3/VIII i 3/X). Era una de les eines per a nodrir financerament l’autonomia.
Lluhí i Vallescà, el dissident d’ERC, com a conseller de Justícia i Dret, va coadjuvar a edificar una part de l’estructura institucional autonòmica nomenant el president del Tribunal de Cassació de Catalunya –Santiago Gubern i Fàbregas– i la resta de magistrats del tribunal: Víctor González de Echávarri, Pere Comes, Joan Martí i Miralles, Francesc de P. Pujol i Germà, Eduard Micó i Ricard Rabassa (26 i 27/IV/1934). Justícia i Dret rebia dues competències estatals: els Tribunals Tutelars de Menors i el Patronat de Protecció de la Dona (17/III/1934) –rebatejat com a Patronat Català de Protecció de la Dona (25/IX/1934)–, adreçat a la dona maltractada i amb dificultats econòmiques. En aquest sentit, va presentar al Parlament un projecte de llei sobre la capacitat jurídica de la dona i els cònjuges i, més endavant, sobre la regulació de l’autoritat paterna (31/V i 13/VII/1934).
Agricultura i economia
L’únic partit que havia participat en anteriors governs de Macià, la Unió Socialista, col·locà Joan Comorera a Agricultura i Economia. A conseqüència del traspàs de competències, la conselleria s’encarregaria de l’establiment i ordenació de centres de contractació de mercaderies i valors i règim miner (27/II i 30/V/1934). Tot just abans de prendre’n possessió, el Patronato Nacional de Turismo havia estat transformat en Oficina de Turisme de Catalunya (3/I/1934). Dos estudis previs es podien convertir en lleis: un d’ells era l’obertura d’«informació pública sobre la conveniència d’establir un quadre de zones de protecció dels indrets de Catalunya que per llurs condicions forestals o panoràmiques tenen un interès turístic» (28/III/1934). Un altre estudi va ser encarregat a Emili Mira, per tal d’ela-borar un avantprojecte de circulació general de Catalunya (25/I/1934).
Comorera fou el primer conseller que definí lògicament l’organigrama del seu departament. Partint d’un Negociat Central, d’un Consell Superior d’Economia de Catalunya, un Consell Superior de Cooperació i la Caixa de Crèdit Agrícola i Cooperatiu (31/I/1934), va estructurar serveis de cooperació, aviació civil, turisme, agricultura, forestal i un Comitè Permanent d’Indústria per dirigir els serveis d’indústria i treballar sobre política industrial, investigació industrial i seguretat i higiene (30/IV i 27/V)
Per la seva banda, l’activitat legislativa del Parlament en aquest camp també va ser productiva: en sortiren la Llei de Bases de la Cooperació per a cooperatives, mutualitats i sindicats agrícoles, la Llei de Cooperatives, la Llei de Sindicats Agrícoles i una llei relativa a la creació d’una taxa sobre el conjunt de serveis d’hostalatge i restaurants. Però en el seu àmbit, va ser la Llei de Contractes de Conreu la que provocà la primera crisi seriosa de la Generalitat.
La represa del 1936: dinamisme de la Generalitat
A conseqüència dels fets d’Octubre, durant els quals el president Companys proclamà l’Estat Català de la República Federal Espanyola, es va produir la «desconstrucció» de l’obra del seu primer govern. Va començar amb el seu cessament i el dels comissaris, a més del d’un conjunt de deu alts càrrecs, especialment els d’Ordre Públic (14/X/1934). Tot seguit s’inicià una rastellera de cessaments, de funcionaris detinguts o pròfugs –membres del Cos de Vigilància–, d’informes complets sobre la forma d’accedir a la funció pública, especialment els que havien entrat amb governs d’ERC (16, 19, 23/X i 4/XI/1934).
El 1936, en guanyar les eleccions el Front d’Esquerres a Catalunya –i el Front Popular a l’Estat espanyol– el president Companys i el gros del Consell Executiu van ser alliberats. De nou, el president marcà un objectiu precís: «El programa del Govern de Catalunya, formulat per mi en la sessió en què vaig presentar el Govern, va quedar interromput. Per a nosaltres tot el temps que va des del 6 d’octubre fins al moment en què Catalunya va nomenar altra vegada els seus representants legítims és absolutament inexistent en l’ordre jurídic».
Pressupost d'Assitència Social per al segon semestre de l'any 1936*
| Article | Concepte | Quantitat en pessetes |
|---|---|---|
| I | Serveis Generals Direcció General Personal administratiu Personal de les Comissaries Negociat de Benificència particular Material i despeses generals Subvencions i altres atencions de caràcter benèfic Servei de flequeria a Girona |
296.919,88 |
| II | Institut d'Assitència Social Casa de Maternitat de Barcelona Protecció a la Infància de Barcelona Casa de Caritat de Barcelona Casa d'Assistència i Ensenyament de Girona Casa dels Vells de Pedret Casa dels Vells d'Agullana Casa de Maternitat de Lleida Casa de Misericòrdia de Lleida Casa de Maternitat i Misericòrdia de Tarragona |
5.954.831,57 |
| III | Hospitals Hospitals de Barcelona Hospitals comarcals Hospital de les Comarques Gironines Hospital de Lleida Servei de Dements Clínica Mental de Santa Coloma de Gramenet Sanatori Martí i Julià |
4.194.988,52 |
| TOTAL | 10.446.739,97 | |
| * Resum per capítols de despeses | ||
Per això, amb data 2 de març de 1936, Companys ratificà en els seus càrrecs els consellers anteriors, excepte el de Governació, conselleria que mantingué en poder seu fins que clogué l’organigrama departamental, el 21 de març, amb el nomenament de Josep Maria Espanya per a ocupar-la. Amb aquest capteniment descrivia les prioritats legislatives que havia d’impulsar: la llei de referèndum, la llei electoral, les referides al desenvolupament de la cultura, les del cooperativisme, les d’assistència social i les de protecció del treball. Envers el Govern central, afegia que la Generalitat «posarà especial interès i activitat en procurar el ràpid traspàs dels serveis que ens manquen». També nomenà els comissaris delegats a Lleida, Tarragona i Girona: Pere Valldeoriola, Lluís Prunés i Sató i Josep Puig i Pujades, respectivament (3/III/1936). Valldeoriola fou substituït per Josep Vidal i J. Puig (17/III/1936) per Amadeu Oliva (18/IV/1936). El mes de maig l’Estatut ja podia funcionar amb la plenitud que havia aconseguit. Es publicava el «Decret donant publicitat als del Govern de la República del 9 del mes corrent en virtut dels quals és restablerta la normalitat estatutària, quant a l’adaptació de serveis ja feta» (14/V/1936). En un període tan breu de temps, les mesures dels diferents departaments eren minses. Al capdavant del Consell de Cultura se situà de bell nou Jaume Serra i Húnter, i es restabliren els consells regionals de primer i segon ensenyament i els òrgans mixtos en els quals la Generalitat podia incidir en la política educativa que era de titularitat estatal (10 i 26/III/1936).
Pressupostos de la Generalitat per al segon semestre de l'any 1936* i prorrogats fins a la fi de la Guerra
| Article | Concepte | Quantitat en pessetes |
|---|---|---|
| I | Presidència | 1.078.697,87 |
| II | Parlament de Catalunya | 1.040.000,00 |
| III | Justícia i Dret | 2.113.846,40 |
| IV | Governació | 1.739.581,43 |
| V | Finances | 3.467.736,10 |
| VI | Cultura | 5.786.065,58 |
| VII | Treball | 1.883.220,00 |
| VIII | Obres Públiques | 23.832.067,24 |
| IX | Economia i Agricultura | 3.197.674,50 |
| X | Sanitat | 2.352.103,35 |
| XI | Assistència Social | 10.446.739,97 |
| XII | Obligacions Generals | 7.645.654,55 |
| XIII | Obligacions d'Emprèstits | 7.166.234,26 |
| TOTAL | 71.749.621,25 | |
| * Resum per capítols de despeses; FONT: Annex núm. I al Diari de Sessions del Parlament de Catalunya, núm. 244 |
||
Companys comparegué davant de la Cambra el 25 de maig per anunciar la composició i el programa d’un nou Govern. Manifestà que dividia Obres Públiques i Sanitat en dos departaments. Per a Companys, al darrera d’aquesta decisió, hi havia un objectiu de llarg abast: «amb un pla reproductiu d’obres [públiques] que permeti al nostre país situar-se al nivell més alt de la civilització. Mentre preparem aquest pla extraordinari de què he parlat, que tant contribuirà a remeiar també l’atur forçós, elaborarem el pressupost del segon semestre de 1936, que serà encara un pressupost de transició en espera de què el proper pressupost del 1937 contindrà ja, definitivament estructurats i articulats, tots els recursos del nostre país autònom.» Fou l’últim pressupost del Parlament.
Pressupostos d'Obres Públiques per al segon semestre de l'any 1936*
| Article | Concepte | Quantitat en pessetes |
|---|---|---|
| I | Conselleria | 24.000,00 |
| II | Oficines administratives | 100.020,00 |
| III | Oficines tècniques de la Direcció d'Obres Públiques | 1.346.650,00 |
| IV | Obres de nova construcció de vies ordinàries de comunicació | 7.190.797,24 |
| V | Obres de conservació i reparació de caràcter ordinari de les vies de comunicació i serveis de llur d'inspecció | 5.760.100,00 |
| VI | Obres de reparació i millora de caràcter extraordinari de les vies de comunicació | 9.353.000,00 |
| VII | Altres serveis d'Obres Públiques | 57.500,00 |
| TOTAL | 23.832.067,24 | |
| *Resum per capítols | ||
L’ambiciós pla d’obres públiques tenia també un efecte apaivagador per a aquells sectors que «sostenen la teoria, sovint proclamada i a vegades encoberta, que cal destruir l’economia i produir el caos amb la il·lusa esperança que darrere això vindrà un sistema més pur de reivindicació obrera...». Adreçant-se als patrons, els recordava que no havien d’impedir l’acció de les esquerres per millorar les condicions del treball obreres. En aquesta avinentesa, i amb la conflictivitat amb què es trobava, Companys optava per un model de presidència executiva i no tan representativa com havia dut a terme Macià.
En la sessió, el president anunciava nous projectes de llei, com la Llei de Divisió Territorial, la Llei d’Administració i Comptabilitat, l’Estatut dels Funcionaris i la Llei d’Ordenació Bancària.
Els Governs d'abans de la Guerra Civil (Publicat al BOGC del 2/III/1036)
| Càrrec | Nom | Partit |
|---|---|---|
| President | Lluís Companys i Jover | ERC |
| Conseller d'Agricultura i Economia | Joan Comorera i Soler | USC |
| Conseller de Governació | Lluís Comapanys i Jover (interinament) Josep Maria Espanya i Sirat (des del 20/III/1936) |
ERC |
| Conseller de Cultura | Ventura Gassol i Rovira | ERC |
| Conseller de Treball | Martí Barrera i Maresma | ERC |
| Conseller de Finances | Martí Esteve i Guau | ACR |
| Conseller de Justícia i Dret | Joan Lluhí i Vallescà (dimiteix el 13/IV/1936 en ser nomenat ministre de la República espanyola) | PNRE |
| Conseller d'Obres Públiques i Assitència Social i Sanitària | Pere Mestres i Albet | ERC |
El nou Govern es formava a partir d’ERC i amb una cartera per a ACR. El Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra (PNRE), en haver-se separat Estat Català d’ERC, es reintegrava al partit de Macià i Companys. Al seu torn, Unió Socialista optava per seguir una aposta obrerista que acabaria donant lloc al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).
Pel juny, des de Presidència es comunicava que es retornaven a la Generalitat les competències d’ordre públic (4/VI/1936), després de l’acord de la Junta de Seguretat, i es retornava a la hisenda autonòmica l’impost de drets reals (BOGC de 26/VI/1936).
Presidència també comunicava canvis a les comissaries: es nomenava Joaquim Fort per a la de Tarragona, i Domènec Carrové i Viola per a la de Lleida. També anunciava el traspàs de competències en aigües i obres hidràuliques (30/VI/1936).
Cultura aprovava un servei que pocs dies després tindria una tasca xarbotant: el Servei de Conservació del Patrimoni Artístic Nacional, d’Excavacions, Arxius monuments i Biblioteques (4/VI/1936).
Justícia presentà al Parlament un projecte de llei per a regular la Procuradoria de Catalunya o advocat del Consell Executiu davant de la Justícia (30/VI/1936) i també el decret organitzant el Cos de Metges Forenses de Catalunya. El Departament d’Economia i Agricultura centrava els seus esforços en un estudi per a trobar terrenys per a l’Aeroport de Barcelona (4/VII/1936) i volia crear un centre de vol sense motor.
Governació era la conselleria amb un impuls polític més destacat en aquest període. Com ha indicat Albert Manent i Segimon, davant l’amenaça d’un aixecament contra el règim legalment constituït, va destituir uns seixanta caps i oficials de la policia de la Generalitat poc afectes al règim, mentre militars constitucionalistes preparaven «un projecte detallat de distribució de forces per prevenir el cop mili-tar». J.M. Espanya desenvolupava un programa complet de nomenaments. Així, designava delegat d’ordre públic a Girona Amadeu Oliva; a Lleida, Ermenegild Cle, i a Tarrago-na, Joaquim Fort, que fou substituït per Francesc Detrell (2/VII/1936). Els serveis centrals també foren modificats: el dia 26 de juny Frederic Escofet i Alsina era nomenat comissari general; Pérez Salas tornava al capdavant del Sometent (24/VI/1936) i Vicenç Guarner i Vivancos era nomenat cap superior d’Ordre Públic (3/VII/1936). També es restablia l’Oficina d’Enllaç i la Secretaria Tècnica de la Guàrdia Civil (4/VII/1936).
Fora de l’ordre públic, el conseller Espanya nomenà Pere Lloret, d’ACR, per dirigir l’administració local, d’on sortí el projecte de llei de creació de la Caixa de Previsió Municipal de Catalunya, que havia de satisfer els drets passius dels funcionaris municipals.
Els Governs d'abans de la Guerra Civil (Publicat al BOGC del 6/V/1036)
| Càrrec | Nom | Partit |
|---|---|---|
| President | Lluís Companys i Jover | ERC |
| Conseller d'Agricultura i Economia | Lluís Prunés i Sató | ERC |
| Conseller de Governació | Josep Maria Espanya i Sirat | ERC |
| Conseller de Cultura | Ventura Gassol i Rovira | ERC |
| Conseller de Treball | Martí Barrera i Maresma | ERC |
| Conseller de Finances | Martí Esteve i Guau | ACR |
| Conseller de Justícia i Dret | Pere Comas i Calvet | ERC |
| Conseller d'Obres Públiques | Pere Mestres i Albet | ERC |
| Conseller d'Assitència Social i Sanitària | Manuel Corachan i Garcia | Independent |
Juliol de 1936: d’un govern d’iniciativa a un d’acció defensiva
El Govern del 26 de maig era actiu en esclatar la revolta del 19 de juliol a Catalunya. En iniciar-se la insurrecció militar i la posterior «revolució», l’impacte de les mesures del Govern canvià. En una democràcia com era l’anterior al 18 de juliol, la Generalitat i el Govern de la República, a l’empara de la llei i el dret, tenien el monopoli de la força, però a partir d’aquesta data, la situació ja no fou la mateixa: les institucions democràtiques eixides d’unes eleccions havien de compartir el poder amb un conjunt de forces obreres que tenien el mèrit d’haver ocupat el carrer. De cop, una atribució important per a un govern, la de garantir les llibertats, la vida i la propietat dels ciutadans es veia superada arreu. Davant l’allau imparable de fets, el Govern, sense abandonar la legitimitat estatutària i constitucional, s’anà adaptant a la nova circumstància, i, de fet, l’estraféu en alguns punts, desenvolupant una acció de govern defensiva i parcial. Dins de la Generalitat, s’hi incorporaren forces amb projectes polítics i nacionals contraposats, però que l’alçament militar aplegà. S’adaptava al nou estat de coses per tal de sobreviure i de mantenir la institució democràtica, i manifestà –dins de la disminució de la seva influència– capacitat de reflexos. No es convertí en un reducte superat pels esdeveniments sinó que, al ritme dels fets, intentà de recuperar el seu espai polític, a voltes pactant amb els revolucionaris, i a voltes incrementant el seu poder pel buit creat per l’Estat central, mirant de modificar les regles de la democràcia parlamentària, però continuant present en la vida catalana.
Alts responsables de la Generalitat hagueren d’emprendre el camí de l’exili, en una lluita que amagava també venjances i interessos personals. Per això feren aquest camí Josep Dencàs, J.M. Espanya, Ventura Gassol i Manuel Corachan, entre d’altres. Però també l’hagueren de fer representants de dues altres institucions nacionals: el president del Tribunal de Cassació, Santiago Gubern, i, temporalment, el president del Parlament, Joan Casanovas (22/I/1937).
De cop, es manifestava el conflicte de sobiranies entre el poder legítim democràtic i el poder revolucionari. Així, quan les restes de la revolta foren presents a Barcelona i en altres indrets del país, aparegué el decret de creació de les Milícies Ciutadanes de Catalunya. Aquestes tenien un doble objectiu «la defensa de la República i la lluita contra el feixisme i la reacció». En les disposicions oficials la Generalitat, si més no després de reunir-se amb els amos del carrer, les milícies, intentava vehicular els nous impulsos. Per això, aquestes milícies havien de ser comandades per Lluís Prunés, comissari de Defensa de la Generalitat, i pel comandant Enric Pérez i Farràs. També es creava un comitè d’enllaç entre organitzacions obreres i organismes de la Generalitat (21/VII/1936). Segons el criteri dels vencedors, el Govern havia quedat desfasat. L’omnipresent Comitè Central de Milícies Antifeixistes (CCMA) s’imposava. Com destaca J.A. Pozo, el CCMA prenia competències pròpies d’un govern. S’estructurava en serveis de Guerra, Milícies de Barcelona, Milícies de Comarques, Propaganda, Salconduits, Proveïments, Patrulles de Control, Transport, Sanitat i Subsidis. La Generalitat actuava allà on se li permetia.
El Govern «revolucionari» continuava actuant, malgrat tot. És en aquest període que en el BOGC (27/VII/1936) apareix la valoració dels recursos dels Pressupostos de l’Estat que són cedits a la Generalitat. Gràcies a aquesta disposició es coneix la distribució de recursos per serveis i, en certa mesura, el seu impacte. Per això se sap que el conjunt de serveis policials sumen un total de 38 milions de pessetes, la mateixa quantitat que les Obres Públiques. Ja molt més enrere quedava l’administració de Justícia, 2 400 000 ptes., i la de Sanitat, 2 336 000.
