Els primers usos d’aquesta denominació, almenys fins al segle IX, es referien a un llibre que contenia cants antifònics, ja fossin de la missa o bé de l’ofici. Modernament s’entén que l’antifonari inclou únicament els cants de l’ofici, mentre que el gradual (gradual 2) conté els de la missa. Els antifonaris notats més antics són el de Mont-Renaud i el de Sankt Gallen, de la primera meitat del segle X i del final del mateix segle respectivament. Dins l’anti fonari de l’ofici es diferencien dues categories segons el seu ús, secular (ofici romà) i monàstic (d’acord amb la regla de sant Benet). L’edició oficial vaticana de l’antifonari romà data del 1912. El 1934 es publicà l'Antiphonale monasticum benedictí.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Pedrell i Sabaté, Felip: Los orígenes del canto gregoriano. El Antifonario gregoriano, Biblioteca de la Gazeta de Mallorca, Palma de Mallorca 1907