La pretesa normalitat originava que es donés a conèi-xer la Llei Reguladora de la Procuradoria de Catalunya (30/VII/1936). La realitat concreta, pel que fa als despatxos dels funcionaris, era que es decretava el cessament, mitjançant una ordre de la Presidència del Consell de Ministres de l’Estat, «de tots els funcionaris que hagin pres part en el moviment subversiu o que siguin notòriament desafectes al règim» (I/VIII/1936), però també es demanava «una informació relativa al comportament del personal de totes les branques de l’administració pública en les circumstàncies actuals».
Al seu torn, Finances intervenia la banca privada i en creava una comissaria (apareix al BOGC de 25/VII/1936). El mateix dia, des de Governació, es creava el Comissariat de Premsa per «exercir el control de totes les empreses periodístiques» (25/VII i 2/IX/1936), que gestionà Manuel Galès i Martínez.
En aquelles circumstàncies, les disposicions publicades tenien un sentit relatiu, a voltes cobertura a l’acció dels comitès, i altres cops intents de restaurar un cert ordre. Com afirmava Pere Coromines al president Manuel Azaña y Díaz: «los decretos son rechazados en la práctica, no se cumplen, y, de hecho, no rigen».
Aquella disposició que no calia gairebé publicar era la que feia referència al «cessament dels regidors que no haguessin estat elegits en les llistes del Front Popular». Molts regidors lligaires, carlins o de la CEDA, i àdhuc regidors nacionalistes i republicans d’ERC o d’Acció Catalana, veien perillar seriosament les seves vides.
Sanitat i Assistència Social va haver de prendre mesures com la de substituir provisionalment el conseller Corachan –que, tot just començada la guerra, va haver d’emprendre el camí de l’exili– pel director general de Sanitat Josep Irla i Bosch (28/VII/1936). És en aquest context que s’aprovava de constituir els Serveis Psiquiàtrics de Catalunya. L’allau de propietat abandonada expropiada afectava també les institucions i els establiments de beneficència particulars, com també els de caràcter religiós, que passaven al control de la Generalitat (30/VII/1936). I aquesta voluntat d’arreplegar i salvar era la que es palesava també en la Conselleria de Cultura. Aquesta Conselleria tenia en aquesta etapa una activitat desacostumada, marcada per l’intervencionisme polític per a evitar la destrucció i la follia contra béns culturals de valor. Algunes persones hi intervenien amb el risc de la seva pròpia vida. Expedicions per salvar patrimoni a Montserrat o Vic tenien resultats diferents. Al BOGC apareixien les primeres mesures per salvar el patrimoni. Es volia crear a cada població «un comitè presidit per l’alcalde i sota la salvaguarda de les Milícies ciutadanes, per a vetllar i assegurar la conservació dels edificis públics, que el Govern de la Generalitat destina a institucions populars, així com els objectes, que són també patrimoni del poble» (24/VII/1936). L’endemà, com recull el funcionari Miquel Joseph i Mayol, es dictava una nova mesura: «la Generalitat s’incauta de tots els materials i objectes d’interès pedagògic, científic, històric, arqueològic, bibliogràfic i documental als edificis o locals d’institucions públiques del territori de Catalunya, afectats pels actuals esdeveniments». El mateix dia, l’Escola Normal de la Generalitat es feia càrrec dels edificis dels centres d’ensenyament confessional per fer-ne «escoles del poble» (25/VII/1936).
A redós de l’acumulació de patrimoni i de la pèrdua de control del Govern de la República, s’acabaven de definir dues grans actuacions polítiques: la defensa del patrimonii la creació d’una nova forma d’escola. Dins del marasme i malgrat la discussió al carrer sobre l’hegemonia de la Generalitat de Catalunya, l’allau de propietat confiscada la convertia en una institució que acumulava recursos i esdevenia l’eix d’una nova política econòmica. Per tant guanyava influència política i econòmica, malgrat que en altres àmbits en perdés.
Diferents propietaris demanaven que la Conselleria de Cultura confisqués les seves col·leccions particulars, de manera que continuaren un seguit d’apropiacions, com la collecció Cambó o la de Joan Antoni Güell (28 i 29/VII/1936), i també d’empreses privades culturals com el Teatre del Liceu, des d’aleshores Teatre Nacional de Catalunya, o les dues emissores de ràdio de la ciutat (Ràdio Barcelona EAJ 1 i Ràdio-Associació EAJ 15). S’anaven aplegant i classificant obres i objectes a la Casa dels Canonges, en dues finques del carrer de la Palma de Sant Just, per guardar-hi fons documentals, i al monestir de Pedralbes, amb destí final als centres bibliotecaris i museus, en especial el Museu d’Art de Catalunya.
Pel que fa a l’ensenyament, deu dies després de l’inici de la Guerra, des del Departament de Cultura s’anunciava que «la voluntat revolucionària del poble ha suprimit l’escola de tendència confessional». Es plantejava una «escola nova unificada [...] inspirada en els principis racionalistes i del treball, també en el sentiment universal de solidaritat humana i d’acord amb totes les inquietuds de la societat humana i a base de la supressió de tota mena de privilegis». El nou sistema, que es trobava amb un devessall de propietat i d’infants per escolaritzar, permetia els nens sense prou recursos accedir a qualsevol nivell educatiu, a partir de la coordinació dels serveis educatius de l’Estat, de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. Es constituïa un nivell directiu, en la línia del futur Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU), format per personal de les institucions educatives de la Generalitat i dels dos principals sindicats. Es creava un organisme que desfeia una de les màximes frustracions de l’Estatut del 1932, la que havia impedit que el Govern nacional pogués regir l’ensenyament a Catalunya.
En un altre àmbit, Martí Barrera, des del Departament de Treball proclamava la jornada de quaranta hores i fallava a favor de la part social en tots els conflictes plantejats (26/VII/1936).
El govern Casanovas: de les crides a la normalitat a l’acceptació dels fets
Durant dos mesos, del final del juliol al setembre del 1936, Companys havia constituït un govern presidit per Joan Casanovas, també president del Parlament. Un nou Consell Executiu, el primer de la guerra, que incloïa membres de quatre forces polítiques, amb predomini del republicanisme nacionalista d’esquerres. Així, a més del conseller primer, d’ERC, també eren del mateix partit vuit consellers més, i ACR en mantenia el seu. D’altra banda, s’introduïen dues forces sense representació al Parlament: Unió de Rabassaires, amb un conseller, i el PSUC, amb dos. Un militar independent era nomenat conseller de Defensa: el tinent coronel Felipe Díaz Sandino.
El Govern de l'agost (Publicat al BOGC del 2/VIII/1036)
| Càrrec | Nom | Partit |
|---|---|---|
| President | Lluís Companys i Jover | ERC |
| Conseller Primer | Joan Casanovas i Maristany | ERC |
| Conseller d'Agricultura | Josep Calvet i Móra | UR |
| Conseller de Governació | Josep Maria Espanya i Sirat | ERC |
| Conseller de Cultura | Ventura Gassol i Rovira | ERC |
| Conseller de Treball | Lluís Prunés i Sató | ERC |
| Conseller de Finances | Martí Esteve i Guau | ACR |
| Conseller de Justícia i Dret | Josep Quero i Molares | ERC |
| Conseller d'Obres Públiques | Pere Mestres i Albet | ERC |
| Conseller de Sanitat | Martí Rouret i Callol | ERC |
| Conseller d'Economia | Joan Comorera i Soler | PSUC |
| Conseller de Serveis Públics | Josep Tarradellas i Joan | ERC |
| Conseller de Defensa | Felip Díaz i Sandino | Tinent Coronel |
| Conseller de Proveïments | Estanislau Ruiz i Ponseti | PSUC |
| Conseller de Comunicacions | Rafael Vidiella i Franch | PSUC |
| Conseller d'Assistència Social | Joan Puig i Ferreter | ERC |
Com remarcava el «Butlletí Oficial», en aquest Govern Companys investia Casanovas conseller primer i president del Consell, amb unes condicions, més enllà del càrrec, específiques. Entrava al Consell Executiu com a conseller sense departament i rebia «temporalment» les funcions executives de la Presidència (2/VIII/1936). Poc després s’estructurava la Conselleria de la Presidència del Consell per tenir l’estructura administrativa adients com una conselleria més.
El president del Consell plantejava un complet programa de govern. Com que havia recuperat el seu fill, en primer lloc calia evitar el desordre i imposar el retorn a la normalitat: «El primer deure que tenim els homes de la rereguarda és de reprendre el treball amb delit, perquè sols el treball regular pot garantir l’aprovisionament del nostre exèrcit i consolidar la nostra pròpia defensa.
»Cal, en segon lloc, que l’ordre democràtic sigui imposat a tothom amb inexorable energia. No és hora d’iniciatives disperses, ni de pensades de grup. Una guerra [...] no és compatible amb un mostruari d’experiments polítics, ni amb el funcionament d’una dotzena de criteris contradictoris. La unitat d’acció i de pensament és tan necessària al front de combat com a la rereguarda.»
La claredat del seus objectius es palesava amb l’adjectivació als nous protagonistes dels fets: «Els que, infantilment il·lusos, creguin que la revolució fa miracles i que l’endemà d’haver aixafat l’exèrcit feixista, d’haver calat foc a trenta o quaranta edificis el país s’ha convertit en una mena de xauxa, són homes perillosos.»
Pel que fa a l’activitat econòmica, no deixava de ser molt clar: «El col·lapse de la vida econòmica no s’adoba amb una cursa d’incautacions practicades a tort i a dret». L’avenç cap a una economia nova on predominés el treball i la tècnica no podia realitzar-se «d’una manera tumultuosa.»
El Govern de l'agost (Publicat al BOGC del 7/VIII/1036)
| Càrrec | Nom | Partit |
|---|---|---|
| President | Lluís Companys i Jover | ERC |
| Conseller Primer | Joan Casanovas i Maristany | ERC |
| Conseller d'Agricultura i Proveïments | Josep Calvet i Móra | UR |
| Conseller de Governació | Josep Maria Espanya i Sirat | ERC |
| Conseller de Cultura | Ventura Gassol i Rovira | ERC |
| Conseller de Treball | Lluís Prunés i Sató | ERC |
| Conseller de Finances | Martí Esteve i Guau | ACR |
| Conseller de Justícia | Josep Quero i Molares | ERC |
| Conseller d'Obres Públiques | Pere Mestres i Albet | ERC |
| Conseller de Sanitat | Martí Rouret i Callol | ERC |
| Conseller d'Economia i Serveis Públics | Josep Tarradellas i Joan | ERC |
| Conseller de Defensa | Felip Díaz i Sandino | Tinent Coronel |
| Conseller d'Assistència Social | Joan Puig i Ferreter | ERC |
Suplint l’acció de l’Estat
Casanovas reconeixia altres canvis. Si, d’una banda, se n’ha-vien impulsat de revolucionaris en el camp econòmic i social, de l’altra, els que s’havien produït en les relacions entre la nació catalana i l’Estat espanyol també eren revolucionaris. L’autonomia «s’ha eixamplat actualment d’una manera extraordinària. Materialment, hem hagut de suplir tota l’acció de l’Estat... I la Generalitat, des del dia 19 de juliol, és materialment, més autònoma, gairebé diria independent; però espiritualment sent una nova solidaritat amb els pobles que a Espanya lluiten contra el feixisme». I rematava: «Una Catalunya lliure és la garantia d’una Espanya lliure».
Altres mesures que proposava eren avançar cap a «un exèrcit del poble» que es pogués enfrontar a un de regular amb les mateixes condicions i garanties d’èxit. I també una justícia pública, clara en els veredictes i transparent «perquè l’opinió té dret a saber el com i el perquè es castiga als seus conciutadans» lluny d’una «justícia tenebrosa i tèrbola» i «L’establiment de la nova justícia no s’aconsegueix amb el simple impuls personal que de vegades només ha obeït a mesquines venjances de barri...».
El president del Consell reconeixia que Catalunya havia entrat en un període revolucionari, però rebutjava escampar «sobre vastos sectors de Catalunya una amenaça difusa que representa la tàctica més suïcida que pot tenir un moviment reivindicatiu». Si es mantenia «aquesta angúnia, filla de la inseguretat, aquest terrorisme difús, nosaltres, els predisposaríem a esdevenir el llevat del feixisme, d’un feixisme que ens naixeria a la rereguarda».
El president del Consell i del Parlament presentava a la Diputació Permanent «un projecte de decret-llei facultant el Govern de Catalunya per estatuir, per Decret, sobre totes aquelles matèries la regularització de les quals corresponen al Parlament» (2/VIII/1936), la qual cosa volia dir que el president podia governar per decret «en casos excepcionals que requereixen una decisió urgent» i el Consell Executiu podia fer ampliacions o transferències de crèdit «en cas d’exigir-ho la conservació de l’ordre, calamitats públiques o necessitats financeres urgents». Dos dies després es produïa una modificació del Consell Executiu. Comorera deixava el càrrec, que assumia Josep Tarradellas –juntament amb Serveis Públics– i Josep Calvet, a càrrec d’Agricultura, assumia Proveïments. La Conselleria de Comunicacions desapareixia. En aquest nou consell no hi havia membres del PSUC, partit que s’acabava de crear.
A partir d’aquest nou Consell, la Presidència de la Generalitat es dotà de diversos organismes, entre els quals hi havia la Secretaria General de la Presidència que es relacionava amb el cos consular, les autoritats estatals i les autoritats responsables de les hisendes locals i «les expropiacions del Port Franc» (8/VIII/1936). Paral·lelament es creava la Residència Oficial que aplegava la secretaria general i l’Escorta Presidencial (28/VIII/1936). Es tornaven a atribuir les funcions executives de la Presidència a Casanovas (9/VIII/1936).
Per començar a actuar, el Departament de Presidència passà a les ordres de Casanovas (11/VIII/1936) i es creà la sotssecretaria de la Presidència del Consell. El càrrec, que desenvolupà Rafael Closas i Cendra, era un òrgan de comunicació entre els serveis de la Presidència i diferents departaments (14 i 18/VIII/1936). En aquest període canviava el nom de l’òrgan oficial de la Generalitat, que passava a denominar-se tal com és en l’actualitat, «Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya» (DOGC) (26/VIII). I amb la intenció d’esdevenir un referent per als ciutadans i les institucions en el camí de constituir d’una manera oberta una Catalunya més sobirana, el mateix DOGC afirmava: «Solament tindran força d’obligar en el territori de Catalunya les disposicions legals que siguin publicades al ”Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya” (30/VIII/1936), amb la mateixa exigència que ho fa un diari oficial estatal». Es tractava més d’un desig que d’una realitat, però era una afirmació de sobirania.
En aquest període s’impulsaren els Jurats Populars, es creà la Comissió d’Indústries de Guerra i la Generalitat s’apropià de l’Hospital Clínic (14 i 26/VIII). En un ordre menor, Eduard Layret era substituït per Martí Jordi a la Comissaria de Girona (2/IX/1936).
Justícia i Governació: els primers esforços pel control
L’activitat del Departament de Justícia no s’adeia en allò que cercava Casanovas. Al seu si es creava un comitè –d’antuvi innominat i després anomenat Comitè d’Apropiacions– que havia d’aplegar els béns de les persones que haguessin contribuït directament al moviment sediciós: «les persones morals de qualsevol mena que hagin prestat ajut al moviment sediciós seran dissoltes», també els béns de l’Església i dels ordes religiosos, i la Generalitat «podrà ocupar els béns immobles de persones físiques o morals que, sense haver pres part directament en el moviment sediciós, estimin necessàries, en els moments actuals, per a la realització i compliment d’obres d’utilitat social» (7/VIII/1936). En aquest període es creava també l’Oficina Jurídica que havia d’aclarir les consultes del «Nou Dret» i procedir «a la revisió de tots els processos penals, de caràcter social», decisions de processos antics que podien afectar els magistrats acabats de cessar (20/VIII/1936). Just un dia abans, es publicava un decret en virtut del qual deixaven de prestar servei a Catalunya tots els magistrats, jutges, fiscals i personal auxiliar de l’Administració de Justícia (19/VIII/1936), «perquè el vell esperit de la justícia és mort». Quedava exclòs el Tribunal de Cassació i, provisionalment, una Sala del Civil faria les funcions d’Audiència. Una altra forma jurídica que anava prenent cos eren els Jurats Populars, que actuaven, tot i no ser un organisme militar i, per tant, òrgan no competent, a partir del Codi de Justícia Militar per «castigar aquelles persones que ja d’una manera directa, ja en forma vergonyant, han servit de suport a aquest criminal moviment» (26/VIII/1936), tot i que, segons la disposició, mantenia «les garanties indispensables dintre un Estat democràtic», el pes de la decisió la prenia un conjunt de persones que incloïen corporacions públiques no dissoltes, societats de caràcter no mercantil i organitzacions sindicals i polítiques. Els jurats actuaven sense capacitat d’apel·lació i gairebé d’urgència. També començava a crear-se la justícia popular local, que substituïa el jutjat municipal, a partir d’un jutge que havia de tenir un perfil ideològic del Front Popular (2/IX/1936).
Fora de l’àmbit de l’administració de justícia, el Departament s’atribuí competències de l’Estat, com es feia des de totes les conselleries: «Decret en virtut del qual la Generalitat assumeix les facultats que les lleis i els Reglaments vigents atribueixen al Govern de la República en matèria de presons existents a Catalunya» (14/VIII/1936). El Govern de Catalunya avançava una competència prevista per l’Estatut.
En l’àmbit de l’habitatge –també competència del Departament de Justícia– es creava el Comissariat de la Vivenda que havia de «preparar la labor legislativa que estructuri la nova política social immobiliària» i havia d’administrar els béns immobles rebuts. Se’n nomenava responsable Josep Maria Portas.
En relació amb aquest sector, sense acord amb el Govern de la República, la Generalitat assumia els Registres de la Propietat. Si bé l’Estatut preveia que l’autoritat catalana nomenaria els registradors, en aquelles circumstàncies «concentra tots els possibles ressorts de poder...» (9/IX/1936).
Des de Governació, l’actuació que es podia dur a terme era ben migrada. Dos militars de provada lleialtat a les institucions catalanes dimitien el càrrec. Frederic Escofet i Vicenç Guarner deixaven els càrrecs de comandament al capdavant de l’ordre públic. Escofet era substituït per Enric Gómez (14/VIII). Mentre això succeïa, com es dictava des de la Presidència, també se cessaven funcionaris (21/VIII/1936). Com en altres camps, el Departament assumia competències estatals per ensorrament del servei. En aquest cas, per una competència que, àdhuc estructures molt flexibles d’estats, atribuïen als governs centrals. Es tractava dels serveis policials de l’Estat que signaven i visaven passaports (20/VIII/1936). Es tractava d’una eina bàsica que impulsava la Generalitat per a facilitar la tasca d’evacuació de persones perseguides.
Les apostes de Cultura: el patrimoni, l’ensenyament i la llengua
El Departament de Cultura continuava la seva tasca en defensa del patrimoni. Com en tots els organismes, també en els culturals canviaven les denominacions per crear nous organismes on tot el personal intervingués en la gestió, es depurés de persones que es creien poc favorables a la nova situació i se suspenguessin o es controlessin els òrgans directius anteriors. La veterana Junta de Museus passava a denominar-se Comissaria General de Museus, i el Patronat del Museu d’Arqueologia, Comissaria General de Museus (1 i 2/VIIII); també es disposava una Comissaria de Museus d’Art, i començaven a habilitar-se els locals més grans per a encabir-hi peces, al Monestir de Pedralbes i Santa Clara (5/VIII). Per mirar de tenir un control més exhaustiu sobre un panorama terriblement anàrquic i fluctuant, dependent del desig d’un comitè que podia assaltar qualsevol edifici religiós o civil, s’anul·laven totes les delegacions d’inspecció d’edificis i d’objectes del patrimoni per centralitzar-les en el Servei de Monuments (9/VIII/1936). També per aquestes dates, la Generalitat s’apropiava de totes les ermites i santuaris, malgrat la gran escassetat de mitjans i de força per fer-ho efectiu.
Mentrestant, per a evitar mals majors, el departament dirigit per Ventura Gassol s’apropiava d’institucions de cultura, privades o públiques. Així, la Universitat Autònoma s’hi adscrivia i rebia el nom d’Universitat de Catalunya, com també les escoles d’enginyers industrials i d’arquitectura. La Generalitat també intervenia l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (APEC) –entitat privada amb prop de 10 000 socis–, la Fundació Bernat Metge i els patro-nats dels monestirs de Poblet i Santes Creus (DOGC de 14/VIII/1936). També s’apropiava de les emissores d’ona curta i normal. Per ampliar les competències en aquest camp es creava l’Institut de Radiotelefonia, a càrrec de Joaquim Sànchez (20/IX).
Cultura començava a configurar una nova institucionalització cultural nacional, en temps de marasme, de manera que els ideals clàssics de la política cultural del catalanisme suraven enmig d’aquelles circumstàncies. Per això creava el Teatre Català de la Comèdia i el Consell de les Belles Arts i Arts Aplicades, i encarregava a l’Agrupació d’Escriptors Catalans l’organització del règim editorial a Catalunya (28/VII/1936). En aquestes dates, en la teoria, es feia un avanç significatiu per consolidar l’ensenyament català. Apareixia el «Decret disposant que l’ensenyament prematernal, maternal i primari a les escoles de Catalunya sigui basat en la llengua dels infants» (20/IX). Amb aquest decret es generalitzava l’ús del català a l’escola, no com a assignatura, sinó com a llengua vehicular a altres nivells més enllà del maternal, que és el que preveia d’antuvi el Decret de Marcel·lí Domingo i Sanjuán (1931), i amb una administració escolar pròpia que n’havia de garantir, en principi, uns resultats adequats.
L’aposta de Cultura permetia avançar, doncs, dues coses: crear una administració escolar catalana i garantir l’ensenyament en català (no només del català) a tots els nivells.
L’argumentació d’aquest, en principi, transcendent decret es feia quan el principal defensor d’aquest criteri educatiu, l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, s’integrava a l’estructura de la Generalitat. El Departament emprava tres criteris per a justificar aquella disposició. El primer era que havia arribat «el moment de desfer tota mena d’injustícia»; el segon feia referència a la circumstància nacional concreta: «cap convenció no pot justificar la violació dels drets de l’infant que encarna els drets de la natura. Entre aquests, els de l’infant a usar la llengua pròpia». I el tercer: «els catalans, sobretot, que devem a la llengua la nostra Renaixença literària i nacional, hem de retre-li tot el tribut pel que ha significat per a nosaltres».
Malgrat les bones intencions, els infants de llengua materna castellana no entraven en un sistema d’immersió, sinó que eren escolaritzats en castellà, i s’introduïen progressivament en la llengua del país, com feien, al seu torn, els catalans en sentit invers.
Les primeres decisions sobre l’economia de guerra
A Finances, Martí Esteve nomenava un membre del seu partit (ACR) director general de Finances –Pere Mas i Perera– (21/VIII) i Josep Oliveres comissari de Banca. Tot seguit es prenien mesures de significat polític important per assumir les atribucions estatals a què feia referència Casanovas: el departament controlava les sucursals del Banc d’Espanya i les delegacions d’Hisenda (28/VIII).
Josep Tarradellas, des de la Conselleria d’Economia i Serveis Públics, creava la Comissió d’Indústries de Guer-ra (CIG). En un text que signen Companys i ell mateix (11/VIII/1936), comencen un seguit de mesures interventores en empreses clau de Catalunya, com Pirelli, F. de Muntanyes de Grans Pendents, Elizalde, Mines de Fígols, SA Cros, Asland, La Maquinista Terrestre y Marítima, Compañía Trasmediterránea i FC Catalans. Fins a l’entrada en vigor del Decret de Col·lectivitzacions, l’allau d’intervencions, que constituïen un apartat fix en les pàgines del DOGC, fou continu.
La Comissió d’Indústries de Guerra (CIG), que ha estat estudiada per Javier de Madariaga, es constituí en un organisme interdepartamental i fou, amb el Comissariat de Propaganda, un dels dos organismes que reberen més impacte de l’obra de govern de la Generalitat en guerra. «L’organisme veritablement gestor de la reconversió industrial i de la producció bèl·lica» i «ministeri de reconversió industrial i producció de guerra» va ser constituït pels departaments de Defensa, d’Economia, de Serveis Públics, de Finances i de Governació. Tarradellas, des del departament de Finances, n’aconseguí la direcció i l’adscriví a Presidència. De la mateixa manera que Tarradellas ho havia aconseguit per a Finances, la CIG rebé unes atribucions extraordinàries. A banda d’intervenir les principals indústries nacionals, mobilitzà tècnics i enginyers i químics, a més d’expropiar finques per dur a terme les seves funcions en un total de quinze fàbriques i altres instal·lacions de propietat de la Generalitat per propulsar la indústria en la siderometal·lúrgia i les indústries químiques.
Com detalla Madariaga, dos grans organismes duien a terme l’actuació de la CIG: la Secretaria i les Oficines Generals, que curaven els assumptes polítics, l’assessorament legal, la comptabilitat, la tresoreria i l’arxiu tècnic i el Consell Tècnic Central.
També es promulgà el Decret de Divisió Territorial que, d’antuvi, tingué per objectiu desplegar adequadament els serveis i objectius del Consell d’Economia a tot el territori. A aquesta mesura, a poc a poc, s’hi afegirien els diferents departaments.
En aquests primers compassos també es creà el Consell d’Economia, «a l’objecte d’estructurar i normalitzar l’economia catalana i donar solució als greus problemes de caràcter econòmic que, lògicament, s’han plantejat», en la línia de dur a terme el Pla de Transformació Socialista del País. El formaven quinze membres: tres d’ERC, de la CNT i de l’UGT, dos de la FAI i un d’ACR, d’UR, del PSUC i del POUM i era presidit pel conseller del ram. El Consell debatia projectes que passaven al Govern i també aquest els en trametia perquè en fessin el seu dictamen. La Generalitat intervingué un monopoli estatal com CAMPSA (14, 20, 26/VIII i 9 i 16/IX/1936).
Tarradellas també creà la Direcció General de Serveis Públics –on situà, bé que per poc temps, Jaume Miravitlles i Navarra– i la Comissaria de Serveis Elèctrics.
A la recerca d’un exèrcit català
Una de les innovacions més destacades del Govern Casanovas i un dels seus objectius polítics més clars era l’impuls a «l’exèrcit del poble». En crear-se les Milícies Ciutadanes, Lluís Prunés era nomenat comissari de defensa, en una primera mostra que avançava la voluntat de crear estructures militars catalanes. Es conjuminaven aquí dos aspectes: la dissolució de l’Exèrcit republicà i l’interès de sectors molt concrets del catalanisme per crear estructures de defensa pròpies. N’havia estat un exemple la Societat d’Estudis Militars, creada el 1922 per persones properes a Acció Catalana, a la qual va substituir –també des d’un punt de vista d’estudi– l’Organització Militar Catalana, l’interès d’Estat Català durant la Dictadura de Primo de Rivera de constituir un Exèrcit Català i, ja en temps de la República, la voluntat dels membres del Club Català per tenir coneixements militars per fornir quadres per als cossos policials catalans.
En aquest període també es constituïren les Milícies Pirinenques, posteriorment Regiment Pirinenc, del qual, tot i la seva adscripció a la Generalitat, no n’hi ha rastre en les disposicions oficials. I, finalment, aparegueren noves unitats militars, les columnes dels diferents partits i sindicats (ERC, Estat Català, POUM, PSUC, UGT i CNT-FAI) sovint mancades d’una estructura de comandament i de la tècnica adequades.
D’antuvi, les atribucions del Departament de Defensa eren neulides: «atendrà les necessitats que s’escaigui davant les circumstàncies creades per la insurrecció i servirà d’enllaç amb les forces armades» (4/VIII/1936).
Però després del decret de creació, el comandant Guarner era nomenat secretari general del Departament, que dirigia el tinent coronel Felipe Díaz Sandino. La primera estructura de Defensa creada va ser l’Escola Popular de Guerra (EPG), que havia de dotar de «comandaments les milícies», a partir de quadres dels partits d’esquerra i els sindicats. El Comitè de Milícies en controlava l’admissió. S’aplegaven antics oficials sense comandament ni destinació per crear-ne de nous en uns cursos d’un parell de mesos que havien de donar els coneixement bàsics d’infanteria, cavalleria, artilleria, enginyers i intendència, segons la tria del cadet.
A banda de la Secretaria i de l’EPG, apareixia l’estructura completa del Departament, que es constituïa en dues seccions, la Tècnica d’Operacions –a la qual correspondria l’assessorament del personal militar, d’Escoles, d’Informació de Guerra, d’Operacions, de Milícies, de Transport de Guerra, d’Avituallament de Guerra, de Sanitat i d’Aeronàutica– i l’Administrativa. La primera seria dirigida pel comandant Vicenç Guarner i l’Administrativa pel tinent coronel Antoni Sanz i Neira. Com a òrgan superior, s’establia el Comitè Central de Guerra, que havia d’actuar sobre l’acció de guerra, la constitució de milícies i l’organització de les defenses (19/IX/1936).
El dia 29 de setembre Casanovas dimitia com a president de Conselleria. També desapareixia la Residència Oficial i la Presidència del Consell, i el sotssecretari de la Presidència del Consell, Rafael Closas, deixava el càrrec (29/IX/1936). Es posava fi a una etapa no exempta de tensions entre els membres d’ERC i, per extensió, a tota la Generalitat, que no havia pogut dur a terme el seu programa. Especialment pel que fa a la col·laboració amb la CNT, la qual en els discursos de Casanovas s’entrellucava com a responsable d’una situació de desordre a la qual el dimitit volia posar fi. El president del Parlament sortia de l’executiu amb decisions que marcarien el futur de l’acció de Govern, però amb una manca d’entesa amb el president Companys que afectava les relacions amb les noves forces.
Tarradellas, conseller primer: Presidència reprèn la iniciativa
Dissolt el Govern Casanovas i la Conselleria de la Presidència del Consell, es constituïa, al principi d’octubre, el primer govern en què la principal força al Parlament de Catalunya, ERC, deixava de tenir majoria. Així, Josep Tarradellas assumia el càrrec de conseller primer, amb les funcions executives no temporals, segons el DOGC (29/IX/1936). Tarradellas també era el conseller de Finances i ERC mantenia Cultura i Seguretat Interior (antiga Governació). ACR conservava un conseller sense cartera. La CNT, un sindicat, ocupava les conselleries d’Economia, Proveïments i Sanitat i Assistència Social. El POUM accedia a la Conselleria de Justícia, la Unió de Rabassaires conservava Agricultura, Defensa es mantenia sense adscripció política i el PSUC aconseguia Serveis Públics i Treball i Obres Públiques.
El nou Govern manifestava la voluntat d’extirpar «els darrers vestigis dels aprofitadors i de grups incontrolats», a més de la «concentració del màxim esforç en la guerra», la «reconstrucció econòmica del país» (control obrer, expropiacions i col·lectivitzacions) i l’«enlairament de la cultura popular» (LP 20/IX/1936).
Desapareguda la Presidència del Consell, el Departament de la Presidència veia refermada la seva capacitat de força: la creació, de fet, d’un «quasi» nou cos armat. Es tractava de l’Escorta Presidencial que comandava el cap del cos de les Esquadres de Catalunya, format en base a prop de seixanta elements de la Residència Oficial del president (1/X/1936) i també recuperava per al Departament el Cos de les Esquadres de Catalunya (17/X). El Departament de la Presidència recobrava la seva unitat de funcionament. Es dividia en dues seccions que tindrien cura dels serveis administratius, i que comportaven l’exercici de les funcions representatives i les funcions executives de la Presidència (1/X/1936). La nova sotssecretaria de la Presidència de la Generalitat mantenia les atribucions del temps de Rafael Closas i hi afegia les del cap dels serveis del Departament, que ocupava Martí Rouret i Callol (3/X/1936).
De bell nou, les disposicions del Departament de Presidència fixaven els grans objectius del conjunt de departaments, en la mesura que en marcava la tasca en els casos més destacats. És en aquest apartat que es declarava dissolt el Comitè de Milícies i, seguidament, els comitès locals creats arreu (31/X i 11/X), però el preu n’era l’entrada de les noves forces emergents al Consell Executiu. Per això es mantenia una continuïtat d’intencions entre el Comitè i la nova Conselleria de Seguretat Interior.
Els Govern de setembre (Publicat al BOGC del 27/IX/1036)
| Càrrec | Nom | Partit |
|---|---|---|
| President | Lluís Companys i Jover | ERC |
| Conseller Primer | Josep Tarradellas i Joan | ERC |
| Conseller d'Agricultura | Josep Calvet i Móra | UR |
| Conseller de Cultura | Ventura Gassol i Rovira | ERC |
| Conseller de Treball i Obres Públiques | Miquel Valdés | PSUC |
| Conseller de Justícia | Andreu Nin i Pérez | POUM |
| Conseller de Serveis Públics | Joan Comorera i Soler | PSUC |
| Conseller de Sanitat i Assistència Social | Antoni García i Birlan | CNT |
| Conseller d'Economia | Joan Porqueras i Fàbregas | CNT |
| Conseller de Defensa | Felip Díaz i Sandino | Tinent Coronel |
| Conseller de Proveïments | Josep Juan i Domènech | CNT |
| Conseller de Seguretat Interior | Artemi Aiguader i Miró | ERC |
| Conseller Sense Cartera | Rafael Closas i Cendra | ACR |
Dos grans eixos: Propaganda i Finances
El 5 d’octubre apareixia al DOGC el Decret de creació de la Comissaria de Propaganda per «desenvolupar una tasca de publicitat política i cultural de primer ordre». Va ser un dels organismes que més impacte tingueren dels creats durant la Guerra, per la seva projecció i per la seva concepció. La seva comesa principal era «aconseguir, sobretot en aquest sentit totalitari [en el sentit de totalitat d’acció, no d’ideologia], l’elevació cultural i física del nostre poble i difondre’n el coneixement arreu del món, d’acord amb el Consell Executiu». On havien d’incidir? «Propaganda al front i a la rereguarda, escrita, parlada, gràfica, artística i esportiva.
«Com a propaganda escrita s’entendrà: els periòdics, llibres, opuscles, cartells, etcètera.
»Propaganda parlada: mítings, conferències, ràdio, discoteca, cançons, espectacles lírics i dramàtics i organització de festivals.
»Propaganda gràfica: s’entendrà com a tal la fotografia, el cinema i la televisió. Propaganda artística: organització i estímul d’exposicions, fires i concursos. Propaganda esportiva: aquesta consistirà en l’organització de grans manifestacions que enalteixin i estimulin la cultura física per mitjà de tots els esports.»
Se’n nomenava responsable Jaume Miravitlles. Com recollia Joan Manuel Tresserras calia trobar un instrument «eficient i centralitzat d’intervenció sobre els mitjans de comunicació i l’opinió pública». En opinió de Francesc Poblet, els objectius eren «promoure la imatge de Catalunya i la República a l’exterior, fer campanyes per mantenir la moral a l’interior [...], desacreditar l’enemic, divulgar la vida i l’activitat de Catalunya». De la iniciativa, ultra Laya Films —com a generadora d’imatge cinematogràfica— i un bon nombre de llibres, en sortí la figura simpàtica i combativa d’El més petit de tots.
En aquest període fou designada una persona que havia d’ajudar a visualitzar la presència simbòlica del president de la Generalitat. Es tracta del cap dels Serveis de Majordomia i Cerimonial Dalmau Costa i la Mesa (21/X/1936) que, més tard, seria substituït per Joan Balada (publicat al DOGC del 21/VI/1937).
Finances es convertí en el Departament de Tarradellas durant tot el període de guerra, conjuminant-se fins el 5 de maig de 1937 amb la Conselleria Primera. En aquest període disposà d’un home proper al conseller, Carles Martí i Feced, que fou nomenat sotssecretari del Departament (4/X/1936).
Com ja s’ha vist en altres camps i conselleries, la Generalitat assumia un cop més la legislació de l’Estat; en aquest cas, en matèria d’assegurances (5/XI/1936). Es dictaren dues disposicions per a incidir en la garantia de la priva-citat dels comptes corrents particulars (15/X i 8/XI) i també es dugué a terme l’emissió de bitllets de curs obligatori (11/XII/1936) per valor de 20 milions de pessetes.
Amb la intenció de presentar una acció de govern abassegadora, Finances i el Comissariat de Propaganda editaren L’obra normativa de la Generalitat de Catalunya. El pla Tarradellas. Els decrets de S’Agaró oferien a Tarradellas facultats excepcionals: «1) Per organitzar i unificar en el sentit de màxima restricció i austeritat, la reglamentació de les despeses i dels pagaments referents a tots els serveis de la Generalitat i les que realitzés com a conseqüència de les funcions d’estat que hagués assumit o assumís la Generalitat.
»2) Per exercir el control i la fiscalització d’ingressos i despeses de tots els organismes i corporacions públiques [...].
»3) Per ordenar i sistematitzar les apropiacions, intervencions i el moviment de cabals en relació amb béns de tota mena corresponents a persones, entitats i organismes i directament o indirectament complicats en la sublevació militar [...] a més de comprovar, revisar, si calia, investigar la inversió i situació actual de l’efectiu, cabals, béns i valors de tota mena [...].»
El conseller podia intervenir en els ingressos i tributs de la Generalitat, sobre els de l’Estat i en operacions amb l’estranger.
Hi desenvolupava el completíssim ventall d’àmbits en què incidia. En el camp municipal desplegava la municipalització dels serveis, mesures contra l’atur forçós i de suport als refugiats. També es detallava l’orientació del Comitè d’Apropiacions: «Independentment d’aquelles responsabilitats determinatives d’apropiacions regulades per les disposicions del Departament d’Economia basades en consideracions específiques d’ordre públic, i de les responsabilitats sancionades pels Tribunals Populars, cal fixar el concepte d’una altra responsabilitat, no per menys concreta, inofensiva, per concomitàncies amb els elements que han desencadenat la guerra. Res més just que fer recaure també sobre les persones incurses en aquella responsabilitat la càrrega d’ajudar a reparar els estralls ocasionats per la guerra» (18/I/1937).
El Comitè tenia competència sobre tota mena de valor susceptible de ser expropiat o embargat, com ara comptes corrents, llibretes, dipòsits en diners i valors. Aquest Comitè havia de vehicular el seu moviment mitjançant la Caixa de Reparacions i Auxilis.
Finances també dedicava esforços a la normalització del sector bancari, regulant el règim administratiu del crèdit i de la banca i la creació de dos organismes, el Consell Superior del Crèdit i de la Banca i el Consell General de la Banca Catalana. En aquesta mateixa publicació es recollien les formes d’intervenció en el Banc Hipotecari Espanyol i l’establiment d’una Delegació en el Banc de la Propietat i en el Banc Exterior. També s’incorporaven totes les mesures en el camp del canvi i de la borsa, les assegurances i el règim de pagament oficial. Finances va ser, amb Economia, el primer departament a donar a conèixer una mesura de responsabilitat governamental, el seu organigrama. En el número del DOGC del 18 de gener reorganitzava el departament i ho donava a conèixer. Es tractava d’un organisme amb quatre àmbits.
Organigrama del Departament de Finances
| Sotssecretaria | Direcció General del Crèdit i Tresoreria | Administració de Contribucions i Impostos | Intervenció General | |
| Servei Central de Finances Advocacia de la Generalitat |
Tresoreria General Servei Tècnic del Deute Servei Tècnic del Crèdit i l'Estalvi Servei Tècnic d'Assegurances |
Servei de Patrimoni Servei de Recaptació Servei d'Inspecció |
Perseverança en l’objectiu d’un Exèrcit català
Defensa mantingué el tinent coronel Felipe Díaz Sandino. Aquest fou el període de més impuls de la Conselleria. Amb el nou govern es prengueren les primeres mesures per a començar a estructurar un exèrcit català: la lleva. La primera mesura, certament modesta, era adreçada a uns col·lectius a mobilitzar molt concrets: els homes que tinguessin el grau de sotsoficial i els qui, provinents del cos d’artilleria, haguessin estat apuntadors i artificiers. Paral·lelament, a l’EPG, la conselleria fundava l’Escola de Pilots Aviadors Militars (1/X/1936), de vida breu.
Un cop posat en marxa el Departament, el comandant Guarner abandonà el càrrec de secretari general i passà a ser cap de la Secció Tècnica d’Operacions. Substituint Guarner, aparegué el destacat líder anarquista Joan Garcia i Oliver. La Secció canvià aleshores el nom pel de Secretaria General adscrita al Departament i assumí tasques de l’anterior Comitè Central de Guerra, més perfilades, com ara la direcció de la tàctica, nomenaments, organització del Cos de Milicians de Catalunya, organització, compres i aprovisionament. En aquest organisme eren representats tots els partits i sindicats. Diferents caps i oficials van constituir organismes militars, com el Grup d’Unitats de Fortificació i Obres, dirigit pel tinent coronel Heribert Duran (7/X/1936); el grup de Transmissions, amb Joaquim Sànchez Cordobés (18/X/1936) assimilat a capità; o el reconeixement del Gabinet Regional d’Informació i Control Militar, al capdavant del qual hi havia el capità Josep Costell (17/XI/1936). Josep Guarner i Jaume Bosch van ser destinats també a l’Estat Ma-jor del Front d’Aragó, sense abandonar l’EPG (23/X/1936). El quadre de professorat de l’EPG el formaven vint-i-dos titulars i trenta-dos auxiliars (2/XI/1936). Entre el professorat calia destacar els directors, segons Raimon Galí i Herrera, el comandant Josep Fons i Jofre de Villegas, i el tinent coronel Mariano Jiménez Ruiz, i com a secretari general, el capità Domingo Lara del Rosal.
Una altra peça que passà a dependre del Departament fou el Consell de Sanitat de Guer-ra (17/X/1936). Posteriorment aparegué el Servei de Sanitat de Guerra i el Negociat d’Intendència (5/XII/1936).
A mesura que s’anaven creant organismes perifèrics, calia un canvi en el capteniment dels afers militars perquè, segons el text oficial, hom constatava l’impacte de l’exèrcit enemic, disciplinat, davant de les heterogènies columnes de milicians: «Apareix, doncs, com a indispensable la conveniència d’organitzar i militaritzar les diverses columnes nostres, de manera que puguin establir-se enfront a les unitats anàlogues de l’adversari». Calia que el futur «exèrcit del poble» gaudís de «la necessària disciplina», per això s’aplicaria el Codi de Justícia Militar i s’estructurarien en batallons les heterogènies columnes del PSUC, d’Estat Català, de la CNT-FAI, de la UGT, del POUM i d’ERC.
Tot seguit es prenien mesures per al control de l’allistament i per a la recollida de les armes llargues per enviar-les al front (27 i 29/X/1936). En el DOGC del 29 de novembre apareixien els primers nomenaments d’oficials i sotsoficials de l’EPG: en total, 117 oficials i sotsoficials de totes les armes.
La culminació d’aquest procés lent, però ben definit, es produïa mitjançant dos decrets. El primer, de 6 de desembre, duia el títol de Decret de creació de l’Exèrcit de Catalunya. Comptant les lleves esmentades, la disposició deia: «Són creats nou Regiments d’Infanteria, tres d’Artilleria, tres Grups de Reconeixement Divisionari, tres Agrupacions d’Enginyers, un Grup d’Intendència i un Grup de Sanitat.» Les eines per fer-ho estaven dissenyades: els comandaments de l’EPG i els soldats de lleva i els milicians de les columnes.
Pel segon decret, es comprometien crèdits per a endegar l’Exèrcit de Catalunya per valor de 40 milions de pessetes. Com a complement, el 17 de desembre eren publicats els nomenaments dels caps del nou Exèrcit. La intenció hi era, i es va començar a implantar amb les diverses tropes del Front d’Aragó. A banda de l’estructura divisionària, començava també a perfilar-se el Transport de Guerra (9 i 15/XII).
L'Exèrcit de Catalunya
| Divisió | Cap | Primer Regiment d'Infanteria | Segon Regiment d'Infanteria | Tercer Regiment d'Infanteria | Regiment d'Artilleria | Grup de Reconeixement |
|---|---|---|---|---|---|---|
| I | Coronel Guillem de la Peña | Tinent coronel Enric Álvarez | Tinent coronel Antoni Calero | Comandant Josep Brinquis | Comandant Ferran Claudín | Comandant Ramon Muñiz |
| II | Tinent coronel Josep A. Villalba | Comandant Francesc Costell | Comandant Juli Michelena | Comandant Maurici Garcia | Comandant Joan Santaliestra | Comandant Armand Mundo |
| III | Comandant Eduard Medrano | Comandant Josep Garcia | Comandant Bartomeu Muntané | Tinent coronel Humbert Gil | Comandant Enric Pérez i Farràs | Capità Josep Souto |
| FONT: Decrets publicats el 6/XII/1936 i el 17/XII/1936 | ||||||
Els tribunals populars: l’esforç per posar fi als incontrolats
Amb la Conselleria de Justícia, el POUM s’incorporava al Consell Executiu amb la persona d’Andreu Nin. La seva tasca es va concretar a aixecar una no-va estructura i abatre’n una altra. Els Tribunals Populars eren creats per decret de 15 d’octubre, amb l’objectiu de dur a terme una activitat diferent dels Jurats Populars del període del conseller Quero. Si els Jurats Populars s’havien dedicat a «conèixer els delictes de rebel·lió militar», en canvi, ara, hom perseguia els delictes contrarevolucionaris, o sigui «contra la nova estructuració político-social, o que intenti destruir o pertorbar l’ordre jurídic creat a la seva empara...». Més concretament, abastava la rebel·lió armada contra els nous organismes, relacions amb elements contrarevolucionaris amb països estrangers, espionatge, sabotatge a l’economia, terrorisme, derrotisme i propaganda contrarevolucionària. Amb els Tribunals Populars s’intentava posar fi a l’activitat dels incontrolats, aturar els escorcolls domiciliaris sense permís de les autoritats, les denúncies sense fonament per a «satisfer venjances personals» o l’especulació i l’augment injustificat de preus.
Com es produïa en els Jurats, els Tribunals es formaven amb membres de partits d’esquerra i sindicats i, a més, es podia reforçar l’acusació coadjuvant el Fiscal del Poble. Segons Juli Cuéllar, l’Oficina Jurídica, que va desaparèixer en aquest període (20/XI/1936), va cremar documentació de processos socials i també havia fet escorcolls. L’administració de Justícia en l’etapa Nin es va disciplinar, però va endurir i polititzar encara més el Departament. Justícia també establia la majoria d’edat a divuit anys (13/XI/1936).
L’educació, en la base de la igualtat social i del desenvolupament humà
Gassol marxaria ben aviat de Cultura. Amenaçat pels incontrolats, havia assumit amb el càrrec un risc polític evident per salvar personalitats conservadores, religio-ses i reconeguts catalanistes. Ja s’ha vist com el CENU s’estructurava i feia les primeres passes per aconseguir prou locals (especialment de les congregacions religioses expulsades) per a escolaritzar els infants. De cop, el contingent d’alumnes a les escoles creixia per tres motius: per la incorporació de nens que no havien estat escolaritzats, per la dels que havien perdut l’escola religiosa i per la dels que anaven a l’ensenyament estatal, que s’integrava a una nova estructura.
Com recorda David Tormo, l’obra del CENU «es fonamentava en els principis clau d’aquella incipient revolució: el treball, la justícia social, la llibertat i la solidaritat humana; i en la ferma voluntat que l’educació fos per a tots i per a totes igual, ja que volia trencar així amb les barreres classistes, econòmiques i de gènere». I sobre aquestes bases es va concretar en el Pla General.
El Pla, a més d’introduir amb caràcter general l’ensenyament en català, cercava la universalització i la gratuïtat del sistema educatiu, a partir d’un sistema únic. S’enfocava el procés formatiu des de la infantesa i la relació amb el món del treball, valorant especialment la voluntat i l’esforç. Un recorregut obert que permetia en qualsevol moment la reincorporació al sistema. Un recorregut educatiu que incorporava ensenyaments artístics amb molt d’interès per l’escola rural que, com veurem, volia interrelacionar tècnica i matèries humanístiques.
A més de la disponibilitat de locals, d’un organisme impulsor com el CENU i d’uns criteris nous per a l’educació, les primeres mesures que calia prendre eren convocar places i formar mestres per a les noves escoles. Per això el 3 i el 25 d’octubre es nomenaren interinament els primers mestres que havien de servir en les aules. Així, doncs, s’organitzaren cursos de magisteri i de català per a obtenir el certificat adient (12, 13, 15, 25 i 29/X).
Altres àmbits de l’ensenyament eren atesos. És així que per aquestes dates s’estructurà la direcció de l’anomenada Universitat de Catalunya, amb una comissió adjunta al Comissariat formada per Serra i Húnter, Antoni Maria Sbert i Massanet i el president de la FNEC (26/X). Pel que fa a l’ensenyament secundari, la Generalitat començava a incidir-hi, tot i no ser competència estatutària, i establia l’obertura de matrícula dels estudis de Batxillerat en tots els centres de segon ensenyament i, paral·lelament, n’establia la plantilla de professorat (28/XI). Certament l’estructura de la Conselleria quedava curta des del moment que rebia l’allau dels centres escolars, i per reforçar l’estructura administrativa es creava la Sotssecretaria de Cultura, que havia de donar compliment a les disposicions de la Conselleria i del CENU. Al capdavant hi anà Josep Irla (24 i 25/X).
Malgrat totes les noves dificultats que comportaven que el 23 d’octubre el seu titular, Ventura Gassol, i el seu secretari particular, Melcior Font, haguessin d’abandonar el país per perill de segrest —com recorda de primera mà Eufemià Fort i Cogul—, el 24 d’octubre apareixia al DOGC la següent nota: «Per tal que, durant l’absència del conseller de Cultura motivada per treballs que ha de realitzar fora del territori, restin degudament atesos els assumptes d’aquell departament, d’acord amb el Consell Executiu:
«Art. Únic: Interinament s’encarregarà dels assumptes del Departament de Cultura el conseller primer.»
Institucionalització i difusió de la cultura nacional
El Departament de Cultura també treballava per la difusió cultural nacional. Així, entre dos consellers, però amb el mateix govern i president, es continuava la tasca de promoció i aprenentatge del català. Per això es convocaven els cursos populars de català que habitualment feia la conselleria i el Col·legi de Professors de Català fou declarat oficial (27/IX).
A banda de la difusió cultural, la institucionalització cultural nacional no era abandonada. L’expulsió del bisbe de Barcelona permetia que hi hagués el projecte d’instal·lar l’Arxiu General de Catalunya al seu palau, és a dir, a vint metres de l’edifici del Palau de la Generalitat (1/X).
També el Museu Marítim passava a anomenar-se Museu Marítim de Catalunya i es traslladava a les Drassanes, feia poc encara ocupades com a caserna (26/X). També la xarxa de biblioteques creixia amb una nova instal·lació, aquest cop, a Tortosa (16/XII).
Cultura també estructurava dos organismes. L’un era l’Institut de Radiotelefonia de la Generalitat de Catalunya, que ara concretava la seva tasca: «Atès que és del major interès la creació d’una indústria nacional radiotelefònica, per la qual és necessari un centre d’ensenyament i d’investigació que pugui facilitar als obrers i als tècnics en General la preparació adequada per a fer que Catalunya no sigui en aquest aspecte tributària de l’estranger.» L’altre organisme, el Servei de Radiodifusió i Telèfons de Catalunya, agafava, d’antuvi, prioritat, per tal com se n’havia de formar el personal, en els locals de l’Institut Químic de Sarrià.
Un sentit formatiu semblant, partint del Comissariat d’Educació Física i Esports, que dirigia Joan Soler i Damians, tenia l’Institut Català d’Educació Física i Esports, que havia de metoditzar, dirigir i controlar l’educació física a Catalunya. Per això havia de formar el personal, crear un fitxer mèdic, intervenir en federacions i clubs, tenir cura de les lesions i constituir una biblioteca especialitzada. Al seu torn, hom també establia el Comissariat de l’Esport Català per unificar el moviment esportiu i unes línies socials i culturals comunes, i intervenia sobre les instal·lacions i l’esport professional (28/X). Així mateix, es creava el Comitè Executiu de la Delegació d’Esports de Catalunya, amb representants sindicals de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, l’escoltisme i el Comitè Català Pro Esport Popular (25/X).
Quant al Patrimoni, en el període de Gassol es notificà que cap edifici religiós o civil podia ser enderrocat sense el permís de la Conselleria (17/X). Va ser destacada l’actuació, en aquest àmbit, del comissari a Tarragona, Lluís Mestres i Capdevila, i les mesures de vigilància de les peces dipositades al Museu d’Art de Catalunya (28/X). Un dels objectius més preuats d’aquest període fou la creació del Comitè d’Edicions Catalanes, que havia d’investigar les possibilitats editorials en llengua catalana i proposar un pla d’edicions. En formaven part Just Cabot, Anna Murià i Romaní, Joan Oliver i Sallarès, Josep Pous i Pagès i Francesc Trabal i Benessat (9/XII).
Les dificultats per normalitzar la seguretat interior
L’altra conselleria sota la influència, fins a cert punt, d’ERC era la de Seguretat Interior, dirigida per Artemi Aiguader: l’antiga conselleria de Governació que havia de desenvolupar una tasca amb greus limitacions internes i externes. Els poders i els cossos oficials es trobaven limitats a les ciutats i la resta del país quedava sota el poder d’una innombrable quantitat de comitès locals. Al seu torn, la dissolució del Comitè de Milícies i els comitès locals era un èxit més que relatiu, perquè el mateix Departament —com ja ha estat comentat— n’afirmava una continuïtat: «D’acord amb l’art. 1 del Decret del 4 de mes que som, en virtut del qual hom disposa que tots els serveis de defensa de rereguarda que venia prestant el Comitè Central de Milícies Antifeixistes queden adscrits al Departament de Seguretat Interior.» (8 i 11/X). Els seus objectius no s’adequaven al concepte d’ordre públic i defensa dels drets ciutadans, habituals en un departament de Governació. Així, doncs, entre les seves tasques, s’hi incloïen una actuació de control general intern; «patrulles, investigació, permisos, controls, censura postal, telegràfica i telefònica, ràdio, informació, propaganda, subscripcions». En aquesta etapa, el Departament de Treball, controlat pel PSUC, establia la desaparició de les barricades a les carreteres (17/X).
Seguretat Interior tenia un òrgan rector constituït per organitzacions antifeixistes, la Junta de Seguretat Interior (JSI), el secretari de la qual era el dirigent anarquista Aurelio Fernández. La JSI era formada també per Miquel Guinart i Castellà, Joan Pons i Marquès, Tomàs Fàbrega, Vicenç Gil, Dionís Eroles, Rafael Vidiella i Franch, Joaquim Olaso, Josep Coll i Cristòfor Rebull. S’hi afegien com a tècnics el comissari general d’Administració Local, el comissari general d’Ordre Públic i el cap dels serveis centrals del Departament (7/X). El dia 20 d’octubre aparegué publicada al DOGC la dimissió d’Enric Gómez com a comissari general, que fou substituït per Andreu Rebertés. El cap dels serveis era Dionís Eroles, l’inspector general Joaquim Olaso i el secretari general Josep Coll. A la nova conselleria s’hi adscrivia l’Oficina de Donatius, que agrupava el producte de subscripcions, recaptes i festivals de tots els organismes de la Generalitat (8/X). El Departament va haver de posar ordre en els registres, per això prengué una disposició que indicava que aquests havien de ser autoritzats oficialment per persones assignades adequadament per a aquesta comesa. La norma preveia que fossin denunciades les persones indocumentades que fessin escorcolls.
El càrrec de comissari general va ser motiu de canvis sobtats, ja que Rebertés va morir en circumstàncies estranyes. Al DOGC apareixia la seva «destitució» el 26 de novembre i el nomenament de Martí Rouret, substituït, al seu torn, per Eusebi Rodríguez i Salas (25/XII/1936).
Sota el primer mandat d’Artemi Aiguader es va voler adequar l’Administració Local a la nova situació. Es considerava que calia adaptar els ajuntaments a les circumstàncies de guerra i «revolució»: «L’acció solidària del front de la rereguarda» feia que noves forces, les dominants, haguessin de tenir representació en els ajuntaments. Per això, obviant els resultats de les eleccions municipals, es decretava que«els Ajuntaments acomodaran el nombre de llurs components a les exigències de la representació dels partits polítics i organitzacions sindicals en la mateixa proporció que integren el Consell de la Generalitat de Catalunya». Els consellers municipals havien de ser elegits en una reunió dels representants dels partits i sindicats, convocats al seu torn pel jutge local. La nova administració local podia adoptar la forma d’organització que s’adeqüés més a cada realitat local. Per això es concretaven els àmbits, genèricament, on podia actuar: administració, cultura, obres públiques i defensa (11/X).
Economia: les col·lectivitzacions
Economia havia estat assumida per Joan Porqueras Fàbregas, de la CNT. Porqueras va donar a conèixer l’estructura de la qual partia: a banda del Consell d’Economia, hi havia una direcció general d’Indústria i Comerç, el responsable de la qual era Miquel Calvet, i dos òrgans amb tasques ben clares: la Junta de Control Sindical que vetllava per les col·lectivitzacions, expropiacions, control obrer i resultats de les col·lectivitzacions, i un òrgan tècnic, el Departament Tècnic, amb assessoria tècnica d’indústria, comerç exterior, mines, seguretat industrial, estadística, energia, electrificació de Catalunya, aranzels i construcció (publicat al DOGC del 4/X/1937).
Francesc Bonamusa i Gaspà hi afegeix un organisme dedicat al comerç exterior i diferents comissions relacionades directament amb la Junta de Control Sindical i el Departament Tècnic, com les comissaries dels Serveis Elèctrics, de les Fibres Tèxtils, del Suro, de Propaganda Econòmico-social, de Combustibles, de la Pell, de la Fusta i, també, de l’Institut d’Investigacions Econòmiques.
Un cop publicada, aquesta estructura, com passa sovint en èpoques de canvis polítics i tensions de poder constants atesa la dinàmica revolucionària, patí diferents esmenes. La primera fou el canvi de l’Oficina de Turisme de Catalunya per l’Oficina de Propaganda Economicosocial i Turística. L’Oficina de Turisme canviava d’orientació, per bé que mantenia les tasques de promoció turística, hi afegia la difusió de l’obra econòmica i social de la Generalitat i la propaganda de productes catalans (4/X).
Empreses col·lectivitzades, per comarques i per períodes.
Dins del Departament, se suprimia la Direcció General d’Indústria i Comerç i es creava la Junta de Comerç Exterior de Catalunya, que incidia en competències de caràcter estatal. En el camp normatiu es va donar a conèixer el «Decret de Col·lectivitzacions de les empreses industrials i comercials» (28/X). També, es nomenaren delegats regionals i comarcals per adequar-lo a la nova divisió territorial (15/XI i 4/XII).
És així, doncs, com Bonamusa detalla el fruit de l’equilibri entre diferents tendències ideològiques dins del Consell Executiu, que va crear diferents models d’actuació en les empreses industrials:
- empreses col·lectivitzades —on el poder residia en els treballadors— que consistien en unitats autogestionades dirigides a través d’una assemblea d’obrers que elegia un comitè d’empresa que, al seu torn, nomenava el director;
- empreses privades controlades amb la coexistència del propietari o director i d’un comitè obrer de control;
- empreses nacionalitzades sota el control de la Comissió d’Indústries de Guerra;
- empreses municipalitzades, sobretot en el sector de serveis públics, i
- agrupacions o concentració d’empreses amb la intenció de crear macrounitats col·lectivitzades.»
Dos grans projectes es fonien. La CNT era partidària d’una economia socialitzada pels sindicats i la col·lectivització de les empreses. Al seu torn, el PSUC volia nacionalitzar la indústria bàsica i mantenir en mans privades la petita i mitjana empresa.
Així ho expressava el Govern en el preàmbul del Decret esmentat: «la substitució de la propietat individual per la col·lectiva la concep el Consell de la Generalitat, col·lectivitzant els béns de la gran empresa, és a dir, el capital, i deixant subsistir la propietat privada dels béns del consum i de la petita indústria».
A més del Decret de Col·lectivitzacions, el Pla plantejava diferents mesures, com regular la producció d’acord amb les necessitats del consum; monopolitzar el comerç exterior per evitar la desestabilització externa; col·lectivitzar la gran propietat agrícola; rebaixar el cost de la propietat urbana; col·lectivitzar les grans indústries i serveis públics; expropiar i col·lectivitzar les propietats abandonades pels seus propietaris; estendre el cooperativisme; establir el control obrer de les operacions bancàries i la nacionalització de la banca i establir el control sindical en les empreses privades. Pel que fa a l’activitat econòmica, es volia impulsar un impost únic i absorbir l’atur.
Desnivells en l’acció política de les conselleries
Des del seguiment als diferents departaments hi ha un conjunt de conselleries, prop de la meitat, que tenien una acció política i administrativa migrada, que es reflecteix en les disposicions. Es tracta de: Proveïments, Serveis Públics, Treball i Obres Públiques i Agricultura. Demostraven una gran activitat, en canvi, Finances, Economia, Cultura, Justícia i Governació i Assistència Social i —mentre durà— Defensa.
Antonio García Birlan controlava Sanitat i Assistència Social, que refongué tota la seva estructura en una Direcció General de Sanitat i Assistència Social. El pas d’ERC a la CNT provocà que en cessés Irla i en fos nomenat director Fèlix Martí. A la ciutat de Barcelona controlava setze institucions, entre organismes d’assistència als infants i a la tercera edat (6/X). Al seu si es creà el Consell de Sanitat de Guerra amb membres del POUM, ERC, la CNT, el PSUC, la FAI i ACR, que anà a raure a Defensa (8/X) i començà a organitzar l’Ajut als Refugiats (28/XI).
Proveïments, dirigida per Josep Juan i Domènech, també era en mans de la CNT. Se’n sap que tenia una direcció general que encapçalava Francesc Ausejo i Rajadell. La direcció tenia una Oficina de Crèdit i Intercanvi, Oficina de Comptabilitat Central, Oficina d’Enllaç Local i Oficina de Proveïments i d’Informació. Establí una targeta de racionament i un consell del ram per a cada província (14 i 15/X).
El dirigent del PSUC Joan Comorera era al capdavant de Serveis Públics. La direcció general que li corresponia fou encapçalada durant dos dies per Jaume Miravitlles, a qui substituí l’antic regidor i membre d’ERC Jaume Vachier i Paller (4/X). Aquest departament organitzà serveis de Transport, de Subministrament de Combustible, d’Aigua, Llum i Força i Serveis de Comunicació, sense haver trobat una estructura prou estable, en un àmbit on Diego Abad de Santillán tenia competències molt semblants (4, 13, 27/X i 8/XI).
Pere Valdés encapçalava Treball i Obres Públiques i nomenà Joan Aragó per substituir Joan Tauler i Palomeres a la direcció general de Treball. També existia una Sotssecretaria d’Obres Públiques amb Manuel Serra i Moret (3 i 17/X/1936).
Agricultura seguia sota l’ègida de Josep Calvet, de la Unió de Rabassaires. Un departament que al tomb del canvi de govern havia reforçat les seves atribucions. Així, el 12 de setembre un decret disposava l’assumpció d’una atribució de l’Estat. Per això afirmava que «mentre durin les circumstàncies motivades per la insurrecció militar, aquest Departament controlarà, per mitjà del Servei Forestal, tots els serveis dependents de la direcció general de Monts, Caça i Pesca de la República, que radiquen al territori de Catalunya». Per fer front a aquesta atribució, es creava la direcció general de Serveis Forestals i Agronòmics, i al seu davant s’hi posava el membre d’ERC Francesc Farreras i Duran (20/IX).
El Departament publicava, en continuar la seva tasca Calvet, la seva estructura d’inici. Començava amb dos grans serveis: el Tècnic d’Agricultura i Granges i el Forestal. A més hom havia de tenir en compte diferents delegacions, com la de cereals, vins, alcohols i greixos vegetals, forniments agrícoles, pesca, ramaderia, fruites i verdures i la inspecció d’exportacions agrícoles. Calia incloure-hi, també, un òrgan amb pes econòmic, com la Caixa de Crèdit Agrícola i Cooperatiu (4/X), i després de publicar-se la relació, s’afegí un nou servei als altres dos: el de Cooperació Agrícola (21/X/1936).
Renovació dels dirigents polítics: el reforçament de la presidència
El 18 de desembre sortia publicat el nomenament d’un nou Consell Executiu. La remodelació era profunda: només quatre consellers eren mantinguts en el mateix càrrec. Josep Tarradellas continuava com a conseller primer —per la qual cosa Companys li atribuïa les seves funcions executives— i de Finances Artemi Aiguader es mantenia a Seguretat Interior; Miquel Valdés a Treball i Obres Públiques i Josep Calvet a Agricultura, en representació de la Unió de Rabassaires. En aquest govern només quedaven dos consellers que haguessin estat en gabinets anteriors al 1936: Joan Comorera (1934) i Josep Tarradellas (1931 i 1932) (més endavant s’hi afegiria Carles Pi i Sunyer). S’havia produït una renovació total dels dirigents polítics catalans.
Les responsabilitats entre els partits també canviaven. Defensa passava a la CNT; Justícia anava del POUM a la UGT-PSUC; Cultura es mantenia dins d’ERC; Economia es mantenia per la CNT; Proveïments passava de la CNT a la UGT-PSUC; Serveis Públics passava del PSUC a la CNT. En conjunt, ERC mantenia la seva quota però s’enfortia la CNT i el PSUC-UGT.
El Departament de la Presidència reforçava la seva estructura creant la Secretaria de Relacions Exteriors que «tindrà al seu càrrec la recepció i expedició de la correspondència que sostingui la Generalitat per via diplomàtica i consular, tant pel que fa referència a les funcions representatives com a les executives de la Presidència». El secretari era Rafael Closas (27/XII).
Un decret de 9 de gener regulava la interrupció artificial de l’embaràs i el Ministeri de Justícia de la República creava una Comissió Mixta per valorar els serveis de presons traspassats i després atribuïts per la Generalitat (segons el DOGC del 20/III/1937): un cas escadusser.
Entretant, la Conselleria de Justícia, dirigida per Rafael Vidiella, modificava el Decret de creació dels Tribunals Populars per fer més explícit el rebuig a les activitats dels incontrolats. Així, es qualificaven d’activitats terroristes les de: «certs irresponsables, [que] obeint a típiques formes de ressentiment i aixoplugant-se en una franca impunitat, es prenien i es prenen justícia en forma que repugna a la consciència justa de les masses treballadores i constitueixen una deshonra per la revolució». Una altra mesura era la d’anul·lar l’existència d’una oficina que informava de les sentències a mort i que, tot sovint, les revisava (8/I/1937).
El Govern de desembre (Publicat al BOGC del 18/XII/1036)
| Càrrec | Nom | Partit |
|---|---|---|
| President | Lluís Companys i Jover | ERC |
| Conseller Primer i Finances | Josep Tarradellas i Joan | ERC |
| Conseller d'Agricultura | Josep Calvet i Móra | UR |
| Conseller de Cultura | Antoni Maria Sbert i Massanet | ERC |
| Conseller de Treball i Obres Públiques | Miquel Valdés | PSUC |
| Conseller de Justícia | Rafael Vidiella i Franch | PSUC |
| Conseller de Serveis Públics | Josep Juan i Domènech | CNT |
| Conseller de Sanitat i Assistència Social | Pere Herrera | CNT |
| Conseller d'Economia | Diego Abad de Santillán | CNT |
| Conseller de Defensa | Francesc Isgleas | CNT |
| Conseller de Proveïments | Joan Comorera i Soler | PSUC |
| Conseller de Seguretat Interior | Artemi Aiguader i Miró | ERC |
Defensa s’adapta a la guerra
Comissariat Superior de Defensa de Catalunya.
Defensa, amb Francesc Isgleas, mantingué un ritme destacat d’activitat. El dirigent cenetista inaugurà la seva tasca nomenant director general de l’EPG el comandant Domènec Lara del Rosal (29/XII/1936). Els serveis sanitaris de l’Exèrcit de Catalunya es concretaven i per això es designaven metges dels Estats Majors i caps dels serveis sanitaris de les 3 divisions i costes: els doctors Tomàs Tusó, Salvador Armendares i Torrent, Enric Mias i Antoni Rallo. També el doctor Pelai Vilar era nomenat cap de les comandàncies de tropes de Sanitat de Guerra (20/IV i 2/V/1937). També es nomenà el president del Consell de Sanitat de Guerra, el doctor Duran Rossell (6/II/1937).
Un dels càrrecs importants que caigueren de l’organització del Departament fou el cap de la Secció Administrativa, el tinent coronel Sanz, que fou substituït per Josep Ramon Herrero (14/I/1937). Poc després es constituí la Secció de Serveis Generals d’Administració, que també era el cap de l’Assessoria Jurídica (22/II/1937).
La defensa contra l’amenaça aèria i fortificacions fou encarregada al comandant d’enginyers Joaquim Martínez (9/II/1937). Des de la unitat que dirigia, el Grup de Fortificacions i Obres, s’havia d’autoritzar els ajuts als ajuntaments per fer refugis per als civils (14/II/1937), ajuts en relació directa amb les disposicions que es dicten sobre defensa antiaèria i de costes (12/II/1937).
Relacionat amb el servei d’armes, hi havia un nou nomenament, el de l’Inspector General de Costes de Catalunya, primer a càrrec del tinent coronel Lluís Morales i després pel també tinent coronel Miquel Ramírez de Cartagena (30/I i 27/II/1937).
El primer nomenament de caràcter regional de l’estructura de Defensa era el del tinent coronel de la Guàrdia Na-cional Republicana (GNR) Enric Alvárez Samper, que fou designat Comissari Tècnic de la Comissaria Tècnica de Defensa de Tarragona (19/III/1937). El mes de març del 1937 hi havia un esforç destacat per impulsar l’estructura de Defensa. Així, el 27 de febrer s’havien dissolt els comitès locals de defensa i el 21 de març es donava a conèixer tota l’estruc-tura del Comissariat Superior de Defensa de Catalunya (CSDC), un òrgan central.
Apareixia la sotssecretaria del Departament. El seu responsable «actuarà i signarà en nom del conseller, en absència i per delegació d’aquest, i és el cap dels serveis del Departament». La sotssecretaria també era competent «en tot el referent a Administració i comptabilitat, serveis generals, comissaris civils [...] problemes polítics que es presentin, autoritzacions i passaports».
També es creava un Servei de Finances i una potent Secció Tècnica que se subdividia en negociats. El primer era dirigit per Joan Montserrat i Joaquim Almendros, la seva tasca se centrava en Organització, Reclutament, Estadística, Aquartera-ment i Mobilització. El segon el dirigia Manuel Galès i Martínez, i les seves funcions eren sobre informació de guerra, censura, premsa, fotografia i criptografia. En depenia el control de la informació militar i evitar la seva filtració (7/III/1937).
El tercer negociat era dedicat a les operacions militars. El quart negociat se subdividia en Serveis de Transmissions, al capdavant del qual hi havia Enric Gironella; Servei de Transport, amb Jaume Rosquillas i Magrinyà, i Servei d’Artilleria, que havia de vetllar per la fabricació, municionament i serveis. Dins d’aquest negociat hi havia Serveis d’Obres i Fortificacions, amb Josep Miret i Musté, membre del PSUC; també hi havia un Servei d’Intendència, amb Josep Torrents, i un de Sanitat, amb Joaquim Almendros.
El cinquè negociat es referia a personal i control. Un cop establerta d’una manera completa l’estructura, es comunicava que l’antiga Inspecció de Defensa de Costes es dividia per territoris: Tarragona, Barcelona i Girona. Per això era nomenat el comandant de Carrabiners Juli Garcia Ramos, a Girona (25/III/1937).
En desaparèixer la Conselleria, l’Escola Popular de Guerra, segons el DOGC, havia format, en les diferents armes, 212 sergents, 168 brigades i 682 alferes.
Cultura present en tots els fronts: projecció exterior, trinxeres i ensenyament
Pel desembre del 1936, el dirigent mallorquí d’ERC A.M. Sbert havia pres possessió d’una conselleria que, excepte durant el període del Bienni Negre, havia estat sempre en mans de Ventura Gassol. El sotssecretari del Departament continuava essent Josep Irla. Com s’ha vist, el Govern considerava que les seves tres principals prioritats eren guanyar la guerra, transformar l’economia i fomentar la cultura del poble.
La seva primera disposició de relleu va ser convertir el Comitè d’Edicions Catalanes, que hem avançat, en Comissió de les Lletres Catalanes (17/I/1937). És aquesta comissió que, conjuntament amb la Direcció Tècnica de Biblioteques Populars, rebé l’encàrrec de «amb tota urgència [...] la formació d’un pla per a la creació d’un sistema de biblioteques per als fronts de combat» (30/I/1937). Amb vint-i-un dies es creava el Servei de Biblioteques al Front. L’eina per dur-ho a terme era trobar «un tipus de biblioteca circulant, fàcilment transportable» (21/II/1937). Una altra mesura dins del camp bibliotecari tenia aquestes consideracions: «El Comitè de la Federació Internacional de les associacions de bibliotecaris, en la seva reunió tinguda a Varsòvia el maig darrer, va adoptar unànimement les regles per a establir el préstec internacional de llibres entre biblioteques». Per això «el Servei de Biblioteques de la Generalitat funcionarà com a central a Catalunya del Préstec Internacional, segons les normes acordades pel Comitè Internacional» (13/III/1937).
També s’incrementava amb una nova biblioteca popular a Amposta la xarxa pública de biblioteques (21/II/1937), i la Biblioteca de l’Institut de Cultura per a la Dona passava a denominar-se Biblioteca Popular Professional Femenina.
El sistema d’arxius seguí desenvolupant-se amb l’encàrrec a Sebastià Bonet d’instal·lar l’Arxiu General de Catalunya a l’antic Palau Episcopal de Barcelona (14/II/1937), i també en un antic edifici religiós es creava l’Arxiu Històric Comarcal de Tortosa (13/II/1937).
La radiodifusió tenia en el membre d’ERC Josep Fontbernat i Verdaguer, el director dels Cent Homes, el responsable en forma de director general (21/II/1937). Una eina d’institucionalització era la creació de la Junta de Relacions Culturals de Catalunya (JRCC). Una altra eina de factor de superació de l’estret marge de l’Estatut del 1932 per a projectar la realitat cultural enllà. La JRCC fou un dels pocs organismes en què intervingué l’Institut d’Estudis Catalans durant la Guerra.
També hi foren presents —dirigint-ho— el conseller, el rector de la Universitat, el director general de l’Institut d’Acció Social Universitària i Escolar, el secretari de Relacions Exteriors, un membre del Comissariat de Propaganda i cinc membres designats pel Govern. La JRCC havia de coordinar les tasques culturals, científiques, literàries i artístiques de Catalunya vers els «altres països» de la República i l’estranger. Per això havia de preparar l’assistència a congressos internacionals i havia de crear delegacions culturals catalanes fora del país (15/III/1937).
El gros de l’acció de Cultura, però, es feia en el camp de l’ensenyament a partir dels criteris pedagògics que havia establert el CENU i de l’antecedent de la ciutat de Reus, on el Govern creà sis grups escolars —amb el suport de la corporació local, que els lliurava un terreny i un edifici—, i de la iniciativa del Govern que oferia mestres i material escolar (5/II/1937). Una iniciativa que per a ser efectiva comptava amb un pressupost de 2 700 000 pessetes per al pagament dels mestres i el sosteniment dels Grups Escolars (12/II/1937), als quals calia afegir més de 3 milions de pessetes al mes d’abril. El dia tretze apareixia el «Decret dictant normes a les quals hauran d’atenir-se els Ajuntaments de Catalunya per a sol·licitar de la Generalitat la creació d’escoles d’acord amb el pla de l’Escola Nova Unificada».
El procediment s’establia quan la Generalitat rebia oferiments de les corporacions locals d’edificis adequats, molts d’ells propietat d’entitats religioses o de propietaris fugits. L’Ajuntament ho oferia al Departament, que demanava una subvenció del 50% del cost, més el personal i el material, quan estigués acabat. La corporació s’havia de fer responsable de la conservació de l’edifici, la neteja, l’aigua, la llum, la calefacció i el personal subaltern. Per a decidir la inversió inicial, calia documentar la situació local dels infants no escolaritzats, el nombre d’escoles al municipi i les places sol·licitades i els plànols i l’informe tècnic de l’arquitecte. Alho-ra, no es descartava que el Govern pogués establir pel seu compte escoles, sense cap col·laboració externa.
Després de Reus, Granollers i Santa Coloma de Gramenet també oferiren edificis escolars Anglesola, Solsona, Martorelles, Terrassa, Calafell, Castellterçol, Cistella, Roquetes, Tarragona, Manlleu, Vallflorida (Sant Esteve de Palautordera) i Pla de Besòs (Sant Adrià). A la ciutat de Barcelona es crearen de cop 145 Grups Escolars i 2 500 places per a mestres de primària (24/II i 18/III). A l’Hospitalet de Llobregat s’iniciaren quinze Grups Escolars i vint-i-cinc escoles unitàries i al Masnou se’n volien fer cinc (2, 18, 19 i 28/III/1937).
L’actuació de Cultura en el segon ensenyament continuà d’una manera més esparsa: nomenava professors en places vacants, com ara el director del centre d’Igualada i el de Sabadell, que passaren a dependre de la Conselleria (17/III/1937).
També en el camp de la Universitat es portaren a terme mesures de depuració política del personal docent, administratiu i subaltern. Tot i que el personal formava part d’un escalafó estatal, s’apuntaven uns quants motius: adhesió al moviment facciós, incompetència, «hostilitat enfront els sentiments nacionals de Catalunya» i deslleialtat envers les autoritats acadèmiques en moments que eren difícils per a l’autonomia (14/II/1937).
Seguretat interior: la reestructuració dels cossos policials
Artemi Aiguader es mantenia a Seguretat Interior, com ja s’ha dit. Una sèrie de mesures començaven a preludiar els fets de Maig. En aquesta visió parcial de l’obra de govern que apareix en el DOGC, a mesura que es van comunicant els canvis de nom de diferents pobles de Catalunya, al final del 1936 apareixia una ordre determinant qui compondria el Cos de Seguretat i Assalt de Catalunya, cosa que anunciava la reestructuració dels cossos policials.
El 17 de febrer de 1937 Josep Rodés i Bley dimitia el càrrec de comissari d’Ordre Públic a Lleida i era substituït pel membre d’ERC Francesc Viadiu i Vendrell. El 4 de març apareixien al DOGC un seguit de mesures per a redefinir i disciplinar l’ordre públic català. La primera providència era la dissolució de les conselleries de Seguretat Interior i Defensa dels ajuntaments.
En un dels pocs exemples de bona entesa entre els governs de la República espanyola i la Generalitat de Catalunya, es publicà un decret en virtut del qual, i mitjançant l’acord entre els dos governs, les forces que constituïen la cinquena zona de la Guàrdia Nacional Republicana passaven a «dependre totalment» de la Generalitat. En aquest cas, la dependència total es referia als aspectes de «personal, reclutament, servei i material». El mecanisme emprat fou el que ja s’havia utilitzat en una altra ocasió: «El Govern de la Generalitat organitzarà i adaptarà les forces de la Guàr-dia Nacional Republicana, seguint les mateixes normes establertes per al traspàs de les de Seguretat i d’Assalt.» (4/III/1937). Per tant, la Generalitat l’organitzava i la comandava.
Una nova mesura, tant de millora de control com d’adaptació a les directrius del Govern, era l’adaptació dels serveis d’ordre públic a la nova divisió territorial. En continuaven d’altres que avançaven en l’intent de millorar l’ordre interior. Es dissolien els «consells d’obrers i soldats i tots els organismes polítics i sindicals que estiguin constituïts per individus de qualsevol dels cossos o organismes d’ordre públic». Dins del context del moment, es feia un avanç teòric per aconseguir unes forces d’ordre públic neutres i servidores només del poder públic, es prohibia «als funcionaris, guàrdies, classes, oficials i caps d’aquells cossos, que formin part de cap organització política o sindical, sota pena d’expulsió immediata». Tot seguit es dissolien tots els cossos policials i parapolicials: la Guàrdia Nacional Republicana, el Cos de Seguretat i Assalt, el Cos d’Investigació i Vigilància i les Patrulles de Control.
Es creava un nou cos policial unificat, el Cos de Seguretat Interior (CSI). Al seu torn, el Consell de Seguretat substituïa la Junta de Seguretat Interior. El CSI havia d’elaborar un reglament d’ordre públic, el reglament dels diferents cossos, controlar els ingressos i els ascensos i crear l’Escola Especial de Policia. El CSI tenia unes tasques més pròpies d’un cos policial que aspira a treballar en principi per un estat de dret, com són el manteniment de l’ordre, la vigilància o la investigació. Així, les diferents funcions d’aquest cos eren a càrrec d’un Grup Uniformat (GU) i un Grup Sense Uniforme (GSU). Al GU li corresponia la seguretat rural, la seguretat mòbil i d’avantguarda. El GSU es dividia en Secció Internacional i Secció d’Investigació General. Aquesta darrera havia de vetllar per les activitats contràries al règim i la persecució del delicte comú.
També desapareixia la Comissaria General d’Ordre Públic de Catalunya (CGOPC), que era substituïda per la Direcció General de Seguretat de Catalunya. També a les fronteres es prohibia la presència de patrulles de control.
Economia, agricultura i assistència social
Diego Abad de Santillán, com a nou conseller d’Economia, establia un decret important, continuació del d’agost, determinant els municipis que integrarien les comarques establertes pel Decret de divisió territorial de Catalunya, i el mateix departament es descentralitzava des d’aquest objectiu (n’hi ha constància al DOGC del 17/I/1937). Per assistir les funcions del dirigent anarquista havia estat nomenat el sotssecretari d’Economia Antonio García Birlan (25/XII/1936).
Definits els primers instruments per a desenvolupar les reformes per impulsar «la nova economia» i vetllar pel procés de col·lectivització que havia començat a la tardor d’aquell any, amb la cervesera Moritz començava un procés que comportaria el control de contingents creixents sobre empreses i negocis de tots els sectors econòmics amb la signatura, present arreu, d’Antonio García Birlan.
Més enllà d’una tasca de control sobre bona part de la vida econòmica nacional, el Govern de Catalunya volia endegar comissions de treball per a establir una xarxa a l’estranger per a la venda de productes catalans; fixar un nomenclàtor d’indústries incòmodes, insalubres i perilloses; estudiar la construcció i administració del futur pantà de Sau, i establir un pla per a constituir el Museu Tècnic de Catalunya (10 i 26/III).
Agricultura, com anaven fent tots els departaments, donà a conèixer la seva estructura. Existia una Direcció General d’Agricultura, on s’agrupava l’assessoria jurídica, estadística, gabinet de premsa i ràdio, missions d’educació i propaganda.
El Negociat Central agrupava el gros de l’activitat del Departament. Es dividia en diversos serveis. En primer lloc, Serveis Socials, que tenia cura del registre i la intervenció de finques apropiades, redistribució de terres, concentració parcel·lària, assentaments i col·lectivitzacions, béns comunals, assegurances agrícoles i cooperació, en uns serveis subdividits en les nou regions, adequant-se, doncs, a la Divisió Territorial.
En segon lloc, Serveis Econòmics, que establia observatoris regionals, oficina del vi, dels cereals i formatges, de forniments agrícoles, de l’ou, de la fruita i verdura i serveis auxiliars per als estàndards de qualitat, mercats i transports i Caixa de Crèdit Agrícola i Cooperatiu.
I finalment, Serveis Tècnics Agrícoles, que treballava per als conreus, fitopatologia, millora de terres, plagues i enginyeria i, finalment, els Serveis Forestals, amb pesca i caça.
El nou conseller de Sanitat i Assistència Social, Pere Herrera, de la CNT, creà organismes assessors i informadors de caràcter sanitari i assistència social en tres àmbits: local, comarcal i del Consell Tècnic de Sanitat i Assistència Social. Aquest darrer havia de fer-se càrrec de l’organització hospitalària i sanatorial, com també de l’assistència mèdica; escoles de medicina i medicina social; inspecció mèdica escolar; farmàcia; veterinària; hidrologia mèdica; propaganda sanitària; lluita antivenèria i antituberculosa, antileprosa i psiquiàtrica i reforma eugènica (29/XII/1936). Aquest òrgan anava acompanyat d’uns ens executiu, la Direcció General de Serveis, amb una branca de Sanitat: medicina, farmàcia, veterinària i control dels hospitals, i una altra d’Assistència Social: avituallament, refugiats i institucions.
Des de la Conselleria es creà la Secretaria General d’Assistència Social i se’n nomenà responsable Josep Queralt. Es creà, també, una Oficina de Coordinació, i en un únic cas —Ensenyament— Administració Civil de la Generalitat augmentà la seva plantilla (20/II, 7 i 20/III/1937). També es donà a conèixer l’ordre per a concretar unes normes per a interrompre l’embaràs (7/III/1937). Poc abans s’havia regulat l’adopció d’infants (8/I/1937).
Inestabilitat a l’entorn dels Fets de Maig
Els fets de Maig del 1937 van obrir una etapa de profunda inestabilitat per al Govern de la Generalitat. El seguiment de les disposicions indica la poca activitat, gairebé tota limitada a Cultura.
El 4 d’abril s’havia nomenat un Consell Executiu reduït, on Tarradellas no tenia atribuïdes les funcions executives i ja no era, doncs, conseller primer, sinó que agrupava les atribucions de Finances i Cultura.
El Govern d'abril (Publicat al BOGC del 4/IV/1037)
| Càrrec | Nom | Partit |
|---|---|---|
| President | Lluís Companys i Jover | ERC |
| Conseller d'Agricultura i Proveïments | Josep Calvet i Móra | UR |
| Conseller de Finances i Cultura | Josep Tarradellas i Joan | ERC |
| Conseller de Treball, Obres Públiques i Justícia | Joan Comorera i Soler | PSUC |
| Conseller de Defensa | Francesc Isgleas | CNT |
| Conseller d'Economia, Serveis Públics i Assistència Social | Josep Juan i Domènech | CNT |
| Conseller de Seguretat Interior | Artemi Aiguader i Miró | ERC |
Dues setmanes més tard, havien estat nomenats tres nous i efímers consellers: Josep Miret, Aurelio Fernández i Andreu Capdevila i Puig (17/IV/1937). Aquest govern feia crisi el 6 de maig i dimitia. El mateix dia es tornava a constituir un nou Consell Executiu de «butxaca» i transició: «Decret pel qual el Consell Executiu de la Generalitat estarà integrat pels consellers Carles Martí i Feced, Joaquim Pou i Mas, Valeri Mas i Cases i Antoni Sesé i Artaso.» Aquests, segons la disposició signada pel president, havien de tenir «direcció i representació dels serveis públics assignats als diferents departaments» (6/V/1937). En caure assassinat Sesé el mateix dia de la publicació del seu nomenament, fou substituït per Vidiella. Fins dos dies després Catalunya no tenia un Consell Executiu regular, tot i les dificultats, perquè fins aquell dia no s’assignaren responsabilitats als consellers. El repartiment de conselleries es féu acumulant atribucions en els quatre membres que componien el Govern (8/V/1937).
Les conseqüències dels fets de Maig foren una nova hegemonia política de base comunista, la liquidació de l’entramat que dirigia la CNT i un procés d’uniformització que afectà molt directament la capacitat política i d’administració de la Generalitat.
Per això el marc competencial de la Generalitat va ser modificat radicalment: «Ordre que dóna publicitat, als efectes del Decret del 28 d’agost del 1936, al Decret del Govern de la República del 4 del mes corrent pel qual l’Exèrcit de l’Estat passa a dependre de manera immediata del General de la Quarta Divisió Orgànica.» Es nomenava cap de la Quarta Divisió Orgànica el general Sebastián Pozas Perea (6/V/1937) i, per impedir duplicitats que es volien evitar de totes totes, un decret establia que les funcions que havia exercit el Departament de Defensa passaven a dependre del cap de la Divisió Orgànica corresponent a Catalunya (7/V/1937), que l’absorbia i que, de fet, el feia desaparèixer.
Una altra conseqüència important va ser la que va afectar els serveis d’ordre públic. La seva direcció passava a dependre del Govern central i era nomenat delegat d’Ordre Públic Emilio Torres Iglesias (8/V/1937). L’Estat assumia, així, l’article 9.2 de l’Estatut, que deia: «El Govern de la República, en ús de la seva facultat i en exercici de la seva funció constitucional, podrà assumir la direcció dels serveis compromesos en l’article anterior i intervenir en el manteniment de l’ordre interior de Catalunya, en els següents casos [...] Segon. Per pròpia iniciativa, quan cregui compromesos els interessos generals de l’Estat o la seva seguretat.»
L’impacte dels canvis sobre el Departament de Seguretat Interior eren fonamentals. En primer lloc, recuperava el nom antic, Departament de Governació, i dissolia les patrulles de control que depenien de la Junta de Seguretat Interior. Però molt aviat es destacà una informació que perfilava el sentit d’allò que deia Azaña: «Las cosas han mejorado mucho, ni el mismo Companys discute la necesidad del rescate del Orden público por el Estado.» Fins a quin punt es perdia l’ordre públic? El mateix 9 de juny es publicava l’ordre que dictava normes per a la major eficàcia dels serveis dependents del Parc Mòbil de la Comissaria General d’Ordre Públic i també excedències, baixes definitives i separacions de guàrdies del «Cos de Seguretat i Assalt de la Generalitat de Catalunya» (13/VI/1937). La Generalitat no havia perdut, doncs, totes les atribucions en aquest camp.
Immediatament després dels fets de Maig, una altra disposició, bé que menor, feia referència al comerç exterior, que s’incorporava al conjunt de les necessitats espanyoles (14/V/1937). Aquest seguit de mesures i d’altres que afectaven particularment els departaments començaven una crisi en les relacions entre el Govern de Catalunya i el de l’Estat que es veurà més endavant. En aquest trasbals es produí una sola dimissió, la de Pere Lloret i Ordeix, director general d’Administració Local, que fou substituït per Antoni Torres i Torné (7/V/1937).
El Departament de Finances prenia en aquest període d’inestabilitat dues mesures per a modificar-ne l’estructu-ra: creava la Tresoreria General i el Servei de Divises i Valors Estrangers i Metalls Preciosos (13/V/1937). Justícia, en aquest moment previ a la ingerència estatal, decidia d’establir els Tribunals Especials Populars i els Jurats d’Urgència (1/V/1937), que no arribaren a constituir-se a causa del fet que el Govern de la República establí les seves pròpies institucions en territori català, tot i que l’Estatut no li ho permetia. Aquesta fou una font clara de conflicte, el més significatiu, bé que no l’únic, a partir de l’agost del 1938.
La de Cultura fou l’única conselleria que mantingué un ritme aliè als esdeveniments. L’objectiu de constituir un sistema escolar propi es continuava desenvolupant. Així, doncs, s’establien les delegacions regionals de primer ensenyament i un nou decret regulava l’aportació de la Generalitat en la construcció d’escoles (22/IV/1937). Aquestes havien d’incorporar serveis (biblioteca, laboratori, cantina, dutxes i gimnàs), la delegació regional informava en un sentit o altre i el Sindicat d’Arquitectes emetia un dictamen. Per fer el seguiment d’una feina que creixia ràpidament es creava, dins de Cultura, el Servei d’Arquitectura. Començaren a arribar nombrosíssimes propostes d’ajuntaments, que cedien terrenys perquè s’hi construïssin escoles. A la fi d’abril del 1937 Cultura havia instal·lat més de 100 000 infants.
El Govern d'abril (Publicat al BOGC del 17/IV/1037)
| Càrrec | Nom | Partit |
|---|---|---|
| President | Lluís Companys i Jover | ERC |
| Conseller Primer i Finances | Josep Tarradellas i Joan | ERC |
| Conseller de Defensa | Francesc Isgleas | CNT |
| Conseller de Justícia | Joan Comorera i Soler | PSUC |
| Conseller de Cultura | Antoni Maria Sbert i Massanet | ERC |
| Conseller de Seguretat Interior | Artemi Aiguader i Miró | ERC |
| Conseller d'Economia | Andreu Capdevila i Puig | CNT |
| Conseller de Proveïments | Josep Miret i Musté | PSUC |
| Conseller de Sanitat i Assistència Social | Aureli Fernández | CNT |
| Conseller de Serveis Públics | Josep Juan i Domènech | CNT |
| Conseller de Treball i Obres Públiques | Rafael Vidiella i Franch | PSUC |
| Conseller d'Agricultura | Josep Calvet i Móra | UR |
A més de les diferents maneres d’aconseguir recursos, el Departament fixava en una ordre unes normes per assegurar la unitat en el funcionament de les escoles d’ensenyament primari creades per la Generalitat. S’hi deia que els mestres havien de seguir les indicacions de direcció i que calia fer reunions sovintejades per comentar la marxa diària de l’escola i les eines formatives adients. També es recalcava la importància de jugar amb els alumnes. Els mestres havien de ser conscients que l’ambient de l’escola havia de ser «d’amor i de satisfacció conscient de tots els interessos dels nens, i posaran al servei d’aquesta finalitat tota llur sensibilitat humana i educadora». Totes les mesures havien de ser vetllades també pels delegats regionals de primer ensenyament (25/V/1937). S’estructuraven unes instruccions tecnicohigièniques (14/VI) i es constituïa el Servei de Material Escolar i Pedagògic, que havia de proveir les escoles de material fungible, mobiliari, llibres didàctics i de lectura, eines d’obrador i material científic i esportiu. També podien fer propostes de millora de material. Per a potenciar aquest funcionament, el Departament disposava d’una Oficina Administrativa i una Comissió Tècnica.
En el camp de la institucionalització nacional, la Junta de Relacions Culturals passava a ser presidida per Pompeu Fabra i Poch (22/IV/1937), i es constituí el Comitè Català per a l’Exposició Internacional de París (22/IV). Les relacions amb França permetien, com havia de recordar el conseller Carles Pi i Sunyer, salvar les obres més valuoses del perill de les bombes. Per això «s’organitzà a París l’Exposició d’Art Medieval Català, que es prolongà després amb l’exposició instal·lada al Castell de Maisons-Lafitte». Cultura, però, no va aconseguir que s’incrementessin les obres evacuades i exposades a França.
Encara, en el camp de les biblioteques, Cultura ampliava la seva xarxa amb una nova instal·lació a Lleida (9/VI).
En l’àmbit del Departament d’Economia, tot i que ja havia estat nomenat comissari general de Comerç Exterior de Catalunya Sebastià Carbonell, ben aviat es designaven els representats de la Conselleria en un organisme estatal, i també es decretava la municipalització de la propietat urbana (18/VI/1937). D’altra banda, Agricultura creava el Comitè Català de Relacions Intercooperatives (11 i 19/V).
El Govern de maig (Publicat al BOGC del 6/V/1937*)
| Càrrec | Nom | Partit | |
|---|---|---|---|
| President | Lluís Companys i Jover | ERC | |
| Conseller d'Agricultura | Joaquim Pou i Mas | UR | |
| Conseller de Governació, Finances i Cultura | Carles Martí Feed | ERC | |
| Conseller de Justícia, Proveïments, Treball i Obres Públiques | Rafael Vidiella i Franch | PSUC | |
| Conseller d'Economia, Serveis Públics, Sanitat i Assistència Social | Valeri Mas i Casas | CNT | |
| Conseller Sense Cartera | Antoni Sesé i Artaso (assassinat el mateix dia) | PSUC | |
| * Nomenats sense adjudicar carteres, fins al 8/V/1937 | |||
L’intervencionisme de l’estat: d’una crisi a l’altra
El 29 de juny de 1937 es constituïa un nou Govern, previ intent de formar-ne un que inclogués membres de la CNT. Aquest nou Govern no tenia la figura del conseller en cap i, per tant, el president Companys recuperava la totalitat de les atribucions presidencials, executives incloses. Sense presència sindical, era un govern nacionalista republicà i comunista, en què el PSUC guanyava molt de pes. Tres conselleries eren atribuïdes a ERC, ACR recuperava una cartera i Calvet es mantenia a Agricultura, en l’única força no partidista que restava en el Consell.
El Departament de la Presidència anava perdent l’atribució sobre el control del pressupost, que passava plenament a Finances. Presidència havia de resoldre una qüestió no gens menor: la base de la seva fonamentació democràtica de l’acció de govern de la Generalitat. Això és, la continuïtat del Govern, a partir de la pròrroga de la vida legal de la Cambra (20/VIII/1937). Argumentant que en plena guerra no es podien convocar eleccions, instava a la represa de la normalitat quan s’hagués acabat la guerra, amb la victòria de les forces republicanes. Mentrestant, el Parlament, en la seva primera legislatura, mantenia la seva existència. Tot i que podia semblar que Companys manifestava la seva reserva a convocar-les quan hi hagués les condicions adients («Diari de Sessions del Parlament de Catalunya» [DSPC], 18/VIII/1937), també cal dir que pensà de cedir la presidència a una altra personalitat («La Publicitat», 2/X/1937).
Com assenyala Ismael E. Pitarch, el Parlament de Catalunya no compleix les seves funcions i «hom constitueix els governs al marge de l’Assemblea i legisla per mitjà de decret-llei». D’antuvi, la Diputació Permanent es reuní, però la realitat era que el ple només realitzà sis sessions, entre elles la del 9 de novembre per ratificar Companys a la presidència de la Generalitat, amb la intervenció del president elogiant l’esforç de guerra i reforçant els ideals de la Catalunya republicana. Entre aquestes intervencions destaquen les del 18 d’agost de 1937 i l’1 d’octubre de 1938 (DSPC). Companys s’hi presentava més com a president de Catalunya que com a president de l’executiu català; remarcava més el perfil ideològic que el de governant.
Hi afirmava els valors pels quals lluitava la Catalunya republicana: els valors superiors espirituals de la humanitat, per «l’emancipació social» i per la cultura, com també per «l’amor a la República i a les fórmules democràtiques que asseguren la llibertat». L’esperit de llibertat dels catalans s’encarnava en el nom històric «del govern de la democràcia catalana», la Generalitat, que era l’instrument de tots aquests anhels. Davant d’aquestes aspiracions, denunciava la casta militar, que només entén «l’instrument de les armes» i que ataca «la independència territorial i espiritual d’Espanya».
Els sublevats també tenien una percepció, que ja era coneguda, sobre el futur de la nació catalana. Així l’expressava el president Companys: «[...] no podem oblidar que la camarilla pretoriana que s’ha sublevat, representa un sentiment de persecució contra la nostra terra, que es veuria destruïda i arrasada, perquè l’enemic odia els nostres costums, el nostre llenguatge i la nostra raça. No podem oblidar que els sublevats tenen una concepció centralista o absorbent de l’Estat, contrària a la República democràtica».
Tot i la defensa de la democràcia que hi feia, a diferència del Govern espanyol, el català no podia normalitzar la seva existència parlamentària i, per tant, no es podia restablir el sistema íntegrament, «sin darle su base, que es democrática y parlamentaria», com diria Manuel Azaña.
Aquest nou període coincidí amb la instal·lació del Govern espanyol a Barcelona, a la fi d’octubre del 1937, en una escalada de crisis que no parà de créixer fins a la d’agost del 1938. Quan estava a punt d’establir-s’hi, es modificà la composició de la Comissió d’Indústries de Guerra, per deixar-la sota control espanyol (8/X/1937). Aquesta mesura anava acompanyada d’altres com la competència de la Comissaria d’Armament espanyola i la competència oberta entre els dos organismes. Rere aquests aspectes, hi havia dues apreciacions divergents que marcaven les relacions i l’obra dels respectius governs. El president Azaña considerava que la Generalitat havia estat corresponsable de la desaparició del poder democràtic a Catalunya, per la seva convivència amb els revolucionaris i l’extralimitació dels seus poders (defensa, indústries de guerra, serveis policials, sistema bancari central, hisenda, CAMPSA, emissió de moneda, boscos, ensenyament primari i secundari, comerç exterior...).
Segons ell, totes aquestes atribucions havien de ser gestionades per la Generalitat, i retornades en restablir-se l’autoritat de l’Estat. Companys, com a representant de l’Estat a Catalunya, hi estava obligat. Per al president espanyol calia subjectar-se a l’Estatut i a les lleis aprovades.
Tal com destacava Azaña a les seves memòries i un diari barceloní («La Publicitat», 26/X/1937), Pi i Sunyer també temia pel futur del règim autònomic, temença que era traslladada al camp de la guerra, on s’incrementava la centralització per damunt de l’eficàcia. El Govern central veia un impediment en l’autonomia si allò que calia era guanyar la guerra. Es volia, segons Pi i Sunyer, una Generalitat allunyada de l’esforç de guanyar la contesa. El mateix Companys demanava repetidament un acatament de les competències reconegudes per l’Estatut (DSPC, 1/III/1938).
El darrer Govern de la Guerra (Publicat al BOGC del 30/VI/1037)
| Càrrec | Nom | Partit |
|---|---|---|
| President | Lluís Companys i Jover | ERC |
| Conseller d'Agricultura | Josep Calvet i Móra | UR |
| Conseller de Governació i Assistència Social | Antoni Maria Sbert i Massanet | ERC |
| Conseller de Cultura | Carles Pi i Sunyer | ERC |
| Conseller de Treball i Obres Públiques | Rafael Vidiella i Franch | PSUC |
| Conseller de Finances | Josep Tarradellas i Joan | ERC |
| Conseller de Justícia | Pere Bosch i Gimpera | ACR |
| Conseller d'Economia | Joan Comorera i Soler | PSUC |
| Conseller de Proveïments | Miquel Serra i Pàmies | PSUC |
Una Generalitat a la defensiva davant d’un impulsiu govern espanyol
Però aquest no deixava de ser un dels problemes que creava el sentiment d’invasió general per part dels funcionaris espa-nyols, segons Josep Benet. Aquesta invasió es manifestava en l’ús obligatori del castellà en medis oficials espanyols a Barcelona (LP, 30/VII/1937) —reflectit també en les disposicions del «Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya», que en algun cas es tornà a publicar en castellà, com després del Sis d’Octubre—. També es manifestava en l’exaltació guerrera espanyolista, que anul·lava la identitat dels soldats catalans, la qual cosa feia molt importants els Serveis de Cultura al Front. Sense oblidar l’espai que el Govern central es prenia en l’àmbit simbòlic de la vida barcelonina: organitzà la seva pròpia temporada de teatre en un teatre de la Generalitat; ocupà edificis de la Generalitat; féu pagar les despeses de la instal·lació de les Corts de la República al Parlament de Catalunya (20/XI/1937)...
Malgrat les temences, el Departament de la Presidència augmentà la seguretat del president, en primer lloc, posant a la seva disposició la finca de Les Heures (a l’actual Vall d’Hebron, 19/IV/1938) i, sobretot, estructurant de bell nou l’Escorta Presidencial, que es va configurar com una guàrdia presidencial. Així, se la dotava d’autonomia, dins de les Esquadres. El conjunt del cos, però, havia de vetllar per la policia rural, i per això establí destacaments a les comarques barcelonines (30/VII/1938), en compliment de les disposicions del Departament, i de seguretat del Patrimoni de Catalunya. Disposava de dos caps, tretze oficials, quaranta-cinc sotscaporals, cent vint-i-tres mossos de primera i sis-cents quaranta-vuit de segona (13/V/ i 9/XI/1938), dels quals corresponien a l’Escorta un cap, un major, quatre tinents, deu sotscaporals, trenta mossos de primera i cent seixanta de segona (18/V/1938).
El comandament del cos de les Esquadres canviava en aquest període: el coronel Fèlix Gavarri deixava la màxi-ma responsabilitat, que tornava a Enric Pérez i Farràs (28/V/1938), i entraven al cos els capitans Josep M. Benet i de Caparà, Josep Gómez i López i Enric Virgili i Mas (7/X/1938). A l’Escorta Presidencial eren nomenats cap el comandant Frederic Escofet i segon comandant el major Francesc López Gatell (5/IV i 28/V/1938). Inherent al càrrec, tots dos també tenien la categoria d’assistents del president (1/X/1936).
Antoni Maria Sbert, de qui depenien també Sanitat i Assistència Social, era el nou conseller de Governació. En el camp de l’ordre públic, Governació va continuar tenint una comesa, que començava amb la creació d’una Comissió Tècnica per a unificar diversos cossos policials en deu companyies del Cos de Seguretat de Catalunya (9/VII/1937). Passat l’estiu, ja s’havien unificat el Cos de Seguretat i la Guàrdia Nacional Republicana en el Cos de Seguretat Interior (11/IX/1937), nou organisme que es desplegà a les ciutats més importants de la rodalia de Barcelona (16/IX/1937). N’era el cap el tinent coronel Antoni Puig (31/X/1937). Per començar a formar aquest contingent es creà l’Escola Superior de Policia de Catalunya (ESPC) (20/XI/1937 i 18/III/1938).
Com ja ha estat apuntat, les atribucions de la Generalitat en la definició del CSIC no anul·laven del tot l’atribució estatutària: «La situació creada amb motiu d’haver intervingut en els serveis de policia i seguretat interior de Catalunya el Govern de la República, no afecta el dret de la Generalitat quant a l’administració i organització dels serveis, puix que el paràgraf 6 de la norma 18, dels esmentats Decrets de traspàs, concordant amb l’art. 9 de l’Estatut, preveu que aquesta intervenció afectarà tan sols a la direcció dels susdits serveis.» (30/I/1938). Per tant, pel que fa al rescat de l’ordre públic a què es referia Azaña, es tractava del comandament, no de l’administració i organització dels serveis policials. El CSIC quedava format per divuit caps, dos-cents trenta-nou oficials, tres-cents trenta sotsoficials, nou-cents vuitanta caporals i nou mil cinc-cents cinc guàrdies. El cos ja era instal·lat a Girona, Manresa, Reus, Tarragona i Vic, i el territori barceloní es dividí en comissaries (19/V i 24/VII/1938).Tota la gestió administrativa en aquest camp fou signada sempre, doncs, per A.M. Sbert.
L’altra «pota» de l’actuació d’Sbert era Sanitat i Assistència Social, que es desenvolupaven i creixien amb les malvestats de la guerra com a rerefons. Sbert comptà amb Joan Sauret i Garcia en la Direcció General de Sanitat i Antoni Dot i Arxer en la d’Assistència Social (3/VII/1937). Aquesta darrera direcció general incloïa uns Serveis de Psiquiatria, que dirigí el doctor Salvador Vives i Casajuana (3/III/1938), a més de serveis de Proveïments, Institucions i Transport (17/VIII/1937). Més endavant creà la Llar de l’Actor Català (29/III/1938). En el camp de la Sanitat, també es va crear la Comissió Executiva de Sanitat dels Refugiats (11/VII/1937), de la qual fou nomenat responsable Xavier Casademont, que seria substituït per Ricard Altaba Planuch (5/V/1938). L’obra d’aquesta comissió s’anà desplegant arreu del país. Es crearen centres sanitaris comarcals a Tarragona i Tortosa (27/X/1937), a partir dels quals es volia posar en funcionament els consultoris de puericultura, que havien de ser a Girona, Reus, Vic, Manresa, Lleida, Tremp i les dues capitals comarcals esmentades (28/I/1938).
Administració local, dins de Governació, veia com anaven desfilant nous directors generals. Antoni Soler era substituït per Manuel Galès (3/VII/1937), i aquest, al seu torn, també dimitia, i el seu càrrec s’unificava al de comissari d’hisen-des locals, que havia estat ocupat per Joaquim Bilbeny, (27 i 19/IV/1938). Un cop l’Exèrcit franquista començà a penetrar al territori nacional, s’autoritzà el nomenament de comissaris de la Generalitat per a dirigir els ajuntaments, com fou el cas de la Llacuna, amb el comissari-funcionari Manuel Sorribes (8/V/1938).
Finances, i per tant Tarradellas —ja no Presidència—, era des d’aquell moment la que gestionava els crèdits dels altres departaments, és a dir, que mantenia el centre del poder polític controlant el pressupost, que s’havia anat prorrogant des del segon semestre del 1936 (1/X/1938 i 4/I/1939).
Per a gestionar la municipalització de la propietat es constituí una comissió mixta d’administració i control (18/XI/1937). Finances, com tots els departaments, aplicà en aquest període la divisió territorial creant oficines a cada vegueria (13/II/1938).
Rafael Vidiella, del PSUC, dirigia Treball i Obres Públiques. Una conselleria amb un perfil poc concret però amb dos càrrecs importants, el de director general de Treball, que requeia en Manuel Aragó, que fou substituït per Josep Moix i Regàs, i el de sotssecretari d’Obres Públiques, en la persona de Manuel Serra i Moret, substituït al seu torn pel primer (6/VII/1937). En aquest departament existien dos òrgans paral·lels: la Caixa General de Dipòsits i el Consell de Treball (4/VII/1937). Aquests dos organismes, adscrits al Departament, tenien una funció destacada en guerra, en primer lloc, l’Institut d’Adaptació Professional de la Dona, que havia de situar la dona en els treballs que els homes mobilitzats abandonaven. Del mateix Departament n’eixí l’organisme per a defensar la població civil, la Junta de Defensa Passiva (13/VII/ i 13/V/1937), després d’agrupar organismes creats per diferents departaments.
Economia, ara sota el comandament de Joan Comorera, reforçava la seva acció, amb el nomenament d’Estanislau Ruiz i Ponseti com a sotssecretari del Departament, en substitució d’Antonio García Birlan. Ensems, la Conselleria de Serveis Públics, en desaparèixer, convertida en direcció general, s’ads-criuria al Departament (3/VII/1937). Amb el nou mandat, reapareixia l’Oficina de Turisme de Catalunya i es dissolia l’Oficina de Propaganda (17/VII/1937). L’impuls recuperador de les funcions de l’Estat afectava Economia, per això desapareixia la Comissaria de Comerç Exterior i es creava un Servei de Relacions Comercials (6/V i 22/VII/1937). També es formava un Consell Superior de Cooperació i, al seu torn, es constituïa un Servei de Cooperació (13 i 20/VII/1937), subjecte al predomini estatal. En aquesta primera arrencada després dels fets de Maig apareixien els consells generals d’indústria (13/VII/1937). Els consells, com apunta Francesc Bonamusa, havien de coordinar els programes de producció de les noves empreses: plans de producció, acció comercial i concentració d’empreses. També calia tenir en compte la Caixa de Crèdit Industrial i Comercial (que havia refós dos organismes de Finances: l’Oficina Reguladora de Pagaments i Salaris i la Caixa Oficial de Descomptes i Pignoracions), que exercia d’organisme de control econòmic i que havia d’avançar cap a un procés de centralització que, amb la política de crèdit, actués sobre l’activitat econòmica i compensadora entre sectors.
Malgrat el desplegament administratiu, la funció de la Generalitat es va veure retallada per l’Estat en el camp dels proveïments (gener del 1938), l’explotació de les companyies elèctriques i de gas (abril-juny del 1938) i el transport (maig). L’estructura evolucionava amb les circumstàncies, del conjunt de la Conselleria d’Economia partia una secció administrativa i, d’igual rang, l’Oficina Central d’Alcohol, el Consell Superior de Cooperació, l’Oficina de Turisme, l’Institut d’Investigacions Econòmiques i les Cambres Oficials.
Del Consell d’Economia, en depenien els consells generals d’indústria. El Departament Tècnic agrupava, al seu torn, tota l’acció d’atenció a la indústria, centrada en el Comitè Permanent d’Indústria. Hi havia només una sola direcció general, la de Transports, que dirigia Miquel Alcubierre (19 i 20/VIII/1937), en aquest període desapareixia la Direcció General de Serveis Públics.
L’organigrama continuà desenvolupant-se creant unes direccions generals noves: la d’Indústries Alimentàries, a càrrec de Ramon Fabregat i Arrufat (4/XII/1937), es transformà en Indústria, a la qual s’afegí la de Mines i Combustibles, amb Antoni Garcia (14/IV/1938).
La direcció general de Fabregat, àmplia en funcions, es dividia en sis seccions: la primera incidia en els diferents sectors industrials, més seguretat i higiene industrial; la segona, en la distribució d’energia i radiodifusió; la tercera era el Laboratori d’Assaigs i Investigació; la quarta cobria el tèxtil, aranzels i petita indústria i les dues darreres tenien missions de control (19/VIII/1938).
Agricultura mantenia una acció discreta, però un decret tingué una incidència destacada: l’apropiació de les finques rústiques pertanyents a elements fugits i que posteriorment eren «adjudicades» a la Generalitat (15/VII/1937 i 6/II/1938).
Com enumerà detalladament Pere Bosch i Gimpera, conseller de Justícia, també en representació d’ACR, que deixà publicada la seva «obra feta» i els criteris polítics que la guiaven, el seu capteniment volia assolir «una normalitat constructiva» i una estabilitat i normalitat en tots els organismes que havia de comportar «un procés llarg d’ordenació, de treball silenciós per restituir el govern els mitjans necessaris per imposar la normalitat constitucional fins al límit de la comptabilitat amb la guerra».
Tot això, després d’un període en què els òrgans de l’Administració de Justícia «havien caigut, restant uns serveis abandonats i altres intervinguts per institucions de nova creació inexperts i fins a cert punt confusionària», amb una intervenció política que els impedia la independència. Es començà la restauració de la Justícia amb Josep Andreu i Abelló des de la Presidència de l’Audiència de Barcelona i el Tribunal de Cassació.
Per dur-ho a terme es «reorganitzà» el personal de les audiències, dels jutjats i de la justícia local i s’estabilitzà la situació dels funcionaris. En aquesta tasca, com es veia al DOGC, s’esmerçaren molts esforços.
L’àmbit d’actuació del Departament cobria l’Administració de Justícia, en els camps civil, penal i contenciós administratiu, la justícia local, els serveis correccionals, els tribunals tutelars de menors, el Patronat Català de Protecció de la Dona, les corporacions i els registres de la Propietat.
La primera providència presa va ser nomenar un sots-secretari de Justícia, en la persona d’Eduard Ragasol i Sarrà, la creació d’una direcció general, i no un Comitè de Serveis Correccionals i Readaptació. El seu responsable va ser Rafael Tasis i Marca, substituït per Joaquim de Garganta (11/XI/1938). El conseller d’Acció Catalana comptava també en el seu equip directiu amb els seus secretaris personals, Guifré Bosch i Enric Fernàndez Gual, a més del procurador de Catalunya, Otó Duran d’Ocon, i l’adjunt Jordi Olivar i Daydí. Entre els caps, cal esmentar el magistrat Alfons Rodríguez Dranguet (3/VII/1937), al capdavant dels Serveis d’Inspecció.
Paral·lelament, per aconseguir la unitat en la interpretació uniforme de la legislació arreu de l’Estat, desapareixien els dos organismes creats durant la Guerra (els Tribunals Populars i els Jurats Populars). En el camp penitenciari, es va produir l’únic traspàs impulsat unilateralment per la Generalitat, però ja previst en l’Estatut (5/VIII/1937). Hom va voler incidir en aquest camp en la reforma de les instal·lacions, el seu règim es modernitzà i millorà el tracte al reclús. Per formar adequadament els seus funcionaris es va crear l’Escola d’Estudis Correccionals (16/X/1938), i es reorganitzà el Tribunal Tutelar de Menors (31/VII/1938) i, a més, es volia instituir el Tribunal de Comptes de Catalunya. També es va voler que els col·legis professionals relacionats amb al justícia recuperessin el seu autogovern.
Aquesta obra, que assenyalava la voluntat de reimplantar l’estat de dret en una circumstància anormal de guerra, es va veure interrompuda per la «crisi d’agost del 1938», que afectà directament la Conselleria: la crisi tenia un rerefons relacionat amb la capacitat de la Generalitat de dur a terme la seva obra de govern. Essent Manuel de Irujo Ollo ministre de Justícia, en representació del Partit Nacionalista Basc, aquest presentà la dimissió amb Jaume Aiguader i Miró. Rere de tot plegat, hi havia, segons Bosch, l’actuació dels Tribunals de Guàrdia estatals, que «es convertiren en una “tapadora” de les irregularitats de l’actuació del SIM», que contravenien l’Estatut, perquè els jutges, al Principat, havien de ser nomenats per la Generalitat i en aquest cas no ho eren. També l’Estat, en el mateix sentit, construïa les seves pròpies presons. Hi havia, doncs, una extralimitació del Govern central.
Segons Bosch, la crisi d’agost entre els dos governs esclatà per la voluntat del Consell de Ministres de traslladar una sala de l’Audiència d’Albacete a Catalunya, per la cessió a l’Estat de la Comissió de les Indústries de Guerra i per la militarització de la Justícia. Sota l’amenaça, que esmenta, de l’arribada de tropes afins al PCE que podien marxar sobre Barcelona «per tal de reprimir un moviment “separatista”».
Cultura: un oasi d’afirmació nacional
A la Conselleria de Cultura Carles Pi i Sunyer havia nomenat sotssecretari Ramon Frontera (3/VII/1937). El Departament es dividia en dues seccions: la primera, la General, amb un servei del Patrimoni Artístic (arxius, biblioteques, museus...), la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) i acadèmies; la segona, d’Ensenyament, amb ensenyament primari, secundari, normal, ensenyament del català, universitat, CENU i Servei de Material Escolar (25/IX/1937). En les seves memòries, Pi i Sunyer destacava el sentit d’afirmació nacional que té la seva tasca, encara accentuada quan les tropes franquistes sotjaven el Principat. En pot ser un element l’establiment definitiu en aquest període de l’«òrgan directiu» de l’ensenyament del català, la direcció general dels Ensenyaments del Català, que ratifica com a responsable Pompeu Fabra. La DGEC presidia el Tribunal Permanent de Català, el qual nomenava els mestres del Cens de Professors de Català (5/IX/1937) i convocava cursos descentralitzats de català (14/VII/1938). Una altra direcció general creada era la del Patrimoni Històric, Artístic i Científic de Catalunya i n’era director Francesc Viadiu (25/II/1938); al seu torn, Xavier Casademont fou nomenat director general d’una nova direcció, la d’Ensenyaments (27/IV/1938).
Aquest sentit d’institucionalització es va palesar, com recordava el conseller, en l’activitat de la Institució, que, a més, reeditava la prestigiosa «Revista de Catalunya». La ILC era constituïda per decret publicat el 16 de setembre de 1937. Entre les seves tasques hi havia la de fomentar el llibre en català i millorar la promoció dels valors reconeguts de la literatura catalana, promoure traduccions estrangeres al català i la nostra literatura a l’estranger. D’antuvi, la impulsaven personalitats destacades com Pompeu Fabra, Carles Riba i Bracons o Lluís Nicolau d’Olwer. L’ILC i els Serveis de Cultura al Front van ser els organismes on Pi i Sunyer va aconseguir el cim dels seus objectius polítics dins de l’administració catalana.
Un altre organisme relacionat amb la cultura catalana, per bé que adreçat als combatents, foren els Serveis de Cultura al Front. Josep Maria Batista i Roca va fer una proposta des de la delegació del Comissariat de Propaganda a Madrid per crear una biblioteca catalana a Madrid. La proposta, desestimada, es convertí en l’anunci que s’ampliarien els serveis culturals als militars catalans, més enllà del Servei de Biblioteques al Front, amb dues-centes biblioteques ambulants, un bibliobús i la revista «Amic». Els Serveis de Cultura al Front esdevingué ens editor, volgué crear milicians de la cultura i llars del combatent català (16/IX/1937). Altres mesures de difusió cultural, amb la voluntat de dotar la vida cultural catalana d’una mínima normalitat, eren els homenatges que esmenta Pi i Sunyer a Àngel Guimerà i Jorge i Joaquim Ruyra i Oms, o la temporada de teatre català al Teatre Català de la Comèdia (Poliorama), mentre la Presidència del Govern espanyol feia temporada al Liceu (18/XI/1937).
Una altra institució acabada de crear, la Junta de Relacions Culturals, donava a conèixer el seu Pla Orgànic, que insistia a fomentar la divulgació del pensament català als fòrums internacionals, donar a conèixer les aportacions dels autors catalans i formar una xarxa de representants culturals (28/VIII/1937).
L'escolarització, objectiu de la Generalitat i dels ajuntaments
La tasca duta a terme en l’ensenyament primari a partir dels criteris del CENU —que és regulat com a òrgan assessor (23/VII/1937)— assoleix, en aquest període, la màxima expressió. Per al conseller, l’escola era motiu de preocupació per la improvisació des del primers temps, el desballestament dels quadres educatius, la recerca de professors nous amb un nivell adequat, que sovint eren mobilitzats, a més de l’escolarització del màxim contingent possible. Com en el cas de les presons, una acció administrativa difícil de gestionar i amb un rendiment polític limitat. L’ensenyament va ser l’única competència estatal que es va atribuir la Generalitat extraestatutàriament i que la República no recuperà.
Ja ha estat esmentada una primera fase de constitució d’escoles (fins l’abril del 1937) i, en el període següent, ja començava a haver-hi nous projectes aprovats, comptant també amb edificis que oferien nombrosos ajuntaments.
A banda d’aquests oferiments, Cultura aprovà projectes i inicià obres per constituir escoles, amb el suport dels ajuntaments, i en algun cas donà ajuts per a la continuïtat d’altres projectes que ja existien. A la relació d’escoles del mapa caldria afegir-hi les divuit de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (deu a Barcelona i vuit a la resta del país; 23/VIII, 17/IX, 5/XI/1937), que prenien caràcter oficial. L’avanç de l’obra d’escolarització es veia dificultada per la reubicació de mestres destinats a escoles en poblacions ocupades per les tropes franquistes (16/IV/1938) i perquè calia cobrir les places vacants dels cridats a files.
Tot i l’adopció del català com a llengua de l’ensenyament, segons el decret d’estiu del 1936, s’insistia en l’obligatorietat d’emprar-lo, cosa que fa pensar en un incompliment de la norma (5/IX/1937). Una altra disposició que es va seguir, i que afectava l’escola, era l’establiment del règim de cantines escolars (6/VIII/1938), la introducció del cinema educatiu (I i 6/VIII/1938) i la creació d’una comissió d’ensenyament agrícola (26/VIII/1937). Tot aquest ingent moviment per a l’escola s’havia de vetllar mitjançant el control i l’orienta-ció dels delegats regionals de primer ensenyament (11/VIII/1937), amb una tasca semblant a la inspecció.
En un dels pocs exemples de bona relació interinstitucional, el Ministeri d’Instrucció demanava a Cultura que proveís de mestres de català els instituts, i així ho feia la Direcció General d’Ensenyaments del Català (18/XI/1937). Finalment, es restablien els òrgans regulars de la universitat, mitjançant el Patronat de la Universitat Autònoma, amb Pompeu Fabra, Agustí Pi i Sunyer i Joaquim Xirau i Palau (8/XI/1937).
Una altra de les tasques que es desenvolupaven en aquest període era la xarxa de biblioteques. Així, a banda de po-sar sota el patrocini del Govern nou biblioteques d’entitats nacionalistes d’Amèrica (26/XII/1936, 2/III/1937 i 4/VII i 10/XII/1938), s’instituïen quatre biblioteques públiques: una a Girona, una a Lleida i dues a Barcelona (20/IX, 15/XII/1936 i 25/V, 9/VI/1937).
El desenvolupament degué ser significatiu perquè es demanava a Jordi Rubió, director tècnic de les biblioteques populars, un projecte d’estructuració dels diferents cen-tres, establint-ne categories (31/XII/1937). A més de les que s’han esmentat «la xarxa és constituïda per biblioteques a Valls, Olot, Sallent, les Borges Blanques, Canet de Mar, el Vendrell, Pineda, Figueres, Tarragona, Granollers, Manresa, Vic, Calella, Tortosa, Cervera, Vilafranca del Penedès, Barcelona (Pere Vila i Ignasi Iglésias), Sitges, Esparreguera i Palafrugell» (13/II/1938). Més enllà de la xarxa per a adults, es publicava un decret per a constituir una xarxa de sales de lectura per a infants (4/VII/1938).
En el camp dels arxius, es trobaven els recursos per a constituir una xarxa d’arxius històrics comarcals. Al de Tortosa, calia afegir-hi els de Vic, Tarragona, Lleida i Manresa (23/VIII/1937). L’actuació respecte als arxius consolidava una Secció dins dels Serveis de Patrimoni, com també esdevingué amb Excavacions (28/I/1938). El Decret que estructurava les seccions establia que podien disposar sobre la conservació i utilització cultural de qualsevol bé del seu àmbit (DOGC del 26/II/1938). El perill dels bombardeigs va obligar a dur a terme accions en defensa del patrimoni a Tarragona, Ripoll i Girona, entre altres poblacions. Carles Pi i Sunyer recorda que, a més de les d’Art Medieval Català que foren enviades a l’Exposició de París, les peces foren enviades a refugis segurs a Olot, Viladrau, Darnius i Agullana.
L’ensulsiada
En el tram final de la guerra, a la mort, a la fam, a la destrucció i a la desmoralització, s’hi afegia la divergència de fons de dos governs republicans i la sensació d’alguns dirigents que el Govern republicà espanyol no acceptava la diversitat nacional de l’Estat, i que, en algun aspecte, s’assemblava al govern de Burgos, com insistia el conseller de Cultura en les seves memòries. Un punt i a part significava l’elecció de Josep Irla, en substitució de Joan Casanovas, com a president del Parlament de Catalunya (Diari de Sessions, 1/X/1938).
L’últim mig any de guerra va significar per al Departament d’Antoni Maria Sbert un moviment constant entre els funcionaris del Cos de Seguretat de Catalunya: una inestabilitat constant, amb cessaments, suspensions i nomenaments. En aquest període l’Institut d’Acció Social Universitària i Escolar es feia càrrec de quatre residències que atenien els infants refugiats i els fills de combatents (17/IX/1938). En aquest àmbit es creaven els Serveis d’Higiene Escolar, que havien de vetllar per les bones condicions pel que fa a aquest àmbit (20/X/1938), i també la Comissió Escolar d’Assistència Social (11/IX/1938). També es mantenia la regularitat (hem de suposar que relativa) de l’acció administrativa. Per això s’establí una xarxa d’hospitals comarcals: Reus, Tortosa, la Seu d’Urgell, Vic, Olot, Figueres, Mataró, Granollers, Manresa, Berga, Solsona, Igualada i Vilafranca del Penedès (13/X/1938).
Presidència nomenà dos nous comissaris, a Girona Joan Mascort i a Tarragona Ramon Sanahuja (24/VIII/1938) (a Lleida ja no en podia nomenar).
El Departament de Cultura també mantenia una regularitat. Així, les corporacions locals encara oferien edificis per a dreçar-hi escoles, com a Vilallobent, Teià, Llívia, Solivella, Domenys del Penedès (Sant Jaume dels Domenys) (9/IX, 30 i 31/X i 4 i 22/XI/1938). També s’aprovaven projectes escolars a Castellar del Vallès i Pla de Ter (Santa Eugènia de Ter) (11/IX i 23/XI). Sota les regles del CENU, es donaven a conèixer les normes generals de treball escolar (15/IX/1938). També es concedien les quatre sales de lectura infantil: dues a Barcelona, una a Vilanova i una altra a Roses de Llobregat (Sant Feliu de Llobregat). L’interès per l’ensenyament del català continuava, malgrat tot, i s’organitzaven cursos populars, a més d’un curs per correspondència a Barcelona (28/VIII i 7/X/1938).
Tot aquest final d’etapa es duu a terme en unes condicions internes pèssimes. Deia el president Azaña: «La Generalidad no puede pagar a los empleados.» L’Estat central, segons Bonamusa, deixava de pagar 30 milions de pessetes mensuals a la Generalitat i, segons Azaña, des de la informació del ministre d’Hisenda, considerava que la Generalitat era la deutora de 200 milions. Els últims dies de guerra li restaven en caixa 2 milions i mig de pessetes.
Fou en aquest període, convuls i crític, que al DOGC es parlà de la mobilització de les lleves del 21, 20 i 19, de militarització d’empreses, de crides a mobilització de la població per bastir fortificacions i tota mena de treballs per a la defensa (15/I/1939 i següents), que es plantejà un nou conflicte polític, el darrer a la pàtria, quan, fent una valoració de tot el període, Azaña afirmava que tots dos governs s’havien portat «con groseras faltas de tacto y de lealtad por ambas partes».
El darrer conflicte feia referència al Tresor de la Generalitat. Així ho percebia el conseller de Cultura: «Una de les nostres preocupacions més grans aquells darrers dies de ser a Catalunya era que, un cop a l’exili, la Generalitat, com a institució representativa de la personalitat catalana, pogués seguir actuant de la manera que les circumstàncies li ho permetessin, per a la qual cosa havia de disposar dels recursos necessaris.» Recursos per a dur a terme obra cultural i política i de suport als refugiats.
Com assenyala Josep Benet, el Govern basc ja havia enviat la seva tresoreria a l’exili de feia temps. Finances es resistia a lliurar-ho tot al Govern central: «Però en aquells deu últims dies de la guerra, les armes legals tenien, de fet, poca eficàcia, el que comptava era qui disposava del poder i dels instruments per fer-lo efectiu.» El Govern central va prometre que aquests fons serien administrats també pel Govern de Catalunya, promesa que no es va complir.